La història de teatre és la història del conjunt de produccions teatrals. Les manifestacions dramàtiques s'han produït a totes les cultures del món. Les més antigues van tenir lloc abans de la utilització de la parla i solien estar relacionades amb rituals. Des d'aleshores diferents formes teatrals s'han anant presentant al llarg de la història fins a l'actualitat, quan conviuen produccions inèdites amb altres més antigues, tant amb posades en escena tradicionals com innovadores.Oscar Brockett i Hildy Franklin, History of the Theatre. International edition. Boston: Allyn and Bacon, 2003.
Algunes produccions teatrals antigues s'han perdut, altres han anat evolucionant adaptant-se als diferents canvis socials i culturals, transformant-se. D'algunes se n'ha recuperat informació - text teatral, imatges, testimonis- mitjançant la recerca. Totes, tant les pertanyents al teatre popular com les d'autor, han conformat la personalitat del teatre actual.
La història del teatre català descriu la història del teatre en llengua catalana.
Antiguitat miniatura|Fresc decorant una tomba, fa uns 2.400 anys La majoria dels estudis consideren que els orígens del teatre s'han de buscar en l'evolució dels rituals màgics. Alguns, relacionats amb la caça, igual que les pintures rupestres, o amb la collita agrícola, mesclats amb altres arts escèniques com la música i la dansa, van desembocar en autèntics espectacles dramàtics als que hom rendia culte als déus i s'expressaven els principis espirituals de la comunitat. Aquest caràcter és un factor comú a l'aparició del teatre en totes les civilitzacions.
Europa i Nord d'Àfrica Antic Egipte miniatura|La comèdia dels errors presentada l'any 2002 al teatre The Globe de William Shakespeare miniatura|A la tercera fila, dones joglars fan números acrobàtics i de malabars A l'antic Egipte, a mitjan segon mil·lenni abans de l'edat cristiana, ja es representaven anualment drames sobre la mort i la resurrecció d'Osiris. Es comença el teatre per mitjà de màscares i dramatitzacions amb elles.
El teatre sorgeix com a lloc públic per al culte i representació de mites a Egipte,Stanton, Sarah; Banham, Martin (1996). "Middle East and North Africa". Cambridge paperback guide to theatre. Cambridge, England: Cambridge University Press. com després es farà amb els actes sacramentals medievals.
A l'antic Egipte, hi havia espais per a la representació escènica; es tractava de plataformes contigües a les piràmides o als temples i que eren ambivalents, és a dir, que tot i fer-se servir per a les representacions també s'usaven per realitzar celebracions litúrgiques.
Antiga Grècia esquerra|miniatura|Un grup de persones sota màscares teatrals enfront del déu Dionís i una acompanyant miniatura|L'aparició dels espais arquitectònics, teatres, específics per a escenificar obres teatrals, es van haver d'adaptar a la nova relació que establien els actors i el públic, que podia estar molt allunyat.
Les arrels en ritus òrfics i en els festivals celebrats per Dionís, on es portaven a terme les escenificacions de la vida dels déus acompanyades de danses i cants (ditiràmbics). Més tard van començar les primeres representacions ja pròpiament dramàtiques, executades a les places dels pobles per companyies que incloïen només un actor i un cor. A finals del segle VI aC va aconseguir una extraordinària celebritat el llegendari poeta i intèrpret Tespis, en l'honor la frase el carro de Tespis al·ludeix, encara avui, al conjunt del món del teatre.
El teatre grec sorgeix després de l'evolució de les arts i cerimònies gregues com la festa de la verema (oferta a Dionís) on els joves anaven dansant i cantant cap al temple del déu, a oferir les millors vinyes. Després un jove que va ressaltar entre el grup de joves es va transformar en el corifeu o mestre del cor, que va dirigir al grup. Amb el temps van aparèixer el bard i el rapsode, que eren recitadors.
