Edward Sheriff Curtis (Whitewater, 16 de febrer de 1868 − Whittier, 19 d'octubre de 1952) va ser un fotògraf i etnòleg autodidacte estatunidenc.
Establert a Seattle com a fotògraf d'èxit, un encontre fortuït amb l'antropòleg George Bird Grinnell el posà en contacte amb les cultures natives nord-americanes. Aquesta descoberta, als 32 anys, li canvià la vida. A partir d'aleshores es dedicà durant més de 30 anys, de manera gairebé exclusiva, a documentar gràficament i recopilar per escrit la cultura dels natius nord-americans, amb l'objectiu de conservar la memòria d'unes formes de viure amenaçades per una desaparició imminent. Malgrat la manca de formació acadèmica, va deixar l'obra monumental The North American Indian, un recull exhaustiu de la cultura de les tribus dels Estats Units i part del Canadà en 20 volums, i la pel·lícula In the Land of the Head Hunters, precursora del cinema documental.
L'obra etnogràfica li va donar renom però no diners. Va viure els darrers anys modestament i quan va morir la seva obra ja s'havia oblidat. A partir de la dècada dels 1970 ha estat revaloritzada, si bé no tant pel valor acadèmic com per la qualitat artística, etnogràfica i humana de les fotografies.
Biografia Infantesa i aprenentatge Va néixer prop de Whitewater (Wisconsin). El seu pare, el reverend Johnson Asahel Curtis (1840−1887), era nascut a Ohio de família procedent del Canadà. Havia participat com a capellà de campanya a la Guerra de Secessió, que li havia malmès la salut, i portava amb dificultats una petita granja alhora que feia de predicador. La seva mare, Ellen Sheriff (1844−1912), era de Pennsylvania amb ascendència anglesa. La parella va tenir cinc fills. La infantesa d'Edward va ser pobre però tranquil·la. El 1874 la família es va traslladar al Comtat de Le Sueur (Minnesota). Sis anys més tard el pare va deixar la granja i s'instal·laren a la població de Cordova, on exercia de predicador de la comarca. Edward l'acompanyava sovint en els seus viatges pastorals, seguint els rius en canoa i acampant. Així es va desvetllar el seu gust per la natura. En aquesta època, seguint les instruccions d'un manual de fotografia, va construir-se ell mateix una càmera, aprofitant una lent que el seu pare havia portat de la guerra.
Als catorze anys Edward va deixar l'escola per ajudar a casa, a causa de la mala salut del seu pare. Als disset va entrar com a aprenent en un estudi fotogràfic a la petita ciutat de Saint Paul (Minnesota). Dos anys més tard acompanyà el seu pare, que necessitava un clima menys rigorós, a l'àrea de Seattle (Washington), esperant traslladar-hi en poc temps tota la família. Ho van fer uns mesos després, el maig de 1887, tot just tres dies abans que morís el pare de pneumònia. Edward els mantenia tots fent de llenyataire i altres feines feixugues.
Fotògraf d'èxit Seattle oferia moltes oportunitats per progressar, ja que era dinàmica i estava en ple creixement, era el principal port d'accés a l'Extrem Orient i a Alaska, i pas obligat per als buscadors d'or de Klondike. Després d'un accident treballant al bosc, que el tingué convalescent durant mesos, Edward entrà a treballar en un estudi fotogràfic i en poc temps aconseguí tenir estudi propi, associat amb Thomas Guptill. Tingué força èxit comercial fent retrats de luxe. També gaudí del reconeixement professional, i va guanyar nombrosos premis (sol o amb Guptill) tant de nivell local com estatal i nacional com la medalla de bronze de la Convenció Nacional de Fotògrafs (Nova York, 1896). Tots dos van ser declarats per la revista Argus com els fotògrafs capdavanters de la regió de Seattle. Més tard (1904), una fotografia seva va guanyar el concurs The Prettiest Children in America organitzat per una revista femenina, cosa que li va reportar l'encàrrec de fotografiar els fills del president Theodore Roosevelt.
