Lincendi dels camps petrolífers de Kuwait el 1991, durant la I Guerra del Golf Pèrsic, va ser un esdeveniment que va tenir un gran impacte ambiental i encara avui dia es pateixen les seves greus conseqüències. Les tropes iraquianes van cremar al voltant de 700 pous petrolífers, generant un enorme volum de fum i fums contaminants que van afectar el clima, la terra, l'aigua i la salut de les persones de la zona.
Els danys causats pels incendis van ser massius i van requerir anys de treball per a la seva neteja i reparació. Malgrat això, encara avui dia hi ha evidències dels efectes que van tenir aquests incendis en l'ecosistema de la regió. miniatura|Foto per satèl·lit dels incendis feta el 7 d'abril de 1991 Marc Històric General La crema dels pous kuwaitians per part de soldats iraquians es desenvolupà durant la primera guerra del Golf. Va començar el gener de 1991 i no va ser fins al novembre d'aquell mateix any que no es va poder parlar de completa extinció de tots els focs. Aquesta crema s'inicia durant la retirada del pais de les tropes iraquians que havien envaït Kuwait 7 mesos abans, la matinada del dia 2 d'agost de 1990. Aquests fets s'entenen emmarcats dins un context geopolític global molt concret i unes necessitats purament econòmiques del govern iraquià.
Context geopolític La primera cita dins a considerar ens porta al gener del 1979, concretament a la capital de l'Iran, Teheran. El Xa de Pèrsia, Mohamad Reza Pahlavi, marxa del país fugint de la revolució islàmica liderada per l'aiatol·la Ruhollah Khomeni. És l'inici de la revolució islàmica mundial, i afegeix un segon front a una zona que ja està patint el llarg conflicte araboisraelià.
En aquest marc, el règim laic de l'Irak de Sadam Hussein esdevé un aliat occidental. Esperonat pel desenvolupament de la revolució islàmica, Sadam Hussein inicia la invasió de l'Iran el 22 de setembre de 1980. Rivals històrics i econòmics, Irak i Iran es desgasten en una guerra que durarà 8 anys, el paisatge que deixa és desolador, més d'un milió de morts i un cost econòmic altíssim. Hussein inicia la invasió de l'Iran confiant en una victòria ràpida i en el suport dels seus aliats occidentals i es troba 8 anys després amb el seu propi país empobrit i endeutat, una població cansada dels rigors de la guerra i amb un sentiment de derrota difícil d'amagar.
Context econòmic (desencadenant de la invasió) A aquesta situació empobrida s'afegeix la baixada del preu del barril de petroli a nivell mundial, que és la principal font de finançament del govern irakià. A finals de juliol de 1990 el govern Kuwaitià amb enormes produccions de petroli, està buscant una reducció del preu. Irak per la seva banda necessita que el preu torni a pujar per fer front a les despeses de la guerra i l'endeutament que aquesta ha causat. A aquesta immediata rivalitat econòmica afegim el greuge històric que suposa la creació de l'estat Kuwaitià (Irak considerava Kuwait una regió més del seu país.) i l'enfrontament entre els models d'estat (la república laica d'Irak i la dinastia semifeudal i religiosa Kwaití. En aquest context un Sadam Hussein humiliat després d'haver servit els interessos d'occident a l'Iran es considera legitimat per annexionar-se el ric estat de Kuwait.
Invasió de Kuwait La matinada del 2 d'agost de 1990, tropes irakianes creuen la frontera amb Kwait, ocupant ràpidament tots els punts estratègics del país, inclòs el palau de l'emir. En menys d'un dia Kwait ha estat sotmès i Hussein instaura un govern tutelat per ell. En aquest moment controla el 20% de les reserves mundials de cru. El que fins ara havia sigut un poderós aliat al món àrab, es converteix en un problema de diplomàcia internacional. Després d'un seguit de sancions i mesures diplomàtiques, es constitueix una comissió internacional formada per 31 països liderada pels EUA i sota mandat de l'ONU inicia el 16 de gener de 1991 una campanya militar de reconquesta de Kwait. En total 950600 soldats, 2000 tancs, 100 vaixells de guerra i un mínim de 1800 avions són mobilitzats. Després d'atacs aeris i dos dies després del desplegament de les tropes terrestres Irak comença a rendir-se. Van morir 378 de la coalició internacional i uns 30000 soldats irakians.
