La Deutsche Marine és la Marina de guerra d'Alemanya, continuadora des de la reunificació alemanya el 1990 de l'antiga Bundesmarine, l'Armada de la República Federal Alemanya (RFA) en alemany: (Bundesrepublik Deutschland).
Kaiserliche Marine
Bandera de proa de la Kaiserliche Marine, 1903–1919.|miniatura Bandera de combat de la Kaiserliche Marine, 1903–1919.|miniatura La Kaiserliche Marine (en alemany «Marina Imperial») fou la marina de guerra alemanya creada amb la formació de l'Imperi Alemany el 1871. Existí entre 1871 i 1919 i es formà inicialment a partir dels efectius de la marina de guerra prussiana i de la Norddeutsche Bundesmarine (la flota de la Confederació Alemanya del Nord). El kàiser Guillem II l'amplià considerablement, durant la carrera armamentística que precedí la I Guerra Mundial. La flota fou destruïda gairebé totalment pels seus propis oficials i mariners a l'estuari de Scapa Flow el 1919, on havia estat internada després de l'armistici de l'11 de novembre de 1918. Els vaixells de la Kaiserliche Marine rebien el prefix SMS, Seiner Majestät Schiff («vaixell de Sa Majestat»).
La Kaiserliche Marine aconseguí importants avenços operacionals en diferents aspectes de la guerra naval, així com èxits considerables per a una marina relativament jove. Infligí la primera derrota naval important a la Royal Navy en més de 100 anys, a la batalla de Coronel, i aconseguí una victòria tàctica en l'únic gran enfrontament entre ambdues flotes, a la batalla de Jutlàndia. Fou la primera marina a utilitzar submarins a gran escala, de forma sistemàtica i amb èxit (en total n'arribà a disposar de 375).
Vaixells de guerra de la Kaiserliche Marine SMS Scharnhorst SMS Emden SMS Königsberg
Reichsmarine miniatura|Pavelló naval de la Reichsmarine.
La Reichsmarine va ser el nom que va prendre l'armada alemanya durant la República de Weimar i els dos primers anys de l'Alemanya nazi. Era la branca naval de la Reichswehr (Defensa del Reich). Va existir entre 1918 i 1935, quan va ser reemplaçada durant el règim nazi per la Kriegsmarine.
Kriegsmarine
miniatura|Pavelló de la Kriegsmarine La Kriegsmarine (o "Marina de Guerra") fou el nom de la marina alemanya entre 1935 i 1945, durant el règim del Tercer Reich, substituint la Reichsmarine. Els principals vaixells de guerra disponibles de la Kriegsmarine eren els submarins U-Boot, tres cuirassats de butxaca, dos cuirassats (Bismarck i Tirpitz), dos creuers (Scharnhorst i Gneisenau), tres creuers pesants, sis creuers lleugers, i diversos tipus de vaixells petits com destructors, torpediners, minadors, dragamines, canoners i S-boot. Dos antics cuirassats de la Primera Guerra Mundial eren usats principalment com a vaixells d'entrenament. La construcció d'un portaavions, el Graf Zeppelin, havia de començar el 1936, però mai va acabar de completar-se. Tot i que estava planejat un major rearmament de la marina de guerra (Pla Z), i inicialment començat, l'esclat de la guerra el 1939 va suposar que la immensa quantitat de recursos requerits per al projecte fos desviada a altres àrees. Hitler va fer més cas de l'opinió de Göring a l'hora de triar si vessar els seus esforços bèl·lics en vaixells o en avions.
La funció de la Kriegsmarine era simple: enfonsar transports, grans unitats, etc. aliades. Per dur a terme tal tasca, es van utilitzar centenars de submarins U-Boot, molt innovadors per l'època, que van enfonsar milers de Tn de vaixells aliats; i també es van utilitzar vaixells corsaris, que camuflaven entre la flota alglesa i la destruïen des de dintre.