Curtis estava al dia de les tendències del moment, especialment del corrent pictorialista, i es dedicà també a la fotografia de paisatges i a retratar la realitat del seu entorn: temes urbans, miners en camí al Klondike i, posteriorment, indis de la zona que freqüentaven la ciutat.
La seva bona situació econòmica li permetia assegurar l'estabilitat de la família: de la seva mare, el seu germà i les seves germanes, així com d'una cosina amb un fill. A més va poder donar-los feina sovint a l'estudi. El seu germà Ashael hi inicià la seva pròpia carrera com a fotògraf, tot i que per separat de la d'Edward des del 1889, a causa d'una discussió per l'autoria d'unes fotos després de la qual no es van reconciliar mai.
El 1896 es casà amb Clara J. Phillips (1874−1932), una amiga de la família que l'havia cuidat després de l'accident. Tingueren quatre fills: un noi i tres noies.
Curtis era també aficionat al muntanyisme. En una ascensió al Mont Rainier va conéixer Ella Mc Bride, que va esdevenir amiga de la família. Com que Guptill havia deixat l'estudi, Curtis i ella es van associar. Amb el temps, Mc Bride va esdevenir una de les fotògrafes nord-americanes més destacades, coneguda internacionalment. A més, la passió compartida per la muntanya els va implicar tots dos en un grup d'activistes que reclamava que es convertís el Mont Rainier en un Parc Nacional, objectiu que es va aconseguir el 1899.
Fotògraf dels nadius americans esquerra|miniatura|"Princess Angeline", dels duwamish, 1896 El 1895 Curtis va fer el seu primer retrat d'una nativa americana: Kikisoblu o Princess Angeline (1800-1896), l'anciana filla del Cap Seathl, que vivia precàriament a Seattle. Aquest retrat li donaria fama i el va empènyer a cercar més nadius, les fotos dels quals es venien molt bé i també li van aportar guardons professionals.
Durant una excursió per fotografiar el Mont Rainier va ajudar un grup de científics que s'havien extraviat. Entre ells es trobaven George Bird Grinnell, expert en la cultura dels natius nord-americans, i Clint Hart Merriam, cofundador de la National Geographic Society. Arran d'aquest encontre, l'any 1899 Merriam el contractà com a fotògraf oficial de la seva expedició científica a Alaska. Allà va coincidir amb el conservacionista John Muir, que li causà una gran impressió. Durant el llarg viatge en vaixell aprofità per llegir i adquirir coneixements antropològics, ampliant així la seva escassa formació prèvia. miniatura|Orca Harbor, fotografiat per Curtis durant l'expedició a Alaska (1889)
L'any següent Grinnell, que portava vint anys fent treball de camp amb els blackfoot (que l'anomenaven “pare dels blackfoot”), el convidà a la Reserva de Piegan (Montana), per fotografiar la Dansa del Sol. Aquest ritual, tot i estar prohibit pel govern com a crim religiós, congregava un gran aplec de membres de la tribu. Curtis, introduït per Grinell, aconseguí vèncer la desconfiança dels blackfoot, fotografiar el seu campament i ser admès a presenciar rituals sagrats. A més, establí relacions personals amb membres de la tribu amb els quals va poder conèixer de primera mà les seves concepcions ètiques i espirituals, i quedà fascinat per una forma de vida diferent, plena de dignitat i tanmateix condemnada a desaparèixer. Tot i que a la Minnesota rural on havia passat la infantesa hi havia indis, la seva cultura tradicional pràcticament ja havia desaparegut. Amb els blackfoot, ja que, va entrar en contacte per primera vegada amb una cultura nativa relativament inalterada per l'home blanc.
Aquesta experiència va inspirar el projecte de la seva vida: fotografiar totes les tribus que quedaven al país i recollir en una gran obra els testimonis de la seva cultura abans que es perdessin per sempre. De seguida va posar-lo en pràctica, i va passar els estius del 1901 al 1903 al sud-oest del país, amb els navaho, els apatxe i sobretot amb els hopi. Mentrestant, Clara es quedà a càrrec de la quitxalla i de l'estudi. Curtis comptava amb la venda de les fotos que feia entre els indis per finançar les seves campanyes, però malgrat el seu èxit comercial, els ingressos estaven lluny de cobrir les despeses. D'altra banda, les seves prolongades absències tensaven la relació familiar.
