Montargull és una població disseminada agregada al terme municipal d'Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera. Està localitzada a la carretera que va d'Artesa de Segre cap al Pallars Jussà. El nom li ve per estar construïda sobre un turó que marca el final de la serra de Comiols i l'inici d'un pla que es coneix amb el mateix nom que la població. A aquest pla predominen els conreus de blat i ordi, afavorits per un clima mediterrani amb tendència àrida suavitzat per la proximitat de les muntanyes, propi de la zona del Segre mitjà, amb característiques orogràfiques semblants a la Depressió Central.

La seva història està associada a la de la baronia de Montmagastre. A l'edat mitjana aquesta baronia passa a formar part del municipi d'Anya i, al , s'integra al municipi d'Artesa de Segre. Segons el cens de 2019 comptava únicament amb 35 habitants, incloent-hi les masies del terme. Al mateix poble hi ha molts habitatges de segona residència. Al terme de Montargull es poden trobar diverses construccions d'interès, com ara l'església de Santa Maria de Montargull –avui en ruïnes–, megàlits prehistòrics i tombes medievals. També es conserva l'edifici de l'antiga escola, tancada durant els anys 1960 arran de la política de concentració escolar promoguda en aquell moment. Des de la part alta del poble es gaudeix d'una vista completa del pla de Montargull.

Toponímia Sobre l'origen del topònim Montargull, es coincideix que és un híbrid producte de l'aglutinació d'una primera part, «mont», que prové del mot llatí «mons, montis», és a dir muntanya, i una segona part sobre la qual hi ha diverses teories. Una primera teoria sosté que prové d'«argull», que deriva d'«Herculeus», i, per tant, «muntanya d'Hèracles». Una segona teoria proposta correspon a «ergull», és a dir «superba», amb la qual cosa voldria dir «muntanya superba». També es proposa que «argull» prové de la paraula aràbiga خخروف, «arhúl», que significa «ovelles», doncs significaria «muntanya de les ovelles», un mot per designar indrets on els ramats transhumants trobaven pasturatge quan es dirigien cap als Pirineus. Per acabar, com al cas d'alguns topònims de pobles pirinencs, pot provenir del basc «urgull» Monte Urgull, d'origen gascó, que significa «orgull».

Medi físic La població està localitzada en el sector conegut com a Segre mitjà, que es caracteritza per un rocam poc escarpat i terrenys semblants als de la Depressió Central. Al peu del turó on està construït hi ha una vall ampla i acollidora, que forma part dels altiplans creats per l'erosió del Segre i els seus afluents. Això permet una gran diversitat de conreus i antigament hi havia faixes hortícoles properes als rius i rierols.

Montargull i la contrada tenen un clima semblant al del Segrià, un clima mediterrani amb tendència àrida, parcialment suavitzat per la proximitat de les muntanyes. Les temperatures mitjanes al desembre i al gener són entre 2 i 7 graus, mentre que al juliol i l'agost la mitjana és superior als 20 graus. Les precipitacions són d'uns 580 mm anuals i 130 mm estivals.

La població està construïda sobre un turó que està ubicat entre el barranc de Montargull i el barranc de les Pletes. Marca el final de la serra de Comiols i el començament del Pla de Montargull. Està situat a peu de la carretera L-512 que va d'Artesa de Segre cap a Tremp, passant pel port de Comiols. El terme limita al nord amb els termes de Montmagastre i Comiols, a l'est amb el d'Anya, al sud un altre cop amb Montmagastre i a l'oest amb Vall-llebrera. A peu del barranc de Montargull es pot trobar el rierol de Montargull que s'uneix al de Tòrrec i ambdós al riu Segre.

La vegetació original és d'alzinars, que alterna amb bosquines de garric i arçot. També es troben matollars de ruac i trincola. Aquesta vegetació primitiva ha anant sent substituïda pels conreus i per la plantació de pins. Els principals conreus són els de blat i els d'ordi. Hi ha granges de porc i de pollastre. També hi ha caça de perdius, conills i llebres.

