Larquebisbat d'Ancona-Osimo (italià: Arquebisbat di Ancona-Osimo; llatí: Archidioecesis Anconitana-Auximana) és una seu metropolitana de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2012 sumava amb 197.851 batejats al voltant de 225.441 habitants. Actualment està dirigida per l'arquebisbe Edoardo Menichelli.
Territori miniatura|esquerra|La diòcesi d'Ancona miniatura|upright=1.3|El palau arquebisbal miniatura|upright=1.3|La cocatedral de San Leopardo a Osimo L'arxidiòcesi té una superfície de 505 km², i s'estén íntegrament per la província d'Ancona. Comprèn els municipis d'Ancona, Osimo, Falconara Marittima, Numana, Camerano, Camerata Picena, Castelfidardo, Polverigi, Staffolo, Filottrano, Grancetta di Chiaravalle, Agugliano, Sirolo, Offagna.
Al nord limita amb el bisbat de Senigallia, a oest amb el bisbat de Jesi; al sud i a l'oest amb el bisbat de Macerata-Tolentino-Recanati-Cingoli-Treia, al sud amb la prelatura de Loreto i a l'est amb el mar Adriàtic.
Els monuments més significatius de l'arxidiòcesi són: a Ancona, la catedral de San Ciriaco, l'església de Santa Maria della Piazza, l'abadia de Portonovo i de San Pietro al Conero, San Francesco alle Scale e San Domenico; a Osimo la cocatedral de San Leopardo, el baptisteri, la basílica de San Giuseppe da Copertino i el santuari de Campocavallo.
El territori està dividit en 72 parròquies.
La província eclesiàstica comprèn també les diòcesis sufragànies de Fabriano-Matelica, Jesi, Senigallia i la prelatura territorial de Loreto.
Història Ancona La primera informació sobre la vida cristiana d'Ancona referir-se a la memòria de sant Esteve, que la que sant Agustí parla en un dels seus escrits, i pel papa Gregori el Gran tenim la notícia que la primera catedral d'Ancona va ser dedicada a aquest sant.
Una antiga tradició diu que les restes de Sant Ciriac va ser traslladat des de Jerusalem, on el sant havia estat martiritzat, i enterrat al a la catedral de la catedral de Sant Esteve i d'allí es va traslladar a l'actual catedral durant el . Les excavacions a la catedral el 1979 per ordre del bisbe Carlo Maccari van donar credibilitat a aquesta tradició.
Les relíquies dels màrtirs Pellegrino i Flavio es conserven a l'església de San Pellegrino e San Filippo Neri, mentre que els dels màrtirs Palazia i Laurentia es conserven a la catedral.
El 1419 el papa Martí V va decidir unir a la diòcesi d'Ancona la de Numana (també anomenada Umana). La unió va ser sancionada per la butlla Ex supernae majestatis del 19 d'octubre de 1422 i la diòcesi va prendre el nom de diòcesi d'Ancona i Umana (Anconitana et Numanensis). En contra de la unió habitual de les dues diòcesis no va ser aeque principaliter i Numana no va conservar cap prerrogativa episcopall, de fet, la seva catedral es va reduir a una simple parròquia. En els següents segles, els bisbes d'Ancona també van quedar fora el títol dels bisbes d'Umana, fins al 22 d'abril de 1770 el papa Benet XIV va ordenar mitjançant una butlla que s'adoptés el doble títol.
El 1796 una imatge de la Mare de Déu de la catedral va ser vista com obria i tancava els ulls durant quatre mesos per una gran multitud, estimada en prop de seixanta mil persones. Al febrer de l'any següent Napoleó Bonaparte va arribar a la ciutat i va voler establir personalment un procés al voltant d'aquest fet, amb la intenció de posar fi a una suposada superstició. Va examinar acuradament la imatge, va interrogar els canonges, va voler dedicar a la caritat el collaret de perles que adornava la imatge i traslladar-la a un monestir, però per respecte a les persones que l'havia venerada canvià la decisió i la imatge tornà a la catedral.
El 14 de setembre 1904 la seu va ser elevada al rang d'arxidiòcesi honoris causa immediatament subjecta a la Santa Seu amb el decret Honoribus et privilegiis de la Congregació Consistorial. El 15 d'agost de 1972 va ser més elevada a arxidiòcesi metropolitana pel papa Pau VI per la butlla Qui apostolico; i li van ser assignats com a diòcesis sufragànies les diòcesis d'Osimo i Jesi.
Algunes de les hores més fosques de la diòcesi eren el període de l'ocupació francesa de finals del , els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, el terratrèmol de 1972 i l'ensorrament de 1982.