El mecenes Curtis va cercar finançament per portar endavant la seva idea. Va adreçar-se a l'Institut Smithsonian, però els acadèmics desconfiaven d'un home sense formació i amb un projecte desmesurat. Tampoc l'aconseguí dels editors, que veien l'obra cara de produir i difícil de vendre.
miniatura|Mosa - Mohave, 1903. Amb aquesta fotografia d'una noia de la tribu dels mohaves Curtis va aconseguir suport financer del magnat John Pierpont Morgan. Finalment, el 1906 va atreure l'interès del magnat John Pierpont Morgan, considerat un dels homes més rics del món. Aquest banquer i empresari era un gran bibliòfil i col·leccionista d'art, i va quedar seduït per una de les fotos de Curtis, una noia mohave. Morgan es va comprometre a finançar-lo, amb la condició que els textos els escrivís Curtis mateix i no un acadèmic. L'obra constaria de vint volums, es titularia The North American Indian i el primer volum, publicat el 1907, va comptar amb un pròleg signat pel President Theodore Roosevelt. Tanmateix, Morgan finançava el treball de camp però no l'edició, i tampoc li pagava un sou, de forma que només cobria el 35% del cost de l'obra.
Des d'aquest moment fins al 1930, quan es va publicar el darrer volum, Curtis es va consagrar a la seva obra, continuant amb les estades amb els nadius d'arreu dels Estats Units, inclosa Alaska, i de part del Canadà, a més del treball amb les fotografies i la redacció dels llibres. Al mateix temps es dedicava a cercar finançament suplementari i a vendre subscripcions de l'obra. Però en ambdós fronts es va trobar sempre amb dificultats. Els potencials compradors o mecenes sobrevaloraven l'aportació de Morgan, i el mecenatge públic del magnat allunyava possibles inversors que no en traurien rèdits d'imatge, ja que quedarien en segon terme. D'altra banda, el nombre de volums i el cost de l'obra l'orientaven a una clientela amb mitjans, que s'hi interessava més com a objecte de luxe que pel seu valor intrínsec, cosa que feia penosa la tasca per a un home idealista i d'origen humil com ell. Les dificultats s'agreujaren especialment entre 1914 i 1921, per les conseqüències econòmiques de la Primera Guerra Mundial. Durant tots els anys d'elaboració de The North American Indian, Curtis es veié abocat a una cursa esgotadora contra el dèficit crònic.
El treball de camp, tot i que l'apassionava, comportava les dificultats de moure's per territoris difícils, i no sempre era senzill obtenir la col·laboració dels natius, per als quals, en paraules de George Bird Grinnell, «l'ambició, el temps i els diners no signifiquen res, però un somni, un núvol en el cel o un ocell que se'ls creui en el sentit equivocat tenen una gran importància».
A més, els seus viatges continus complicaven la vida familiar. Per salvar la situació, el 1906 Clara i els nens el van acompanyar a Nou Mèxic, al territori navaho. Però un incident, relacionat amb un part problemàtic que els savis de la tribu van atribuir a les fotografies, els obligà a fugir. Finalment, ell i Clara es van separar l'any 1909.
El 1908, quan treballava en el volum sobre l'ètnia sioux, Curtis va recollir testimonis sobre el desenvolupament de la batalla de Little Bighorn, on van morir el general Custer i les seves tropes. Tant la versió dels Sioux com la dels exploradors crow que havien treballat per a l'exèrcit, i les observacions del mateix Curtis al terreny de la batalla, desmentien la llegenda oficial en què Custer apareixia com un heroi. Tanmateix, en fer públics els seus descobriments es va trobar amb el rebuig no només de la vídua del general, sinó també de l'exèrcit, de l'opinió pública i fins i tot del president Theodore Roosvelt, que havia apadrinat la seva obra.
El cinema documental i l'acabament de l'obra