El coure, antigament aram, és l'element químic de símbol Cu i nombre atòmic 29. Es tracta d'un metall tou, mal·leable i dúctil de molt alta conductivitat tèrmica i elèctrica. El coure pur acabat d'exposar és de color taronja rosat. Es fa servir com a conductor de la calor i l'electricitat, com a material de construcció i com a constituent de diversos aliatges, com ara l'argent de llei, usat en la joieria, el cuproníquel, emprat per fabricar equipament marí i encunyar monedes, i el constantà, utilitzat en les galgues extensomètriques i els parells termoelèctrics.
És un dels pocs metalls natius que es troben en la forma metàl·lica en la naturalesa i es poden fer servir sense passar per un procés de fosa.
És un metall de transició de coloració rogenca i de brillantor metàl·lica que, juntament amb l'argent i l'or, forma part de l'anomenat grup 11 de la taula periòdica, caracteritzat per ser els millors conductors d'electricitat. Per l'alta conductivitat elèctrica, ductilitat i mal·leabilitat, és el material més utilitzat per a fabricar cables elèctrics i altres components elèctrics i electrònics.
El coure és un component essencial de molts aliatges per a obtenir millors propietats mecàniques, tot i que tenen una conductivitat elèctrica menor. Les més importants són el bronze i el llautó. D'altra banda, el coure és un metall durador perquè es pot reciclar un nombre il·limitat de vegades sense que perdi les propietats mecàniques.
És un dels primers metalls utilitzat per l'home. El coure i el seu aliatge amb l'estany, el bronze, van adquirir tanta importància que els historiadors han anomenat edat del coure i edat del bronze dos períodes de l'antiguitat. Encara que el seu ús va perdre importància amb el desenvolupament de la siderúrgia, va continuar a servir per fer paelles, monedes, campanes i canons. A partir del 1831, quan Faraday va inventar el generador elèctric, el coure de nou va esdevenir un metall estratègic com a primera matèria principal de cables i instal·lacions elèctriques.
El coure té un important paper biològic en el procés de fotosíntesi de les plantes, encara que no forma part de la composició de la clorofil·la. El coure contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunològic i ossos i, per tant, és un oligoelement essencial per a la vida humana.
El coure és el tercer metall més utilitzat al món, per darrere de l'acer i l'alumini. La producció mundial de coure refinat es va estimar en 15,8 Mt el 2006, amb un dèficit del 10,7% davant la demanda mundial projectada de 17,7 Mt.Informes sobre producció mundial de coure refinat Cochilco Chile. Consultat el 30-4-2008. (en castellà)
Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu₂O), i després s'ennegreix quan es forma d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les sals, denominada «verdet» o «pàtina» en el cas del bronze que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a cuinar, eren relativament freqüents les intoxicacions. El motiu és que, si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, els àcids presents en el menjar oxiden les parets de la cassola i formen òxids que contaminen els aliments.
Nombres i símbols Etimologia: En l'època dels antics romans s'obtenia molt coure de Xipre (Cyprus en llatí), en llatí és deia aes cyprium o coure de Xipre, amb el temps només l'adjectiu va romandre i va evolucionar cap a coure. El mot llatí per a coure, aes, aeris i el derivat aeramen («estri de coure») van donar els mots aram i erari (tresor públic). El llatí aes també significava diners. En texts jurídics, l'expressió aes alienum («diners d'altri») significa deute. El sulfur de coure obtingut com a fase intermèdia durant el refinatge a la farga es diu mata.
Sigles i abreviacions: El símbol químic del coure és Cu. Els alquimistesfan servir el símbol ♀, que també representa el planeta Venus, la deessa grega Afrodita i el gènere femení.Simbolismo químico, en Enseñanza de la Física y la Química. Grupo Heurema. Educación Secundaria. Consulta: 21-4-2008. La raó d'aquesta relació pot ser que la deessa fenícia Astarte, equivalent en part a Afrodita, era molt venerada a Xipre, famosa per les mines de coure.Symbol 41a:7 (en inglés) en Symbols.com. Consulta: 21-4-2008. El símbol ♀ guarda al seu torn semblança amb el jeroglífic egipci anj, que representava la vida o potser també la unió sexual.About the Ankh Cross, en holoweb.net. Consulta: 21-4-2008. Adjectiu: Les qualitats particulars del coure, específicament al referent al seu color i llustre, han engendrat l'arrel del qualificatiu rogenc. Aquesta color també va inspirar el nom d'algunes serps de l'Índia, Austràlia i els Estats Units com el mocassí de coure.
Isòtops miniatura|Configuració electrònica de l'àtom de coure. A la natura, es troben dos isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitjanes inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables.
Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesants que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.Marques, Miguel (2001), Isótopos del cobre , (en portugués) en nautilus.fis.uc.pt. [2-5-2008]
Història Edat antiga miniatura|Estatueta de bronze trobada a Horoztepe (Turquia). El coure és un dels pocs metalls que es poden trobar a la natura en estat natiu, és a dir, sense combinar amb altres elements. Per això va ser un dels primers a ser utilitzat per l'ésser humà. Capítulo 3. Els altres metalls natius són: l'or, el platí, l'argent i el ferro provinent de meteorits.
