miniatura|upright=1.3|La cocatedral de Santa Maria Assunta a Squillace. Larquebisbat de Catanzaro-Squillace (italià: Arcidiocesi di Catanzaro-Squillace; llatí: Archidioecesis Catacensis-Squillacensis) és una seu metropolitana de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica Calàbria. El 2006 sumava amb 199.000 batejats al voltant de 237.000 habitants. Actualment està dirigida per l'arquebisbe Vincenzo Bertolone, S.d.P.
Territori L'arxidiòcesi comprèn part de la província de Catanzaro.
La seu arxiepiscopal es troba a la ciutat de Catanzaro, on es troba la catedral de Santa Maria Assunta i dels sants Pere i Pau. A Squillace es troba la cocatedral de Santa Maria Assunta.
El territori està dividit en 122 parròquies.
Història Diòcesi de Squillace La diòcesi de Squillace es troba entre les més antigues del sud d'Itàlia. La tradició remunta el naixement a l'era apostòlica: primer bisbe va ser Giovanni, ordenat el primer bisbe de Reggio Stefano di Nicea, o Fantino, deixeble del papa Lli, el successor de Sant Pere.V. d'Avino, Squillace, Cenni storici, Op. cit., p. 652. No obstant això, el primer bisbe del qual es coneix el nom és Gaudenzio, que va viure a mitjans del .
A la fi del , la diòcesi va ser implicat en dues històries de crims sensacionals. A partir de les cartes del papa Gelasi I, es mostra que entre el 494 i el 496 dos bisbes van ser assassinats; de fet van estar involucrats alguns clergues, un sacerdot anomenat Celestino i un ardiaca anomenat Asello, que va aprofitar l'oportunitat per fer-se elegir bisbe; els bisbes de les diòcesis veïnes van rebre instruccions per imposar les sancions eclesiàstiques apropiades i per deposar l'usurpador.Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, p. 340-341; e Louis Duchesne, Les évêchés de Calabre, in Scripta Minora. Études de topographie romaine et de géographie ecclésiastique, Roma 1973, p. 2-3.
Al , van néixer a Squillace les primeres institucions monàstiques d'Occident a través de Cassiodoro qui, entre 540 i 550, van construir una ermita i un monestir, el "Castellense" i "Vivariense". En aquest mateix període, el bisbe Zaccheo va sostenir valentament el papa Vigili a Constantinoble contra la violència de Justinià el Gran que mostra entre altres coses la comunió de l'església de Squillace amb la de Roma.Giovanni Minasi, Le chiese di Calabria dal quinto al duodecimo secolo: cenni storici. Napoli: Lanciano e Pinto, 1896, p. 81-5 (Ristampa anastatica: Oppido Mamertina: Barbaro, 1987).
La diòcesi de Squillace, com de fet totes les del sud d'Itàlia i Sicília, seguia depenent espiritualment de Roma, fins i tot després de la inclusió d'aquestes regions a l'Imperi Romà d'Orient amb la Pragmàtica Sanció de 554. El 776, però, Lleó III l'Isàuric es va separar de Roma i el va sotmetre al Patriarcat de Constantinoble; a la Notitiae Episcopatuum de Lleó VI el Savi (és a dir, el catàleg de totes les esglésies presentades al Patriarcat romà d'Orient), per tant, enumera la diòcesi de Squillace, entre les de ritu bizantí sufragànies de Reggio.Giuseppe Simone Assemani, Dispositio (Διατύπωσις) facta per religiosissimum Imperatorem Leonem Sapientem, quem ordinem habeant Throni Ecclesiarum Patriarchae Constantinopoleos subjectarum. Dels tres segles en que Squillace va ser una diòcesi grega gairebé no tenim gairebé cap document i ignorem els noms dels bisbes, llevat d'un (Demetrio, que va viure al 870). En el mateix període, però, la diòcesi de Squillace es va enriquir de monjos basilians que van crear un extraordinari floriment dels monestirs, entre ells el de Sant Giovanni Theristis a BivongiMaria Bianca Gallone, I basiliani: monachesimo greco nella storia, nella religione e nelle arti. Bari: Arti grafiche Favia, 1973.Antonio Francesco Parisi, I monasteri basiliani dell'Istmo di Catanzaro. Napoli: Società Napoletana di Storia Patria, 1957. Sempre amb el mateix període la tradició data de l'arribada de les relíquies de Sant Agaci, patró de la diòcesi, i de Sant Gregori el Sanador, el sant patró de Stalettì.