A Ancona van néixer San Costanzo i el Beat Gabriele Ferretti.
Entre els bisbes que destaquen cal recordar: per al període dels orígens san Primiano i san Marcel·lí; la figura del beat Antonio Fatati, un bisbe del , per la santedat de la seva vida; Vicente Lucchi i el cardenal Carlo Conti, per la seva reorganització del treball en el període posterior al Concili de Trento; els cardenals D'Aste i Marcinforte al per la seva vida evangèlica i la seva saviesa pastoral; i el cardenal Achille Manara a principis del , l'últim cardenal bisbe.
Osimo Segons la tradició, a mitjan el màrtir san Felicià va predicar la fe cristiana al territori d'Osimo. Al 303, durant el transcurs de la persecució ordenada per Dioclecià, van patir martiri a Osimo sants Fiorenzo, Sisino i Diocleci, i al lloc del martiri s'erigí una església dedicada a ells, encara existent.
El primer bisbe d'Osimo del qual es té notícia va ser san Leopardo, que va viure en una època incerta, potser al o V. Al 599, el papa Gregori el Gran donà a l'església osimana «diu pastorali sollecitudine destitutam» (o sigui, en tems vacants), tota la cura pastoral del bisbe Sereno d'Ancona.
El 22 de maig de 1240 el papa Gregori IX, mitjançant la butlla Recte considerationis examine, en ocasió d'una revolta, suprimí la diòcesi d'Osimo i incorporà el territori a la nova diòcesi de Recanati. El 15 de novembre d'aquell any Osimo passà a mans del bisbe de Numana, com a compensació per la pèrdua de la potestat episcopal sobre Recanati. El 13 de març de 1264 el papa Urbà IV, amb la butlla Recti statera judicii, restaurà el bisbat d'Osimo.
El 1320 Osimo es revoltà de nou i empresonà el bisbe Berardo II. Llavors, el papa Joan XXII privà novament a Osimo de la dignitat episcopal, però com que els altres centres de la diòcesi s'havien oposat a la rebel·lió, els atorgà el seu propi bisbe amb el títol de episcopus dioecesis ecclesiae Auximanae, olim cathedralis. Com a catedral es va fer servir l'església de Santa Maria de Cingoli. El 12 de juliol de 1368 el papa Urbà VI concedí la restitució de la càtedra episcopal a Osimo per la butlla Sancta Mater Ecclesia.El text de la Butlla a Cappelletti, op. cit., p. 532-535.
El 1586 el papa Sixte V va transferir a Recanati els territoris de Castelfidardo i de Montecassiano, anteriorment pertanyents a Osimo.
El 20 d'agost de 1725 amb la butlla Romana Ecclesia del papa Benet XIII, el bisbat de Cingoli va ser restabler-ta amb territori desmembrat de la diòcesi d'Osimo i unida aeque principaliter amb la seu d'Osimo.
El 15 d'agost de 1972 la diòcesi d'Osimo i Cingoli va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Àncona.
L'últim canvi a la unió territorial plena amb Ancona es remunta a 1984, quan el papa Joan Pau II va decidir la unió de Castelfidardo a Osimo i la unió de Montefano i Appignano, respectivament, a Recanati i Macerata.
Entre els bisbes d'Osimo s'inclouen: els sants bisbes Vitaliano al i Benvenuto al ; el cardenal Antonio Maria Galli pel seu treball posterior al Concili de Trento, Compagnoni Pompeu al per la seva gran erudició; el cardenal Guido Calcagnini, que durant l'episcopat el 1796 va tenir lloc el miracle de la creu de fusta a la catedral; el cardenal Giovanni Soglia Ceroni, que va ser Secretari d'Estat de Pius IX. L'últim bisbe de residir a Osimo va ser Domenico Brizi, que va morir el 1964. A Osimo van néixer el papa Pius VIII, sant Silvestre Guzzolini, fundador dels Silvestrins, i Sant Bonfiglio on va morir sant Josep de Copertino.
Ancona-Osimo El 28 de setembre de 1972, Carlo Maccari, ja arquebisbe d'Ancona i Numana, va ser nomenat també bisbe d'Osimo, unint així les tres seus in persona episcopi.
El 5 de juliol de 1975, d'acord amb el decret Ex historicis documentis de la Congregació per als Bisbes, a petició de l'arquebisbe Carlo Maccari, l'antic títol de Numana va ser suprimit; i l'arxidiòcesi assumí només la denominació d'arxidiòcesi d'Ancona, mentre que Numana esdevingué una seu titular episcopal.
