La Catedral de Santiago de Bilbao, també coneguda com a Catedral Basílica de Santiago en Bilbao (Biscaia, País Basc, Espanya) és el temple catòlic que des de 1949 alberga la seu de la Diòcesi de Bilbao. Va ser construïda entre l'última cambra del segle i principis del segle en estil gòtic, si bé, la seva façana i torre són el resultat d'una profunda reconstrucció realitzada en el segle en estil neogòtic. La Catedral pren el seu nom del patró de Bilbao, l'Apòstol Santiago el Major, en relació amb el pas per la ciutat d'un branc costaner del Camí de Sant Jaume. Es tracta de l'església gòtica més monumental de Biscaia i compleix, així mateix, la funció de parròquia. En 1819 va obtenir el rang de Basílica Menor, sent la primera església que obtenia aquest títol al País Basc.
Història miniatura|esquerra|Placa commemorativa de la consagració de la Catedral Basílica, el 30 de desembre de 1955.
L'edifici actual va succeir a altres dos anteriors en el mateix emplaçament i amb la mateixa advocació. El primer era anterior a 1300, data de la fundació de la vila per Diego López V d'Haro mitjançant la Carta de poblament, i disposava d'una necròpoli exterior situada entorn del mur de capçalera. El segon temple va ser bàsicament una ampliació de l'anterior, obligada davant el creixement demogràfic del nucli urbà. Aquest segon temple va ser efímer, ja que en 1374 va quedar arrasat en un paorós incendi, després de la qual cosa el papa Gregori XI va dispensar indulgències als qui donessin almoines per a l'erecció del nou temple, conforme a un projecte arquitectònic més ambiciós.
La catedral aixecada després del sinistre de 1374 és el resultat d'un període llarg i acumulatiu de diferents elements: l'església, el claustre, el pòrtic, la sagristia i la torre-façana. Començades a la fi del segle , cap a 1397, conforme a l'estil gòtic clàssic llavors imperant, les obres van ser perllongant-se lentament durant un segle llarg. Cap a mitjans del segle estaven acabats el trifori i la girola amb les seves cinc capelles centrals; en la segona meitat de la centúria es va treballar en les altres capelles de la capçalera i posteriorment, ja a la frontera amb el segle , en les capelles laterals de la nau. En aquestes mateixes dates es va construir el claustre i la Porta de l'Ángel, que li dona accés des del carrer i que incorpora ja elements del gòtic florit.
Es va completar així el conjunt gòtic que anys després, ben entrat el segle , es va enriquir amb la Sagristia, el gran pòrtic exterior i el perdut Retaule Major, tots dos d'estil renaixentista.
El Retaule Major va haver de ser una gran creació artística del franc-flamenc Guiot de Beaugrant, mestre actiu a Bilbao a mitjans del segle , qui ho va realitzar entre 1533 i 1543; desmuntat en 1805, d'aquest retaule es conserven quatre talles dels Pares de l'església llatina, avui col·locades en la Sagristia, i altres tres embalums avui situats en les capelles del Pilar, el Crist de l'Amor i Santa Llúcia. L'11 de juny de 1819 Roma va atorgar a l'església el rang de basílica menor, la primera del País Basc. En la segona meitat del segle es van dur a terme el repicat de parets i voltes, la reconstrucció de la Sagristia i, en la dècada del 1880, la gran reforma de tota la façana, amb la seva torre i la seva agulla, en un estil neogòtic harmonitzat amb les velles formes gòtiques, donant al temple el seu aspecte actual.
En el primer terç del segle es va restaurar el claustre i en els anys finals del segle, amb posterioritat a les devastadores inundacions de 1983, quan les aigües del Nervión-Ibaizábal van envair tot el casc vell bilbaí i van anegar la Catedral, es va actuar en tot el conjunt, reparant i netejant els interiors i exteriors danyats per la riuada. Les actuacions es van perllongar fins a l'any 2000. Com a resultat d'aquesta restauració, la Catedral presenta avui un perfecte estat de conservació.
En 1949 la basílica va adquirir la dignitat catedralícia en establir-se la Diòcesi de Bilbao com un desmembrament de la Diòcesi de Vitòria. La nova diòcesi va ser instituïda per Pius XII mitjançant la butlla d'erecció Quo Commodius amb data del 2 de novembre de 1949. En 1950 va prendre possessió de la seu episcopal el primer prelat, Casimiro Morcillo González, qui va consagrar la Catedral Basílica el 30 de desembre de 1955.
És Monument Històric-Artístic Nacional des del 3 de juny de 1931.
Descripció La Catedral de Bilbao destaca principalment per la seva petita grandària (per tractar-se d'un temple catedralici, encara que, en realitat, ampli per a una església parroquial, tal com va ser concebuda) i el compacte dels seus trets gòtics. Les dimensions són 51,5 m de llarg, 22,3 m d'ample, 22,5 d'alt en la nau major i 1100 m² de superfície. L'aparell és molt uniforme, de carreus d'arenisca, i ofereix en el seu interior un bell colorit, torrat o vinòs amb vetes.
Façana i torre En les dècades de 1880 i 1890 es va reedificar per complet tota la façana, amb la seva portada, la seva rosassa, la seva torre i el seu chapitel, en un estil neogòtic harmonitzat amb les velles formes gòtiques. Va substituir la vella façana barroca del segle que protegia un gran finestral gòtic. La portada ogival consta de quatre arquivoltes amb discreta decoració vegetal i adorns trasdossats amb rematada conopial en cabdell; la flanquegen escultures de Sant Pere i Sant Pau. En el segon nivell se situen la rosassa, envoltat per vegetals, la venera i la creu de Santiago.Sota aquesta filera de símbols santiaguistes i situats en els angles, s'observen dos motius peculiars, el conopeu, un element tèxtil de forma cònica, i el tintinàbul, una petita campana que s'emmarca dins d'una corona. Aquests distintius es concedien a les esglésies amb títol de basílica i en els nostres dies no tenen valor litúrgic: Raquel Cilla López y Jesús Muñiz Petralanda, Guía del patrimonio religioso del Casco Viejo de Bilbao.
