miniatura|Façana de la catedral de Ravenna, sede del arquebisbat de Ravenna Larquebisbat de Ravenna-Cervia (italià: Arquebisbat de Ravenna-Cervia; llatí: Archidioecesis Ravennatensis-Cerviensis) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Emília-Romanya. El 2010 tenia 200.000 batejats d'un total de 223.121 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Lorenzo Ghizzoni. Va tenir molta importància a l'edat mitjana.
Els patrons són sant Apol·linar de Ravenna i sant Paternià.
L'arquebisbat de Ravenna és una jurisdicció eclesiàstica d'Itàlia amb seu a la ciutat de Ravenna, que
Territori El territori de l'arxidiòcesi s'estén sobre dos terços de la superfície de la província de Ravenna i un terç de la província de Ferrara. A la província de Ravenna comprèn el territori corresponent als municipis de Ravenna i Cervia i la part de Lavezzola (Conselice); mentre que a Ferrara comprèn el territori dels municipis d'Argenta e Portomaggiore. La part de Filo i Longastrio, que l'administració de l'Estat divideix per la meitat entre les províncies de Ravenna i Ferrara, pertany íntegrament a l'arxidiòcesi de Ravenna.
La seu arxiepiscopal es troba a la ciutat de Ravenna, on es troba la catedral de la Resurrecció del Senyor. A Cervia hi ha la cocatedral de Santa Maria Assumpta.
El territori està dividit en 89 parròquies, agrupades en 8 arxiprestats: Ravenna (urbà) Classe (suburbà) Marina di Ravenna Mezzano Campiano Cervia Argenta Portomaggiore
Província eclesiàstica La província eclesiàstica di Ravenna-Cervia comprèn les següents diòcesis sufragànies: diòcesi de Cesena-Sarsina, diòcesi de Forlì-Bertinoro, diòcesi de Rímini, diòcesi de San Marino-Montefeltro.
Història Segons la tradició local l'església de Ravenna fou fundada per Sant Pere que va nomenar primer bisbe a sant Apol·linar martiritzat sota l'emperador Neró. Aquestes històries es van difondre segurament en temps del bisbe Maurus (642 - 671) que tenia aspiracions autocràtiques. L'arqueologia no obstant ha comprovar l'existència de restes cristianes del .
El bisbe Marianus (546 - 556) va compilar la llista de bisbes i apareix com a dotzè bisbe Severus que signa les actes del Concili de Sàrdica del 343. Sant Apol·linar hauria estat bisbe no al sinó al , potser fins i tot a finals del . Apol·linar segurament hauria estat màrtir sota Septimi Sever i no sota Neró.
Un bisbe destacat fou Joannes Angeloptes (430 - 433) que va rebre de Gal·la Placídia els drets de metropolità de 14 ciutats d'Emília i Flamínia; també destaquen sant Pere Crisòleg (433 - 449) antic ardiaca d'Imola; Ecclesius (521 - 534) enfrontat al clergue de la diòcesi, Joan V (575 - 595) molt aficionat a la pompa al que el papa va cridar l'atenció; i el seu successor Mariniano (606) company del papa quan ambdós eren monjos al monestir de Sant'Andrea.
Maurus va obtenir un privilegi d'autonomia de l'emperador Constanci II que era monoteleta i, per tant, oposat al papa, i es va enfrontar a l'autoritat del Pontifex. El seu successor Reparatus (671 - 677) no va anar a Roma per ser consagrat. Probablement fou el seu successor Teodor (677 - 688) qui va restablir la unió amb Roma i va estar al Concili d'Agathe el 680, però no fou apreciat pel clero de la seva diòcesi perquè havia suprimit els abusos que feien. El van seguir Sant Damià (688-705) i Sant Fèlix (705 - 723). Justinià II va acusar aquests arquebisbes de participar en la conspiració que el va allunyar temporalment del tron (695) i va enviar una expedició que va capturar a Fèlix (706) i el va portar a Constantinoble des on fou enviat al Pont, però fou alliberat per Filípic Bardanos el 712.
El bisbe Sergi (749 - 769) es va oposar a la iconoclàstia. Jordi (835 - 846) va anar a França buscant suport per a més autonomia però fou empresonat per Carles i Lluís II en guerra en aquell moment (835) amb Lotari I i amb prou feines va poder tornar a Ravenna.