Les principals accions en què la marina es va veure en acció, després dels bombardejos d'Almeria, València i Eivissa el 1937, van ser la invasió de Noruega l'abril de 1940 (on va patir grans pèrdues), la Batalla de l'Atlàntic i la batalla del Riu de la Plata. Alguns altres enfrontaments menors inclouen els enfonsaments dels següents vaixells: HMS Royal Oak, HMS Glorious, Bismarck, HMS Hood, Scharnhorst i Cap Arcona. La majoria de la flota de superfície va ser ancorada, per por de perdre-la en acció. Des de finals de 1944 fins a la fi de la guerra, però va tornar a ser activada per donar suport artiller per a les forces de terra que es retiraven al llarg de les costes de la mar Bàltica i per evacuar refugiats, ferits i soldats cap a les parts occidentals d'Alemanya.
Després de la guerra, els pocs vaixells que quedaven a flota de la Kriegsmarine van ser dividits entre els guanyadors. Alguns (com l'inacabat Grafft Zeppelin) van ser usats com a blancs per a pràctiques d'artilleria mentre que altres (la majoria destructors) van ser posats en servei en les marines de França i la Unió Soviètica que els mancaven vaixells de superfície després de la guerra. El 1956, amb la incorporació de l'Alemanya Federal a l'OTAN, es va establir una nova marina de guerra i se la coneixia com a Marina Federal (Bundesmarine). Amb la reunificació d'Alemanya el 1990, es va decidir d'anomenar-la Marina Alemanya (Deutsche Marine).
Divisió de postguerra Després de la guerra, la flota de superfície alemanya que encara surava (únicament quedaven operatius els creuers Prinz Eugen i Nürnberg i una dotzena de destructors) van ser repartits entre els vencedors. Els Estats Units van fer servir el Prinz Eugen als experiments atòmics de Bikini el 1946 com a vaixell objectiu. Alguns (com l'inacabat portaavions Graf Zeppelin) van emprar-se com a objectius per a pràctiques amb armament convencional, mentre que d'altres (principalment els destructors i les llanxes torpedineres) van ser posats en servei a les diverses marines aliades que anaven mancades de vaixells de superfície després de la guerra. Les marines britànica, francesa i soviètica reberen els destructors, i algunes torpedineres van ser per les marines danesa i noruega. Per a la neteja de les zones minades, la Royal Navy usà dragamines i tripulacions alemanyes entre juny de 1945 i gener de 1948,German Mine Sweeping Administration (GMSA) (en alemany), accessed: 9 June 2008 organitzats a l'Administració de Neteja de Mines Alemanya (German Mine Sweeping Administration - GMSA), formada per 27.000 antics membres de la Kriegsmarine i uns 300 vaixells.Google book review: German Seaman 1939–45 Page: 41, author: Gordon Williamson, John White, publisher: Osprey Publishing, accessed: 9 July 2008
Els destructors i el creuer Nürnberg (rebatejat Admiral Makarov) van ser retirats a finals de la dècada de 1950, però 5 destructors d'escorta van ser retornats pels francesos a la nova marina de l'Alemanya Occidental durant la dècada de 1950, i 3 submarins tipus XXI i XXIII enfonsats van ser reflotats per l'Alemanya Occidental i integrats a la seva nova marina. El 1956, amb l'ingrés de l'Alemanya Occidental a l'OTAN, es creà oficialment la nova marina, batejada com a Bundesmarine (Marina Federal). Alguns comandants de la Kriegsmarine, com Erich Topp i Otto Kretschmer, serviren a la nova Bundesmarine. A l'Alemanya Oriental, la Volksmarine (Marina del Poble) va ser creada poc després de la guerra, amb la reunificació alemanya el 1990, es decidí que s'usaria el nom Deutsche Marine (Marina Alemanya).
Flota de la Kriegsmarine Quan esclatà la II Guerra Mundial, la major part de les naus de la Kriegsmarine eren vaixells moderns: ràpids, ben armats i ben blindats. Això s'havia assolit gràcies al camuflatge, però també en burlar-se deliberadament dels termes de pau de la I Guerra Mundial i dels diversos tractats navals. Però malgrat això, quan la guerra començà la Kriegsmarine encara patia un gran desavantatge en termes de mida amb els que s'esperava que serien els seus principals adversaris (les marines francesa i britànica. Tot i que el gran rearmament de la marina (el Pla Z) estava planejat i als seus inicis, l'esclat del conflicte el 1939 comportà que grans quantitats de material requerits pel projecte van ser destinats a altres àrees. La disparitat de mida comparades amb altres marines europees comportà que el comandant en cap de la Kriegsmarine, el Großadmiral Erich Raeder, escrigués sobre la seva pròpia arma en començar la guerra "La flota de superfície no pot fer més que mostrar que sap com morir amb valentia." Diversos vaixells capturats dels països ocupats van ser afegits a la flota alemanya a mesura que la guerra progressava.
