miniatura|Blasó de l'Ucraïna carpàtica. La Rutènia Subcarpàtica o Transcarpàtica, coneguda també com a Rutènia Carpàtica, Ucraïna Transcarpàtica, Zakarpattia, Rusinko,Rus subcarpàtica o Subcarpàcia (rutè i ucraïnès: Карпатська Русь, romanitzat:Karpats'ka rus; rus: Карпатская Русь, romanitzat: Karpatskaya Rus '; eslovac i txec:Podkarpatská Rus; hongarès Kárpátalja; romanès Transcarpatia; polonès Zakarpacie; jiddisch קאַרפַּאטן רוּס) és una petita regió a Europa central que ara forma part en la seva major part de l'óblast de Zakarpàttia a la Ucraïna occidental (en ucraïnès:Zakarpats'ka oblast), així com una petita part de l'extrem oriental d'Eslovàquia (principalment els krai de Prešov i de Košice), Łemkowszczyzna de Polònia i Maramureș a Romania.
Pel que fa a diversitat ètnica, està habitada per ucraïnesos, rutens, lemkos (subgrup dels rutens), hongaresos, eslovacs, romanesos, búlgars i russos. Té petites minories bogomils, hutsul (un altre subgrup rutè), jueves, romanís i szekler o csángó (els dos darrers, subgrups del poble magiar).
Nomenclatura La nomenclatura de la regió depèn de la perspectiva geogràfica i el punt de vista dels pobles que la componen. Així, des d'una perspectiva hongaresa, eslovaca o txeca es descriu la regió com a Subcarpàtia, (sota els Carpats) mentre que des d'una perspectiva d'Ucraïna i Rússia se la coneix com a Transcarpàtia (a l'altre costat dels Carpats). L'ús de Rutènia Subcarpàtica és un intent de proporcionar un terme neutral.
Durant el període en el qual la regió fou administrada pel Regne d'Hongria, amb una durada aproximada de mil anys, se la va denominar oficialment pels hongaresos com a Subcarpàtia (hongarès Kárpátalja) o Alta Hongria Nord-Oriental.
Després del Tractat de Trianon de 1920 i la desintegració d'Àustria-Hongria, la regió va passar a formar part de Txecoslovàquia sota el govern de Grigorij Žatkovič.En rutè Ґріґорій Жатковіч, transcrit Hrihori Jatkovitx. També pot aparèixer en la seva versió anglesa Gregory Ignatius Zhatkovich, perquè de petit va emigrar als Estats Units Fins al 1938-9 se la va anomenar Rusinsko o Karpatske Rusinsko, i després Rus Subcarpática (txec i eslovac: Podkarpatská Rus) o Ucraïna Subcarpàtia (txec i eslovac: Podkarpatská Ukrajina), i des de 1927 com a Regió Subcarpática (txec: zeme podkarpatoruská, eslovac: Krajina podkarpatoruská).
Els noms no oficials alternatius utilitzats a Txecoslovàquia abans de la Segona Guerra Mundial inclouen Subcaràatia (txec i eslovac: Podkarpatsko), Transcarpàtia (txec i eslovac: Zakarpatsko), Ucraïna Transcarpàtia (txec i eslovac: Zakarpatska Ukrajina), Rus / Rutènia Carpatiana (txec i eslovac: Karpatská Rus), i poques vegades Rus / Rutènia Hongaresa (txec Uherská Rus; eslovac Uhorská Rus).
La regió va declarar la seva breu independència el 1939 com a Ucraïna Transcarpàtica, abans de ser annexada per Hongria.
Des del 1945 va formar part de la República Socialista Soviètica d'Ucraïna i de l'estat independent d'Ucraïna, en el qual la regió ha estat denominada Zakarpattia () o Transcarpàcia, i a vegades Rus Carpática (, transliterat "Karpats'ka Rus'"), Rus Transcarpática (, romanitzat: "Zakarpats'ka Rus '"), Rus Subcarpática (, romanitzat: "Pidkarpats'ka Rus'").
Geografia miniatura|Mapa físic de la Rutènia subcarpàtica.
La Transcarpàtia descansa en els vessants meridionals dels Carpats, limitada a l'est pel riu Tisza, i a l'oest pels rius Hornád i Poprad, i forma part de la plana de Pannònia.
