Els afrocanadencs o negres canadencs són les persones que tenen avantpassats africans que són ciutadans o residents del Canadà. De manera més concreta, aquests termes s'utilitzen per a referir-se als canadencs que tenen tots o una part dels avantpassats africans. La majoria dels canadencs negres tenen origen caribeny.
Els afrocanadencs i els altres canadencs distingeixen entre els canadencs negres afrocaribenys i els que no ho són. De vegades es fa servir el terme afrocanadencs per part dels negres canadencs per tal de traçar l'herència que els han deixat els primers esclaus que foren portats pels colonialistes francesos o britànics a l'Amèrica del Nord però la majoria dels negres canadencs que afrocaribenys refusen aquest terme perquè no es refereix a la seva herència caribenyaRinaldo Walcott, Black Like Who?: Writing Black Canada. 2003, Insomniac Press. i s'identifiquen a si mateixos com canadencs caribenys. Així com als Estats Units el terme més acceptat és el d'afroamericans, al Canadà es fa servir més el de negres canadencs o canadencs negres."Al Canadà és més apropiat dir negres canadencs." Valerie Pruegger, "Black History Month". Culture and Community Spirit, Government of Alberta.
Els canadencs negres han contribuït a nombrosos aspectes de la cultura del Canadà. Els canadencs negres són la tercera minoria més nombrosa del Canadà després dels canadencs del sud-est asiàtic i els xinesos canadencs.
Població Segons el cens de 2006, 783.795 canadencs s'identificaren a si mateixos com negres. Eren el 2,5% del total de la població del Canadà. L'11% del total de la població s'identificaven a si mateixos com mulats. Les cinc províncies en les quals hi havia més negres canadencs eren Ontario, Quebec, Alberta, British Columbia i Nova Escòcia. Les tres àrees metropolitanes amb més negres canadencs eren Toronto, Montreal, Ottawa, Calgary, Vancouver, Edmonton, Hamilton, Winnipeg, Halifax i Oshawa. Segons el cens de 2011 hi havia un total de 945.665 afrocanadencs, que representaven el 2,9% del total de la seva població.
Demografia Algunes vegades s'ha reclamat que els canadencs negres havien rebut un tracte discriminatori en les estadístiques canadenques. Segons George Elliott Clarke, en el cens de 1991 no s'hi van comptar el 43% dels afrocanadencs perquè ells mateixos s'identificaven com britànics, francesos o altres identitats culturals que no estaven inclosos en el grup censal de cultures negres."The Complex Face of Black Canada" , George Elliott Clarke, McGill News, Winter 1997.
Terminologia Hi ha controvèrsies entre la comunitat dels afrocanadencs sobre el nom que els ha de definir. Molts canadencs d'origen afrocaribeny no estan d'acord amb aquest terme, ja que diuen que invisibilitza la seva pròpia història i cultura i per això el seu ús no és tant habitual com el del terme afroamericà entre els estatunidencs.
A més a més els afroamericans de Nova Escòcia són un grup ètnic propi que tracen la seva existència al Canadà des d'abans del i utilitzen tant el terme d'afrocanadencs com el de canadencs negres. Per exemple hi ha una Oficina per als Afers dels Afro-nova escocesos i un Centre Cultural Negre de Nova Escòcia.
Els canadencs caribenys solen utilitzar el terme de canadencs negres per a referir-se a la seva herència caribenya, tot i que el seu ús és controvertit perquè al carib no només hi ha poblacions d'origen africà, si no també d'origen asiàtic, europeu i pròpiament indígena. Per tal de solucionar aquesta controvèrsia de vegades es fa servir el terme dafrocaribenys canadencs, tot i que no gaudeix d'un ús comú.
Hi ha altres termes més específics com jamaicans canadencs, haitians canadencs o ghanaians canadencs. El 2014, de totes maneres, aquests no eren una alternativa que superava el terme de canadencs negres que és acceptat pels membres de la comunitat afrocaribenya que viuen al Canadà, els nous immigrants d'origen africà i els immigrants afroamericans estatunidencs com nom comu de tots.
