Shi Tao o Shitao (xinès simplificat: 石涛; xinès tradicional: 石濤; pinyin: Shí Tāo), també conegut amb diferents noms (com Yuanji) fou un pintor, tèoric de l'art, poeta i cal·lígraf xinès que va viure sota la dinastia Qing. Va néixer a Quanzhou (Guilin), província de Guangxi l'any 1642, i va morir l'any 1707 a Yangzhou.
Va formar part del denominat grup dels quatre monjos (juntament amb Hong Ren, Kun Ca i Zhu Da). Aquests no acceptaven el costum artístic de copiar els grans mestres. Aquí cal tenir present que durant el període dinàstic dels Ming l'art cau en el “academicisme”, més enllà d'aportar noves propostes pictòriques, es manté vive l'herència dels antics mestres L'originalitat de Shitao radica en el seu esforç per aplicar, de manera artística, tots els corrents de pensament. Això suposa la impossibilitat de donar una definició concreta del seu art. Les seves inquietuds li van encaminar cap a un ús molt variat de tècniques pictòriques i a una obra que preserva una mirada curiosa i innovadora. Les seves reflexions i la seva pintura són una cerca constant entorn del misteri mateix de la creació artística i del destí de l'home. Va manifestar sempre els seus turments i els seus pesessis, volia abans de res trobar la seva identitat. La seva formació li capacita per a fondre la cosmologia antiga del pensament taoista, la filosofia del budisme chan i el pensament confucià, elevant la seva ideologia per sobre de dogmatismes i classificacions.
Biografia i context històric La seva família, emparentada amb la dinastia Ming, va patir les conseqüències de canvi dinàstic que acabà amb el suïcidi de l'emperador Chongzheng (1611- 1644). Es donaria pas així a l'inici de la dinastia Qing. Quan van assassinar al seu pare Zhu Hengjia - descendent directe del germà major de Zhu Yuanzhang, fundador de la dinastia Ming-, Shitao, va ser traslladat per un servent al monestir de les muntanyes de Xiang, a Quanzhou, com a mètode de protecció contra eventuals represàlies. Començaria aquí una vida plena de contradiccions i d'indagació sobre la seva pròpia identitat. Es pot establir un paral·lelisme entre els esdeveniments socials que l'envolten i la seva vida privada ja que aquests successos incideixen de manera directa en la personalitat de l'autor en veure's allunyat de la seva família des de ben petit. Shitao va ignorar la seva veritable identitat i el seu origen social fins a l'edat aproximada de vint-i-cinc anys. La seva vida és un recorregut d'auto-coneixement i de creixement espiritual.
Va ser educat i criat per monjos, instruït des del prisma del budisme chan que es basa en el contacte amb la naturalesa com a mitjà d'enriquiment de l'ànima. La influència del budisme chan va ser determinant en la seva formació espiritual, així com les teories del confucianisme i del taoisme, amb les quals va conviure a partir d'aquest canvi entre les dinasties Ming i Quing. Totes aquestes teories van influir, en major o menor mesura, tant en el seu coneixement estètic com en la seva producció pictòrica. Els monjos foren els li ensenyaren la meditació i l'art del pinzell. En aquells temps els monestirs servien de refugi per aquells que es mostraven disconformes amb el nou ordre social i buscaven un lloc on poder expressar-se lliurement. Es van arribar a conformar grups laics que debatien, componien poesia, i practicaven la pintura i la cal·ligrafia.
Amb tan sols deu anys s'embarcà en un viatge sense precedents. Aquests llocs que visità han estat una referència a l'hora de catalogar el seu treball pictòric, que ha quedat dividit en cinc etapes que coincideixen amb la seva estada a cinc punts geogràfics diferents. Cadascun d'aquests punts deixaria una petjada que es reflecteix en l'obra del pintor. El desenvolupament de cadascuna d'aquestes etapes permet dibuixar el retrat psicològic de l'autor i construir un mapa d'influències culturals que constitueixen la bastimentada de la seva obra pictòrica. Després de marxar per les diferents províncies del sud, Shitao, va anar a parar a Wuchang, on va romandre deu anys, encara que no deixà de freqüentar llocs de reconeguda tradició artística. Complerts els seus 20 anys el seu mestre l'envià a Xuancheng, a la província d'Anhui, on passaria catorze anys errant pels camins i les muntanyes més grandioses de la Xina. Aquesta estancia seria decisiva en la seva consolidació com a artista i ésser humà, en la interiorització dels seus sentiments, i en la comprensió de la naturalesa. És en aquesta província d'Anhui on Shitao trobà en la natura una gran varietat de motius per pintar: pins, roques de diferents aspectes, cascades, la boira sobre la muntanya, etc.. Aquestes pintades requerien un clar domini i mestratge de la pinzellada. Ara bé, l'aprenentatge de més vàlua el trobà en la contemplació de la unió amb el buit primordial taoista i en la immensitat del paisatge, captar el silenci d'aquest últim i transmetre'l al contemplador a través de la seva pintura. Amb l'arribada al poder de l'emperador Kangxi (1662-1722), fill de l'emperador Shunzhi, la situació per als lletrats millorà perquè, tot i la seva mentalitat conservadora, va saber mostrar tolerància cap a la cultura del país, aconseguint que molts lletrats retirats del món oficial s'incorporaren a l'art públic. Shitao seria un d'ells. Més tard es traslladaria a Nanjing, amb 38 anys. La seva obra en aquests moments deixaria de passar desapercebuda i començaria a gaudir de la vida pública com a artista. A Nanjing creà el seu primer estudi de pintura. No obstant això, va patir un punt d'inflexió en aquest moment a causa que va rebutjar la invitació a participar en la cerimònia de rebuda del nou Emperador Kangxi. Tot i així, gràcies a això es reconcilià amb el seu passat donant pas a una nova etapa de major llibertat, que l'allunyaren de les traves socials produïdes per les seves traumàtiques condicions familiars. Després es traslladaria a viure a Beijing i, durant tres anys, es xoparia de tota la tradició artística gràcies a que disposava d'accés a les millors obres guardades de les col·leccions imperials i dels palaus d'alts dignataris.miniatura|Il·lustració de Shi Tao|245x245px
