miniatura|Estàtua d'Isis Isis o Àtiri (en grec Ἶσις Îsis o Ἄθυρι Àthyri; en egipci, Aset) és la deessa de la maternitat i la fertilitat a l'antic Egipte. És una divinitat de la vida, la mort i el renaixement i forma part de l'Ennèada (conjunt dels nou déus egipcis més importants). A vegades, Isis s'identificava amb la deessa dels escorpins Serket i també estava fortament connectada amb la deessa Sopdet amb qui finalment es va fusionar.
El jeroglífic que representa el seu nom inclou la paraula tron i també en porta un al seu cap com a símbol de la seva identitat, és per això que, alguns estudiosos la relacionen amb la reialesa. Posteriorment, durant el període de dominació grega, era la deessa patrona dels mariners.
Isis era filla de Nut, deessa del cel, i Geb, déu de la terra i es va casar amb Osiris, el seu germà i pare del seu fill Horus i junts governaren les Dos Terres, l'Alt i el Baix Egipte. A més a més d'Horus, Isis era la mare de Min (en altres versions, eren amants). El déu lleó Arensnuphis era el seu company.
A Egipte i Núbia Nom i orígens Mentre que algunes deïtats egípcies van aparèixer a finals de l'Període predinàstic (abans del 3100 aC.), ni Isis ni el seu marit Osiris van ser esmentats pel seu nom abans de la dinastia V (c. 2494–2345 aC). La inscripció que pot referir-se a Isis data del regnat de Niuserre durant aquest període, i apareix de manera destacada als Textos de les Piràmides, que van començar a esciure's al final de la dinastia i el contingut de la qual podria haver-se desenvolupat molt abans. Diversos passatges dels Textos de les Piràmides uneixen Isis amb la regió del Delta del Nil prop de Behbeit el-Hagar i Sebenitos, i el seu culte pot haver-se originat allà.
Molts estudiosos s'han centrat en el nom d'Isis per intentar determinar els seus orígens. El seu nom egipci era ꜣst, que es va convertir en ⲎⲤⲈ (Ēse) a la forma copta de l'egipci, Wusa a la llengua meroítica de Núbia, i Ἶσις, en què es basa el seu nom modern, en grec. L'escriptura en jeroglífics del seu nom incorpora el signe d'un tron, que Isis també porta al cap com a senyal de la seva identitat. El símbol serveix com a fonograma, ortografiant els sons st en el seu nom, però també pot haver representat un enllaç amb els trons reals. El terme egipci per a un tron també era st i podria haver compartit una etimologia comuna amb el nom d'Isis. Per tant, l'egiptòleg Kurt Sethe va suggerir que originalment era una personificació de trons. Henri Frankfort va estar d'acord, creient que el tron era com consideració a la mare del rei i, per tant, una deessa, pel seu poder per convertir un home en un rei. Altres estudiosos, com Jürgen Osing i Klaus P. Kuhlmann, han discutit aquesta interpretació, a causa de les diferències entre el nom d'Isis i la paraula per a un tron o la manca d'evidència que el tron fos divinitzat alguna vegada.
Rols El cicle del mite que envolta la mort i la resurrecció d'Osiris es va registrar per primera vegada als Textos de les Piràmides i es va convertir en el més elaborat i influent de tots els mites egipcis. Isis té un paper més actiu en aquest mite que els altres protagonistes, de manera que es va desenvolupar en la literatura des de l'Imperi Nou (c. 1550–1070 aC) fins al Període Ptolemaic (305–30 aC), es va convertir en el personatge literari més complex de totes les divinitats egípcies. Al mateix temps, va absorbir característiques de moltes altres deesses, ampliant el seu significat molt més enllà del mite d'Osiris.
