El franquisme va ser un règim polític autoritari i dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, i també és anomenada com a tal la ideologia en què es basà.Definició de franquisme. DIEC2. Institut d'Estudis Catalans. 2007. Web. 4 de maig de 2010 Basat en el lideratge del general Francisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic, el Movimiento Nacional, i de l'exèrcit així com una col·laboració estreta amb l'església Catòlica. Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa, perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu en un govern altament centralitzat. Es trencava així el principi de separació de poders propi d'un règim democràtic. Un potent aparell policíac que perseguia els membres dels partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandístic són dues característiques més del franquisme.
Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure legalment a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. Tot i continuar viva la ideologia que se'n derivà així com molts personatges (fins i tot criminals de guerra i torturadors) amnistiats pel procés constitucional conegut com la transició democràtica espanyola (1978).
Segons la premsa del moment, el rei Joan Carles I, va ser l'hereu politic de Francisco Franco, encarregat de comandar l'estat i l'exèrcit Espanyol segons els criteris del moment i l'esperit del movimiento nacional.
Característiques del règim Partit únic És una dictadura en sentit estricte, on no hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els «Principios Fundamentales del Movimiento» recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'Estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de manera indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part dels procuradors a Corts (mancades d'iniciativa legislativa) van ser designats directament per Francisco Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
Intervencionisme econòmic L'estat franquista va ser capitalista, però amb un gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, que va intentar millorar l'economia mitjançant els successius «planes de desarrollo». La propietat privada era un dret reconegut, però l'Estat estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema autoritari, intervencionista i controlador deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions.
El control de les relacions laborals l'exercia el Sindicat Vertical i les vagues eren considerades subversives i, per tant, estaven prohibides. A partir dels anys cinquanta, Franco va anar suavitzant l'intervencionisme del règim, l'autarquia, per sortir de la crisi econòmica i assegurar el suport i les inversions dels aliats occidentals.
miniatura|La creu del Valle de los Caídos s'aixeca sobre la tomba de Franco
Ideologia: el nacionalcatolicisme
El franquisme, a diferència d'altres moviments de caràcter totalitari, com el feixisme italià i el nazisme, no va aportar una ideologia pròpia ben definida ni innovadora. El franquisme es basava en la ideologia dels que donaren suport al cop d'estat del 18 de juliol de 1936 de caràcter militar (el «glorioso alzamiento nacional»). Les bases ideològiques del règim van ser les dels sectors tradicionalistes conservadors i feixistes.
Juntament amb l'Onésimo Redondo i el Ramiro Ledesma, el principal ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera de Falange, partit que va suposar un intent d'imitació a Espanya del feixisme italià, tot i que compartia trets amb el DAP (precursor del nacionalsocialisme alemany), com ara el nacionalsindicalisme i l'organicisme social. Un cop mort Primo de Rivera durant la Guerra Civil espanyola, Franco va desactivar l'amenaça que aquest moviment podria suposar per al seu lideratge, primer obligant la Falange a fondre's amb el carlisme dins un partit únic —la Falange Española Tradicionalista y de las JONS— i posteriorment apartant els caps falangistes dels primers llocs de responsabilitat política.
El franquisme va consistir, bàsicament, en una defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l'Estat, de la propietat privada, de l'estructura familiar tradicional, una visió militarista de la vida política i una animadversió intensa envers el comunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vists com els grans enemics d'aquells valors. Va ser, doncs, un moviment polític plural en el qual Franco era el moderador i el líder indiscutible —el «Generalísimo». A més, el gran pragmatisme de Franco va permetre que el règim s'anés adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins al 1945, amb la derrota dels nazis en la Segona Guerra Mundial, serà un règim de tipus feixista en sentit estricte; després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
L'Església Catòlica, al principi de la Guerra Civil espanyola va ser un baluard del franquisme, malgrat alguna excepció inicial com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir a l'exili. L'església s'havia sentit atacada per la República i Franco es va presentar com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L'Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'Església Catòlica Espanyola viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1970, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el papa les va condemnar públicament.
L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per a consolidar-se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom de nacionalcatolicisme, en virtut de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb la llengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals —aspecte que l'apartava de les aspiracions dels carlins que, tot i defensar la unitat espanyola, volien un reconeixement de les regions històriques— i la identificació total entre Església Catòlica i Estat.Montero Díaz, Julio, "El franquismo: planteamiento general", dins Paredes, Javier (coord.), Historia contemporánea de España (siglo XX), p. 639-662, Barcelona, Ariel, 1998.