Finalment es va establir a Yangzhou, on gaudí d'un gran prestigi entre artistes i literats, consagrant-se a la pintura i vivint del seu art en una petita barraca en el bell mig de la natura que anomenà “Gran Puresa”. Des d'aquest moment es presentaria públicament com un artista taoista i abandonaria la seva vida com a monjo proclamant:“Sóc incapaç de predicar el chan, i no m'atreviria a demanar - com a monjo - una almoina a la qual no tinc dret cap. M'acontento amb pintar a plaer i viure de la meva pintura".A més de dedicar-se a la pintura, també ho feu a la cal·ligrafia i al disseny de jardins. El jardí més conegut és el que va realitzar per a una de les famílies burgeses de la ciutat sota el títol de “Deu mil roques”. Els jardins foren per a ell una manifestació més de la unió entre les persones i la naturalesa. Va escriure el seu Tractat de pintura del monjo Carabassa amarga, deixant als lectors un llegat no sols del seu coneixement artístic si no del seu món espiritual.
Pensament estètic El tractat artístic de Shitao, Tractat de pintura del monjo Carabassa amarga, data de començaments del , el va escriure gairebé al final de la seva vida. És un escrit sobre estètica de l'art exclusivament filosòfic, sobre l'acte de pintar en si mateix. Aquest escrit presenta l'actitud que ha de tenir el pintor, que no és sinó la d'un home actuant en comunió amb l'univers: "La pintura expressa la gran regla de les metamorfosis del món, la bellesa essencial de les muntanyes i dels rius en la seva forma i el seu impuls, l'activitat perpètua del Creador, l'influx del Yin i Yang; mitjançant el pinzell i la tinta, la pintura capta a totes les criatures de l'univers i canta en mi la seva alegria." miniatura|188x188px|Reminiscències del riu Qinhuai (Museu d'Art de Cleveland) esquerra|miniatura|412x412px|"Les muntanyes de Jinting a la tardor" (Museu Guimet) Aquesta experiència en solitari que va tenir Shitao en els seus viatges va influir inevitablement en la seva idea sobre la trobada íntima de l'individu amb l'energia natural que l'envolta. En aquest punt pren especial importància el concepte de silenci, el qual s'ha d'entendre com un espai vivent més. Aquesta trobada és una base essencial per al coneixement espiritual. Quan es produeix la identificació entre el silenci de la naturalesa i el silenci interior de l'individu, tots dos s'eleven a un silenci còsmic, metafísic, on el subjecte entra en un estat d'alliberament en què no hi ha identificació amb el “jo”, ja que tots dos són “un.” El silenci i el repòs de l'esperit són dos de les aspiracions pròpies tant del taoisme com del budisme. El repòs fa referència a la contemplació senzilla i humil, atenta fins i tot en la més concreta de les seves manifestacions, allunyant-se així de la vulgaritat del món material per entrar en un estat d'alliberament, és a dir, una transcendència d'allò que és real. L'artista és conscient que només quan domina la visió i els detalls del món exterior pot dur a terme la seva execució, que es converteix en projecció del món interior de l'artista. D'una banda, en el cas del budisme, amb el repòs s'aconsegueix la negació de l'ego i, d'altra banda, des del prisma budista, s'aconsegueix l'oblit de l'ego. En aquest repòs es troba la no acció (“Wu wei”), la renúncia a tots els artificis i, per tant, a la trobada amb el buit. Tant el budisme com el taoisme accepten que tot està en un perpetu procés de transformació pel que no s'ha d'interferir en el desenvolupament espontani (“Tzu- jan”) de la naturalesa, sino incloure's en ell i participar de la seva fluïdesa. La contemplació del mateix permet al cercador espiritual participar d'aquest ritme natural. La obra pictòrica és el reflex d'una visió única del món, una manera transcendent de concebre la realitat des de l'espiritualitat del paisatge. Sense la pràctica de la contemplació seria impossible aquesta concepció.
L'ideal de la pintura xinesa es constitueix a partir d'una relació dialèctica entre l'home i l'univers, en el sentit que la naturalesa revela a l'home la seva pròpia naturalesa, permetent-li superar-se, i l'home, al seu torn, en realitzar-se, permet que la naturalesa també el faci amb si mateixa. Per a Shitao, la realització d'aquesta «naturalesa» (xing) es troba íntimament lligada a la pràctica de la pintura. La simbolització dels elements de la naturalesa, funciona, segons el pensament xinès, com a mirall propi de l'home, permetent-li al seu torn un acostament cap a aquest que constitueix el seu misteri. La pintura xinesa es conforma així com a expressió de l'ànima