Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, Hesse-Nassau, Prússia, Imperi Alemany, 11 de setembre del 1903 - Visp, Valais, Suïssa, 6 d'agost del 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, així com un dels representants més importants de la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista. Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.
Biografia Adorno era fill únic d'una família burgesa benestant de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una pianista de talent) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al Kaiser Wilhelm Gymnasium, on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué Sigfried Kracauer, amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la Crítica de la raó pura de Kant, experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
Després de graduar-se amb mèrits al Gymnasium, Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt, on estudià filosofia, sociologia, psicologia i música. El 1924, obtingué el títol amb un treball sobre Edmund Husserl. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El 1925, viatjà a Viena, on estudià composició amb Alban Berg, i freqüentà uns altres compositors importants de la Segona Escola de Viena, com Anton Webern i Arnold Schönberg. Les teories d'aquest últim sobre l'atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la nova música, que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de Karl Kraus, el famós autor de sàtires vienès, i conegué Georg Lukács, la Teoria de la novel·la del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de Hans Cornelius. Finalment, el 1931, obtingué la venia legendi (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen.
El 1933, s'incorporà a l'Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de Frankfurt, d'inspiració marxista, on tingué entre altres alumnes al compositor alemany Hans Ulrich Engelmann,Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 380. () però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del nazisme. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del Merton College de la Universitat d'Oxford. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a Nova York, on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, Max Horkheimer. El resultat d'aquesta col·laboració, Dialèctica de la il·lustració (1944 - 1947), sembla que reflecteix el cop moral que comportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte emancipador, com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la raó. El 1949, tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof Rüdiger Safranski. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del racionalisme com a instrument, a la vegada, de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la Dialèctica negativa (1966) i la seva obra pòstuma, Teoria estètica (1970).
Des d'un vessant més polític es considera que dins de l'Escola de Frankfurt, Adorno ocupava una postura "centrista" entre Horkheimer i Marcuse.
L'any 2005, es va celebrar un Congrés Adorno a Palma, organitzat per la Universitat de les Illes Balears.
Adorno fou amic de Walter Benjamin, les obres del qual edità amb G. Scholem.
Obres Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada Dialèctica de la Il·lustració, en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte racionalista portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada —verwaltete Welt—, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
Una altra de les obres bàsiques d'Adorno és la Dialèctica negativa, que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta de sortir-se'n de l'esquema hegelià clàssic, l'esquema de diàleg entre oposats en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt neutra, sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesi i l'antítesi, amb la qual cosa —molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre Walter Benjamin— s'apel·la a un cert nivell de transcendència, que se situa al marge de la cadena lògica de la dialèctica tradicionalment considerada.
Les seves obres més importants són:
La dialèctica de la Il·lustració. Redactada amb Max Horkheimer. Mínima moràlia. Aforismes filosòfics que tracten de la (seva) "vida danyada". Dialèctica negativa. Obra filosòfica cabdal en la qual fa una crítica a les orientacions idealistes i fenomenològiques.
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (Gesammelte Schriften, 20 vols.) —en procés de traducció al castellà en Editorial Akal. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.).
En català han estat traduïdes les obres següents:
Sociologia i psicologia. València: Tres i Quatre, 1998, col. "Quaderns". Notes de literatura. Trad. de Robert Caner Liese. Barcelona: Columna, 2002. L'assaig com a forma. Trad. de Gustau Muñoz. València: PUV, 2004, col. "Breviaris". Educar després d'Auschwitz. Revista L'Espill, núm. 24, 2006.
Influències intel·lectuals Com la majoria dels teòrics de l'Escola de Frankfurt, Adorno va ser influenciat per les obres de Hegel, Marx i Freud. Les seves principals teories van fascinar molts intel·lectuals d'esquerra a la primera meitat del . Lorenz Jäger parla críticament del «taló d'Aquil·les» d'Adorno a la seva biografia política: que Adorno va dipositar «una confiança gairebé il·limitada en els ensenyaments acabats, en el marxisme, la psicoanàlisi i els ensenyaments de la Segona Escola vienesa».Lorenz Jäger: Adorno. Eine politische Biographie. Deutscher Taschenbuch Verlag, MünchEl 2005, S. 32.
