miniatura|La cocatedral de San Giuseppe a Vasto Larquebisbat de Chieti-Vasto (italià: Arcidiocesi di Chieti-Vasto; llatí: Archidioecesis Theatina-Vastensis) és una seu metropolitana de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica d'Abruços-Molise. El 2006 sumava amb 305.882 batejats al voltant de 312.982 habitants. Actualment està dirigida per l'arquebisbe Bruno Forte.
Els patrons són sant Justí (per Chieti) i sant Miquel Arcàngel (per Vasto); la Mare de Déu dels Miracles, venerada al santuari de Casalbordino, n'és la copatrona.
Territori El territori de l'arxidiòcesi està format per 92 municipis abrucencs, 79 a la província de Chieti i 13 a la província de Pescara.
La seu arxiepiscopal es troba a la ciutat de Chieti, on es troba la catedral, inicialment dedicada a sant Tomàs apòstol. Va ser reconsagrada i dedicada a sant Justí pel bisbe Attone I, el 5 de novembre de 1069. A Vasto es troba la cocatedral de sant Josep.
Està dividit en 157 parròquies. Les parròquies estan agrupades en 10 zones pastorals: Atessa, Casoli, Chieti, Chieti Scalo, Fossacesia-Casalbordino, Francavilla al Mare, Gissi, Guardiagrele, Scafa i Vasto.
Història El cristianisme va arribar a aquestes terres molt aviat, probablement a la darreria de l'època apostòlica, però l'existència al territori d'una estructura eclesial ben definida és testificada per documents només des del pontificat del papa Gelasi I (492 - 496): la tradició que atribueix al sant bisbe Justí (segles III-IV) la fundació de la diòcesi, encara que recolzat pel fet que ell és el titular de l'església catedral, almenys des del , va ser documentat per primera vegada en documents bastant més posteriors ().Segons Lanzoni cap dels bisbes dels primers segles (fins a Eleuterio), atribuïts a la tradició local, mai no van ser bisbes d'aquesta seu.
L'edat mitjana Entre els bisbes més antics hi ha testimonis de Quinto, qui va intervenir en un sínode celebrat a Roma el 499, i Barbato, esmentat en una carta de sant Gregori el Gran del 594:Segons Lanzoni Quinto va ser bisbe de Teano, mentre que Barbato és un nom inventat, el qual no aparéix al Registrum delle epistole del papa Gregori Magne. cap altre fins al , quan es documenten Teodoric I, que al 840 va celebrar un sínode per reclamar a la canònica l'observança de la vida comuna i va crear per a ells un capítol (dedicat a Sant Tomàs) a la catedral, i Lupo I, que al 844 va assistir a la coronació de Lluís II el jove feta per Sergi II.
Al , el bisbe de Chieti començà a estendre la seva autoritat a les altres grans ciutats del territori (Ortona, Vasto) i al llarg dels Abruços sud-orientals, però va haver d'enfrontar al poder de les grans abadies de la Itàlia centro-meridional (la primera va ser Montecassino) que posseïa diversos feus a la zona exempts de la jurisdicció episcopal. Entre els segles XII i , a través de donacions de terres i feus, al càrrec de bisbe de Chieti se li llegaren també els títols de baró de Villamagna, Orni, Forcabobolina e Astignano i, més tard, fins i tot el de comte de Chieti .
A partir del van florir a les diòcesis els grans ordes mendicants i, en paral·lel, es desenvolupà un significatiu moviment eremític, l'exponent més famós va ser Pietro de Morrone (el futur Papa Celestí V), que en 1254 va fundar a Roccamorice l'Ermita de l'Esperit Sant a Majella, el primer nucli de la congregació de monjos celestins.
L'edat moderna Durant els segles següents la seu episcopal de Chieti va aconseguir un cert prestigi i va començar a ser disputada per les principals famílies del Regne de Nàpols. El 1505 Giampietro Carafa (més tard papa amb el nom de Pau IV) va obtenir gràcies al seu oncle Oliviero el govern de la diòcesi: quan va fundar amb Gaetano di Thiene l'ordre dels Clergues Regulars, els va donar el nom de Teatins pel nom llatí de la seva diòcesi; també els fundadors de dos dels nous ordes de la Contrareforma, Francesco Caracciolo dels Clergues Regulars Menors i Camil de Lellis dels Ministres dels Malalts, eren originaris de la diòcesi (respectivament de Vila Santa Maria i Bucchianico).
