miniatura|Enderrocament de Les quatre Columnes que representaven les quatre barres de la bandera catalana per ordre de Primo de Rivera i que es van construir per presidir l'Exposició Internacional de Barcelona (1929) La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya és el relat de la política aplicada a Catalunya per la Dictadura de Primo de Rivera, el règim polític autoritari que s'instaurà a Espanya entre 1923 i 1930 sota la direcció del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, així com dels suports i de l'oposició que va trobar a Catalunya.
Els suports de la Dictadura a Catalunya El suport inicial de la burgesia catalana i de la Lliga Regionalista
miniatura|Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista En mig d'una situació social amb tensions revolucionàries (creixement del proletariat industrial i la concentració urbana, la fundació de la Condeferació Nacional del Treball el 1910, la creació del Partit Comunista d'Espanya el 1921, nombrosos episodis d'enfrontaments entre patrons i obrers, etc.), una crisi econòmica des del 1919 a causa de la contracció dels mercats europeus durant la Primera Guerra Mundial i la commoció de la societat provocada pels fracassos de la política colonial espanyola al Marroc (desastre d'Annual el 1921), es va generar un clima de descontrol i inestabilitat que escapava de les mans del govern de García Prieto. Des de Catalunya, la Mancomunitat i la Lliga, partit de la burgesia catalana i preeminent a Catalunya, veien amb preocupació un creixement dels moviments radicals d'esquerra i del pistolerisme.
El cop d'estat de Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, que comptava amb el suport de la monarquia d'Alfons XIII, de l'exèrcit, de la burgesia i dels medis eclesiàstics, es va veure com l'alternativa per resoldre els problemes de l'Estat, i també va comptar amb el suport de les autoritats catalanes. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, no va pactar amb Primo de Rivera abans del cop d'estat, si bé va voler creure en el regionalisme aparent del dictador i que era una bona solució als problemes sense risc per als valors i drets de Catalunya. Puig i Cadafalch va formar part del comitè de comiat que va anar a l'estació del tren quan Primo de Rivera marxava cap a Madrid a prendre el poder d'Espanya, i després del cop d'estat li va adreçar un missatge el 15 de setembre on li oferia un marge de confiança i cert suport.
La transcendència del suport català fa afirmar l'historiador israelià Xelomó Ben Amí, "és a Catalunya on cal buscar els orígens immediats del cop de Primo de Rivera. Va ser allí on la burgesia va crear l'atmosfera histèrica que va envoltar a Primo de Rivera amb l'aurèola de «salvador» i va col·locar la seva rebel·lió, com va fer notar un observador contemporani, en el context general de la reacció antibolxevic que havia aconseguit també a altres països europeus. Cambó, que no va donar suport a la dictadura, havia exposat l'anhel i la responsabilitat de la seva classe per la dictadura: […] «Una societat en la qual el devessall demagògic [sindicalista] posa en greu perill ideals i interessos es resignarà a tot amb tal de sentir-se emparada…»". Juntament amb la «política d'ordre» l'altre element que va segellar l'aliança de Primo de Rivera i la burgesia catalana va ser la promesa de protegir la seva indústria amb l'elevació dels aranzels a les importacions.
Les classes altes catalanes van rebre el cop amb eufòria. Tant la Cambra Oficial d'Indústria de Barcelona com la Cambra Oficial de Comerç i Navegació van saludar al dictador esperant que posés fi «a un estat de coses que es considerava intolerable». El mateix van fer la resta d'organitzacions patronals, com l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre que esperava que s'aturessin «els corrents demolidors del dret de propietat». I també els partits polítics catalans conservadors com la Lliga Regionalista o la Unión Monárquica Nacional. Aquesta última es considerava part del «moviment de regeneració» basat en els principis de «pàtria, monarquia i ordre social». Josep Puig i Cadafalch, dirigent de la Lliga i president de la Mancomunitat de Catalunya, va escriure una nota que va ser publicada en els diaris el 19 de setembre en la qual justificava: .. en el dilema entre un fet extralegal i la corrupció [del sistema], optem pel primer. A més la Lliga va donar crèdit a les promeses descentralitzadores que havia fet el general Primo de Rivera, encara que aquestes expectatives es van esvair molt ràpidament.
La Unió Monàrquica Nacional
miniatura|Segell commemoratiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 La Unión Monárquica Nacional (UMN) havia estat fundada el 1919 sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí, futur comte d'Egara, per personalitats de dretes que compartien la seva oposició a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, que llavors era el partit hegemònic a Catalunya, al qual acusaven de «separatista». El cop d'estat de Primo de Rivera de setembre de 1923 va rebre el suport de la UMN i li va oferir l'oportunitat de guanyar influència política i posar en pràctica les seves idees sota el nou règim dictatorial.
Quan la Lliga Regionalista va retirar el suport a Primo de Rivera a causa de la seva política anticatalanista, la UMN es va convertir en l'únic suport polític de la Dictadura a Catalunya.
A principis de gener de 1924 Primo de Rivera es va reunir a Barcelona amb alguns dirigents polítics catalans però només va aconseguir la col·laboració de lespanyolista UMN. Primo de Rivera va nomenar nou president de la Mancomunitat Alfons Sala després d'haver quedat vacant el càrrec a causa de la dimissió de Josep Puig i Cadafalch en senyal de protesta per la política anticatalana de la Dictadura.
Finalment la UMN es va integrar en la Unión Patriótica, el partit únic creat des del poder per proporcionar una base social al projecte del Directori civil que va substituir el Directori militar el desembre de 1925.