Joan X (850 - 878) que es va enfrontar al clergat de la diòcesi al consagrar bisbes contra el consells i desitjos d'aquests, i provocant fortes despeses en la visita anyal que feia a cada diòcesi; finalment el fets van arribar a orelles del papa Nicolau I que li va cridar l'atenció però es va negar a obeir, i el papa va anar en persona a Ravenna on va quedar convençut de la general hostilitat contra el bisbe, que va haver de comparèixer davant un concili (861); però més tard encara va seguir intrigant contra el papa amb els bisbes de Trèveris i Colònia. Va fundar el monestir d'Isola Palazziola.
Romanus (878 - 888) fou també desafecte a la Santa Seu; Joan XII (905) va esdevenir el papa Joan X. Pere VI (927 - 971) va haver de protegir la propietat de l'església en dos sínodes; Gerbert (998 - 999) va esdevenir el papa Silvestre II; amb Lleó II (999-1001) l'escriptor Vilgardus fou condemnat per heretgia.
Arnoldus (1014-19) fou germà de l'emperador Enric II, que va donar als arquebisbes sobirania temporal sobre Ravenna, Bolonya, Imola, Faenza, i Cervia, sense esmentar els drets sobirans del papa; Gebhardus (1027-44) segons Sant Pere Damià fou un home corrupte en línia a lo que era corrent a l'època; Humfredus (1046-1051) que havia estat canceller d'Enric II, i sota el seu govern va esclatar el conflicte per la preeminència entre els arquebisbes de Milà i de Ravenna en la delegació enviada a Alemanya per la coronació d'Enric III. Enric o Joan Enric (1051-1072), que havia estat vicecanceller d'Enric III era igualment del partit imperial i oposat al papa com el seu antecessor, i va afavorir a l'antipapa Cadalous.
Guibertus Correggio (1073-1100) que havia estat canceller d'Enric IV, va ser elegit antipapa (1080) amb el nom de Climent III, en oposició a Gregori VII que l'havia excomunicat el 1076; va morir el 1100 però els antibisbes van romandre al front de Ravenna fins al 1118, anys en què Petrus Onesti va fundar la congregació dels canons regulars de Santa Maria in Portu.
El bisbe Anselmus (1155 - 1158), abans bisbe d'Havelberg, fou famós per la seva ambaixada a Constantinoble i pels seus polèmics treballs contra els grecs. Guiu de Biandrate (1158 - 1169) va afavorir el cisma de Barba-roja que fou el seu protector. Gerard (1170-1190) va viure el conflicte entre els monjos de Classis i els de San Martino pel cos de Sant Apol·linar, que tenien els primers però reclamaven els segons, ja que segons ells havia estat mogut per les incursions dels sarraïns i mai retornat.
Filipo o Filip Fontana (1243 - 1270) va predicar la corada contra Enzelino i a la seva mort la seu va quedar vacant uns anys fins que Gregori X va nomenar a Bonifaci Fieschi (1274 - 1294) amb el qual els Polentani van prendre el poder el 1275.
Sant Rinald Concoreggi (1303-1321) va restaurar la vida cristiana i va dirigir sis sínodes provincials. El bisbe Rinald Polentani (1322) fou assassinat per son germà Ostasi abans de ser confirmat. Fortuniero Vaselli (1342 - 1347) va fer una croada contra els Ordelaffi de Forli i els Manfredi de Faenza, i va negociar la pau entre Venècia i Gènova.
Pileo de Prata (1370 - 1387 fou fet cardenal per Urbà VI, i enviat com a legat pontifici a Alemanya i Hongria als sobirans dels quals va retornar a l'obediència del papa. Cosmo Migliorati (1387 - 1400) va esdevenir papa amb el nom d'Innocenci VII, i va designar successor com a bisbe al seu nebot Giovanni Migliorati (1400 - 1410) al que va fer cardenal.
Roverella (1445 - 1476), fou més tard cardenal, home de gran erudició que fou enviat sovint com a legat del papa a Anglaterra i altres llocs. Pietro Accolti (1524 - 1532) fou professor dels canons de la llei a Pisa i secretari de Juli II. Benedetto Accolti (1532 - 1549) famós home de lletres i historiador fou empresonat pel papa Pau III per raons desconegudes; el 1531 el sacerdot Gerolamo Maluselli va establir la congregació del Bon Jesús.
El cardenal Guilio della Rovere (1565 - 1578) va fer reformes eclesiàstiques considerades de mèrit i va dirigir sínodes provincials i diocesans; el cardenal Cristòfor Boncampagni (1578 - 1603), Pietro Aldobrandini (1604 - 1621) i Luigi Capponi (1621 - 1645) van seguir la seva obra i al darrer es deuen les pintures de la catedral. Maffeo Farsetti (1727 - 1741) va restaurar la catedral.
