Les Epístoles són una obra de Quint Horaci Flac, més conegut com a Horaci, composta per vint-i-tres poemes agrupats en dos llibre (vint al primer i dos al segon). Van ser escrites deu anys després de les Sàtires i set després de les Odes. En aquestes, el poeta abandona un dels trets característics de la sàtira; la confrontació amb un adversari o interlocutor al qual censura o ridiculitza. Ara, més aviat convida el destinatari o amic a la reflexió, sense cap ànim d'entrar en polèmica ni convertir-lo en víctima dels seus atacs. Així, la reflexió filosòfica i moral, amb finalitat didàctica, passen a un primer pla. Això, i el fet que les tituli explícitament Epistulae, indueix a pensar que en el marc de la poesia hexamètrica i mantenint una estreta relació amb les Sàtires, les Epístoles constitueixen una innovació genèrica, per a la qual no es troben fàcilment antecedents.
Podríem dir, que Horaci s'especialitza en un dels vessants que ja eren presents en les seves pròpies sàtires i en les de Licili, i hi dona una entitat independent. Així, sense necessitat d'invocar models previs, modela un gènere nou que tindrà una llarga posteritat. A més, l'exposició de preceptes morals o de models de conducta es presenta d'una manera positiva, i no a partir de la crítica de contra-models o vicis, com ja havia fet a la sàtira, sinó com una recerca individual del poeta que vol compartir amb els seus amics i amb els més joves.
Malgrat el seu to moralitzador, també hi afloren recursos i exemples en què l'humor i l'esperit satíric són ben evidents. Hi trobem nombroses referències a la filosofia epicúria i a l'estoica; una lloança a la vida rural, elogis a l'amistat i la recerca de l'equilibri vital a través del retir, temes amb els quals l'autor deixa palès que atorga al gènere poètic de l'epístola, un caràcter didàctic i moralitzador.
Edicions i Traduccions Traduccions en castellà FLACO, Q. HORACIO. Sátiras, Epístolas y Arte Poética. Introducciones, traducción y notas de José Luis Moralejo. Madrid: Gredos, 2008. FLACO, Q. HORACIO. Sátiras, Epístolas y Arte Poética. Madrid: Cátedra, 2007.
FLACO, Q. HORACIO. Epístolas y Arte Poética. Edición de Fernando Navarro Antolín. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Colección Alma Mater), 2002.
FLACO, Q. HORACIO. Sátiras, Epístolas y Arte Poética. Edición bilingüe de Horacio Silvestre traducción de Horacio Silvestre. Madrid: Cátedra (Colección Letras Universales), 1996. FLACO, Q. HORACIO. Epístolas (libros I y II) y Arte Poética. Introducción, traducción y notas de Tarsicio Herrera Zapién. México: Universidad Autónoma de México (Colección Nuestros Clásicos, 47), 1974. FLACO, Q. HORACIO. Sátiras y Epístolas. Estudios y traducciones por Félix González Olmedo. Madrid: Razón y Fe, 1925.
Traduccions en català FLAC, Q. HORACI. Art Poètica i Epístoles. Barcelona: La Magrana, 2003. FLAC, Q. HORACI. Sàtires i Epístoles. Traducció de Llorenç Riber. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927. FLAC, Q. HORACI. Sàtires i Epístoles. Traducció de Llorenç Riber i text revisat per Isidor Ribas Bassa. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
Edicions en llatí FLAC, Q. HORACI. Epistulae. Edició de D.R. Shackleton Bailey. Bibliotheca scriptorum Graecorum et Romanorum Teubneriana. Monachii: Saur, 2001 FLAC, Q. HORACI. Epistulae. Edició H. W. Garrod i E.C.Wickham. Oxford Classical Texts.