La «pau social» i el desmantellament de la CNT Les primeres mesures que va prendre el Directori militar van estar encaminades a intentar controlar als Sindicats Únics de la CNT, mitjançant l'ordre que presentessin els seus estatuts, registres i llibres de comptabilitat, i l'empresonament dels seus dirigents i la suspensió de la seva premsa, emparant-se en la llei marcial que havien declarat primer a Catalunya i després a tot Espanya. Mesos més tard, cap al maig de 1924, aprofitant l'oportunitat que li va brindar l'assassinat del botxí de Barcelona, els Sindicats Únics van ser prohibits, la qual cosa va suposar l'enfonsament de la CNT, que estava molt afeblida per la intransigència patronal, el creixement dels Sindicats Lliures, la brutal repressió, el pistolerisme i les pugnes internes dels "anys de plom" (1919-1923).
La prohibició dels Sindicats Únics va concedir un nou protagonisme als Sindicats Lliures, ja que moltes organitzacions obreres es van integrar en ells per continuar existint, encara que el nombre d'afiliats dels Lliures -uns 100.000 el 1925; uns 190.000 el 1929-, mai van aconseguir als de la CNT abans de 1923 (400.000 el 1919). Quan el 1930 la CNT va ser legalitzada per la "Dictablanda" de Berenguer les organitzacions obreres que s'havien adherit als Lliures van retornar a la CNT.
La política anticatalanista: neutralitzar la «desespanyolització» de Catalunya La persecució de la llengua i de la cultura popular catalanes En el Manifest del 13 de setembre que va justificar el cop d'estat de Primo de Rivera ja es feia referència a la descarada propaganda separatista. Cinc dies després el Directori promulgava el Decret de 18 de setembre de 1923 contra el «separatisme», que castigava amb severes penes «els delictes contra la seguretat i unitat de la Pàtria i els qui tendeixin a disgregar-la, restar-li fortalesa i rebaixar el seu concepte», i que serien jutjats per tribunals militars, tal com establia la Llei de Jurisdiccions de 1906. Es prohibia hissar o ostentar «banderes que no siguin la nacional», «la difusió d'idees separatistes per mitjà de l'ensenyament», l'ús del català «en els actes oficials de caràcter nacional o internacional» i s'obligava les corporacions locals i provincials a portar els llibres de registre i d'actes en castellà.
Segons l'historiador González Calleja, el decret va ser el resultat de les pressions de la Junta de Defensa d'Infanteria encapçalada pel coronel Godofredo Nouvilas sobre Primo de Rivera, que havia promès reactivar la vida regional. En el si del Directori es va imposar "la tendència centralista que entenia el fet diferencial català com a oposat radicalment al projecte nacionalista espanyol que es buscava patrocinar des del poder". El també historiador Xelomó Ben Amí, afegeix que "el canvi de posició de Primo de Rivera cap a l'anticatalanisme es va deure també a "la dinàmica interna del seu règim dictatorial. Cap dictadura digna del seu nom pot permetre's l'aplicació de conceptes com els de descentralització i autonomia, incompatibles amb l'existència mateixa del seu esperit, ja que comporten una disminució del poder dictatorial".
En els mesos i anys següents es va aplicar aquesta política –el lema de la qual, encunyat pel mateix Primo de Rivera, era Espanya una, gran i indivisible-, que pretenia eliminar l'especificitat de Catalunya, per «neutralitzar i contrarestar per l'acció del govern la labor de desespanyolització que es va fent amb constància per part de certs sectors polítics a Catalunya». El principal executor va ser el capità general de Catalunya, el general Emilio Barrera, que va actuar com a ministre universal de Primo de Rivera. Així es van clausurar centres polítics «separatistes», i es va empresonar els militants dels partits nacionalistes catalans, inclosos alguns sacerdots. Només deu dies després del cop ja havien estat tancades a Barcelona 28 seus, entre les quals hi havia la d'Acció Catalana o la del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). A més, molts alcaldes van ser destituïts per haver tolerat o exhibit la bandera catalana, alguns periodistes van ser bandejats, diverses publicacions van ser multades o suspeses i algunes tancades, i la censura de premsa es va aplicar fermament.
miniatura|Seu del Institut d'Estudis Catalans Qualsevol manifestació popular de la identitat catalana va ser suprimida. Es va prohibir hissar la Senyera, cantar l'himne d'Els Segadors o usar el català en actes oficials, i es va limitar el ball de sardanes —les multes podien arribar a les 5.000 pessetes—. Es van castellanitzar de forma arbitrària els noms de carrers i pobles —de vegades caient en el ridícul: la plaça de Sant Vicenç de Sarrià es va convertir en San Vicente Español—, es va obligar a publicar en castellà els anuncis de les obres teatrals i es van perseguir entitats culturals i socials com el Centre Català, la institució religiosa-cultural dels Pomells de Joventut, l'Ateneu Barcelonès, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, les biblioteques populars, les societats excursionistes, musicals i esportives, els Jocs Florals (que van passar a celebrar-se a França) o els cursets escolars en llengua catalana. També el FC Barcelona, l'Orfeó Català, l'Institut d'Estudis Catalans, el Col·legi d'Advocats de Barcelona o l'Escola Industrial van veure limitades les seves activitats. Així mateix es va prohibir als comerciants que anunciessin els seus productes en català i el gener de 1928 es va ordenar a la premsa que no traduís al català les "notes oficioses" del Directori civil.