L'11 de febrer de 1976 Francesco Tarcisio Carboni va ser nomenat bisbe de Cingoli, separant-se així d'Osimo i unida in persona episcopi a la seu de Macerata i Tolentino, Recanati, Treia. Des d'aquest moment només van quedar les seus d'Ancona i Osimo.
El 30 de setembre de 1986, d'acord al decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, s'establí la plena unione de les dues diòcesis i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el nom actual, mantenint la dignitat metropolitana.
L'11 de març de 2000 la província eclesiàstica d'Ancona-Osimo va ser ampliara, amb l'addició de les seus de Loreto, de Senigallia i de Fabriano-Matelica.
Cronologia episcopal Seu d'Ancona San Primiano † () San Ciriaco † (? - 363 mort) Marco † (citat el 462 o 465)Segons Lanzoni (op. cit., p. 385), che riprende la seconda edizione dell'Italia Sacra di Ferdinando Ughelli, questo Marco non compare, come invece si pretenderebbe, negli atti del sinodo romano del 462 o 465. Anònim † (citat el 496)Un "pontifex anconitanus" és citat a una carta del papa Gelasi I del 496; cfr. Lanzoni, op. cit., p. 385. San Trasone I † (citat el 500)Per Lanzoni, Trasone I è da identificare con Trasone II del X secolo, a cui si deve il ritrovamento delle reliquie di San Liberio. San Marcellino I † () Tommaso † () Sereno † (inicis de 598 - 603 mort) Fiorentino † (603 - ?)Presumpte successor de Sereno, non admès per Lanzoni, pel que fa a la carta del papa Gregori I no parla explícitament d'ell com a bisbe successor de Sereno. Giovanni I † (629 o 633 - ?) Mauroso † (citat el 649) Giovanni II † (citat el 679) Senatore † (citat el 743) Natale † ( ?)El nom de «Natalis peccator ep[episcopu]s Anc[onae]» apareix a un sarcòfag conservat a la catedral de Rimini, datat a inicis del . Cfr. Lanzoni, op. cit., p. 453-454. Tigrino † (citat el 826) Leopardo † (citat el 861) Paolo † (citat el 878) Bolongerio o Benolergio † (citat el 887) Erfermario † (citat el 967) Trasone II † (citat el 996) Stefano † (citat el 1030) Grimaldo o Grimoaldo † (citat el 1051) Gerardo I † (citat el 1069) Transberto † (citat el 1090 aproximadament) Marcellino II † (citat el 1101 aproximadament) Anònim † (citat el 1118) Bernardo † (citat el 1127) Anònim † (citat el 1146) Lamberto † (citat el 1150 o 1158) Tommaso ? † (citat el 1172) Gentile † (citat el 1179) Rodolfo, O.S.B.Cam. † (1180 - finals de 1185) Berolado † (inicis de 1186 - finals de 1192) Gerardo II, O.S.B.Cam. † (inicis de 1204 - finals de 1228) Persevallo † (inicis de 1239 - aproximadament 1242 mort) Giovanni Boni † (8 de gener de 1244 - ?) Pietro di Romanuccio Capocci † (10 de maig de 1284 - 24 d'agost de 1286 nomenat bisbe de Viterbo i Toscanella) Berardo dal Poggio † (27 d'agost de 1286 - 4 de febrer de 1296 nomenat bisbe de Rieti) Pandolfo † (26 de febrer de 1296 - 1299) (administrador apostòlic) Nicolò degli Ungari, O.F.M. † (28 de setembre de 1299 - 1326 mort) Tommaso dal Muro † (16 de juny de 1326 - ? mort) Francesco ? † (citat el 1330)Absent a Eubel, pel qual a la mort de Tommaso succeeix Nicolò, és menzionat, amb un signe d'interrogació, a Gams. Nicolò Frangipane † (18 de juliol de 1342 - ? mort) Agostino dal Poggio † (6 de febrer de 1344 - ? mort) Ugone, O.S.B. † (1348 - 1348 dimití) (bisbe electe) Lanfranco de Saliverti, O.F.M. † (3 d'octubre de 1348 - 23 d'octubre de 1349 nomenat bisbe de Bèrgam) Giovanni Tedeschi, O.E.S.A. † (23 d'octubre de 1349 - 1380 mort) Bartolomeo Uliari, O.S.B. † (1381 - 9 de desembre de 1385 nomenat bisbe de Florència) Guglielmo Dallavigna, O.S.B. † (6 de febrer de 1386 - 12 de juny de 1405 nomenat bisbe de Todi) Carlo degli Atti, O.S.B. † (12 de juny de 1405 - 1405 o 1406 mort)