Hegel L'adopció d'Adorno de la filosofia hegeliana es remunta a la seva conferència inaugural el 1931, en la qual postulava: «només dialècticament em sembla possible la interpretació filosòfica» (Gesammelte Schriften 1: 338). Hegel va rebutjar la idea de separar mètodes i continguts, perquè pensar sempre és pensar en alguna cosa; la dialèctica per a ell és "el moviment comprès de l'objecte mateix".Gerhard Schweppenhäuser: Theodor W. Adorno zur Einführung. 5. Auflage. Junius, Hamburg 2009, S. 31. Com Gerhard Schweppenhäuser, Adorno va adoptar aquesta afirmació com a pròpia, i va basar el seu pensament en una de les categories bàsiques hegelianes, la negació determinada,Gerhard Schweppenhäuser: Theodor W. Adorno zur Einführung. 5. Auflage. Junius, Hamburg 2009, S. 30–38. segons la qual quelcom no es nega abstractament i es dissol en zero, sinó que es conserva en un nou concepte més ric pel seu contrari.In einem Gespräch zwischen Horkheimer, Adorno und Gadamer über Nietzsches Moralkritik monierte Adorno, dass es Nietzsche „am Begriff der bestimmten Negation gefehlt" habe, „also daran, dass, wenn man einem als negativ Erkannten ein Anderes entgegensetzt, in diesem Anderen das Negierte in einer neuen Form mitenthalten sein muss". Max Horkheimer: Gesammelte Schriften. Band 13: Nachgelassene Schriftel 1949–1972. Fischer, Frankfurt am Main 1989, S. 116.
Adorno va entendre els seus Tres Estudis de Hegel com «la preparació d'una definició canviada de la dialèctica" i que s'aturen "on hauria de ser el començament» (Gesammelte Schriften 5: 249 ss.). Adorno es va dedicar a aquesta tasca en una de les seves grans obres posteriors, la Dialèctica negativa (1966). El títol expressa "tradició i rebel·lió a parts iguals".Tilo Wesche: Negative Dialektik: Kritik an Hegel. In: Richard Klein, Johann Kreuzer, Stefan Müller-Doohm (Hrsg.): Adorno-Handbuch. Leben – Werk – Wirkung. J. B. Metzler Verlag, Stuttgart 2011, S. 318. A partir de la dialèctica especulativa de la raó hegeliana, Adorno va desenvolupar la seva pròpia dialèctica «negativa» del «no idèntic».Albrecht Wellmer: Adorno, Anwalt des Nicht-Identischen. In: id: Zur Dialektik von Moderne und Postmoderne. Vernunftkritik nach Adorno. Suhrkamp, Frankfurt am Main 1985, p. 135–166. In German.
Karl Marx La crítica de Marx a l'economia política va donar forma clarament al pensament d'Adorno. Tal com descriu Jürgen Habermas, la crítica marxista és, per a Adorno, una "ortodòxia silenciosa, les categories de la qual [es revelen] en la crítica cultural d'Adorno, encara que la seva influència no s'anomena explícitament".Jürgen Habermas: Theorie und Praxis. Sozialphilosophische Studien. Luchterhand, Neuwied 1963, p. 170. La influència de Marx sobre Adorno va venir per primera vegada a través de la Història i la consciència de classe de György Lukács ('Geschichte und Klassenbewußtsein'); d'aquest text, Adorno va prendre les categories marxistes de fetitxisme de mercaderies i reification. Aquests estan estretament relacionats amb el concepte de comerç d'Adorno, que es troba al centre de la seva filosofia, no només restringit a la teoria econòmica. La «societat d'intercanvi» d'Adorno ('Tauschgesellschaft'), amb el seu «apetit insaciable i destructiu per l'expansió», es descodifica fàcilment com a descripció del capitalisme.Gesammelte Schriften, volum 5, p. 274. A més, el concepte marxista d'ideologia és central per a Adorno.Jan Rehmann: Ideologiekritik. Die Ideologiekritik der Kritischen Theorie. In: Uwe H. Bittlingmayer / Alex Demirović / Tatjana Freytag (ed.): Handbuch Kritische Theorie. Band 1. Springer VS, WiesbadEl 2019, p. 663–700, here p. 664.
La teoria de classes, que apareix amb menys freqüència a l'obra d'Adorno, també té els seus orígens en el pensament marxista. Adorno va fer referència explícita a la classe en dos dels seus textos: el primer, el subcapítol «Classes i estrats» ('Klassen und Schichten'), de la seva Introducció a la sociologia de la música; el segon, un assaig inèdit de 1942, "Reflexions sobre la teoria de classes", publicat postmortem a les seves Obres col·leccionades.
Sigmund Freud