Durant l'època revolucionaria Antoni Codronchi (1785 - 1826) va demostrar fermesa i prudència alhora. El cardenal Enric Orfei (1860 - 1870) va tardar dos anys a prendre possessió de la seu per l'oposició del nou govern italià.
Modernament Bertinoro, Cesena, Forli, Rímini i Sarsina són bisbats sufraganis de Ravenna; Cervia fou incorporada a Ravenna el 1909 i va deixar de ser bisbat. De Ravenna van dependre les províncies eclesiàstiques de Mòdena (fins al 1106), Bolonya (fins al 1585), Ferrara (fins al 1735). L'arquebisbat té 64 parròquies.
Episcopologi Arquebisbes de Ravenna La cronologia dels bisbes de Ravenna és incerta durant els primers segles; la tradició vol que s'obri amb sant Apol·linar, evangelitzador i patró de l'Emília-Romanya, que hauria patit martiri a Classe al 46. El primer testimoni d'una sèrie episcopal de Ravenna és molt antiga, i es remunta al , i és atribuïda a l'historiador Agnello,Biografia sull'enciclopedia Treccani online. i és anomenada pels historiadors Codex pontificalis ecclesiae ravennatis oppure Liber pontificalis ecclesiae ravennatis.
Sant Apol·linar † Aderito † Eleucadio † Marciano † Calogero † Procolo † Probo I † Dàtus † Liberio I † Agapito † Marcellino † Sant Severo † (vers 308 - 344/346) Liberio II † Probo II † Fiorenzo † Liberio III † (vers 380 - ?) Sant Orso † (399 - 412) Sant Pietro I Crisologo † (433 - 450) Neone † (451 - vers 468) SantEsuperanzio † (vers 468 - maig de 477 mort) Giovanni I Angelopte † (de juliol de 477 - 5 de juny de 494 mort) Pietro II † (15 de setembre de 494 - 519 mort) Uvimundo † (citat el 514 vers) (bisbe arrià) Celio Aureliano † (519 - 26 de maig de 521 mort) Celio Ecclesio † (de febrer de 522 - 27 de juliol de 532/533 mort) Sant Ursicino † (de febrer de 533 - 5 de setembre de 536 mort) Vittore † (538 - 15 de febrer de 545 o 546 mort) Massimiano † (14 d'octubre de 546 - 22 de febrer de 556 mort) Agnello † (22 de juny de 556 - 1 d'agost de 569 o 570 mort) Pietro III † (de setembre de 569 o 570 - 17 d'agost de 578 mort) Giovanni II † (4 de desembre de 578 - 11 de gener de 595 mort) Mariniano † (inicis de 5 de juliol de 595 - 23 d'octubre o novembre de 606 mort) Giovanni III † (607 - 22 d'agost de 625 mort) Giovanni IV † (625 - 631) Bono † (631 - 25 d'agost de 642 mort) Mauro † (de desembre de 642 - octubre de 671 mort) Reparato † (octubre de 671 - 30 de juny de 677 mort) Teodoro † (setembre de 677 - 18 de gener de 691 mort) Damiano † (febrer de 692 - 13 de maig de 708 mort) Sant Felice † (31 de març de 709 - 25 de novembre de 725 mort) Giovanni V † (726 - 744) Sergio † (744 - 25 d'agost de 769 mort) Michele † (antibisbe) Leone I † (770 - 14 de febrer de 777 mort) Giovanni VI † (777 - 784) Grazioso † (784 - 23 de febrer de 789 mort) Sant Valerio † (789 - 15 de març de 810 mort) Martino † (de juny de 810 - 10 de novembre de 818 mort) Petronace † (inicis de 19 de juliol de 819 - 13 de març de 837 mort) Giorgio † (inicis d'1 de maig de 838 - 20 de gener de 846 mort) Deusdedit † (846 – finals de 849) Giovanni VII † (inicis de d'abril de 850 - finals de 878 mort) Romano di Calcinaria † (d'octubre de 878 - finals de 888 mort) Domenico Ublatella † (finals de 889 - finals de 897 mort) Giovanni VIII Kailone † (inizio 898 - finals de 904) Giovanni IX da Tossignano † (finals de 904 - març de 914, elegit papa amb el nom de Joan X) Costantino † (de juny de 914 - finals de 926 mort) Pietro IV † (927 - d'abril de 971 renuncià) Onesto II † (971 - 983 mort) Sant Giovanni da Besate † (meitat del 983 - finals de l'8 d'abril de 998 renuncià) Gerberto da Aurillac † (inicis de 28 d'abril de 998 - 2 d'abril de 999 elegit papa amb el nom de Silvestre II) Leone II, O.S.B. † (999 - 1001 renuncià)