Aurea mediocritas (daurat 'punt mitjà', 'daurada mitjania' o 'moderació') és una expressió llatina emprada en la filosofia de l'antiguitat per a referir-se al desitjable punt mitjà entre dos extrems de la conducta. miniatura|Horaci Orígens Tot i que aquesta expressió és llatina i qui la va fer famosa va ser el poeta romà Horaci (és un dels anomenats tòpics horacians), es poden trobar al·lusions al concepte amb anterioritat en diferents moments de les cultures mediterrànies, especialment entre els filòsofs grecs.

Creta Dins la mitologia de la cultura cretenca hi ha la història de Dèdal i Ícar. Quan Dèdal havia construït unes ales per poder escapar ell i el seu fill del rei Minos, fa una advertència a Ícar abans d'emprendre el viatge dient-li: «Vola seguint una ruta mitjana, entre la refrescant escuma del mar i la calor del sol». Ícar, però, no va fer cas del consell del seu pare i va volar més i més amunt fins que el sol va fondre la cera que ajuntava les plomes de les ales. I a conseqüència de no haver seguit el consell de cercar el punt mitjà va caure al mar i va morir ofegat.

Delfos miniatura|Pintura del que representa la caiguda d'Ícar Al frontal del temple dòric de Delfos hi havia una inscripció amb la frase: «Res en excés», és a dir, la trobada del punt mitjà es considerava un consell diví.

Pitagòrics El primer esment entre els filòsofs pitagòrics del concepte del daurat punt mitjà és atribuït a Teano, en els seus llibres sobre què ha de fer una dona per ser virtuosa.

Sòcrates Sòcrates ensenyava que una persona «ha de saber com escollir el mig i evitar els extrems d'ambdós costats tant com sigui possible». Pel que fa a l'educació, plantejava quin seria l'efecte de dedicar el temps exclusivament a la gimnàstica o a la música, segons ell dos extrems oposats. El primer causaria que l'alumne adquirís un caràcter dur i ferotge, mentre que dedicar-se en exclusiva a la música faria un caràcter massa tou i efeminat (μαλακία). En canvi, totes dues exercitacions en un punt mitjà aconseguirien l'harmonia, la bellesa i bondat. Afegia la importància de les matemàtiques per a entendre la veritat i la bellesa d'aquest punt mitjà.

Plató La relació proporcional per a aconseguir la bellesa i la bondat està desenvolupada en els seus diàlegs, especialment en La República i en el Fedó. Hi va escriure:

En una altra obra, les Lleis, Plató aplica aquest principi a la tria d'un governat per a un estat ideal: «Portada d'aquesta manera, l'elecció trobarà el mig entre la monarquia i la democràcia…».

Aristòtil En l'Ètica a Nicòmac, Aristòtil tracta el tema de la virtut i apareix constantment l'expressió «… és l'estat mitjà entre…». Per a Aristòtil el bé i el coneixement van units, és a dir, una persona no fa el bé per desconèixer on és el punt mitjà entre una virtut i la conducta oposada. És per això que al llibre hi ha una llarga llista d'exemples o casos pràctics on trobar-lo.

En l'obra Política, Aristòtil critica els espartans per la desigualtat i desproporció en el tracte dels seus ciutadans, per exemple, els homes rebien un entrenament físic en la seva educació però no les dones, i entrenaven com a preparació per a la guerra i no per a la pau. Aquesta manca d'harmonia causava dificultats que Aristòtil reflecteix en aquesta obra.

Epicur Epicur deia que, per a aconseguir el bé i la felicitat, primer calia aconseguir la tranquil·litat de l'ànima amb un plaer moderat, punt mitjà entre la torbació i el dolor. «L'absència de torbació i de dolor són plaers estables; en canvi, la joia i l'alegria resulten plaers en moviment per la seva vivacitat. Quan diem que el plaer és un fi, no ens referim als plaers dels immoderats, sinó a trobar-nos lliures de patiments del cos i de torbació de l'ànima». Una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats amb el mínim de dolors possible i tranquil·litat en l'ànima, dona la felicitat.

Horaci Horaci va fer famosa l'expressió emprant-la per primera vegada en les seves Odes, capítol II, 10. En aquesta part del poema lloa la vida moderada, a mig camí entre la pobresa i la riquesa, lliurant-se dels problemes que ambdues comporten. Al·ludeix a l'intent d'assolir un punt desitjat mitjà entre els extrems o un estat ideal en el qual no afectin en excés ni les alegries ni les penes; està molt influït per l'hedonisme epicureista basat a conformar-se amb el que es té i no deixar-se portar per les emocions desproporcionades.

Referències

Bibliografia Aristòtil, Ética nicomáquea. Etica eudemia, ed.Clásica Gredos, trad. Emilio Lledó,Madrid, 1985, . pàg 175 Oriol Farrés Juste: Epicur i l'esperança de la filosofia. Sabadell, 2005, en "Quadern de les idees, les arts i les lletres", número 152, pàgina 3. Rist, John M.: Epicur. :ed. Obrador Edèndum i Publicacions URV, Santa Coloma de Queralt 2009 (Escriny; 1). . «Traducció de Josep Batalla i Harold Roig» Cànoves i Samalús: Epicur. Ètica. Ed. Proteus, 2010 (Delos). . «Traducció i pròleg de Montserrat Jufresa» Jose luis Aranguren: Etica, ed.Alianza universidad, , pàg 166 Richard B. Brandt: Teoria ética, ed.Alianza universidad, , pàg 345-383

Categoria:Ètica Categoria:Frases en llatí