S'han trobat utensilis de coure natiu pel mil·lenni VII aC a Çayönü Tepesí (en l'actual Turquia) i a l'Iraq. El coure de Çayönü Tepesí era una recuita però el procés encara no estava perfeccionat. En aquesta època, al Pròxim Orient també s'utilitzaven carbonats de coure (malaquita i atzurita) amb motius ornamentals. A la regió dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord, on abundaven els jaciments de coure natiu, des del mil·lenni IV aC els indígenes acostumaven a copejar fins a donar-los forma de punta de sageta, encara que mai van arribar a descobrir la fusió.
Els primers gresols per produir coure metàl·lic a partir de carbonats mitjançant reduccions amb carbó daten del mil·lenni V aC. És l'inici de l'edat del coure, van aparèixer gresols en tota la zona entre els Balcans i l'Iran, inclosa Egipte. S'han trobat proves de l'explotació de mines de carbonats de coure des d'èpoques molt antigues tant a Tràcia (Ai Bunar) com a la península del Sinaí.Armengot, Joaquín et al (septiembre de 2006), Orígenes y desarrollo de la minería , en Industria y Minería, núm. 365, Departamento de Ingeniería Geológica, E. T. S. de Ingenieros de Minas de Madrid, Universidad Politécnica de Madrid, España [29-4-2008] D'una manera endògena, no connectat amb les civilitzacions del vell món, a l'Amèrica precolombina, entorn del la cultura moche va desenvolupar la metal·lúrgia del coure ja refinat a partir de la malaquita i altres carbonats cuprífers.
Cap al 3500 aC la producció de coure a Europa va entrar en declivi a causa de l'esgotament dels jaciments de carbonats. Per aquesta època es immigrar des de l'est uns pobles, genèricament denominats kurgans, que duien una nova tecnologia: el coure arsenical. Aquesta tecnologia, potser desenvolupada al Pròxim Orient o al Caucas, permetia obtenir coure mitjançant l'oxidació de sulfur de coure. Per evitar que el coure s'oxidés, s'afegia arsènic al mineral. El coure arsenical (de vegades anomenat també bronze arsenical) era més tallant que el coure natiu i a més es podia obtenir dels molt abundants jaciments de sulfur. Junts amb la nova tecnologia del motlle de dues peces, que permetia la producció en massa d'objectes, els kurgans es van equipar de destrals de guerra i es van estendre ràpidament.
miniatura|Estàtua de coure del faraó Pepi I. Segle XXIII aC.
Ötzi, el cadàver trobat als Alps i datat devers l'any 3300 aC, portava una destral de coure amb un 99,7% de coure i un 0,22% d'arsènic.Iceman. El hacha , Museu Arqueològic de Tirol del Sur, Italia. [29-4-2008]Lorenzi, Rosella (20-3-2002), Ötzi, the Iceman , en laughtergenealogy.com, Discovery News [29-4-2008] D'aquesta època data també el jaciment de Los Millares (Almeria, Espanya), centre metal·lúrgic proper a les mines de coure de la serra de Gàdor.
No se sap com ni on va sorgir la idea d'afegir estany al coure per produir el primer bronze. Es creu que va ser un descobriment imprevist, ja que l'estany és més tou que el coure i, no obstant això, en aliatge amb coure s'obté un material més dur capaç de mantenir la fulla afilada per més temps. El descobriment d'aquesta nova tecnologia va desencadenar el començament de l'edat del bronze, datat al voltant del 3000 aC al Pròxim Orient, el 2500 aC per Troia i el Danubi i el 2000 aC per a la Xina. Al jaciment de Bang Chian, a Tailàndia, s'han datat objectes de bronze anteriors a l'any 2000 aC.University of Pennsylvania Museum of Archaeology and Anthropology (2008), The Ban Chiang Metals Project Database , [17-5-2008] Durant molts segles el bronze va tenir un paper protagonista i van cobrar gran importància els jaciments d'estany, sovint allunyats dels grans centres urbans d'aquella època.
El declivi del bronze va començar cap al 1000 aC, quan va sorgir al Pròxim Orient una nova tecnologia per a produir ferro a partir de minerals ferris. Les armes de bronze van ser reemplaçades per les de ferro en tot l'espai entre Europa i Orient Mitjà. En zones com la Xina l'edat del bronze es va perllongar diversos segles més. Hi va haver també regions del món on mai no es va utilitzar el bronze. Per exemple, l'Àfrica subsahariana va passar directament de la pedra al ferro.
No obstant això, el coure i el bronze no van desaparèixer durant l'edat del ferro. Reemplaçats en l'armament, aquests metalls van passar a ser utilitzats en la construcció i en objectes decoratius com estàtues. El llautó, un aliatge de coure i zinc va ser inventat cap al 600 aC. També cap a aquesta època es van fabricar les primeres monedes al Regne de Lídia, a l'actual Turquia. Mentre que les monedes més valuoses es van encunyar en or i argent, les d'ús més quotidià es van fer de coure i bronze.
La recerca de coure i metalls preciosos pel Mediterrani va conduir als cartaginesos a explotar el gran jaciment de riu Tinto, a l'actual província de Huelva. Després de les guerres púniques els romans es van apoderar-se d'aquestes mines i les van continuar explotant fins a esgotar tot l'òxid de coure. Sota va romandre una gran veta de sulfur de coure, que els romans no sabien aprofitar eficaçment. A la caiguda de l'Imperi Romà la mina era abandonada i només va ser reoberta quan els andalusins van inventar un procés més eficaç per extreure el coure del sulfur.
Edat mitjana i edat moderna