Història Prehistòria i edat antiga miniatura|Signes tallats a una de les pedres dels megàlits del Pla de Montargull Tot i no comptar amb evidència directa a les seves contrades, és molt probable que hi hagués població dispersa neolítica. A totes les contrades del Montsec és molt habitual trobar destrals, piques i tascons de pedra, i relativament a prop, a la «Roureda de Vernet», es va trobar un lloc on es fabricaven aquestes eines, que corresponen al que es coneix com a tècnica neolítica (4500 - 2500 aC).

També hi ha als voltants troballes de l'edat del bronze (2500 - 1100 aC), com ara destrals recollides a prop de Colldelrat i Tudela, a més de molins del tipus barquiforme, recollits a la col·lecció del Museu d'Artesa de Segre. Pel que fa a la cultura ibèrica clàssica (s. VI a II aC), hi ha el jaciment arqueològic d'Antona a prop d'Artesa de Segre així com tombes en diverses localitzacions properes. Al mateix terme es troben dues construccions megalítiques, però no és clar a quina cultura pertanyen aquestes construccions, tot i que tot apunta que pertany a un període prehistòric tardà.

De l'època romana i el període visigòtic hi ha pocs vestigis. Dels romans se n'han trobat diverses mostres per tota la comarca, i és habitual trobar monedes d'aquesta època a prop de Montmagastre.

Edat mitjana Tota la comarca estava a la frontera entre els primers comtats catalans i la dominació musulmana. Per exemple l'any 1003 Wàdih, general llibert d'Abd-al-Malik, pren la fortalesa de Montmagastre (Mumaqasr) i hi instal·la musulmans, però possiblement la dominació és de curta durada perquè sembla que el 1010 surt una expedició catalana cap a Còrdova des d'aquest castell. A mesura que els musulmans retrocedeixen, la comarca es va repoblant, per exemple per part d'Arnau Mir de Tost que inicia la colonització del territori proper a Artesa de Segre a mitjans del . En el seu testament signa diversos instruments que mencionen a poblacions i fortificacions al voltant de Montargull, com ara Montmagastre, Alentorn, Mirandol Vall-llebrera, Grialó, Comiols i Artesa de Segre.

Possiblement la primera referència històrica que hi ha de Montargull és a la confirmació de les possessions del monestir de Sant Miquel de Montmagastre, mitjançant la butlla signada pel papa Alexandre II a Montpeller (Llenguadoc) el 1162. Entre aquestes possessions constava la parròquia de Montargull. A partir d'aquest moment i fins a les darreries de l'edat mitjana la parròquia queda sota el domini de Sant Pere d'Àger. Hi ha més referències de la població al final de l'edat mitjana, juntament amb altres poblacions, respecte a la percepció del delme o onzens, un impost que es comença a cobrar a partir d'unes Corts celebrades a Barcelona l'any 1365 per finançar la guerra amb Castella. A la concessió de 1373 d'aquest impost es menciona la recaptació a Montargull.

Es pot obtenir una estimació demogràfica a la baixa edat mitjana mitjançant els diversos fogatges. No s'esmenta Montargull separat dels pobles del voltant, però es pot tenir una idea de l'evolució de la població. Al període 1359-1414, per exemple, Anya i Montargull compten amb 26 focs. Al fogatge de 1515 es reporten 60 focs en total per a tot el terme d'Anya, dels quals 38 corresponen a la baronia de Montmagastre, a la qual pertanyia Montargull. Com a referència, el total de focs comptats a Artesa de Segre en aquest any no arribava a seixanta.

Pel que fa a vestigis físics es poden trobar unes tombes medievals a la finca de Les Pletes, una masia dins del terme de Montmagastre. Es tracta d'un monument funerari amb lloses de l'època medieval.