Squillace va ser governada per un bisbe de ritu bizantí (Teodoro Mesymerio), fins i tot trenta anys després de la conquesta normanda de Calàbria i amb això la restauració del ritu llatí i el retorn a la jurisdicció de Roma. La romanització de totes maneres va passar lentament. En primer bisbe de ritu llatí va ser Giovanni de Niceforo, degà de la diòcesi de Mileto (1096). En l'acta de constitució de la diòcesi de Squillace el 1096, les fronteres van ser fixades per Roger el normand als rius Alarum i Crocleam, i estava formada per les següents localitats: Squillace, Taverna, Stilo, Antistilo, Santa Caterina dello Ionio, Badolato, Satriano, Castel di Cuccolo, Castel di Mainardo, Meta di Lomata, Rocca di Catenziaro, Tiriolo, Catenziaro, Salìa, Barbaro, Simmiri e vari casali.Ferdinando Ughelli, Italia sacra sive De Episcopis Italiae, et insularum adjacentium, rebusque ab iis praeclare gestis, deducta serie ad nostram usque aetatem. Opus singulare provinciis XX distinctum, Tomus nonus, complectens Metropolitanas earumque suffraganeas Ecclesias, quae in Salentinae, ac Calabriae Regni Neapolitani clarissimis provinciis continentur, Auctore d. Ferdinando Ughello Florentino. Editio secunda, aucta & emendata, cura et studio Nicolai Coleti, Venetiis: apud Sebastianum Coleti, 1721, p. 426-427
La sèrie dels bisbes de Squillace havia estat ininterrompuda, a excepció d'uns dies de vacants per l'hostilitat de Frederic II, qui en 1236 va usurpar la diòcesi; després de la mort de l'emperador (1250), el papa Innocenci IV no va confirmar el canonge de Reggio, Benvenuto, i 6 d'octubre de 1254 es va traslladar a Squillace el bisbe de Martirano Tommaso, O.Cist.
Cap al final del , el territori de la diòcesi de Squillace va ser escenari de nombrosos incidents de protesta religiosa i/o política, la més notable de les quals va ser la conspiració de Tommaso Campanella en 1599. Un testimoni indirecte és el seu nomenament com a bisbe de Squillace, que va ocórrer el 13 d'agost de 1601, del vicari general dels dominics Paolo Isaresi della Mirandola, després d'una sèrie de bisbes pertanyents a la família Sirleto
El 23 de desembre de 1927 l'Arquebisbe de Catanzaro, Giovanni Fiorentini, també va ser nomenat bisbe de Squillace, unint així in persona episcopi les dues diòcesis.AAS 20 (1928), p. 37.
Diòcesi de Catanzaro La Diòcesi de Catanzaro va ser erigida el 1121, amb territori desmembrat de la diòcesi de Squillace. La seu original de la diòcesi sembla haver estat la localitat de Tres Tabernae on els bisbes, després del saqueig sarraí, van fugir a refugiar-se en Catanzaro.Duchesne, op. cit., p. 14. A la creació de la diòcesi es va oposar sense èxit el bisbe de Squillace Pietro: passaren a la nova diòcesi territoris de Taverna, Rocca Falluca, Tiriolo, Sellia i la mateixa Catanzaro.Leonardo Calabretta, Le diocesi di Squillace e Catanzaro, Op. cit., p. 18 Com Squillace, Catanzaro també va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi de Reggio Calàbria.
En 1567 es va establir oficialment el seminari diocesà, que havia de proporcionar formació pels sacerdots, una tasca que prèviament era feta pel Col·legi dels Jesuïtes. No obstant això, la falta de fons va impedir el bon funcionament del seminari. El bisbe Orazi imposar un impost a tota la diòcesi per satisfer les necessitats del seminari i en 1594 va ser capaç de restaurar-lo, però després de la seva mort, les portes del seminari es va tancar de nou. A mitjans del es va intentar amb poc èxit d'una col·laboració amb el col·legi dels jesuïtes. A la primera meitat del van intentar-ho de nou i durant alguns anys es van fer cursos escolars. El 1750 el seminari es va tancar, va reobrir les seves portes en 1753, però més tard va ser tancat i reobert de nou el 1769. En 1833 el bisbe Matteo Franco dotar el seminari major d'una seu més àmplia.
