El Ferrocarril subterrani (Underground Railroad en anglès) fou una xarxa de rutes secretes i cases de seguretat que van utilitzar durant el molts esclaus afroamericans per a escapar-se cap als estats lliures i el Canadà amb l'ajuda d'abolicionistes i altres persones que simpatitzaven amb la seva causa. Aquest terme també s'utilitza per a definir els abolicionistes, tant blancs com negres, lliures i esclaus que van ajudar els fugitius. També hi va haver rutes cap a Mèxic i més enllà del mar."Purpose and Background". Taking the Train to Freedom. National Park Service. Retrieved July 17, 2011 Hi havia un Ferrocarril subterrani que anava cap al sud a través de Florida, que en aquells moments era una possessió de l'Imperi espanyol, que va existir des de finals del fins després de la Revolució americana. Tot i això, en l'actualitat es considera que el Ferrocarril subterrani fou format a principis del i va assolir el seu punt culminant entre les dècades de 1850 i de 1860.Vox, Lisa, "How Did Slaves Resist Slavery?" , African-American History, About.com, Retrieved July 17, 2011. S'estima que a la dècada de 1850 s'havien escapat uns 100.000 esclaus utilitzant el Ferrocarril subterrani.
L'esclavisme estava prohibit a l'Amèrica del Nord britànica (l'actual Canadà) i fou un destí molt popular per als esclaus fugitius, ja que la seva llarga frontera amb els EEUU tenia molts punts d'accés. La majoria dels antics esclaus es van assentar a Ontario. S'afirma que durant les dues dècades de mitjans del hi va haver més de 30.000 negres que es van escapar mitjançant aquesta xarxa, tot i que el cens dels Estats Units només en va comptabilitzar 6.000."From slavery to freedom" , The Grapevine, p. 3–5. El llibre de William Still de 1872, The Underground Railroad Records ha documentat històries de molts fugitius.
Context polític Fins i tot en el moment del punt culminant del Ferrocarril subterrani, hi va haver menys de 1.000 esclaus per any que van aconseguir escapar dels estats del sud (a la cort es van registrar poc més de 5.000 casos d'esclaus fugitius), nombre molt menor de l'augment natural de la població esclavitzada. Tot i que aquestes fugides tenien un impacte econòmic molt petit, l'existència d'una xarxa informal per a ajudar els esclaus a escapar-se tenia una gran influència psicològica en els propietaris d'esclaus. Els funcionaris dels estats on arribaven els esclaus tenien la responsabilitat d'intentar capturar-los, segons la Llei d'esclaus fugitius de 1793. Tot i això, molts ciutadans i governs dels estats lliures van ignorar aquesta llei i això va ajudar que el Ferrocarril subterrani prosperés.
El lobby polític dels estats del Sud dels Estats Units van pressionar perquè el Congrés dels Estats Units signés el Compromís de 1850 després del final de la Guerra mexicoamericana. Aquest va fer una llei més restrictiva: la Llei d'esclaus fugitius de 1850. Aparentment hi havia el compromís d'abordar tots els problemes regionals. Tot i això, amb aquesta llei s'obligava els funcionaris dels estats lliures a ajudar els caçadors d'esclaus fugits, que van obtenir immunitat per fer la seva feina en els estats lliures.Potter, David, 1976 p. 132–139 Com que feia falta molt poca documentació per a reclamar un esclau fugitiu, els caçadors d'esclaus també van segrestar negres lliures, sobretot nens, per vendre'ls com a esclaus.Bordewich, Fergus, 2005, p. 324 La llei privava els presumptes esclaus del dret a defensar-se en els tribunals i feia molt difícil provar el seu estatus de persona lliure. En un suborn de facto,Douglass, Frederick (July 5, 1852), "The Meaning of July Fourth for the Negro", History Is a Weapon, Retrieved July 17, 2011. als jutges se'ls pagava uns honoraris més alt (10$) per a una decisió que confirmava que un sospitós era esclau, que no si decidia que era lliure (5$). Molts americans del nord que podrien haver ignorat els problemes dels esclaus del sud es van enfrontar a situacions que els portaren a recolzar l'esclavitud. Aquesta fou una de les queixes principals que formulà la Unió com a causa de la Guerra Civil dels Estats UnitsPotter, David, 1976, p. 139 i la percepció dels ciutadans del sud que els estats del nord ignoraven la Llei de l'esclau fugitiu fou la justificació principal que postularen a favor de la secessió.Declaració de les Causes Immediates que van Induir i Justificar la Secessió de Carolina del Sud de la Unió Federal dels Estats Units: http://avalon.law.yale.edu/19th_century/csa_scarsec.asp