A principi del Chieti va perdre el territori de la novament constituïda diòcesi de Lanciano (27 d'abril de 1515), però amb la butlla Super universas (1 de juny de 1526) del papa Climent VII va ser elevada al rang d'arxidiòcesi metropolitana i van ser assignats com a sufragànies Penne, Atri i la mateixa Lanciano. Chieti aviat va perdre totes les diòcesis sufragànies: primer Penne i Atri, va tornar al sotmetiment immediat pel papa Pau III per la butlla Inter cetera (18 de juliol de 1539), a continuació, Lanciano, que va ser elevada a arxidiòcesi pel papa Pius IV en 1562; Pius V va restaurar llavors la diòcesi d'Ortona (20 d'octubre de 1570) i la declarà subjecta a Chieti, així com, posteriorment, la de Campli (12 de maig de 1600).
Els darrers segles Amb la reforma de les circumscripcions eclesiàstiques realitzada pel papa Pius VII (27 de juny de 1818), amb la butlla De utiliori, la diòcesi d'Ortona es va unir amb la de Lanciano, la de Campli va ser suprimida i Chieti va tornar a quedar-se sense sufragànies.
Per posar remei al problema, a petició del rei Ferran II i el marquès de Vasto Alfonso d'Avalos, Pius IX mitjançant la butlla Adeo late dioecesanum Teatini (20 de maig de 1853) va substraure de l'arxidiòcesi de Chieti la ciutat de Vasto i el seu districte, l'erigí en bisbat i va convertir la col·legiata de Sant Giuseppe en catedral. La nova diòcesi va ser encomanada sota l'administració perpètua a l'arquebisbe de Chieti. Per a les oficines de la cúria i el seminari, es va recuperar l'antic Col·legi dels Clergues Regulars de la Mare de Déu.
Des del 17 de febrer de 1940 al 26 de juny de 1948 la seu de Vasto, que havia canviat el seu nom a Istonio, va prendre el nom llatí de dioecesis Histoniensis. Amb l'erecció de l'arxidiòcesi de Pescara-Penne (1 de juliol de 1949), la diòcesi va perdre el territori d'algunes parròquies situades al marge dret del riu Aterno, que marcava la frontera amb l'antiga diòcesi de Penne.
Amb la butlla Fructuosae ecclesiae del 2 de març de 1982, el papa Joan Pau II va tornar a assignar l'Església Metropolitana de Chieti com sufragània Lanciano (encara que es va mantenir la dignitat arquebisbal) i Ortona (encara que unida a Lanciano). El 24 d'agost de 1982, per decret del cardenal Sebastiano Baggio, prefecte de la Congregació per als Bisbes, el districte eclesiàstic de Vasto va deixar d'estar sota l'administració perpètua i es va unir aeque principaliter a Chieti; com a primer bisbe va ser nomenatVincenzo Fesol, qui va assumir com el títol dArquebisbe de Chieti i bisbe de Vasto.AAS 74 (1982), p. 1301.
Finalment, el 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, es va establir la unió plena de les dues diòcesis de Chieti i Vasto i el nou districte eclesiàstic va assumir el seu nom actual: Arxidiòcesi de Chieti-Vasto .
El 7 d'octubre de 1989, l'arquebisbe Antonio Valentini, executant el decret que establia, juntament amb la unió plena de les dues diòcesis de Chieti i Vast, la constitució a l'església catedral de Chieti de l'únic capítol catedralici, dictaminant que el capítol metropolità estigués compost per 12 sacerdots i presidits per un canonge amb el títol de president: a les celebracions corals, els canonges usen la sotana negre, el roquet i la musseta de color carmesí.
El 31 de maig de 2010 la parròquia de Maria Santissima Madre di Dio, en la pedania Pretaro (Francavilla al Mare), es va separar de l'arxidiòcesi de Pescara-Penne i va ser agregada a la de Chieti-Vasto.