Edat moderna miniatura|Vista del Pla de Montargull des de la Plaça de l'Estudi Durant el segle XVI la parròquia de Santa Maria de Montargull, com tota la senyoria d'Artesa de Segre, passa a estar sota el domini del monestir de Montserrat. És possible que durant aquest període es construís l'edifici actual de l'església, avui en dia en ruïnes, donat el seu estil renaixentista o barroc.

Coincidint amb els Decrets de Nova Planta, es compta amb un Reial Cadastre fet l'any 1716, que indica per a Anya i Montargull 35 habitants. Després de la Guerra de Successió tots els pobles de la comarca queden sota la jurisdicció del Corregiment de Cervera, i Montargull queda sota la jurisdicció del comte de Santa Coloma. Per a l'any 1785, la senyoria de Montargull era d'Antònia de Gualteró i Queralt. No hi ha dades de l'evolució demogràfica entre 1716 i 1785, però les dades existents mostren que la població de la regió del Segre mitjà no va incrementar de forma significativa, a diferència de la regió de Lleida en general. Per exemple, per a Anya la població passa de 35 a 22 habitants, i per a Artesa de Segre de 80 a 100.

Edat contemporània Economia i població A partir d'inicis del es va anar estenent el conreu de cereals a la vall de Montargull, creant molts camps de conreu en substitució de les oliveres que hi havia al pla. El Diccionari de Madoz de 1845 diu que a mitjans del a Montargull hi havia quinze cases i l'església parroquial, amb quatre veïns i 25 persones vivint al poble. El total d'habitants que reporta pel terme és de 75, amb catorze electors i cinc regidors, i sis soldats reclutes de 18 a 24 anys. Les masies d'aquesta època que es mencionen al Madoz són Cal Vedrunya, Cal Massana, Call Llinàs, Cal Malòs i Cal Janot. Com a conreus menciona l'ordi, la civada, patates, vi i oli. També diu que hi ha ramaderia vacuna, porcina i de llana. Com a indústria indica que hi ha un molí d'oli, per causa del qual potser hi ha el refrany «Montargull té molt orgull, per l'oli que s'hi cull». Segons menciona el Madoz, una altra indústria important era la crema de llenya per a l'elaboració de carbó, que es feia tant a Montargull com a Montmagastre. El carbó produït s'exportava a Lleida, Balaguer i Agramunt, i es venia als pobles de la contrada. La riquesa total ressenyada és de 13.935 reials (com a referència vegeu que per a Artesa de Segre el Madoz reporta 121.170 reals.)

Una altra menció al comerç a Montargull es pot trobar en els comptes de 1799 que figuren en un Llibre de Comptes portat pels marxants en articles de llana Joan Ricart i el seu germà Cadascó, lo Sardanet (que vol dir procedent de la Cerdanya). Es registren partides en lliures barceloneses de cansalada, llavors de cànem, favons, oli, vi, i altres productes.

Cap a finals del és possible que el poble tingués algunes cases en mal estat, tal com descriuen alguns viatgers que passaven per la carretera. Així mateix, a principis del segle XX es comptabilitzaven 60 edificis amb 192 habitants de fet i 209 de dret, d'acord amb la Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras i Candi.

L'any 1833, durant la Primera Guerra Carlina, el poble de Montargull pateix l'extorsió de partides guerrilleres carlines juntament amb Anya i Baldomar.

La carretera al Pallars Jussà miniatura|Entrada a Montargull baixant per la carretera L-512 des de Folquer Cap a l'any 1870 s'obre la carretera d'Artesa de Segre a Tremp. Abans de la construcció d'aquesta carretera la comunicació des de la Noguera al Pallars Jussà era força precària, segons descriuen diversos viatgers. Per exemple l'escriptor mallorquí Marià Aguiló i Fuster fa un viatge a cavall a mitjans del per recollir tradicions folklòriques. Al seu viatge baixa des del port de Comiols cap a Artesa de Segre, passant per Folquer i Montargull.