miniatura|Una breu representació de la idea que hi ha al darrere de la «teoria de l'etiquetatge» La teoria de l'etiquetatge planteja que la pròpia identitat i el comportament dels individus poden estar determinats o influenciats pels termes utilitzats per descriure'ls o classificar-los. S'associa amb els conceptes de profecia autocomplerta i estereotips. La teoria de l'etiquetatge sosté que la desviació no és inherent a un acte, sinó que se centra en la tendència de les majories a etiquetar negativament les minories o aquelles vistes com a desviades de les normes culturals estàndard.
La teoria va ser destacada durant les dècades del 1960 i 1970, i algunes versions modificades de la teoria s'han desenvolupat i encara són populars actualment. L'estigma es defineix com una «etiqueta» poderosament negativa que canvia l'autoconcepte i la identitat social d'una persona.
La teoria de l'etiquetatge està molt relacionada amb l'anàlisi de la construcció social i la interacció simbòlica. La teoria de l'etiquetatge va ser desenvolupada pels sociòlegs durant la dècada del 1960. El llibre Outsiders de Howard Saul Becker va ser extremadament influent en el desenvolupament d'aquesta teoria i el seu ascens a la popularitat.
La teoria de l'etiquetatge també està connectada amb altres camps a més del crim la criminologia. Per exemple, hi ha la teoria de l'etiquetatge que correspon a l'homosexualitat. Alfred Kinsey i els seus col·legues van ser els principals defensors a l'hora de separar la diferència entre el paper d'un «homosexual» i els actes que un fa. Un exemple és la idea que els homes que realitzen actes femenins implicarien que són homosexuals. Thomas J. Scheff afirma que l'etiquetatge també juga un paper amb els «malalts mentals». L'etiqueta no fa referència a actes delictius sinó a actes no acceptats socialment a causa de trastorns mentals.
Bases teòriques George Herbert Mead Un dels fundadors de l'interaccionisme social, George Herbert Mead, es va centrar en els processos interns de com la ment construeix la pròpia imatge. A Mind, Self, and Society (1934), va mostrar com els infants arriben a conèixer les «persones» primer i només després arriben a conèixer «les coses». Segons Mead, el pensament és alhora un procés «social» i «pragmàtic», basat en el model de dues persones que discuteixen com resoldre un problema. El concepte central de Mead és el «jo», la part de la personalitat d'un individu composta per l'autoconsciència i la pròpia imatge.
Frank Tannenbaum Frank Tannenbaum va introduir per primera vegada la idea d'«etiquetar». Kerry Townsend (2001) escriu sobre la revolució en criminologia provocada pel treball de Tannenbaum:
Edwin Lemert Edwin Lemert escriu:
Howard Becker Si bé va ser Lemert qui va introduir els conceptes clau de la teoria de l'etiquetatge, va ser Howard Becker qui es va convertir en el seu successor. Primer va començar a descriure el procés de com una persona adopta un paper desviat en un estudi de músics de dansa, amb els quals va treballar una vegada. Més tard va estudiar la formació de la identitat dels fumadors de marihuana. Aquest estudi va ser la base del seu Outsiders publicat el 1963. Aquest treball es va convertir en el manifest del moviment de la teoria de l'etiquetatge entre els sociòlegs. En la seva obertura, Becker escriu:
Mentre la societat utilitza l'etiqueta estigmatitzada per justificar la seva condemna, l'actor desviat la utilitza per justificar les seves accions. Va escriure:
Les opinions immensament populars de Becker també van ser objecte d'una pluja de crítiques, la majoria de les quals el culpaven d'ignorar la influència d'altres efectes biològics, genètics i la responsabilitat personal. En una edició posterior de la seva obra de 1973, va respondre als seus crítics. Va escriure que els sociòlegs, tot i que es dediquen a estudiar la societat, sovint tenen cura de no mirar massa de prop. Va escriure:
Francis Cullen va informar el 1984 que Becker probablement era massa generós amb els seus crítics. Després de vint anys, les opinions de Becker, lluny de ser suplantades, s'han corregit i s'han absorbit en una «perspectiva d'estructuració» ampliada.
Albert Memmi A The Colonizer and the Colonized (1965), Albert Memmi va descriure els profunds efectes psicològics de l'estigma social creat per la dominació d'un grup per un altre. Va escriure:
A Dominated Man (1968), Memmi va centrar la seva atenció en la motivació de l'etiquetatge estigmatitzat: justifica l'explotació o la criminalització de la víctima. Va escriure:
La part central de l'etiquetatge estigmàtic és l'atribució d'una falta inherent: és com si algú digués: «Alguna cosa deu passar amb aquesta gent. En cas contrari, per què els tractaríem tan malament?»
Erving Goffman Potser el contribuent més important a la teoria de l'etiquetatge va ser Erving Goffman, president de l'Associació Americana de Sociologia (ASA) i un dels sociòlegs més citats dels Estats Units d'Amèrica. Els seus llibres més populars inclouen The Presentation of Self in Everyday Life, Interaction Ritual i Frame Analysis, però la seva contribució més important a la teoria de l'etiquetatge va ser Stigma: Notes on the Management of Spoiled Identity publicat el 1963.
Goffman's key insights L'estat nació modern demana normalitat. Els estigmes actuals són el resultat no tant de prohibicions antigues o religioses, sinó d'una nova demanda de normalitat:
Viuen en un món dividit, els desviats divideixen els seus mons en: llocs prohibits on el descobriment significa exposició i perill; llocs on les persones d'aquest tipus són dolorosament tolerades; i llocs on la pròpia espècie està exposada sense necessitat de dissimular o dissimular.