Estructura miniatura|Harriet Tubman (foto de H. B. Lindsley), c. 1870. Tubman va fer uns 13 viatges al sud per ajudar més de 70 esclausLarson, p. xvii. miniatura|El quàquer abolicionista Levi Coffin i la seva dona Catherine van ajudar més de 2.000 esclaus a fugir de l'esclavitud. La xarxa de fugida no estava literalment sota terra ni era un ferrocarril. Underground s'utilitza en el sentit figurat que era una resistència clandestina. Era conegut amb el nom de "Ferrocarril" perquè utilitzava un codi que tenia terminologia ferroviària.Blight, David, 2004, p. 3 El ferrocarril subterrani consistia en un conjunt de punts de reunió, rutes secretes, transport, cases de seguretat i assistència personal que era proporcionada per simpatitzants abolicionistes. Els participants s'organitzaven bàsicament en grups petits i independents i això va ajudar a mantenir el secret perquè els individus coneixien algunes "estacions" de connexió al llarg de la ruta, però sabien pocs detalls de la seva zona immediata. Els esclaus fugitius anaven cap al nord a través de la ruta des d'una estació cap a una altra. Els "conductors" tenien diversos orígens: negres lliures, abolicionistes blancs, antics esclaus (escapats o emancipats) i amerindis. Clergues i congregacions religioses van jugar un rol important en el Ferrocarril, sobretot la Societat Religiosa d'Amics (quàquers), l'església congregacional, l'Església Wesleyan i l'Església presbiteriana reformada d'Amèrica del Nord, així com algunes sectes protestants i branques de l'Església metodista i l'Església baptista. Sense la presència i l'ajuda de negres lliures els esclaus fugitius no haurien pogut assolir la llibertat.
Ruta Per tal de reduir el risc d'infiltracions, molts dels associats al Ferrocarril subterrani només coneixien la seva part de l'operació i no l'esquema global. Els "conductors" guiaven o transportaven els fugitius d'estació a estació. Un conductor algunes vegades simulava ser un esclau per entrar en una plantació. Dins la plantació, el conductor portaria l'esclau fugitiu directament cap al nord dels Estats Units. Els esclaus viatjaven de nit, al voltant d'entre 10 i 20 milles per dia, d'una estació a una altra. S'haurien de parar a les "estacions" durant la resta del dia. Les estacions se solien localitzar en graners, sota el terra de les esglésies o en llocs amagats com coves i forats a la terra. Mentre els fugitius estaven en una estació, s'enviava un missatge a l'estació següent per avisar el seu propietari que aquest estava en camí.
Els llocs de descans on els fugitius podien dormir i menjar van rebre els noms en clau d'"estacions" i "dipòsits", que estaven en poder dels "caps d'estació". Els "accionistes" eren aquells que donaven diners o subministrament. Es van utilitzar referències bíbliques; els fugitius es referien al Canadà com la "Terra promesa" i el riu Ohio com el "riu Jordà", que marcava el límit entre els estats esclavistes i els estats lliures. miniatura|esquerra|Gravat representant una baralla per la llibertat en un graner de Maryland.Dictated by Robert Jackson a.k.a. Wesley Harris on 2 November 1853. From William Still's The Underground Rail Road, p. 50. "Engravings by Bensell, Schell, and others." Condicions de viatge miniatura|Eastman Johnson, A Ride for Liberty–The Fugitive Slaves, oli sobre paper, 22 × 26,25 cm, aprox. 1862, Museu de Brooklyn
Tot i que a vegades els fugitius viatjaven en vaixell o tren,Bordewich, Fergus, 2005, p. 236 normalment viatjaven a peu o en carro en grups d'1 a 3 esclaus. Hi havia grups que eren considerablement més nombrosos. L'abolicionista Charles Turner Torrey i els seus col·laboradors llogaven cavalls i carruatges, i normalment transportaven grups de 15 a 20 esclaus fugitius.
