miniatura|upright=1.3|L'abadia de Nonantola, cocatedral de l'arxidiòcesi miniatura|upright=1.3|El palau arxiepiscopal miniatura|upright=1.3|Evangeliari provinent de l'abadia de Nonantola i conservat al Museu del Duomo de Modena, datat al 1106.
Larquebisbat de Mòdena-Nonantola (italià: arcidiocesi di Modena-Nonantola; llatí: Archidioecesis Mutinensis-Nonantulana) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Emília-Romanya. El 2004 tenia 455.000 batejats d'un total de 462.000 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe-abat Antonio Lanfranchi.
Territori L'arxiepiscopat comprèn part de la província de Mòdena.
La seu arxiepiscopal es troba a la ciutat de Mòdena, on es troba la catedral de Santa Maria Assunta. A Nonantola es troba l'abadia, amb la cocatedral dedicada al papa Silvestre I.
El territori està dividit en 246 parròquies.
Història Seu de Mòdena El primer esment històric de la diòcesi de Mòdena es remunta al i està vinculat a la figura de sant Geminià, que va participar en el Sínode de Milà del 390 presidit per sant Ambròs. A partir de la Vita di Geminiano també sabem el nom del seu predecessor i successor a la càtedra de Mòdena: Antonino e Teodoro (Teodolo).
Originalment sufragània de l'arxidiòcesi de Milà, al va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'Arxidiòcesi de Ravenna.
El 1099 van començar els treballs de la construcció de la nova catedral. El 1106 les principals instal·lacions estaven preparades i l'església va ser inaugurada en presència del papa Pasqual II i la comtessa Matilde de Canossa; en aquesta ocasió van ser traslladades solemnement les relíquies de sant Geminià. Els treballs i la decoració interior de la catedral es van completar el 1184, quan l'església va ser consagrada pel papa Luci III.
El 1148 la pena de Mòdena va ser privada de la seu episcopal pel papa Eugeni III i la diòcesi es va dividir entre les diòcesis veïnes. No obstant això, no és clar si la mesura no es va aplicar; però, va ser de curta durada, car en 1156 Mòdena ja tenia el seu propi bisbe.
El 1276 va haver-hi serioses disputes en l'elecció del bisbe: el capítol es dividí en dues faccions i va triar a dos bisbes, un dels quals va morir i l'altre es va rendir. Mentrestant, la ciutat de Mòdena va ser castigada amb l'excomunió i l'interdetto, fins al 1280, quan el papa va triar a un nou bisbe.
El ritu romà va ser adoptat a Mòdena durant la primera meitat del , durant l'episcopat de Carlo Boiardo, per imposició de papa Eugeni IV.
Durant el , Mòdena va ser un dels centres del protestantisme italià, va trobar a un grup de devots apassionats encapçalats per l'escriptor Lodovico Castelvetro. El Bisbe Giovanni Gerolamo Morone, considerat massa feble contra els heretges, va ser deposat, arrestat i empresonat al castell de Sant'Angelo de Roma, acusat d'estar a favor de l'heretgia protestant. Només després de la mort del papa Pau IV va ser posat en llibertat, rehabilitat i pogué tornar a la seva seu de Mòdena. Més tard va protagonitzar el Concili de Trento i va fundar el seminari diocesà.
El 22 d'agost de 1855 la diòcesi, que havia estat prèviament sufragània de Ravenna (segles V-) i després de Bolonya, va ser elevada a arxidiòcesi metropolitana amb la butlla Vel ab antiquis del papa Pius IX. Originalment la província eclesiàstica havia coincidit amb el territori del Ducat de Mòdena i incloïa les diòcesis de Reggio Emilia, Guastalla, Carpi i Massa Carrara. El 1926 Massa Carrara va tornar a l'arxidiòcesi de Pisa. El desembre de 1976, la província eclesiàstica de Mòdena es va ampliar amb les diòcesis de bisbat de Fidenza, de Piacenza i de Parma.
Entre les figures més prominents del clergat de la diòcesi de Mòdena emergeix el sacerdot i estudiós dels assumptes eclesiàstics Ludovico Antonio Muratori, autor de la monumental col·lecció Rerum Italicarum Scriptores i a qui el papa Pius XII dedicà un record meravellós en el segon centenari de la seva mort.AAS 42 (1950), p. 296-299.
Seu de Nonantola L'abadia de Nonantola va ser fundada pel llombard Anselmo, germà del rei Aistulf, al . Amb l'arribada a Nonantola de les restes dels Papes Sant Silvestre i Adrià III, l'abadia augmentà d'importància rebent cada cop més pelegrins, fins al punt que vers l'any 1000 l'abadia acullia 1.000 monjos.