En el curs del , durant l'edat clàssica de Grècia, es van establir els models tradicionals de la tragèdia i la comèdia, i els dramaturgs Èsquil i Sòfocles van afegir respectivament un segon i tercer actor a l'acció, el que li va donar una complexitat que feia necessària la construcció de grans escenaris. Per a això es van erigir grans teatres de pedra, entre els quals cal citar l'encara conservat d'Epidaure (Grècia) al , capaç d'albergar unes 12.000 persones, i el de Dionís, a Atenes, al segle IV aC. Es va construir aprofitant les faldes d'un turó, on es disposaven en forma semicircular les grades que envoltaven l’orquestra, espai circular en què es feia la major part de la representació. Després de l′orquestra s'aixecava una edificació anomenada Skene, escena, a la qual els actors canviaven de vestimenta. Davant s'aixecava una paret de columnes, el prosceni, que podia sostenir superfícies pintades que evocaven el lloc de l'acció. Aquests decorats, juntament amb les túniques i màscares emprades pels actors i algunes màquines rudimentàries, constituïen tot l'aparell escènic.
Les representacions del teatre grec es feien a l'aire lliure, comptava amb cor (dirigit pel corifeu o mestre del cor) que cantava i dansava al voltant d'un altar. En el teatre grec es representaven dos tipus d'obres: la tragèdia, obra dramàtica de final desgraciat que tractava de temes de llegendes heroiques i utilitzava, oportunament, als déus per al seu final, i la comèdia satírica, que criticava humorísticament a polítics i a les obres i incorrien en una mímica iniciada per un cor de sàtirs, i comèdies que tenien per tema assumptes de la vida quotidiana; totes estaven escrites en vers i utilitzaven màscares.
Antiga Roma
miniatura|Corègies i actors en un mosaic romàEl teatre llatí, com el dels grecs, va optar també per la comèdia, ja que aquests van prendre el teatre com una manera de divertir-se o entretenir. Donat que no hi havia gaire interés pel text per part del públic, va agafar importància l'entreteniment i l'espectacle en si mateix. Es feien batalles de gladiadors, representacions de combats, baralles d'animals, etc. Per generar espectacularitat s'usaven carros de combat o animals exòtics entre d'altres.
Els teatres romans van heretar els trets fonamentals dels edificis grecs, si bé varen introduir certs elements distintius. Construïts inicialment de fusta, només en l'any 52 aC Gneu Pompeu Magne, va erigir en Roma el primer de pedra. A diferència dels seus models hel·lènics, s'aixecaven sobre el terra pla i tenien diverses plantes erigides en maçoneria. A fi de millorar l'acústica, els arquitectes romans van reduir l'orquestra a un semicercle, i els espectacles es presentaven sobre una plataforma, el pulpitum, estesa davant de l'antiga skene que constitueix l'origen dels moderns escenaris. La frons scaenae era una façana monumental de diversos pisos, que servia de fons d'escenari. La graderia (càvea) es divideix en 3 parts: Ima, mitjana i suma, situant-se la primera a la zona inferior on s'asseien els senadors i la classe dirigent; quedant assentats a la superior les dones i els esclaus i en la mitjana el poble pla. El conjunt podia cobrir amb un velum.
Àfrica miniatura|Ritual iniciàtic El teatre africà es caracteritza pel ritme, l'ús de la mímica i l'afició per la paraula. La vida quotidiana dels africans transcorre al ritme de diverses cerimònies, rituals o religioses, concebudes i viscudes generalment com a veritables espectacles. A l'Àfrica independent avui està prenent forma un nou teatre:
El nou teatre és un teatre compromès, fins i tot militant, concebut per defensar la identitat d'un poble que ha aconseguit la seva independència.