Normalment les rutes no eren directes, per a confondre els perseguidors. La majoria de les fugues eren fetes per individus o petits grups i algunes vegades hi havia fugues en massa, com l'incident de Pearl. Es considerava que els trams eren molts durs i perillosos per a les dones i els nens, tot i que també hi van participar. Harriet Tubman és una de les esclaves fugitives més famoses que posteriorment va ajudar molta altra gent a fugir.
Pel risc que els descobrissin, la informació sobre les rutes i els llocs segurs era transmesa de boca a oïda. Els diaris del sud dels Estats Units normalment contenien pàgines amb anuncis en què es demanava informació sobre esclaus fugitius i que oferien premis importants per la seva captura i retorn. Els fugitius eren perseguits fins a la frontera amb el Canadà per agutzils federals (Marshalls) i per caçadors de recompenses professionals que eren coneguts com a caçadors d'esclaus.Potter, David, 1976, p. 133
Els fugitius no eren els únics negres que estaven en risc dels caçadors d'esclaus. Per la demanda d'esclaus del sud pel desenvolupament de la indústria cotonera, els negres eren considerats com una mercaderia d'alt valor. Antics esclaus i negres lliures a vegades eren raptats i venuts com a esclaus. És conegut el cas de Solomon Northup, de Saratoga Springs (Nova York). Els certificats de llibertat dels afroamericans tot sovint eren robats o destruïts i per això donaven poca protecció als seus portadors.
Alguns edificis, com la casa Crenshaw (Illinois), situada al sud-est d'aquest estat, són llocs coneguts en què els negres lliures eren venuts com a esclaus. Aquests llocs rebien el nom de Ferrocarril subterrani revertit (Reverses Undergrond Railroad). Segons la Fugitive Slave Act de 1850 (Llei d'esclaus fugitius), quan es capturaven fugitius sospitosos, eren portats davant un magistrat especial conegut com a commissioner i no tenien dret a un judici per jurat popular i no podien testificar en la seva pròpia defensa. Tècnicament, no eren culpables de cap crim. L'agutzil o el caçador d'esclaus només havia de fer un jurament per adquirir un acte de reivindicatòria per retornar-lo al propietari. La pel·lícula Django desencadenat de Quentin Tarantino explica un d'aquests casos.
El Congrés dels Estats Units estava dominat per congressistes dels estats del sud i va aprovar la Llei d'esclaus fugitius per la frustració dels habitants del sud, perquè les institucions públiques dels estats del nord ajudaven els esclaus fugitius. En algunes parts del nord dels Estats Units, els caçadors d'esclaus necessitaven protecció policial per tal d'exercir la seva autoritat federal. L'oposició a l'esclavitud no significava que tots els estats del nord donessin la benvinguda als negres lliures. Per exemple, a Indiana, a la zona del riu Ohio, hi vivien molts sudistes. Això va fer que en aquest estat s'hi aprovés una esmena constitucional en què es va prohibir que els negres lliures s'hi establissin.
Terminologia miniatura|The Underground Railroad, pintat per Charles T. Webber Els membres del Ferrocarril subterrani solien utilitzar termes específics basats en metàfores del ferrocarril. Per exemple:
People who helped slaves find the railroad were "agents" (or "shepherds") (Els "agents" o "pastors" eren els que ajudaven els esclaus a trobar el ferrocarril) Guides were known as "conductors" (els "conductors" eren els guies) Hiding places were "stations" (les "estacions" eren els amagatalls) "Station masters" hid slaves in their homes (els "caps d'estació" eren els que amagaven els esclaus a les seves cases) Escaped slaves were referred to as "passengers" or "cargo" (els "passatgers" o la "càrrega" eren els esclaus fugitius)