A partir de 1449 es va posar fi a la sèrie d'abats-monjos, i l'abadia va ser confiada als abats comendadors, majoritàriament cardenals. Entre els abats també hi va haver Giuliano della Rovere, més tard elegit papa Juli II, i Sant Carles Borromeo.
El gener de 1514 els monjos benedictins van abandonar el monestir, que va ser confiat als cistercencs. Les condicions pactades va ser que els monjos tenien el deure d'elegir el seu prior i administrar la possessió de l'església i del monestir, mentre que el palau de l'abat passava a ser propietat de l'abat-comendador.
El 1567, el cardenal Borromeo va fundar el seminari, dotant-lo personalment de 6.000 escuts va i escriure la seva regla; també instituí l'obligació de la visita pastoral del territori dependent de l'abadia. A petició del cardenal mateix es va fer el primer sínode diocesà a la catedral de Nonantola el 4 de desembre de 1565.
Pel sínode celebrat per l'abat-comanador Jacopo de Angelis el 1688 es mostra que el territori depenent de l'abadia era molt gran. Es va incloure a més de 300 esglésies disperses, no només en el seu propi territori de Nonantola, en moltes diòcesis italianes (incloses Parma, Piacenza, Cremona, Pavia, Màntua, Verona, Vicenza, Treviso, Bologna, Pistoia, Florència, Perusa i Assís) incloent una església a Constantinoble, sense incloure la terra i castells a Ravenna, prop de Milà, Piemont i al Llac de Garda, on l'abat exercia la jurisdicció temporal, així com altres drets, com ara els molins i els drets de pesca i la navegació en el Panaro.
El 1783 els cistercencs també va deixar l'abadia. Francesco Maria d'Este, bisbe de Reggio Emilia i abat comanador, a continuació, va establir a la catedral un capítol de canonges en substitució del del monestir. Per a la cura del bisbe mateix es va ampliar el seminari per allotjar gairebé 80 seminaristes.
Amb la invasió francesa de 1797 va començar la crisi de l'abadia i de la diòcesi, que va ser desposseïda de tots els seus béns. En el concordat italià entre el govern francès i el papa Pius VII de 1803 l'abadia territorial va ser suprimida i el seu territori es va unir a Mòdena. No obstant això, Francesco Maria d'Este va continuar governant la seu nonantolana com a administrador apostòlic.
Després de la tempesta el francès, el duc de Mòdena, Francesc IV va demanar i va obtenir la restauració de l'abadia territorial, decisió presa per Pius VII el 15 de desembre de 1820; l'abadia nullius, territorialment reduïda només a Nonantola, va ser confiada als bisbes pro tempore de Mòdena.
Seus unides El 23 d'octubre de 1902 l'abadia nullius de Nonantola va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi de Mòdena, al qual es van unir l'1 de maig de 1906 mitjançant el decret Ex decreto de la Sagrada Congregació Consistorial.
El 30 de setembre de 1986, de conformitat amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, es va establir la plena unió de les dues seus i el nou districte eclesiàstic va prendre el seu nom actual.
Cronologia episcopal Abats de Nonantola Sant Anselm † (752 - 3 de març de 803 mort) Pietro † (804 - 824) Ausfrido † (825 - 837) Ratperto † (838 - 839) Ratichildo † (839 - 842) Giselprando † (842 - 851) Linetefredo † (851 - 855) Leone I † (855 - 856) Pietro II † (856 - 865) Vanefrido † (865 - 869) Regimbaldo † (869 - 870) Teodorico † (870 - 887) Landefrido † (890 - 895) Leopardo † (895 - 907) Pietro III † (907 - 913) Gregorio Beato † (913 - 929) Ingelberto † (929 - 941) Gerlone † (941 - 947) Gottifredo † (947 - 958 vers) GuidoBisbe de Modena. † (959 - 969) UmbertoBisbe de Parma. † (969 - 974) Giovanni I † (982 - 995) Leone II † (996 - 998) Giovanni II † (998 - 1000) Leone III † (1000 - 1002) Rodolfo I † (1002 - 1032) Rodolfo II † (1035 - 1053) Gottescalco † (1053 - 1059) Landolfo I † (1060 - 1072) Damiano † (1086 - 1112) Giovanni III † (1112 - 1128) Ildebrando † (1129 - 1140) Andrea † (1140 - 1144) Alberto I † (1144 - 1154) Alberto II † (1154 - 1178) Bonifacio † (1179 - 1201) Raimondo † (1201 - 1250) Cirsacco † (1250 - 1255) Buonaccorso † (1255 - 1262) Landolfo II † (1263 - 1275) Guido † (1286 - 1309) Nicolò Baratti † (1309 - 1329) Bernardo † (1330 - 1334) Guglielmo † (1337 - 1347) Federico † (1347 - 1348) Diodato † (1348 - 1356) Lodovico † (1357 - 1361) Ademaro † (1363 - 1369) Tommaso de' Marzapesci † (1369 - 1385) Nicolò d'Assisi † (1386 - 1398) Batista Gozzadini † (1398 - 1400) Delfino Gozzadini † (1400 - 1405) Giangaleazzo Pepoli † (1407 - 1449 mort) Gurone d'Este † (1449 - 1484 mort) Giuliano della Rovere † (1484 - 1 de novembre de 1503 elegit papa amb el nom de Juli II) Giuliano Cesarini † (1505 - 1 de maig de 1510 mort) Gianmatteo Sertorio † (1510 - 1516 dimití) Giangiacomo Sertorio † (1516 - 1527 mort) Gianmatteo Sertorio † (1527 - 1531 dimití) (per segon cop) Antonio Maria Sertorio † (1531 - 1550 dimití) Giulio Sertorio † (1550 - 1560 mort) San Carles Borromeo † (1560 - 1566 dimití) Gianfrancesco Bonomi † (1567 - 17 d'octubre de 1572 nomenat bisbe de Vercelli) Guido Ferreri † (1573 - 1582 dimití) Filippo Guastavillani † (1582 - 17 d'agost de 1587 mort) Girolamo Mattei † (1587 - 8 desembre de 1603 mort) Alessandro Mattei † (desembre de 1603 - 1621 dimití) Ludovico Ludovisi † (1621 - 18 de novembre de 1632 mort) Antonio Barberini † (1632 - 3 d'agost de 1671 mort) Jacopo Rospigliosi † (1671 - 2 de febrer de 1684 mort) Sede vacante (1684-1687) Jacopo De Angelis † (1687 - 15 de setembre de 1695 mort) Sebastiano Antonio Tanara † (1695 - 5 de maig de 1724 mort) Alessandro Albani † (1724 - 11 desembre de 1779 mort) Francesco Maria d'Este † (1780 - 17 de maig de 1821 mort) Seu donada in commenda als bisbes de Mòdena (1821-1906) Seu unida in perpetuo a l'arxidiòcesi de Mòdena (1906-1986)
Bisbes i Arquebisbes de Mòdena Cleto † Dionisio †Autors recents, entre ells Lanzoni e Ricci, neguen l'autenticitat a'aquests dos primers bisbes. Antonino † (mencionat el 343 ?) San Geminià I † (segona meitat del )Un Geminià, present al sínode milanès del 390, és identificat per alguns autors més recents amb el patró de Modena. Teodoro o Teodolo † (vers 395/396 - inicis de 423) Geminiano II? † (mencionat el 458)Mencionat per Gams e Ricci, exclòs per Lanzoni. Gregorio † (482 - ?) Bassiano (Basso, Cassiano) † (inicis de 501 - finals de 503) Pietro † (mencionat el 680) Giovanni I † (mencionat el 744) Lupicino o Lopicino † (mencionat el 749) Geminiano † (mencionat el 782) Gisio † (inicis de 796 - finals de novembre de 811) Martino o Marino † (vers 812)Menzionat per Gams, amb la indicació cronològica tempore incerto, i de Cappelletti a finals del bisbe Pietro, es posada en aquesta posició per Ricci. Deodato (Deusdedit) † (inicis de d'agost de 813 - finals de 828) Giona † (inicis de 840 - finals de l'856) Ernido † (inicis de 861 - finals de setembre de 863) Walperto † (inicis de novembre de 865 - finals de setembre de 869) Leodoino † (inicis de d'agost de 871 - finals de novembre de 892) Giovanni II † (mencionat el 898) (antibisbe) Gamenolfo † (30 de setembre de 898 - ?) Gotifredo † (inicis de d'agost de 902 - finals de setembre de 933) Ardingo † (? - 943 mort) Guido † (vers 944 - 968) Ildebrando † (969 - finals de maig de 993) Giovanni † (inicis de juny de 994 - finals de febrer de 1001) Varino † (inicis de d'abril de 1003 - finals de d'octubre de 1020) Ingone † (vers 1023 - finals de març de 1038) Uberto (Guiberto, Viberto) † (inicis de febrer de 1039 - finals de maig de 1054) Eriberto (Umberto, Erberto, Ariberto) † (vers 1054 - 1085 deposat) Benedetto † (inicis de març de 1086 - finals de maig de 1096)