Incendi dels pous petrolífers En el context de la retirada, i no només per obstaculitzar l'avanç de les tropes de la coalició sinó sobretot per destruir les reserves del que és el principal competidor en la producció de petroli, les tropes irakianes, sota les ordres de Sadam Hussein, posen en marxa la tàctica de terra cremada. A finals de gener de 1991, 700 pous de petroli van ser incendiats, provocant una pèrdua de 6 milions de barrils diaris. No va ser fins al novembre del mateix any que es va extingir l'últim dels focs.
Extinció dels focs En l'extinció d'aquests pous van participar més de 10000 persones provinents de 37 països, es van construir 450 km de canonades d'aigua i es van assajar diferents mètodes per extingir el foc.
En un principi, les tasques d'extinció van ser liderades per les quatre grans empreses nord-americanes: Red Adair, Boots and Coots, Safety Boss i Wild Well Control. Bechtel Inc es cuidava de la construcció i tasques logístiques i OGE Drilling Kwait Inc. Coordinava els equips. EN fases avançades del treball es van incorporar moltes més empreses.
El primer utilitzat va ser el mètode d'extinció que utilitzava aigua de mar, on la immensa quantitat d'aigua necessària va ser portada a través d'alguns oleoductes reconvertits.
També va ser utilitzat un mètode anomenat “raising the plume”, que consistia a confinar la flama amb un tub metàl·lic en forma de xemeneia que aconseguia alçar la flama. Tot seguit es bombava nitrogen líquid o aigua extingint el foc per falta d'oxigen dins el tub.
Un altre dels mètodes utilitzats per apagar els incendis va ser redirigir les quantitats subterrànies de petroli que servien com a combustible per deixar els incendis sense res que cremar.
Anecdòticament també dinamita i altres mètodes més insòlits van ser utilitzats per apagar els pous.
Una dificultat addicional en l'extinció dels focs va ser les tropes irakianes havien minat les zones annexes als pous, dificultant així el desplegament operatiu dels equips d'extinció.
Pols i cendra Introducció En acabar l'operació Desert Storm (Tempesta del Desert) centenars de pous de petroli van cremar a Kuwait, i els núvols de fum que varen produir-se van afectar no només majoritàriament Kuwait, sinó també als països situats en la direcció de les trajectòries del vent . Segons algunes fonts, és possible que partícules procedents dels aerosols produïts als incendis arribessin a ser aerotransportades a grans distàncies fins a Hawaii . La combustió de cru es va estimar en 2,5-5 milions de barrils/dia, que contenien un 4% de sofre. Les emissions van ser d'unes 40000 tones mètriques de diòxid de sofre (SO2) i 100000 tones mètriques de sutge al dia segons la WMO (World Meteorology Organization, 1991). Per estudiar l'impacte mediambiental d'aquesta catàstrofe, científics de multitud d'agències, inclosa la National Oceanic and Atmospheric Administration), van utilitzar una aeronau amb la fi d'investigar les característiques fisicoquímiques d'aquests núvols . Imatges extretes del programari 2Mp, gentilesa de la Comissió Nacional d'Activitats Espacials (CONAE ) del govern de l'Argentina.
Morfologia, concentració i distribució segons la mida de les partícules Tipus de partícules Les partícules que es van trobar i analitzar es poden dividir en quatre categories:
1. Partícules de sutge amb el carboni elemental com a component principal. Consisteixen en cadenes, xarxes o aglomerats de desenes, centenars o milers d'esferes primàries de carboni de diàmetre inferior a 0,1μm, algunes de les quals poden estan recobertes amb sulfats o combinades amb altres elements; la morfologia de les partícules de sutge era força similar als productes de la combustió del petroli i d'incendis forestals, però la composició química d'elements contaminants era diferent.