Elements de rerefons racista Com a base prèvia no es pot menystenir la influència dels corrents inteŀlectuals occidentals vers els individus: si els individus són sans i patriotes, i assumeixen el seu lloc dins la piràmide social, la societat i en conseqüència la nació assoleix un lideratge. Des del s. XIX A França i la Gran Bretanya es teoritza que la degeneració racial és causa dels conflictes contra lstatu quo, com ara l'ascens del comunisme, i es propugna l'eugenèsia per a netejar la pròpia raça, i el racisme per a evitar-ne la barreja amb "races inferiors". I durant el primer terç del s. XX aquesta teorització vers "l'home nou" agafa força, essent el seu zenit la política racial nazi.
A Espanya, en barrejar-se amb el regeneracionisme autòcton, el degeneracionisme també tingué repercussió, atès que les elits polítiques i socials que patrimonialitzen Espanya, i que no digerien la pèrdua colonial, veuen en la República i la minsa autonomia catalana una amenaça al seu poder, riquesa i privilegis. Tampoc es pot pair la riquesa industrial catalana, i s'acusa Catalunya de tindre tracte de favor, empobrint a la resta d'espanyols, en un comportament que es qualifica de semític (tanmateix la ideologia nacionalsocialista, és emprar el treball com a mitjà per explotar i sotmetre les nacions). Segons en Paul Preston al llibre "Arquitectes del terror. Franco i els artífex de l'odi", una sèrie de personatges teoritzaren sobre "l'antiespanya", assenyalant els enemics, i en aquest sentit s'acusà els polítics i inteŀlectuals republicans de ser de raça jueva o ser-ne servidors en tant que maçons. Aquesta acusació es generalitza pel que fa a Catalunya a la majoria de polítics i inteŀlectuals, començant per Macià, Companys i Cambó, assenyalats com a jueus. A "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània", es documenta aquest pensament de la part social que es sollevaria contra la República. En una barreja de degeneracionisme, regeneracionisme, i neocolonialime, es postula que la raça espanyola -sempre entesa com a castellana- ha degenerat, i els individus degenerats són proclius a "contraure" el comunisme i el separatisme. A més, algunes zones, com el sud peninsular i els Països catalans són considerades degenerades a l'engrós, els primers a causa de restes àrabs que els du a un comportament "rifeny", i els segons a causa de restes semítiques que els du vers el comunisme i separatisme (s'anomena separatisme al catanalisme de tot pel). La degeneració dels individus crida a fer-ne una neteja si es vol una nació prospera i líder, capaç de bastir un imperi, una de les obsessions del franquisme (com també dels altres règims totalitaris del moment). En aquest sentit es pot esmentar una entrevista en un diari italià on Franco descriu que la guerra tenia com a objectiu «salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial», i també que el portaveu rebel Gonzalo de Aguilera, el 1937 afirmà a un periodista: “Ahora espero que usted comprenda qué es lo que entendemos por la regeneración de España… Nuestro programa consiste en exterminar un tercio de la población masculina española…”. A més de la repressió arreu d'Espanya contra individus assenyalats, tot plegat sembla ser l'origen de la repressió ferotge, com ara el Terror de don Bruno, a Andalusia, i la repressió no menys ferotge contra Catalunya, amb l'afegit que la derivada, l'atac a la cultura catalana s'allarga durant tot el franquisme i acaba esdevenint un element estructural de l'Estat.
L'aparell propagandista Van ser trets característics del franquisme (après dels seus aliats durant la guerra alemanys i italians, els nazis i els feixistes) un fort ús de l'aparell propagandístic basat en el control dels mitjans de comunicació, que difonien la ideologia del règim, l'ús i abús de la censura i el control de l'ensenyament i la població en general.
Història miniatura|350px|Divisió provincial i regional d'Espanya el 1960, incloent-hi les províncies espanyoles a Àfrica. El govern del general Franco va evolucionar al llarg d'aquests quaranta anys, i s'hi poden distingir sis etapes ben diferenciades: El període blau, que va ser una fase totalitària fins a la fi de la Segona Guerra Mundial i l'enderroc dels règims feixistes nazi i italià (1939-1945).