Édouard Molinaro (Bordeus, Gironda, França, 13 de maig de 1928 − París, 7 de desembre de 2013) va ser un director de cinema i guionista francès.
Alternant cinema i televisió, deu els seus principals èxits a les comèdies. La seva carrera és marcada per nombroses adaptacions teatrals (Oscar amb Louis de Funès, À gauche en sortant de l'ascenseur amb Pierre Richard, Le Souper amb Claude Brasseur) les dues escrites per Francis Veber (L'Emmerdeur i Casa de boges). Casa de boges rebuda amb èxit als Estats Units i generarà diverses continuacions: Casa de boges 2 (1980), Casa de boges 3 (1985) i L'olla de grills (1996).
Biografia Cinèfil de ben jove, Édouard Molinaro participa a nombrosos concursos de curts aficionats a la seva joventut, que passa a Gironda, entre Bordeus i La Réole. Entra al món del cinema com ajudant (André Berthomieu, Maurice de Canonge, Robert Vernay). Al mateix temps, continua perfeccionant la seva tècnica gràcies a les pel·lícules industrials, després en petites pel·lícules de ficció. La seva primera pel·lícula, una policiaca titulada Le dos au mur , surt el 1958 i rep una acollida positiva de la crítica.Édouard Molinaro, un senyor massa discret , Arnaud Guyot-Jeannin, bvoltaire.fr, 9 desembre 2013 Contemporani de la Nouvelle Vague, se'n quedarà sempre al marge. Després de diverses pel·lícules policíaques que troben l'èxit, es converteix en un director de primer pla al començament dels anys 1960. El 1961, és membre del Jurat al Festival de Cannes. Confirma el seu estatut amb diversos comèdias d'èxit entre les quals dues pel·lícules successives amb l'estrella dels anys 1960, Louis de Funès (Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes i Hibernatus).
Malgrat la seva implicació amb el cinema comercial, afirma el seu estil en algunes pel·lícules. De les seves obres notables destacar Mon oncle Benjamin amb Jacques Brel i Claude Jade el 1969. Al començament dels anys 1970, segur del seu estatut, es gira cap a obres més personals, entre les quals una obra desconeguda i intel·ligent amb el destí, L'Ironie de la sort (1974). No es pot desfer, això no obstant, de la imatge d'artesà i la tria de certes pel·lícules trenca aquesta imatge (Le Téléphone rose, Per 100 briques t'as plus rien...). Als anys 1980, roda tres pel·lícules amb Daniel Auteuil entre les quals L'Amour en douce on descobreix Emmanuelle Béart.
Als anys 1990 obté un tardà reconeixement gràcies a l'adaptació de l'obra Le Souper (1992) i la biografia de Beaumarchais (1996) amb Fabrice Luchini en el paper del cèlebre escriptor, a partir d'un guió inacabat de Sacha Guitry.
Al final de la seva carrera, ofereix adaptacions televisades plenes de finesa de les obres de Stefan Zweig (La Pitié dangereuse, amb Michel Piccoli), Henry James (Ce que voulait Maisie, amb Evelyne Bouix) o Émile Zola (Nana, amb Lou Doillon).
Mor el 7 de desembre de 2013 a París, a conseqüència d'una Insuficiència respiratòria, a l'edat de 85 anys.Pierre Murat, « Mort d'Edouard Molinaro, artisan indispensable du cinema français », Télérama, 7 décembre 2013 (url http://www.telerama.fr/cinema/mort-d-edouard-molinaro-artisan-indispensable-du-cinema-francais,105958.php)
Filmografia Cinema Curts documentals 1946: Évasion 1948: Un monsieur très chic 1948: Le Cercle 1949: Le Verbe en chair 1950: L'honneur és sauf 1953: La Millor Part 1953: Chemins d'abril 1954: L'Accumulateur au plomb 1955: Quatrième vœu 1956: Les Biens de ce monde 1957: Appelez el 17 1957: Les Alchimistes
Ficcions 1958: Le Dos au mur 1959: Des femmes disparaissent 1959: Un témoin a la ville 1960: Una noia per l'été 1961: La Mort de Belle 1962: Les Ennemis 1962: Les Sept Péchés capitaux, film d'esquetxos; ép. L'Envie 1962: Arsène Lupin contre Arsène Lupin 1964: Une ravissante idiote 1964: La Chasse a l'home 1965: Quand passent les faisans 1967: Peau d'espion 1967: Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes (Oscar) 1969: Hibernatus 1969: Mon oncle Benjamin 1970: La Liberté en croupe 1971: Les Aveux les plus doux 1972: La Mandarine 1973: Le Gang des otages 1973: L'Emmerdeur 1974: L'Ironie du sort 1975: Le Téléphone rose 1976: Dracula père et fils 1977: L'Homme pressé 1978: Casa de boges (La Cage aux folles) 1979: Cause toujours... tu m'intéresses ! 1980: Les Séducteurs 1980: Casa de boges 2 (La Cage aux folles 2) 1982: Per 100 briques t'as plus rien... 1984: Just the Way You Are 1985: Palace 1985: L'Amour en douce 1988: À gauche en sortant de l'ascenseur 1992: Le Souper 1996: Beaumarchais, l'insolent 2007: Dirty Slapping, curt
Televisió 1979: La Pitié dangereuse, amb Mathieu Carrière i Marie-Hélène Breillat 1981: Au bon beurre, amb Roger Hanin i Andréa Ferréol 1983: La Veuve rouge, amb Françoise Fabian 1986: Le Tiroir secret, amb Michèle Morgan 1986: Un métier de seigneur, amb Pierre Arditi i Évelyne Bouix 1988: La Ruelle au clair de lune, amb Michel Piccoli i Marthe Keller 1988: Manon Roland, amb Sabine Haudepin i Jacques Perrin 1989: Les Grandes Familles, amb Michel Piccoli, Renée Faure, Pierre Arditi, Bulle Ogier i Roger Hanin 1989: L'Ivresse de la métamorphose amb Evelyne Bouix i Niels Arestrup 1991: L'Amour maudit de Leisenbohg, amb Michel Piccoli, Anouk Aimée i Christine Citti 1992: La dona abandonnée, amb Charlotte Rampling 1995: Ce que savait Maisie, amb Évelyne Bouix i Stéphane Freiss 1999: Nora, amb Julia Maraval i Jean-Michel Dupuis 1999: Tombé du nid, amb Virginie Lemoine i Bruno Solo 2001: Nana, amb Lou Doillon 2003: Un homme per hasard, amb Frédéric Diefenthal i Claire Keim 2005: Une famille pas comme les autres, amb Line Renaud i Guy Bedos
Premis i nominacions Premis 1996: Premi René-Clair pel conjunt de la seva obra cinematogràfica
Nominacions 1980: Oscar al millor director per Casa de boges 1980: Oscar al millor guió original per Casa de boges 1996: Globus de Cristall a la millor pel·lícula per Beaumarchais l'insolent
Referències
Categoria:Directors de cinema francesos Categoria:Guionistes francesos Categoria:Morts a París Categoria:Cavallers de la Legió d'Honor Categoria:Escriptors francesos morts al segle XXI Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XX Categoria:Escriptors bordelesos