La Qüestió d'Andorra és l'expressió amb la qual hom es refereix a la revolució del 1881 que es va produir a Andorra. El a Andorra és un paradoxisme i una mostra evident dels problemes de la construcció d'Europa.
Les antigues potències monàrquiques, com és el cas de França o Castella, continuen expandint el seu projecte imperial. Aquest rau en el convenciment que la cultura francesa i castellana és superior a la resta. Així es colonitzen pobles a l'Àfrica o a Amèrica. A Europa, aquests mateixos Estats, ressusciten les ambicions territorials d'antuvi i entren en guerra contra els Estats veïns. Alemanya veu a Alsàcia un territori alemany i França hi veu territori francès.
De la mateixa manera, Anglaterra veu a Irlanda territori anglès i Irlanda hi veu territori irlandès. Castella veu en Portugal, els Països Catalans, el País Basc i Galícia territoris castellans, mentre que aquests hi veuen nacions que res tenen a veure amb Castella. Espanya va fins i tot més enllà i veu territori castellà a Amèrica.
Andorra en tot aquest assumpte es veu a la cruïlla. El nacionalisme català hi veu territori propi. L'espanyol hi veu territori pancastellà. El francès hi veu territori panfrancès. La Revolució Industrial apunyala amb força l'economia de l'Antic Règim a Andorra. El microestat entra en una crisi de grans dimensions.
Influenciada per la Revolució Francesa, la classe alta andorrana, que no se sent identificada amb la revolució, promou una primera revolta anomenada "des de dalt" per a democratitzar les institucions andorranes amb vista de prendre el poder i així canviar les polítiques des del parlament andorrà. Polítiques que haurien de millorar l'economia i, de retruc, els seus negocis.
Neix així la intenció de fer d'Andorra un nou Mònaco. Però l'estratègia fracassa i és la classe baixa del país que pren les armes per imposar el projecte monegasc a Andorra. Els coprínceps tornen a fer fracassar la revolta i a partir de llavors neix l'anomenada «Qüestió d'Andorra».
França proposà a Andorra infraestructures a canvi d'esdevenir francesos. Espanya fa exactament el mateix. Davant les dues propostes i en plena Renaixença catalana, els andorrans cultiven llavors les traces del primer nacionalisme andorrà. La Qüestió d'Andorra esdevé llavors una qüestió geopolítica. Els interessos de França, Castella i Catalunya es concentren a Andorra i aquesta, discordant, crea el seu propi projecte nacional: l'Estat-nació andorrà.
Historiografia
El andorrà és el preludi del canvi i mereix una consideració especial. És un moment de transició, entre el món antic i la contemporaneïtat, segle de reformes, entre revoltes a l'andorrana i les influències divergents dels estats veïns, en una lluita per aconseguir la supremacia sobre el país.
El decret de restauració napoleònic i la Nova Reforma del 1866 han estat els moments considerats clau d'aquest segle. Però els episodis revolucionaris del 1868 i del 1888 i les seves conseqüències poden donar molt més joc, en ser els preludis de les grans transformacions del .
Un altre buit destacable és el paper de les grans famílies andorranes. Tot i que tenen les arrels de la seva puixança en els segles i sobretot el , no és fins al que troben el punt d'eclosió, en un procés paral·lel d'obertura econòmica a nous mercats i de participació política. Malgrat l'enorme influència que van exercir sobre la vida política i econòmica del país, el seu paper i les seves dinàmiques concretes són encara una ombra a la historiografia d'Andorra, com a conseqüència, en part, de la dificultat per accedir a la documentació privada.
Documents primaris més rellevants:
Jordi Buyreu, Diplomatari de la vall d'Andorra - , v (vii), Andorra, Govern d'Andorra, 2012. Esteve López i Joan Peruga, Diplomatari de la vall d'Andorra - , ii, Andorra, Govern d'Andorra, 1994 Pla de Nova Reforma. Les causes de la revolta
Tot al llarg del es publiquen diverses biografies d'autors estrangers que s'apropen a Andorra i miren d'explicar al món exterior tot allò que saben sobre Andorra. Aquests escrits no són del tot fiables però permeten als historiadors entendre les mentalitats de l'època així com la manera de viure dels andorrans del . Es poden considerar com una font de treball:
Pierre-Roch Roussillou, De l'Andorre, Tolosa, F, Vieusseux, 1823 [Andorra: Ministeri d'Afers Exteriors, 2005]. Tomàs Junoy, Relació sobre la Vall de Andorra, Tolosa, Imprimerie de Ph. Montaubix, 1838, [Andorra la Vella: Govern d'Andorra, 1995] Jean-Jacques Caron [Abbé Caron], Notice historique sur la République de l'Andorre, Versalles, 1849 Lluís Dalmau i de Baquer, Historia de la república de Andorra, Barcelona, Pablo Riera, 1849 Henri Castillon d'Aspet, Histoire d'Ax et de la Vallée d'Andorre, Tolosa: Imprimerie du Midi, 1851
Alguns d'aquests escrits han estat digitalitzats i poden consultar-se al Banc Digital Mundial, a la pàgina web de l'Arxiu Nacional d'Andorra o bé a lloc web del Banc Nacional de França. La Banca Privada d'Andorra també edità una compilació de tots aquests escrits en un volum titulat Paraules per a la història. Obra commemorativa el 50è aniversari de BPA. Altres poden consultar-se igualment a Google Books.
La Revolució Industrial miniatura|Andorra la Vella l'any 1920
L'adveniment de la ruïna de l'economia de l'Antic Règim Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'època moderna. L'Andorra del principi del va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers, però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l'Estat espanyol, Andorra s'arruïna per la manca d'adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de bestiar al país. El bestiar es redueix a la meitat. L'any 1767 a conseqüència de la revolució tèxtil la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les fargues van començar a tancar progressivament. De deu només en va quedar una. L'any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L'alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l'esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L'únic sector que encara es mantenia mig dret era el contraban. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El decret del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l'aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la còlera i a la febre groga. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l'aïllament, es va transformar en el verí de l'economia del país. Incapaç d'adaptar-se als nous temps, l'Andorra del va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.
El còlera i la febre groga: èxode migratori El nombre d'habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, Andorra la Vella tota sola allotja el 60 % de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l'Areny-Plandolit, van patir mortalitat infantil. El còlera, per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l'epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que el còlera es transmet per l'aigua. Els andorrans van adreçar-se a la Mare de Déu de Meritxell perquè resguardés el país de el còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l'epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l'Arieja va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, immigrar o emigrar, i mantenir contactes amb barcelonins, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14.000 persones als voltants de Besiers) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15 % d'andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l'estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del .
Una societat estamental miniatura|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del |300x300px
La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del va seguir, d'igual manera que ho va fer l'economia, amb l'estructura de l'època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. La mentalitat n'és un bon exemple: se seguia practicant la pena de mort. L'estructura social andorrana era doncs estamental. D'un costat estaven les cases riques, els focs. De l'altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra. http://www.bondia.ad/cultura/andorra-home-petit-fragil-i-nervios
Paral·lelament, hi havia molts casalers que s'havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4.000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.
Reforma des de dalt miniatura|Pla de la Nova Reforma d'Andorra amb el qual s'ampliava la base de votants del país i es reformava les Lleis d'eleccions