Una altra pràctica comuna que té un ús acadèmic però que encara no gaudeix d'un ús global és referir-se a les comunitats africanes i caribenyes."Black History Month Celebrations in Markham". Markham Guiding Star, 12 February 2008. Per exemple una organització sanitària dedicada a l'educació i prevenció contra el SIDA entre la comunitat dels canadencs negres es diu African and Caribbean Council on HIV/AIDS, la publicació periòdica de Toronto Pride, es refereix a si mateixa com una nova revista afrocanadenca i afrocaribenya i l'emissora de ràdio afro de Toronto, G98.7 es va anunciar com una xarxa radiofònica afrocaribenya del Canadà."Caribbean radio station set for Toronto at 98.7 FM". Toronto Star, 2 February 2011.
Història
Un dels aspectes més destacats de la història dels negres del Canadà és que mentre que la majoria dels afroamericans estatunidencs tracen la seva presència als Estats Units a través de la història de l'esclavitud, ells es van assentar al territori a través de la immigració voluntària.Naomi Pabst. "Mama, I'm Walking to Canada": Black Geopolitics and Invisible Empires. Tot i això, hi havia diverses dinàmiques que podien complicar les relacions interpersonals i interculturals entre els descendents dels negres lleials de Nova Escòcia, els descendents d'antics esclaus dels Estats Units que veien el Canadà com una promesa de llibertat al final del Ferrocarril Subterrani i els immigrants més recents del Carib o d'Àfrica. L'únic element en comú que els uneix és que ells o els seus avantpassats es van assentar al Canadà de manera voluntària.
Primers africans al Canadà Mathieu de Costa és considerat el primer negre lliure que va anar a viure al Canadà. Viatjava amb el navegant Samuel de Champlain i va arribar a Nova Escòcia entre el 1603 i el 1608 com a intèrpret de l'explorador francès Pierre Dugua de Mons. El primer negre conegut que es va assentar al Canadà fou un esclau de Madagascar que es deia Olivier Le Jeune, que era parcialment d'origen malai. El primer grup de negres que van arribar al Canadà fou un grup d'homes lliures que servien a l'exèrcit francès, alguns dels quals eren treballadors no remunerats.
Afroamericans durant la Revolució americana A l'època de la Revolució americana els estatunidencs van haver de decidir la seva llei futura. Els que foren lleials a l'Imperi Britànic foren anomenats legalistes a l'Imperi Unit. Els legalistes blancs es van emportar els seus esclaus afroamericans. S'estima que aquests últims foren uns 2.500 individus. A més a més, els britànics també van evacuar uns 3.500 antics esclaus que havien obtingut la llibertat en la Proclamació de Dunmore que garantia la llibertat als esclaus que s'havien escapat dels seus propietaris i que havien treballat per als britànics, convertint-se en el Lord Dunmore's Ethiopian Regiment i enviats a Nova Escòcia. Hi va haver altres negres que van anar a viure cap a l'Amèrica del Nord britànica i que es van assentar sobretot a Nova Escòcia. Aquests últim grup estava compost sobretot de viatgers i treballadors i van anar a viure sobretot a Birchtowh, a prop de Shelburne. Nova Brunswick fou a un lloc a on també s'hi va assentar un grup d'afrocanadencs. Alguns dels refugiats ja havien estat lliures abans de la guerra i van anar amb altres refugiats a Nova Escòcia perseguint les promeses britàniques d'igualtat. La llei de la ciutat de Saint John va ser modificada el 1785 per a excloure de manera específica els negres de la pràctica del comerç, la venda de béns, la pesca al port i d'assolir el nivell d'homes lliures, disposició que va durar fins al 1870.
A Shelburne (Nova Escòcia) hi va haver el primer disturbi racial el 1782 després que els soldats blancs havien atacat els colons afroamericans que ocupaven els llocs de treball que els soldats esperaven. Com que el govern britànic no havia complert les promeses i a la discriminació per part dels colons blancs, el 15 de gener de 1792 van abandonar Nova Escòcia i fer la ciutat de Freetown, a l'actual Sierra Leone. Aquests, juntament amb altres grups de negres lliures com d'afroanglesos pobres es van convertir amb els krio, els criolls de Sierra Leone.