2. Cristalls cúbics de clorur sòdic, alguns combinats amb sofre, calci, potassi, etc. Molts estaven recoberts amb una capa de petroli o sulfats, així que sembla més probable que s'originessin en els incendis i no pas en les aigües del Golf.
3. Partícules irregulars de pols amb contingut de silici, alumini, calci, ferro, etc., algunes d'elles recobertes de sulfats.
4. Petites partícules de sulfats, les més nombroses.
Concentració La figura núm. 1 mostra un exemple de la distribució dels diferents tipus de partícules en un aerosol. Aquesta mostra va ser presa a 3,7 km d'altitud i a 160 km a sotavent dels incendis. La figura núm. 2 mostra la distribució de les partícules segons la seva mida en mostres recollides a diferents altituds (1,2–6 km), però en una zona situada a 220 km del front sud dels incendis. Les partícules petites (0,06μm-0,5μm) augmentaven en nombre en augmentar l'altitud. La figura 3 mostra la distribució de les partícules recollides a altituds similars però a diferents distàncies dels incendis. La concentració d'aquestes mateixes partícules petites augmentava a majors distàncies dels incendis. Aquest fet pot ser interpretat de la següent forma: durant el desplaçament del núvol, el diòxid de sofre es va transformar en partícules de sulfat per mitjà d'un procés d'oxidació seguit d'un procés de nucleació homogènia.
Aquest model de distribució segons la mida sembla desplaçar-se cap a diàmetres de partícula més grans quan la massa d'aire es desplaça allunyant-se dels incendis, possiblement a causa de processos de nucleació heterogènia dels sulfats o processos de coagulació entre partícules. Les concentracions de partícules gegants (d>2μm) disminueixen en disminuir tant la distància com l'altitud, segurament a causa de la sedimentació gravitacional .
Composició química Quan es va intentar esbrinar la composició química mitjançant raigs X, el 70% de les partícules de diàmetre inferior a 1μm sublimaven abans de concloure l'anàlisi a causa de l'energia del raig d'electrons. Les partícules de carbó (Pf=3652 °C), sorra (Pf=1700°) i sal (Pf=800 °C) podien ser analitzades per raigs X sense tenir aquest problema. La composició d'aquestes partícules petites era principalment d'hidrogensulfat d'amoni (NH₄HSO₄, Pf=147 °C) i sulfat d'amoni ((NH₄)2SO₄, Pf=235 °C) . Aquestes partícules de sulfats es poden analitzar químicament per reacció amb clorur de bari (BaCl₂) formant un recobriment en forma d'anell (sulfat de bari, BaSO₄) al voltant del centre homogeni de la partícula tal com es mostra en la següent imatge:
Un recobriment de sulfats en un altre tipus de partícula també pot donar lloc a un anell, encara que el centre no sempre sigui una esfera homogènia:
A continuació es mostren els espectres de raigs X de les partícules de sutge combinat amb ferro i sofre (1), partícules de sal (2) i pols:
La figura 3 mostra la freqüència amb què diversos elements es van trobar en partícules mostrejades a 160 km a sotavent i a 3,7 km (a dalt) i 2,3 km (a baix):
Les dades que mostra el gràfic semblen indicar que les partícules de sutge, pols i sal anaven caient per efecte de la gravetat durant la dispersió del núvol. Val a dir, però, que les diferències entre ambdós gràfics no són estadísticament significatives.
Química del núvol: visió global L'anàlisi individual de les partícules mostrejades en el núvol va mostrar que la majoria contenia sulfats. El seu contingut variava depenent del lloc de mostreig i de la mida de partícula. A la figura 4 es proposa un diagrama conceptual per a la formació d'aquest aerosol en particular. Durant els incendis, la concentració màxima observada de diòxid de sofre va ser de 1000ppbv (parts per bilió en volum) . A mesura que es desplaçava el núvol, aquest diòxid de sofre reaccionava amb oxidants, especialment radicals OH, per formar vapor d'àcid sulfúric que reaccionava amb la humitat de l'aire i/o amb amoníac (NH₃)