Origen. Esposa d'Osiris i reina miniatura|alt=Terracotta sculpture of a woman with her arm flung across her forehead|Escultura d'una dona, possiblement Isis, en una postura de dol; o aC. Isis forma part de l'Ennèada d'Heliopolis, una família de nou deïtats descendents del déu creador, Atum o Ra. Ella i els seus germans —Osiris, Seth i Neftis—són l'última generació de l'Ennèada, nascuda de Geb, déu de la terra, i Nut, deessa del cel. El déu creador, el governant original del món, transmet la seva autoritat a través de les generacions masculines de l'Ennèada, de manera que Osiris es converteix en rei. Isis, que és l'esposa d'Osiris, així com la seva germana, és la seva reina.
Dol per Osiris Es té coneixement d'aquest mite sobretot gràcies a un text de Plutarc. Un dia Seth va convidar Osiris a un banquet però era una trampa, ja que Seth havia decidit assassinar Osiris per ocupar el seu lloc. Amb l'excusa de veure si un taüt tenia la mida adequada, Seth va demanar a Osiris que s'estirés a dintre, fet que va aprofitar, juntament amb els seus acòlits, per tancar el taüt i, després d'esquarterar-lo, llençant-lo al Nil. Isis no es va resignar a la mort del seu amat i va decidir recuperar tots els trossos i reconstruir-ne el cos per tornar-lo a la vida però va ser incapaç de trobar el sexe d'Osiris, perque se l'havia empassat un peix. Sense rendir-se Isis va cridar a la seva germana Neftis i juntes van estar pregant durant hores per intentar que tornés d'entre els morts però va ser en va. Finalment Isis va prendre la forma d'un milà femella i va batre les ales per tornar l'alé vital al difunt i en veure que no funcionava es va posar al lloc on havia d'estar el sexe, fent que aquest reaparegués i que Osiris tornes d'entre els morts per fecundar-la, donant lloc al naixement del seu fill Horus a Khemnis.
Els esforços d'Isis i Neftis són el prototip mític de la momificació i altres pràctiques funeràries de l'antic Egipte. Segons alguns textos, també han de protegir el cos d'Osiris de la profanació posterior per part de Set o els seus servents. Isis és l'epítom d'una vídua de dol. L'amor i el dolor d'ella i de Neftis pel seu germà l'ajuden a recuperar la vida, com també ho fa la recitació d'encanteris màgics d'Isis. Textos funeraris contenen discursos d'Isis en què expressa el seu dolor per la mort d'Osiris, el seu desig sexual per ell i fins i tot la ira que l'ha provocat. Totes aquestes emocions tenen un paper en el seu renaixement, ja que estan destinades a incitar-lo a l'acció. Finalment, Isis retorna l'alè i la vida al cos d'Osiris i copula amb ell, concebent el seu fill, Horus. Després d'aquest punt, Osiris viu només al Duat, o inframón. Però en produir un fill i hereu per venjar la seva mort i dur a terme ritus funeraris per ell, Isis s'ha assegurat que el seu marit perdurarà en el més enllà.
El paper d'Isis en les creences de l'altra vida es va basar en allò del mite. Va ajudar a restaurar les ànimes dels humans difunts a la seva integritat com ho havia fet amb Osiris. Com altres deesses, com Hathor, també va actuar com a mare pel difunt, proporcionant-li protecció i alimentació. Així, com Hathor, de vegades prenia la forma d'Imentet, la deessa de l'oest, que va donar la benvinguda a l'ànima difunta al més enllà com a fill seu. Però durant gran part de la història egípcia, es creia que deïtats masculines com Osiris proporcionaven els poders regeneratius, inclosa la potència sexual, que eren crucials per al renaixement. Es pensava que Isis només ajudava estimulant aquest poder. Els poders divins femenins es van fer més importants en les creences de la vida en el més enllà al final del Nou Imperi. Diversos textos funeraris ptolemeics emfatitzen que Isis va tenir un paper actiu en la concepció d'Horus estimulant sexualment el seu marit inert, alguna decoració de la tomba de la Període romà a Egipte representa Isis en un paper central en el més enllà, i un text funerari d'aquella època suggereix que es pensava que les dones podien unir-se al seguici d'Isis i Neftis al més enllà.