Cimarrons del Carib El 26 de juny de 1796 543 cimarrons jamaicans foren deportats amb els vaixells Dover, Mary i Anne des de Jamaica després que participessin en un motí contra el govern colonial britànic. La seva primera destinació era el Baix Canadà però el 21 de juliol van arribar a Nova Escòcia. En aquesta època Halifax estava experimentant el seu boom de la construcció més gran per a modernitzar les defenses de la ciutat encapçalat pel príncep Eduard del Regne Unit (duc de Kent i de Streathem). Això havia creat una demanda de treballadors. El príncep es va impressionar amb els cimarrons jamaicans i els va posar a construir la Ciutadella de Halifax, el Palau del Governador i altres edificis de la ciutat. Com que el Govern de Jamaica va enviar-hi fons, aquests es van reassentar.John N. Grant. The Maroons in Nova Scotia. Format Publishing Company Limited. Halifax, 2002.John N. Grant. Black Immigrants into Nova Scotia, 1776-1815. The Journal of Negro History. Vol. 58, No. 3 (Jul, 1973). p. 253-270. Van comprar 5.000 acres de terres i els cimarrons van obtenir petits lots de terra que van intentar plantar tot i que no era fèrtil. Com que els anteriors que hi vivien eren pobres, van ocupar una terra no productiva a Preston i per això no van poder prosperar. Els agricultors cimarrons van tenir dificultats a Nova Escòcia perquè allà el temps no permetia el cultiu dels seus aliments tradicionals com el plàtan, el nyam, la pinya i el cacau. Hi va haver pocs cimarrons jamaicans que van ser traslladats a Boyville per a buscar millors terres. El sotsgovernador britànica, Sir John Wentworth es va esforçar a canviar les creences i la cultura dels cimarrons introduint-los a la fe cristiana. El govern de Jamaica va aportar fons per a adquirir i sostenir una escola i educació religiosa. Els cimarrons no estaven interessats en la conversió al cristianisme. Eren obstinats i no treballaven per menys diners que una persona blanca.
El 1796-1797, després de patir un hivern frígid, Wentoworth va informar als cimarrons al seu desig que els enviessin a l'Índia o algun altre lloc de l'est, ja que allà hi gaudirien d'un clima millor.Ibid.John N. Grant. p. 260. Wentworth i el govern britànic van començar converses amb la Companyia de Siera Leone per enviar-los a Sierra Leone el 1799. El govern de Jamaica ja havia previst enviar-los a Sierra Leone, cosa que la commpanyia ce Sierra Leone ho havia rebutjat. Tot i que aquesta continuava amb la mateixa opinió, fou persuadida a acceptar els colons cimarrons. El 1800 els cimarrons van abandonar Nova Escòcia i van arribar el 30 de setembre del mateix any a Freetown (Sierra Leone). Quan van arribar a Àfrica Occidental van ser utilitzats per a sufocar un aixecament entre els colons que estaven descontents pel tracte que rebien de la Companyia de Sierra Leone.
L'abolició de l'esclavitud
El clima del Canadà va fer que mantenir esclaus durant tot l'any fos antieconòmic, a diferència de l'agricultura de plantació que es practicava al sud dels Estats Units i el Carib. No tots els amos d'esclaus eren homes blancs; per exemple el líder mohawk Joseph Brant tenia en propietat una noia afroamericana que es deia Sophia Burthen Pooley.Drew, p. 192 El 1793, el primer tinent-governador de l'Alt Canadà, Johan Graves Simcoe va intentar abolir l'esclavitud. En el mateix any, la nova Assemblea Legislativa va ser la primera entitat de l'Imperi Britànic que va restringir l'esclavitud amb la Llei contra l'Esclavitud del Canadà, que va fer que els esclaus que hi havia ho continuessin sent fins a la seva mort però que va garantir que els fills de les dones esclaves s'alliberessin quan complissin 25 anys.