El tracte amb els altres està ple d'una gran complexitat i ambigüitat:
Les reivindicacions de la societat estan plenes de contradiccions:
S'ha de donar la impressió que la càrrega de l'estigma no és massa pesada però un mateix s'ha de mantenir a la distància requerida. «Es permet una 'acceptació fantasma' per proporcionar la base per a una 'normalitat fantasma'». La familiaritat no redueix el menyspreu. Malgrat la creença comuna que l'obertura i l'exposició disminuiran els estereotips i la repressió, passa el contrari: «Així, tant si interactuem amb desconeguts o íntims, encara trobarem que la punta dels dits de la societat ha arribat sense embuts al contacte, fins i tot aquí posant-nos al nostre lloc».
David Matza A On Becoming Deviant (1969), el sociòleg David Matza fa el relat més viu i gràfic del procés d'adopció d'un paper desviat. Els actes de les autoritats per prohibir un comportament proscrit poden tenir dos efectes, mantenint la major part del comportament, però també oferint noves oportunitats per crear identitats desviades. Diu que el concepte d'«afinitat» fa poc per explicar la dedicació a la conducta:
El que dona força a aquest moviment és el desenvolupament d'una nova identitat:
El «criminal» Com a aplicació de la fenomenologia, la teoria planteja la hipòtesi que les etiquetes aplicades als individus influeixen en el seu comportament, especialment l'aplicació d'etiquetes negatives o estigmatitzants (com ara «criminal» o «delinqüent») promouen comportaments desviats, convertint-se en una profecia autocomplerta, és a dir, un individu que està etiquetat no té més remei que adaptar-se al significat essencial d'aquest judici. En conseqüència, la teoria de l'etiquetatge postula que és possible prevenir la desviació social mitjançant una reacció limitada de vergonya social en els «etiquetadors» i substituint la indignació moral per la tolerància. Es posa èmfasi en la rehabilitació dels delinqüents mitjançant una alteració de les seves etiquetes. Les polítiques de prevenció relacionades inclouen esquemes d'apoderament del client, mediació i conciliació, cerimònies de perdó víctima-delinqüent (justícia restaurativa), restitució, reparació i alternatives als programes penitenciaris que impliquen desviació. La teoria de l'etiquetatge ha estat acusada de promoure implicacions polítiques poc pràctiques i criticada per no explicar els delictes més greus de la societat.
El «malalt mental» La construcció social del comportament desviat té un paper important en el procés d'etiquetatge que es produeix a la societat. Aquest procés implica no només l'etiquetatge de la conducta criminalment desviada, que és una conducta que no s'ajusta a les normes construïdes socialment, sinó també l'etiquetatge d'aquella que reflecteix un comportament estereotipat o estigmatitzat dels «malalts mentals».
L'any 1961, Thomas Szasz, a The Myth of Mental Illness, preguntava:
Thomas J. Scheff a Being Mentally Ill va desafiar les percepcions comunes de la malaltia mental afirmant que la malaltia mental es manifesta únicament com a resultat de la influència de la societat. Va argumentar que la societat considera que determinades accions són desviades i, per acceptar i entendre aquestes accions, sovint posa l'etiqueta de «malaltia mental» a aquells que les presenten. Aleshores es posen determinades expectatives en aquests individus i, amb el temps, canvien inconscientment el seu comportament per complir-les. Els criteris per a les diferents malalties mentals no es compleixen de manera coherent per aquells a qui se'ls diagnostica perquè totes aquestes persones pateixen el mateix trastorn, simplement es compleixen perquè els «malalts mentals» creuen que se suposa que han d'actuar d'una determinada manera, així que, amb el pas del temps, ho acaben fent.
La teoria de Scheff va tenir molts crítics, sobretot Walter Gove que va argumentar constantment en contra de Scheff amb una teoria gairebé oposada; creia que la societat no té cap influència en la «malaltia mental». En canvi, qualsevol percepció social dels «malalts mentals» es produeix com a resultat directe dels comportaments d'aquestes persones. La majoria de les opinions dels sociòlegs sobre l'etiquetatge i les malalties mentals han caigut entre els extrems de Gove i Scheff. D'altra banda, és gairebé impossible negar, tenint en compte tant el sentit comú com els resultats de la investigació, que les percepcions negatives de la societat sobre els «bojos» els hagin tingut algun efecte. Sembla que, de manera realista, l'etiquetatge pot accentuar i allargar els problemes anomenats «malaltia mental», però rarament n'és la causa total.
En aquesta línia general s'han fet molts altres estudis. Per donar uns quants exemples, diversos estudis han indicat que la majoria de la gent associa el fet d'etiquetar un malalt mental com a estigmatitzador, o fins i tot més, que no pas ser vist com un drogodependent, un exconvicte o una prostituta (per exemple: [Brand, Claiborn 1976)]). A més, l'estudi de 1977 de Page va trobar que els autodeclarats «expacients mentals» tenen molt menys probabilitats de rebre lloguers d'apartaments o contractar-los per fer feina. És evident que aquests estudis i les desenes d'altres com ells serveixen per demostrar que l'etiquetatge pot tenir un efecte molt real i molt gran sobre els malalts mentals. Tanmateix, no s'ha demostrat que l'etiquetatge sigui l'única causa de cap símptoma de malaltia mental.