Esperit és un concepte que es refereix a la part racional de l'ànima segons la filosofia de l'antiga Grècia. El terme es feia servir per a diferenciar-lo de la part immaterial de l'ànima, anomenada ψυχή (pshikhé). Els pitagòrics i els òrfics, entre d'altres, en parlaven en les seves escoles filosòfiques. Amb l'arribada del cristianisme, es va produir una confusió entre els termes ànima i esperit, ja que el cristianisme es recolzava en una concepció dualista de l'ésser humà. Al es va crear el moviment espiritista, que defensava la creença en l'esperit com a part immaterial de la persona de caràcter immortal. El materialisme filosòfic, en canvi, nega la part espiritual de l'ésser humà.
Origen del concepte En la cultura de l'antiga Grècia existia la creença que l'ésser humà estava format de tres parts: una part material σώμα (soma, «el cos») i dues parts intangibles, ψυχή (pshikhé,«l'ànima») i πνεύμα (pneuma, «l'esperit»), essent l'esperit la part racional.José Barrio i Octavi Fullat, pàg.45 Els pitagòrics i els òrfics entre d'altres, en parlaven a les seves escoles filosòfiques.
En passar als filòsofs llatins, sovint es va traduir ànima i esperit com si es tractés del mateix concepte i, per tant, com si fossin paraules sinònimes quan en realitat no era així. Amb l'arribada del cristianisme, que es recolzava en una concepció dualista de l'ésser humà, aquesta confusió es va estendre encara més. miniatura|La paraula esperit, originada en a una concepció tripartita de l'ésser humà (cos, ànima i esperit), està relacionada amb l'alè.
Etimologia Aquesta paraula ve de la paraula llatina spiritus, que deriva del verb "spirare" que probablement és una onomatopeia referent al so que fem en respirar. També significa "bufar", "sospirar", capacitat per respirar. Relacionat amb la capacitat per respirar sorgeix el de "força vital", per tant l'esperit seria l'essència de la vida, ja que qui no té força per respirar perd la vida. "Spirare" no és només expulsar l'aire en respirar sinó també expulsar la força vital en expulsar el darrer alè al moment de la mort.Consulteu l'etimologia als enllaços externs miniatura|L'Esperit Sant del qual parlen els Evangelis està en relació amb la idea original d'alè vital
El materialisme filosòfic A més dels conceptes antropològics ja esmentats: El model grec (cos, esperit i ànima) i el model dualista (cos i esperit) hi ha una concepció de l'ésser humà que nega la part espiritual i que es coneix amb el nom de "materialisme filosòfic".José Barrio i Octavi Fullat, pàg.368 Aquest materialisme pot ser entès de dues maneres: M. mecanicista: que redueix tots els fenòmens a un ordre quantitatiu, així el pensament seria la síntesi de processos físics i químics del cos humà. M. històric: que admet l'existència de factors qualitatius, per exemple els aspectes econòmics i socials que tenen una influència important en la manera de pensar i d'actuar de les persones.
Són representants del primer grup: Leucip, Demòcrit, Epicur, Gassendi, La Mettrie, Vogt, John Broadus Watson.
Pertanyen al segon grup: Karl Marx, Friedrich Engels, Lenin, Mao Zedong.
Aquestes dues vessants de l'antic concepte espiritual són avui dia l'objecte d'estudi de dues ciències: Filosofia, la manera de pensar. Psicologia l'impuls de les persones a actuar d'un manera determinada.
L'espiritualisme Entre els pensadors que han defensat a idea que el pensament i el caràcter d'una persona corresponen a una entitat separada del cos l'esperit, estan els següents:José Barrio i Octavi Fullat, pàg.371
Antiguitat Heràclit, qui en parlava de l'alè de la vida. Plató, qui va relacionar l'esperit amb les qualitats intel·ligible, diví i indestructible. Aristòtil, qui fa referència a l'esperit amb el terme "forma" per a distingir de la part material i en segueix creient que és la font de la vida. Estoics,per als qui l'esperit és l'aire o l'alè que unifica el cos. Filó, qui en parlava d'una "realitat immaterial".
En els primers filòsofs cristians les idees filosòfiques i les teològiques van juntes, sovint influïdes per Plató. Pau de Tars parlava de l'esperit com a part oposada a la "carn" i representa les tendències de pensament a les quals l'ésser humà hauria d'aspirar per a estar en comunió amb Déu. Agustí d'Hipona creia que l'esperit està format pel pensament i la consciència immaterials.
Edat moderna René Descartes (1595 - 1650) i Nicolas Malebranche (1638 - 1715) concebien l'esperit com el pensament pur. Descartes, filòsof racionalista, entenia que « esperit animal » era un terme de fisiologia i eren corpuscles compostos de parts « les més vives i les més subtils » de sang que quan circula del cervell als músculs mouen el cos,René Descartes, Discurs del mètode, V (1637). per tant no són entitats en si, sinó un l'influx nerviós. Hegel (1770 - 1831) afimava que l'esperit és l'absolut i la racionalitat. Louis Lavelle (1883 - 1951) i René Le Senne (1882 - 1954) veuen en l'obertura cap als altres una expressió de l'esperit personal.