El teatre d'avantguarda africà s'orienta actualment cap a una investigació sobre el paper d'actor, propera a la de Jerzy Grotowski i el seu teatre laboratori. Així, a Libreville, Gabon, es va formar el 1970 un teatre avantguardista que va realitzar dos espectacles que van deixar una empremta perdurable en les joves generacions de comediants. Una altra via d'investigació és el teatre de silenci, creat per François Rosira, la finalitat era realitzar espectacles en què el cant, el recitat, la música i el ball es complementen en perfecta harmonia.
Amèrica miniatura|Ritual amb un malalt El teatre americà antic és el que hi havia abans del contacte amb Europa. Un dels que es coneix més és el dels maies, una de les obres més representatives dels quals és el drama quiche Rabinal Achí. El teatre maia es trobava parcialment vinculat als cicles agrícoles i a l'èpica dels seus esdeveniments històrics.
Els asteques i inques, societats que en correspondència amb llur estructura teocràtica, van donar a les activitats teatrals un matís eminentment guerrer i religiós.
Àsia miniatura|Representació del teatre Nô, 能 Les primeres manifestacions dramàtiques a Àsia de les que actualment tenim coneixement es remunten a èpoques antiquíssimes. A la Xina es practicaven ja, sota la forma de poemes escenificats, a la darreria del segon mil·lenni abans de l'era cristiana. A l'Índia apareix més tard, més el fet que en el Mahabharata, poema èpic, la forma definitiva del qual data del , es mencioni específicament aquest art i revela l'existència de remotes formes teatrals relacionades amb les creences vèdiques.
Edat mitjana miniatura|Actuant davant els reis
A Europa, el teatre popular no va deixar mai d'existir, tot i que les successives invasions dels pobles anomenats bàrbars van esborrar bona part d'elles. Després de les invasions de Carlemany, a més, i posterior pacificació del territori el clergat es va interessar pel teatre per a cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques, cerimònies i rituals pagans, i substituir les altres per peces moralitzants i per difondre la història sagrada. Així, des del , va ser habitual la representació en les esglésies de misteris i moralitats, l'objecte dels quals era presentar de manera senzilla la doctrina cristiana als fidels. Per tal de facilitar la comprensió, el llatí va cedir pas gradualment a les llengües vernacles, i en els segles i , les peces de teatre religiós van començar a representar-se.Teatre medieval al web del Museu de les Arts Escèniques
Paral·lelament, es continuaven creant espectacles populars pagans d'entreteniment i crítica social, amb joglars, bufons, acròbates, música, dansaires, etc. cada vegada més sofisticats, destacant per exemple la comèdia de l'art i les farses. La comèdia de l'art va introduir les primeres actrius, ja que fins aleshores els personatges femenins havien estat interpretats per homes.
A Àsia, el teatre, que tenia un caràcter marcadament ritual i simbòlic, caracteritzava sovint pel protagonisme del gest, la música i la dansa. Per exemple, al Japó, el desenvolupament del teatre 能, en català anomenat No sorgit en el , del qual dues centúries més tard va brollar l'歌舞 伎 o kabuki, el més popular, i basat sobretot en la capacitat dels intèrprets, i en l'apel·lació als sentits abans que l'intel·lecte. A Àsia el teatre continuava sent interpretat exclusivament per homes.
Renaixement miniatura|Teatre al voltant de l'any 1600 miniatura|The Globe Theatre
Durant el Renaixement es van conservar gairebé totes les formes teatrals que tenien lloc a l'edat mitjana. A més, l'eclosió de l'humanisme al Renaixement va fer sorgir un tipus de producció dramàtica de caràcter "culte" (vegeu teatre cortesà i teatre erudit) destinada a les classes aristocràtiques, que va requerir la construcció de sales cobertes i dotades de majors comoditats: els corrals de teatre. A Itàlia, el 1585 es va acabar de construir el teatre Olímpic de Vizenza, que constituïa una versió dels models romans i presentava, al fons de l'escenari, d'una perspectiva tridimensional amb vistes urbanes, sent un precedent del nou model de sala teatral típica del teatre dels segles i : l'anomenat teatre a la italiana.