Portaavions El 1936 s'inicià la construcció del Graf Zeppelin, amb un vaixell germà sense nom començat el 1938, però no es completaren. El 1942 es començà la conversió a portaavions auxiliars a partir de 3 vaixells de passatgers i dos creuers inacabats (el creuer lleuger francès De Grasse i el Seydlitz; però el 1943 les tasques de conversió s'aturaren per la mancança de materials i la situació militar cada cop més deteriorada. http://german-navy.de/kriegsmarine/zplan/carrier/index.html
Tota l'enginyeria relativa als portaavions com catapultes, frens, etc., van ser provades i desenvolupades a Erprobungsstelle See Travemünde (Planta Experimental de Travemünde), inclosos els avions Fieseler Fi 167, un biplà torpediner i bombarder de reconeixement; així com versions modificades del caça Messerschmitt Bf 109 i del bombarder en picat Junkers Ju 87. Amb la cancel·lació de la construcció de portaavions també es cancel·laren les comandes pels Fieseler Fi 167.
Cuirassats miniatura|Vista radial del Bismarck.|300px La Kriegsmarine completà quatre cuirassats. La primera parella eren els classe Scharnhorst (el Scharnhorst i el Gneisenau), dotats de canons d'onze polzades i que van participar en la invasió de Noruega de 1940. Posteriorment, van dedicar-se a atacar les rutes comercials fins que el Gneisenau va quedar molt malmès el 1942 després d'un atac aeri britànic i el Scharnhorst va ser enfonsat a la batalla del Cap Nord a finals de 1943.
La segona parella de cuirassats van ser els de la classe Bismarck (el Bismarck i el Tirpitz), dotats de canons de quinze polzades. El Bismarck va ser enfonsat quan eixia per primera vegada a l'Atlàntic el 1941 (operació Rheinübung), mentre que el Tirpitz va passar la major part de la guerra en ports noruecs, lligant les forces navals aliades davant l'amenaça potencial que representava, i sotmès a diversos atacs aeris i submarins britànics.
Es va planejar la construcció de més cuirassats (la classe H); però al setembre de 19399 s'abandonà la construcció.
Cuirassats de butxaca (Panzerschiffe) Els "cuirassats de butxaca" van ser el Deutschland (posteriorment rebatejat Lützow), el Admiral Scheer i l'Admiral Graf Spee. Alguns els han classificat com a "creuers pessats", i la mateixa Kriegsmarine els qualificava com a (Schwere Kreuzer).Deutschland History Els alemanys els construïren i qualificaren com a "vaixells cuirassats" (Panzerschiffe) ("cuirassat de butxaca" és una etiqueta anglesa).
El Graf Spee va ser dinamitat per la seva pròpia tripulació a la batalla del Riu de la Plata al desembre de 1939. LAdmiral Scheer va ser bombardejat el 9 d'abril de 1945 al port de Kiel, quedant molt malmès sense reparació. Després de la guerra aquella part del port va omplir-se de runa i el casc del vaixell va quedar enterrat. El Lützow va ser bombardejat el 16 d'abril de 1945 al Bàltic davant Schwinemünde, a l'oest de Stettin, i enfonsat. Davant l'avanç soviètic per l'Oder, el vaixell va ser destruït per tal que els soviètics no poguessin capturar res de servei. Les restes van ser desmantellades entre 1948 i 1949.E. Gröner, Die Schiffe der deutschen Kriegsmarine. 2nd Edition, Lehmanns, München, 1976. C. Bekker, Verdammte See, Ein Kriegstagebuch der deutschen Marine. Köln, Neumann / Göbel, no date.1976,
Cuirassats pre-dreadnought