L'espiritisme miniatura|Portada del "Llibre dels esperits" d'Allan Kardec De la creença en l'esperit com a part immaterial de la persona de caràcter immortal va sorgir al el moviment espiritista, creat per Allan Kardec.Françoise Parot "Honorer l'incertain : la science positive du XIXe siècle enfante le spiritisme", Revue d'histoire des sciences,nº57, 2004, ed.Université de Paris, p. 35-36. Segons aquest autor, la paraula esperit es refereix a «les ànimes dels difunts, amb les quals un mèdium pot entrar en comunicació». La primera obra que va escriure es titulava El llibre dels esperits (1857), que va despertar l'interès internacional sobre el tema espiritista durant tota la segona meitat del i en va aconseguir molts adeptes.Djohar Si Ahmed, "Comment penser le paranormal : psychanalyse des champs limites de la psyché Psychanalyse et civilisations", Éditions L'Harmattan, 2006,, pàg.54-55
L'estudi de l'esperit Enfocaments El fet que l'esperit sigui immaterial ha plantejat una dificultat quan al seu estudi, davant la qual s'han trobat tres actituds: La filosòfica i psicològica, que ha basat l'estudi en manifestacions de la conducta i en els fenòmens específicament humans:José Barrio i Octavi Fullat, pàg.43-44 La capacitat de substituir coses per símbols. L'expressió de la consciència. La capacitat per fer-se preguntes, per qüestionar tot. Anar contra les lleis biològiques, per exemple, preferir la mort a l'obligació d'actuar d'una manera determinada. La del folklore i la mitologia que, lluny d'estudiar l'esperit fan un recull de la imaginació popular sobre criatures immaterials. La de la fe, que respon a les preguntes amb dogmes que cal creure de forma obligada i que són establerts per les autoritats religioses.
Tipologia dels esperits A partir dels anteriors enfocaments s'han fet diferents classificacions. El concepte original va evolucionar al llarg de la història agafant diferents matisos, però tots conserven com a idea bàsica la definició comuna d'entitat immaterial dotada de vida i enteniment.André Lalande, Vocabulaire technique et critique de la philosophie (1902-1923), PUF, p. 300.
Segons el punt de vista d'estudi els esperits poden ser de diferents tipus: Segons la teologia es divideixen en: àngels i dimonis. Segons la metafísica poden ser: fantasmes o espectres Segons el folklore se'n parla de gnoms, fades Segons la mitologia se'n parla d'esperits dels boscos, d'esperits de les aigües i esperits de l'aire. Dins l'espiritisme hi ha esperits bons i esperits dolents que cerquen connectar les ànimes dels morts amb les dels vius.
Evolució del concepte A banda el sentit estrictament filosòfic del concepte, al llarg de la història hi ha hagut autors que s'han preocupat pel tema: poetes, folkloristes, metges.
Antiguitat Hesíode, al , a l'obra Teogonia, distingeix cinc categories: els dimonis superiors que són déus (raça d'or), els dimonis inferiors (raçe d'argent), els morts de l'Hades (raça de bronze), els herois sense promoció pòstuma i finalment els homes del passat (raça de ferro).Plutarc, De la desaparició dels oracles, 10Dialogues pythiques, Garnier-Flammarion, 2006, p. 161.
Pitàgores veia esperits i ànimes per tot arreu, com a parcel·les independents de l'èter.Diògenes Laerci VIII, 32 en distingia quatre tipus d'entitats espirituals: déus, herois, dimonis i humans. Els déus eren ànimes immortals mentre que els humans ànimes mortals. Els déus habitaven els astres, els herois l'èter, els dimonis la terra.Versos d'or dels pitagòrics, 1-4
Els romans incloïen dins el concepte d'esperit: déus i deesses, manes (ànimes dels morts), lars (esperits tutelars protectors de les cases i les famílies que les ocupaven), genis (esperits que presidien el destí d'un lloc, o d'una persona), lèmurs (espectres de morts).
Inicis del cristianisme Alguns filòsofs cristians de l'antiguitat i teòlegs van centrar les seves reflexions sobre els àngels com a Orígens, Gregori de Nazianz, Gregori de Nissa i Basili de Cesarea.
Sant Justí (), culpava els déus dels pagans d'haver enviat un esperit dolent, el dimoni. (Apologies, I, 5, 25-27). Les seves idees van ser secundades per molts teòlegs, com ara Tertul·lià al seu llibre De spectaculis i el convers Lactanci.
El neoplatònic Porfiri es preguntava amb prudència com distingir els éssers divins d'alt rang (déus, arcàngels, dimonis, herois, arconts del cosmos o de la matèria) de les ànimes senzilles, sense parlar dels esperits malignes (antitheoi).Iàmblic, Els misteris d'Egipte, II, 3; Les Belles Lettres, p. 79-80.
Sant Agustí assimilava els àngels a la llum increada sorgida del "Verb". Pensava que els dimonis tenien un cos aeri.
Marcià Capel·la descrivia al un món poblat d'esperits.De nuptiis Philologiae et Mercurii. (Les noces de la Filologia i de Mercuri), II, 35)
Al Comentari sobre el Timeu (439 dC) Procle admetia nou nivells de realitat: Un, ésser, vida, esperit, raó, animals, plantes, éssers animats i matèria primera.
El Pseudo-Dionís l'Aeropagita (490 dC) influït per Procle i Pau de Tars, l'apòstol, feia una classificació dels esperits celestes en triades que formarien els nou cors celestes. De superior a inferior eren: serafins, querubins, trons, senyories, poders, dominis, principals, arcàngels i àngels.
Miquel Psel·los, gran savi romà d'Orient del enumerava sis categories de dimonis en el Tractat per al diàleg de l'energia o operació dels diables (trad. 1511). Segons ell hi ha: esperits ignis, esperits aeris, esperits terrestres, esperits aquàtics, esperits subterranis i esperits de les tenebres.
Del al La facultat de teologia de Paris, els anys 1398, 1241, 1270, 1277, va condemnar les tesis que parlessin d'altres déus o esperits eterns.Chartularium Universitatis Parisiensis, édi. H. Denifle et A. Chatelain, 1891-1899, t. I, p. 171, 487, 548.