“Text and Trasmissions” de Leighton Durham Reynold Durant l'antiguitat tardana Horaci va ser llegit i comentat àmpliament, fet que va assegurarne la permanència en el temps, tot i que el coneixement sobre Horaci i els manuscrits de les seves obres apareix especialment a la segona meitat del . A la biblioteca de la cort de Carlemany trobem una còpia de l'Ars poetica, i sabem que Alcuí, un estudiós eclesiàstic anglès de la seva cort, era anomenat Flac. Tanmateix, a l'edat mitjana, els poemes lírics semblen haver estat menys llegits que les Sàtires i els Epodes, probablement per la seva dificultat lingüística i mètrica. L'estudi de la transmissió manuscrita de la seva obra, s'ha centrat en un petit grup de còdexs, relativament primerencs, dels quals cal destacar els següents, considerats com a indispensables:
A: París Lat. 7900A, segle IX/X, Milà, després Corbie. Lacks Satires, Epístoles 2, i Ars Poetica.
a: Milà, Ambros. O. 136 sup. (olim Auennionensis), segle IX/X, França.
C/E : Múnic Clm 14685, (St. Emmeram). Un text complet d'Horaci.
R: Vaticà, Reg. Lat. 1703, al segon quart del . Potser el manuscrit més antic.
δ : British Library, Harley 2725, al final del .
π :París, lat. 10310, segle IX/X.
λ: París, lat, 7972 segle IX/X (St. Ambrose, Milan).
l: Leiden, B.P.L. 28, (des de St. Peter, Beauvais).
φ: París lat. 7974, segle X (des de Saint-Rémy, Reims).
ψ: París lat. 7971, segle X (Reims, després Fleury.)
V: Blandinius Vetustissimus perdut, manuscrit d'any desconegut de Blankenberg. El coneixem gràcies a les col·leccions de Jacobus Cruquius.
Resum de les Epístoles Les epístoles d'Horaci es recullen en dos llibres: el primer recull compta amb 20 peces (és a dir 1006 versos, dels quals set de la primera peça són probablement apòcrifs) i el segon recull consta de només dues peces, però molt llargues (270 i 216 versos cadascuna).
Llibre I Epístola I A la primera epístola Horaci respon a la petició del seu amic i protector Mecenàs, en la que li demanava el seu retorn als versos. El poeta s'hi nega, ja que comparant-se amb un gladiador, creu que és millor retirar-se a temps de l'arena que no pas morir en ella. A més, justifica la seva resposta argumentant que aquest retorn li crearia novament una dependència de Mecenàs i no està disposat a perdre la tan anhelada llibertat.
Així, aprofita per a parlar de la importància de la filosofia i concretament de la moral i la veritat, malgrat que nega formar part de cap escola filosòfica en particular. A més, fa un elogi a aquesta llibertat aconseguida a través de la virtut i l'estudi de la filosofia. Tot això, contraposant-ho a les mundanes vides de gran part de la societat ignorant, que només viu per la seva obsessió per la fortuna i a la que convida a viure lliurement sense preocupacions.
Epístola II Aquesta epístola està destinada al jove Lollius Maximus, fill d'un homo novus, un nou ric i famós ciutadà romà. En ella se’ns presenta Homer com el mestre de la veritable filosofia i un exemple a seguir. És per això que Horaci recomana a Lollius Maximus que es llegeixi l'Odissea d'Homer, ja que aquest és un gran exemple en declamació i mostra la importància de la virtut, la saviesa, la ira i l'enveja a la societat. A partir d'aquests exemples en la literatura, el poeta l'anima a començar la seva feina i portar sense més trigança, la seva vida pel camí recte. A més li aconsella buscar només allò necessari, sense excessos i evitant els plaers, l'enveja, l'avarícia i la ira. És així com aconseguirà ser amo dels seus pensaments i actes per assolir una vida millor des d'una joventut basada en el bon progrés moral, la moderació i l'autocontrol.
Epístola III Epístola destinada a Juli Florus, que sabem, gràcies als escolis de Pomponi Porfirió, que era escriba i que va compondre nombroses sàtires. Horaci es pregunta on deu militar el fillastre d'August, Claudi, i també si algú es deu encarregar d'escriure un poema èpic narrant les batalles de l'emperador August. A més, aprofita aquesta darrera qüestió per a fer una crítica a l'escriptor, sovint desconegut, Ticius i al plagi de Celsus.
En darrer lloc li pregunta si es troba immers en algun nou projecte literari i retòric, i li recomana abandonar les seves obligacions i només guiar-se per la seva pròpia saviesa. Així conclou l'epístola, amb l'esperança que la disputa entre Juli Florus i Munaci hagi acabat en una reconciliació.