Ciutats i pobles Újhorod Mukàtxeve Khust Bèrehove Vinohràdiv Txop Svaliava Ràkhiv Tiàtxiv Irxava
Descripció històrica Antiguitat i Edat Mitjana En l'antiguitat, aquesta zona va ser poblada per celtes, dacis, sàrmates i pobles germànics. Diverses tribus eslaves van començar a establir-se en l'àrea de Transcarpàtia al , arran de la invasió dels huns.A history of East Central Europe: East Central Europe in the Middle Ages, 1000-1500, Jean W. Sedlar, University of Washington Press, 1994, pàg. 5. Als segles i , una població més densa coneguda com els croats blancs s'havien assentat en els vessants dels Carpats. Una gran part d'aquest territori i els seus pobladors es va convertir posteriorment en la frontera occidental del principat de la Rus de Kíev al començament del , mentre que la part occidental d'aquest territori (de l'est d'Eslovàquia del dia d'avui) va passar a la jurisdicció de la Gran Moràvia.
Quan el tsar Simeó I el Gran va començar a expandir el seu imperi, va obtenir el control d'un segment de la "Croàcia Blanca", i obligà al príncep Laborec (un monarca local) a reconèixer la seva autoritat cap al final del . En 896 els magiars van creuar la serralada dels Carpats i van emigrar a la conca de Pannònia. Diverses cròniques, entre elles les de Nèstor, relaten que les tribus hongareses van haver de lluitar contra els eslaus locals i valacs en el seu camí cap a Pannònia. El príncep Laborec va ser deposat pels esforços dels hongaresos i les forces de Kíev;Uzhgorod and Mukachevo: a guide, Dmitriĭ Ivanovich Pop, Ivan Ivanovich Pop, Raduga Publishers, 1987, page 14.,Our people: Carpatho-Rusyns and their descendants in North America, Paul R. Magocsi, Bolchazy-Carducci Publishers, 2005, pàg. 5.Endangered peoples of Europe: struggles to survive and thrive, Jean S. Forward, Greenwood Publishing Group, 2001, pàg. 132. moltes d'aquestes forces es van quedar enrere i van ser assimilades pels croats blancs.
A mesura que eñs magiars migraven a través de la Transcarpàcia al , molts dels habitants locals eren assimilats. La noblesa eslava local sovint es casaven amb els nobles hongaresos al sud. El príncep Rostislav, un noble rutè incapaç de continuar el lideratge de la seva família a Kíev, va dirigir una part de Transcarpàcia entre el 1243 i el 1261.
La diversitat ètnica del territori es va incrementar amb l'arribada d'uns 40.000 colons cumans, que van arribar a la conca de Pannònia després de ser derrotats per Vladímir II Monòmac al i per la seva derrota a mans dels tàrtars el 1238.
Cap al 1280, Lleó I de Galítsia va entrar en conflicte amb el Regne d'Hongria aprofitant la inestabilitat del govern de Ladislau IV d'Hongria, incorporant la Rutènia subcarpàtica al Principat de Galítsia-Volínia, incloent la ciutat de Mukàtxevo. Aprofitant el canvi de monarca i el tarannà menys agressiu del nou príncep Iuri I de Galítsia, Venceslau III d'Hongria va llançar una ofensiva militar prenent la Rutènia subcarpàtica en 1302.
Després de la batalla del riu Irpín de 1321, Volínia va caure en mans de Lituània, incloent Kíev, que fou conquerida per Gediminas el 1323 després d'un setge d'un mes, posant fi al govern dels Ruríkides a la ciutat, i la Rutènia subcarpàtica va tornar al Regne d'Hongria.
Els Habsburg i el domini otomà miniatura|La República Popular d'Ucraïna Occidental (1918), incorporant Transcarpàtia) Al començament del l'Imperi Otomà va envair el regne d'Hongria i n'ocupà una part, mentre una altra banda era heretada en 1526 per Ferran d'Habsburg; des de 1570 la regió va quedar dividida entre el regne Habsburg d'Hongria i el principat de Transsilvània vassall dels otomans. Durant aquest període, un important factor en la identitat cultural dels rutens va resultar ser la religió. La Unió de Brest (1595) i la d'Újhorod [1646) van portar a l'Església Ortodoxa de la Rússia Carpàtica i Transcarpàtica a col·locar-se sota la jurisdicció del papa, establint les anomenades esglésies "uniates". Al (fins a 1648) tota la regió va formar part de Transsilvània, i entre 1682 i 1685, la seva part nord-oest va pertànyer al príncep Imre Thököly, mentre que la sud-est pertanyia a Transsilvània.