Deessa mare miniatura|esquerra|alt=Small statue of a seated woman, with a headdress of horns and a disk, holding an infant across her lap|Isis alletant Horus, escultura del aC. Isis és tractada com la mare d'Horus fins i tot en les primeres còpies dels Textos de les Piràmides. No obstant això, hi ha indicis que Hathor fou considerada originalment com la seva mare, i altres tradicions fan d'Horus el fill de Nut i un germà d'Isis i Osiris. Isis només va arribar a ser la mare d'Horus quan el mite d'Osiris va prendre forma durant l'Antic Imperi,, però gràcies a la seva relació amb ell va arribar a ser vista com l'epítom de la devoció materna.
En la forma desenvolupada del mite, Isis dona a llum a Horus, després d'un llarg embaràs i un part difícil, als matolls del papirs del delta del Nil. A mesura que el seu fill creix, l'ha de protegir de Set i de molts altres perills: serps, escorpins i malalties simples. En alguns textos, Isis viatja entre humans i ha de buscar la seva ajuda. Segons una d'aquestes històries, set deïtats escorpines menors viatgen amb ella i la guarden. Es vengen d'una dona rica que s'ha negat a ajudar Isis picant el fill de la dona, fent necessari que la deessa guareixi el nen sense culpa. La reputació d'Isis com a deïtat compassiva, disposada a alleujar el sofriment humà, va contribuir molt al seu atractiu.
Isis continua ajudant el seu fill quan desafia a Seth a reclamar la reialesa que aquest ha usurpat, encara que mare i fill de vegades es representen en conflicte, com quan Horus decapita Isis i ella substitueix el seu cap original amb el d'una vaca, un mite fundacional que explica el tocat de banya de vaca que porta Isis.
L'aspecte matern d'Isis es va estendre també a altres divinitats. Els Textos dels Sarcòfags del Regne Mitjà (c. 2055–1650 aC) diuen que els Quatre fills d'Horus, deïtats funeràries que es pensava que protegien els òrgans interns dels difunts, eren la descendència d'Isis i la forma més gran d'Horus. A la mateixa època, Horus es va sincretitzar amb el déu de la fertilitat Min, de manera que Isis es considerava la mare de Min. Una forma de Min coneguda com Kamutef, "toro de la seva mare", que representava la regeneració cíclica dels déus i de la reialesa, es deia que germinava la seva mare per engendrar-se. Així, Isis també era considerada com la consort de Min. La mateixa ideologia de la reialesa pot estar darrere d'una tradició, que es troba en alguns textos, que Horus va violar Isis. Amon, la deïtat egípcia més important durant els Regnes Mitjà i Nou, també va assumir el paper de Kamutef, i quan estava en aquesta forma, Isis va actuar sovint com la seva consort. Apis, un El toro que era adorat com un déu viu a Memfis, es deia que era el fill d'Isis, engendrat per una forma d'Osiris coneguda com Osiris-Apis. Així, la mare biològica de cada toro Apis era coneguda com la "vaca Isis". Es deia que Isis era la mare de Bastet amb Ra.
Una història al Papir Westcar de l'Imperi Mitjà inclou Isis entre un grup de deesses que serveixen com a llevadores durant el part de tres futurs reis. Ella té un paper similar en els textos del Nou Imperi que descriuen els naixements ordenats per Déu dels faraons regnants.
Al Papir Westcar, Isis crida els noms dels tres nens a mesura que neixen. Barbara S. Lesko veu aquesta història com un signe que Isis tenia el poder de predir o influir en esdeveniments futurs, igual que altres divinitats que presidiren el naixement, com ara Shait i Renenutet. Textos de temps molt posteriors anomenen Isis "amant de la vida, governant de la sort i el destí" i indiquen que té control sobre Shai i Renenutet, tal com es deia que altres grans divinitats com Amon ho feien en èpoques anteriors de la història egípcia. En governar aquestes deïtats, Isis determinava la durada i la qualitat de les vides humanes.
Isis i el Nom del déu Sol