Cronologia episcopal Seu de Chieti San Giustino ? † San Flaviano ? † San Siro ? † San Jansone ? † San Zenone ? † San Panfilo ? † San Leone ? † San Severino ? † San Germano ? † San Vincenzo ? † Sant'''Urbano ? † Quinto † (citat el 499) Barbato † (citat el 594) Sant'Eleuterio ? † Teodorico I † (citat el 840) Lupo I † (citat el 844) Pietro I † (citat el 853) Teodorico II † (abans de 880 - 6 de juny de 888 mort) Atinolfo † (citat el 904 aproximadament) Rimo † (prima del 962 - 12 d'agost de 964 ? mort) Liudino † (965 aproximadament - 9 de març de 1008 mort) Lupo II † (1008 - ?) Arnolfo † (citat el 1049 aproximadament) Attone I de' Conti dei Marsi † (1056 - 1071 mort) Celso † (1073 - aproximadament 1078 mort) Rainolfo † (1078 - 1105 mort) Ruggero † (citat el 1107) Guglielmo I † (1107 - 6 de juny de 1115 o 1117 mort) Andrea I † (1118 - 1118 mort) Gerardo † (3 de juny de 1118 - 1125 mort) Attone II † (1125 - 1130 o 1137 mort) Rustico † (1137 - 1140 mort) Alanno † (1140 - 1150)Secondo Cappelletti vi fu anche un vescovo Roberto, vissuto tra il 1140 ed il 1150; gli succedette, secondo il medesimo autore, Alanno, la cui ultima menzione risale al 1157. Andrea II † (1150 - aproximadament 1190 mort) Pietro II † (citat el 1191) Bartolomeo † (1192 - 1227 mort) Rainaldo † (1228 - 1234 mort) Gregorio di Poli † (1234 - 1251) Landolfo Caracciolo † (11 de gener de 1252 - 1252 o 1254 mort) Alessandro de Frescarosa da Capua † (5 de setembre de 1252Eubel cita com a data de confirmació papal el 24 d'agost de 1254. També segons Cappelletti Landolfo Caracciolo regí l'església durant dos anys. - 1262 mort) Nicola da Fossa † (27 de juny de 1262 - 1282 mort) Tommaso † (31 de març de 1286 - 1294 mort)Gams menciona un bisbe Guglielmo, al 1292 i al 1293. Rinaldo, O.P. † (17 d'abril de 1295 - 1303 mort) Mattia † (29 de maig de 1303 - 1303 mort) Pietro III † (19 de juliol de 1303 - 1320 mort) Raimondo de Mausaco, O.Min. † (21 de febrer de 1321 - 21 de febrer de 1326 nomenat bisbe de Aversa) Giovanni Crispano de Rocca † (21 de febrer de 1326 - 1335 mort) Pietro Ferri † (10 de maig de 1336 - 17 de novembre de 1336 mort) Beltramino Paravicini † (14 de desembre de 1336 - 24 de novembre de 1339 nomenat bisbe de Como) Guglielmo Capoferro † (17 de març de 1340 - 1352 mort) Bartolomeo Papazzurri, O.P. † (24 de maig de 1353 - 21 de juliol de 1363 nomenat arquebisbe de Patrasso) Vitale da Bologna, O.S.M. † (21 de juliol de 1363 - 1373 mort) Eleazario da Sabrano † (5 de setembre de 1373 - 18 de setembre de 1378 dimití) Tommaso † (10 de novembre de 1378 - ?) (antibisbe) Giovanni da Comino, O.S.B.Coel. † (19 de març de 1379 - 1396 mort) Guglielmo Carbone † (18 d'agost de 1396 - 1418 mort) Nicola Viviani † (1 de febrer de 1419 - 6 de novembre de 1428 mort) Marino de Tocco † (7 de gener de 1429 - 1438 mort) Giovanni Battista della Buona † (20 d'octubre de 1438 - 1445 dimití) (bisbe electe) Colantonio Valignani † (15 de març de 1445 - 1488 mort) Alfons d'Aragó † (28 de febrer de 1488 - 16 de novembre de 1496 dimití) (bisbe electe) Giacomo Bacio Terracina † (16 de novembre de 1496 - 1499 mort) Oliviero Carafa † (2 de febrer de 1500 - 20 de desembre de 1501 dimití) (administrador apostòlic) Bernardino Carafa † (20 de desembre de 1501 - 1 d'abril de 1505 nomenat arquebisbe de Nàpols) Gian Pietro Carafa † (30 de juliol de 1505 - 20 de desembre de 1518 nomenat arquebisbe de Bríndisi) Gian Pietro Carafa † (20 de desembre de 1518 - 24 d'agost de 1524 dimití, després nomenat papa amb el nom de Pau IV) (administrador apostòlic) Felice Trofino † (24 d'agost de 1524 - 1527 mort) Guido de' Medici † (3 de gener de 1528 - 1537 mort) Gian Pietro Carafa † (20 de juny de 1537 - 22 de febrer de 1549 nomenat arquebisbe de Nàpols) Bernardino Maffei † (9 de novembre de 1549 - 16 de juliol de 1553 mort) Marcantonio Maffei † (17 de juliol de 1553 - 14 de gener de 1568 dimití) Giovanni Oliva † (14 de gener de 1568 - 1577 mort) Girolamo Leoni † (30 d'octubre de 1577 - 1578 mort) Cesare Busdrago † (11 d'agost de 1578 - octubre de 1585 mort) Giovanni Battista Castrucci † (21 d'octubre de 1585 - 20 de març de 1591 dimití) Orazio Sanminiato † (20 de març de 1591 - 29 de gener de 1592 mort) Matteo Sanminiato † (4 de març de 1592 - de febrer de 1607 mort)