Léon Fabre de Llaro (Perpinyà, 1830 - 1898) va ser un notari i historiador rossellonès.
Biografia A més d'exercir a Perpinyà d'advocat i posteriorment de notari (ja ho era el 1866), durant molts anys va ser administrador-director de la Caixa d'Estalvis de la capital del Rosselló, i també fou membreDiscours prononcé sur la tombe de M. Siau (1884), p. 350 de la Comissió departamental de sericicultura. Estigué molt vinculat a la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales i hi fou arxiver durant vint-i-cinc anys (des del 1873 fins al seu traspàs a Perpinyà el 1898). A l'entitat també hi feu de secretari dels concursos literaris dels anys 1868, 1872 i 1891 i, tot i que el 1868 hi rebutjà una poesia perquè estava escrita en català Fabre de Llaro defensà al 1868 el rebuig al català amb l'argument el 1886 ja s'hi premià la poesia de Jacint Verdaguer Els dos campanars i al concurs del 1891 s'hi habilità una secció específica per al català, encara que únicament en la variant rossellonesa.
Fabre de Llaro publicà ressenyes bibliogràfiques, memòries històriques i arqueològiques i biografies o necrologies de rossellonesos (com Francesc Boher, Julià Bernat Alart, Jean Baptiste Alzine o Antoine Tastu). Els seus treballs històrics li valgueren les distincions d'oficial d'Acadèmia (1880) i d'oficial d'Instrucció Pública.
Es casà amb Pauline Aragon el 1872 i tingueren dos fills: André (nascut el 1875) i Marie Thérèse (1878-1972)
miniatura|Coberta de l'edició en extret de Le congrès archéologique de France en Roussillon (1875) Obres
Notes
Referències
Categoria:Historiadors nord-catalans Categoria:Morts a Perpinyà Categoria:Perpinyanencs contemporanis Categoria:Nascuts el 1830