Epístola IV Epístola destinada a un escriptor d'elegies, concretament a Albius Tibullus, que, com a amic, li feia de jutge a les exposicions en públic dels seus textos. El poeta li pregunta què fa i a què es dedica a les regions de Pedana. I tot seguit fa un elogi a la seva persona, seny, fama i salut, a la vegada que li recorda que cada dia pot ser el darrer.
És així que fa una exhortació a l'alegria i el convida a gaudir de cada instant i a visitar-lo aviat per a passar junts una bona estona.
Epístola V Horaci convida el patrici Manlius Torquatus a sopar a casa seva el dia de la festivitat del naixement de Cèsar, ja que prefereix gastar i gaudir de les riqueses en vida. Així, convida Manlius a beure vi i escampar flors, malgrat que sigui pres per boig o insensat.
Horaci, amb aquesta epístola, pretén fer una certa burla irònica a la seriositat i caràcter complidor de la família dels Manlis, i també aprofita per fer un elogi a les virtuts del vi i descriure els preparatius que està realitzant per al banquet.
Epístola VI Aquesta epístola d'Horaci va dirigida a un personatge desconegut, Numicius. En ella parla de l'equanimitat, no desitjar ni odiar res, com l'única manera de ser feliç i poder conservar aquesta felicitat. Tot seguit li formula preguntes sobre la seva opinió de la natura, els jocs i els honors, i li fa una proclama a la moderació. En aquesta proclama fa una crítica als luxes, al poder dels diners, als honors polítics i a la vida sumptuosa, ja que afirma que sovint aquests són portats per l'aparença i la influència. I en darrer lloc, l'anima a compartir els seus propis preceptes amb ell o bé compartir els que ell li ha donat per a viure millor.
Epístola VII Horaci s'excusa davant Mecenàs, ja que malgrat que li va dir que només passaria uns dies al camp, s'hi ha estat tot el mes d'agost. I així, aprofita per dir-li que per a viure bé i sa, necessita marxar al camp que tant anhela i ser un esperit lliure. Ell li agraeix la seva amistat, ja que, com a benefactor, és qui l'ha fet ric. I, per la seva part, promet seguir mostrant-se digne, sempre que ell li permeti fer lliurement allò que el fa feliç de manera modesta i humil. I conclou l'epístola dient que no sempre l'assoliment dels nostres desitjos ens fa feliços. Per això, qui s'adoni que és millor allò que ha tingut anteriorment i que ha deixat per quelcom nou i desitjat, que retorni al principi i no intenti ser qui no és i fer coses que no són per a ell.
Epístola VIII Sembla que aquesta epístola és una carta de resposta a Celsus Albinovanus, el secretari i assistent de Tiberi a la província d'Àsia. En aquesta, Horaci li explica com està i el seu estat de salut al camp. Aquest, malgrat que sap que no és bo, es nega a escoltar els consells de metges i amics. I conclou la carta preguntant com està i li recorda que, com ell suporti el seu èxit, ells el suportaran a ell, per això li recomana moderació en la posteritat.
Epístola IX Epístola dirigida a Claudius Tiberius, una carta de recomanació què explica que Titius Septimius és qui entén millor com Claudi aprecia Horaci. Ell li demana que li canti les seves lloances, ja que coneix la seva amistat. Malgrat que en un inici Horaci s'excusa fingint una falsa modèstia, per així guardar la influència només pel seu profit, li acaba demanant que l'enroli al grup.
Epístola X Epístola dirigida a Aristius Fuscus, amic d'Horaci i amant de la ciutat, en què el poeta li envia els seus millors desitjos. Aquests amics, malgrat els seus diferents gustos pel camp i per la ciutat, coincideixen en moltes opinions gràcies a la seva estreta i duradora amistat.
A través d'aquesta epístola fa una lloança a la seva vida rural al camp i a la natura que l'envolta, contestada amb la vida urbana del seu amic i els vicis que provoca aquest estil de vida. Així, li recomana evitar les grandeses i viure de manera modesta, ja que qui no ho fa per por a la pobresa només aconsegueix perdre la tan anhelada llibertat. I conclou recordant que cadascú ha de ser feliç amb la sort que li ha escaigut i viure sense ambició.
Epístola XI