Des de 1699, la regió sencera va formar part del regne d'Hongria sota control dels Habsburg. Entre 1850 i 1860 (després de la revolució hongaresa de 1848) aquest regne va ser dividit en cinc districtes militars, i Rutènia va formar part llavors del Districte Militar de Košice.
Període contemporani Entre 1918 i 1919, la regió va formar part, breument part de la República Popular d'Ucraïna Occidental.
Després de la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Trianon (1920), Transcarpàtia es va convertir en part de Txecoslovàquia. La popularitat d'aquesta mesura entre la població camperola és discutible; l'autonomia era clarament el que més importava als rutens. Després de la seva experiència de magiarització, pocs rutens carpatians estaven desitjosos de romandre sota el domini hongarès i el seu desig era garantir la seva lliure determinació.
El 8 de novembre de 1918, es va celebrar a l'oest de Rutènia el primer Consell Nacional (Consell de Lubovna, que va ser transformat després en el Consell de Prešov). El primer de molts consells es va limitar a indicar el desig dels seus membres de separar-se del recentment creat Estat Hongarès, però no va especificar una alternativa en particular, només va implicar el dret a la lliure determinació.
Durant els mesos següents, els consells es reunien cada poques setmanes, i exigien solucions diferents. Alguns volien seguir formant part d'Hongria, però amb més autonomia; el més notable d'ells, el Consell d'Újhorod (9 de novembre de 1918), es va declarar representant del poble rutè i va començar negociacions amb les autoritats hongareses, que donaren com a resultat l'aprovació de la Llei n º 10, per la qual es creaven quatre comtats autònoms a les províncies rutenes. Altres consells, com ara el Consell Nacional de Khust (novembre de 1918) van demanar la unificació amb Ucraïna. No va ser fins a principis de gener de 1919 que van ser escoltades a Rutènia les primeres crides a favor d'una unió amb Txecoslovàquia.
Abans d'això, al juliol de 1918, els rutens emigrats als Estats Units havien convingut i reclamaven la completa independència. Fracassat això, van intentar unir-se amb Galítsia i Bucovina; i un cop fracassat això, van demanar l'autonomia, tot i que sense especificar en quin estat. El govern americà els va comunicar que l'única opció viable era la unificació amb Txecoslovàquia. El seu líder, Grigorij Žatkovič va signar llavors l'"Acord de Filadèlfia" amb el president txec Tomáš Garrigue Masaryk, que garantia l'autonomia rutena dins Txecoslovàquia. Un referèndum entre els americans rutens va donar com a resultat un 67% a favor, un 28% per la unió amb Ucraïna, i menys del 2% a favor de la completa independència.
L'abril del 1919, es va establir el control de Txecoslovàquia sobre el terreny quan les tropes txecoslovaques, d'acord amb les forces romaneses que arribaven des de l'est (fins a juliol o agost de 1919), ambdues sota els auspicis de França, van entrar a la zona. En una sèrie de batalles que van derrotar i van esclafar les milícies locals de la República Soviètica Hongaresa, el proclamat objectiu de la qual era "unir els pobles treballadors hongarès, rutè i jueu contra els explotadors de la mateixa nacionalitat". Simpatitzants comunistes van acusar txecoslovacs i romanesos d'atrocitats, com ara execucions públiques i mort a pals dels presoners ferits.Citat abastament a Béla Illés, "A Carpathian Raphosody", 1939
Aquesta lluita va tenir un significat estratègic, ja que l'ajuda soviètica, esperada pels comunistes hongaresos esperaven (en va, ja que els bolxevics estaven massa ocupats amb la seva pròpia guerra civil) havia de passar a través d'aquesta regió. El 1920, l'àrea va ser utilitzada com un conducte per a l'arribada d'armes i municions als polonesos antisoviètics combatents en la Guerra poloneso-soviètica directament al nord, mentre que els comunistes locals sabotejaven els trens i tractaven d'ajudar el bàndol soviètic.Illés, op.cit., esmenta que els comunistes locals encenien focs en els pics dels Carpats, que esperaven que mostrarien el camí a la cavalleria roja de Semion Budionni