La torre actual és la quarta que es té notícia: les seves predecessores van ser una construcció de la qual no es coneixen detalls i que va ser substituïda per una torre barroca al segle , la qual al seu torn va deixar pas a una altra molt massissa que va ser derrocada a principis del segle . En 1883 la tercera torre, de tipus neoclàssic, va anar igualment derruïda per deixar pas a la nova neogòtica, dissenyada per l'arquitecte Severino de Achúcarro. Façana i torre van quedar concloses en 1891.
La torre, de 64 metres d'alçada, es compon de tres cossos. L'inferior té contraforts aciculars en les cantonades i conté dos finestrals amb arc apuntat i arquivolta, més el rellotge en la part superior. El cos central, confeccionat, com l'anterior, amb carreus blancs de la muntanya Oiz, allotja el campanar, amb onze campanes foses en 1890, 1895 i 1916, i disposades en tres nivells: quatre són de repic i set de volteig, no divisables després dels finestrals apuntats i amainelats. Un chapitel calat corona la torre; aquest tercer cos està llaurat en pedra blanca portada d'Angulema, França.
Accessos i pòrtic En el costat nord se situa la porta d'accés al claustre, l'anomenada Porta de l'Ángel, que pren el seu nom d'un retaule dedicat a l'arcàngel Sant Miquel que hi havia en el claustre. La seva bella portada gòtica florida és dels primers anys del segle i va ser restaurada a la fi del segle . Un trencallums separa les dues portes d'entrada acollides sota arcs carpanells deprimits, sobre els quals s'estén un ampli timpà decorat amb relleus flamígers inspirats en el símbol basc del lauburu. Les arquivoltes, que flanquegen dos pilars decreixents, presenta en la part superior un trasdós conopial, rematat en floró i que emmarca una venera o petxina de pelegrí, reflex de la tardana incorporació d'aquesta església a la tradició jacobea. Per aquest motiu la Porta de l'Ángel rep també el nom de Porta dels Pelegrins.
El gran pòrtic va ser aixecat pel general Villegas, en el costat sud del temple a partir de 1580 en el mateix lloc que ocupava un antic cementiri i no es va rematar fins a transcorregut un segle. Les seves grans dimensions, creant una planta irregular vagament triangular, s'expliquen per la seva funció de contrafort de tota la nau de l'Epístola, que presentava problemes de fonamentació en erigir-se el temple sobre un terreny de marisma. El seu perímetre ho defineixen set pilars de secció prismàtica irregular que sostenen sis arcs de mig punt. En un dels pilars, el que dona al carrer Tendería, apareixen llaurades les armes de la vila com a símbol de possessió i patronat. La seva actual coberta avoltada es remunta a 1686.
En aquest espai cobert destaca la portada meridional d'accés al temple. És una obertura gòtica freturosa de timpà i amb arquivoltes apuntades abocinadas, amb decoració angrelada en els seus dos arcs inferiors i decoració iconogràfica en l'arc exterior, que mostra les figures de profetes sedents sota doselets; la clau porta els busts d'un bisbe i un rei, que serien per ventura els dignataris que ocupaven aquests llocs en el moment de l'erecció del temple, Gonzalo, bisbe de Calahorra, i el monarca Joan I de Castella. El trasdòs és guarnit amb un adorn decorat amb vinyes i que parteix d'unes mènsules amb les figures d'una dona i un clergue. En la cúspide pot veure's un escut policromat de Bilbao realitzat al segle , motiu heràldic que repeteix el vist en el pilar del pòrtic a dalt comentat. A l'interior de la Catedral, el timpà de la portada està ocupat per una bella talla de la Immaculada, obra de Francisco de Arizmendi realitzada entorn de 1783.
Interior de l'església Presenta planta basilical dividida en tres naus longitudinals, de les quals la central és de major alçada, separades al seu torn en quatre trams per una sèrie de pilars circulars amb columnetes adossades i rematades amb faixes-capitell llises. Les naus laterals contenen capelles entre els seus contraforts. Els pilars exempts i els semipilars adossats als murs suporten les cobertes, consistents en voltes de creueria. Aquestes són simples en tots els trams de les naus excepte en el tercer de la nau central, que és més ample, mentre que creuer alineat, on la creueria es complica amb tercelets rectes, i en la Capella Major, que és de tipus estavellat. Les interseccions dels nervis estan decorades amb claus. Cal assenyalar que entre el mobiliari del temple, conformat per retaules i peces escultòriques, no figuren ni el ric aixovar litúrgic ni l'orfebreria: una selecció de les millors peces del mateix s'exposen en el museu Diocesà d'Art Sacre de Bilbao, instal·lat en l'antic convent de l'Encarnació d'Achuri a Bilbao.
Trifori i vitrals L'alçat es distribueix en tres registres composts pels arcs formerers, el trifori ornamental, element que embelleix l'edifici i ho envolta en tots els seus costats excepte el mur de tancament dels peus, i els vitralls, realitzats en dos moments diferents en la segona meitat del segle en estil neogòtic i que es divideixen en 17 finestrals i tres rosasses. Només les vidrieres de la capçalera porten representació figurativa: la Trinitat en el centre i als seus costats dues parelles d'Apòstols. Les finestres que donaven llum a les naus baixes abans si es fes les capelles, que disposen d'obertures d'il·luminació particulars, estan actualment encegades amb aplicacions d'alabastre.
Girola i Capella Major