El 5 de juny de 1927, la Diòcesi de Catanzaro es va dissoldre per les restriccions que la lligaven a la metròpoli de Reggio Calàbria i va ser elevada al rang d'arxidiòcesi sense sufragània amb la butlla Commissum supremo del papa Pius XI; i l'arquebisbe Giovanni Fiorentini va rebre aquell mateix any el pal·li.
Arxidiòcesi di Catanzaro-Squillace El 30 de setembre de 1986 sota el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, l'arxidiòcesi de Catanzaro i la diòcesi de Squillace es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el seu actual nom. Arran d'aquest decret l'arxidiòcesi de Catanzaro-Squillace va perdre les poblacions (gairebé totes elles pertanyents a l'antiga diòcesi de Squillace) de Stilo, Pazzano, Bivongi, Camini, i les fraccions de Foca i Ursini de Caulònia, mentre que va rebre Fabrizia, Castagna i Panettieri.
Amb la butlla Maiori Christifidelium del papa Joan Pau II el 30 de gener 2001 l'arxidiòcesi de Catanzaro-Squillace va ser elevada a la categoria de seu metropolitana, tenint com a sufragànies l'arxidiòcesi de Crotone-Santa Severina i la diòcesi de Lamezia Terme.
Cronologia episcopal Bisbes de Squillace Gaudenzio † (mencionat el 465)Primer bisbe conegut de Squillace. Al 465 signà les actes del Sínode convocat pel papa Hilari (L. Calabretta, Le diocesi di Squillace e Catanzaro, Op. cit., p. 14); per errore l'Ughelli lo pospose nella Cronotassi a Zaccaria, corrispondente verosimilmente al successore Zaccheo (G. Moroni, Dizionario Op. cit., vol. LXIX p. 168). Zaccheo † (inicis de 551 - finals de 553)Entre el 551 i el 553 participà en el Concili de Costantinoble II i al sínode que acabà amb el Cisma tricapitolí donant suport al papa Vigili I contra Justinià I (L. Calabretta, Le diocesi di Squillace e Catanzaro, Op. cit., p. 14); firmò le risoluzioni di questi sinodi anche per conto di Valentino, vescovo di Selva Candida, a cui i Goti avevano mozzato le mani (G. Moroni, Dizionario Op. cit., vol. LXIX p. 168). Giovanni Lissitano † (592 - finals de 598)Probablement un bisbe de Dalmàcia, la seu del qual hauria estat conquerida (Claude Fleury, Histoire ecclésiastique: augmentée de quatre livres (les CI, CII, CIII et CIV) comprenant l'histoire du quinzième siècle, París: Delaroque freres, 1856, Vol. II, p. 747). Agostino † (mencionat el 649)Participà al Concili Laterà (649) reunit del 5 d'octubre al 31 d'octubre de 649 da papa Martí I contra l'heretgia monotelita (L. Calabretta, Le diocesi di Squillace e Catanzaro, Op. cit., p. 14-15). Paolo † (mencionat el 680)Present al 680 al concili di Costantinoble conta el Monotelisme (G. Minasi, Le chiese di Calabria Op. cit., p. 112). Demetrio † (inicis del 869 - finals de 879)Signà, juntament amb altres quatre bisbes calabresos, les actes del Concili de Costantinoble VI contra Foci al 869; i va estar present al concili del 879 que el rehabilità. Teodoro Mesymerio † (inicis de 1060 - 1096 jubilat)"L'època d'aquests bisbes és remarcable per la fundació de la cartoixa de Sant Esteve del Bosc, i per la concessió feta a sant Bru del terra on va ser edificada" (V. d'Avino, Squillace, Cenni storici, Op. cit., p. 652). Giovanni de Niceforo † (1096 - 11 de març de 1098 jubilat) Donato † Pietro † (1 de març de 1110 - 1122 nomenat arquebisbe de Palerm)Fill del comte Pietro, elegit bisbe a la Cappella Messanae de Roger II de Sicília (V. d'Avino, Squillace, Cenni storici, Op. cit., p. 653). Drogo † (1122 - 1145) Silcazio † (1145 - ?) Aymerio o Amerigo † (mencionat el 1178) Ugone † (1196 - 1217)