miniatura|La Caserna General de l'Armada, antiga seu de l'extint Ministeri de Marina, al Passeig del Prado de Madrid. El Ministeri de Marina d'Espanya era el departament ministerial encarregat de l'Armada a Espanya, i va existir en diverses èpoques de la història, l'última entre 1939 i 1977.
Procedent del Despatx de Marina, que va canviar de nom després del Reial decret de 20 de setembre de 1851, fou eliminat dues vegades. Va ser restaurat pel general insurrecte i dictador Francisco Franco a la fi de la Guerra Civil espanyola el 1939 per Llei de 8 d'agost de 1939, l'organització del qual i funcions van quedar delimitades per Decret d'1 de setembre de 1939.
Va existir fins a 1977, any en què es va suprimir amb el RD 1558/77, de 4 de juliol, quan el president del govern Adolfo Suárez va crear el Ministeri de Defensa, que va integrar els ministeris de l'Aire, Exèrcit i Marina, durant la Transició política, després de les primeres eleccions generals.
Edifici En un primer moment el Ministeri de Marina va tenir la seu al Palau de Godoy, juntament amb els Ministeris d'Hisenda, Justícia i Guerra, per la qual cosa aquest palau era conegut com a Casa dels Ministeris. No obstant això, quan va arribar el l'edifici era en estat ruïnós.
Per això la seu del Ministeri de Marina va passar a ser l'edifici al Passeig del Prado de Madrid, construït entre 1925 i 1928, en terrenys pertanyents als Jardins del Buen Retiro, i que després va ser convertida en la Caserna General de l'Armada. Part de les instal·lacions són ocupades pel Museu Naval de Madrid.
Història miniatura|El creuer Canarias va ser el vaixell insígnia de l'Armada espanyola fins a la seva baixa, el 1975.
El Reial decret de 20 de setembre de 1851 va rebatejar les Secretaries d'Estat i Despatx, en Ministeris. La cartera de Marina es va mantenir en la II República amb les seves competències tradicionals, excepte durant el govern de Largo Caballero quan va dir-se Ministeri de Marina i Aire. Després va fusionar amb el de Guerra per crear el Ministeri de Defensa.Ministeri de Cultura: Arxius.
Després de la Guerra Civil espanyola va ser restaurat. Fins al 4 de juliol de 1977 el franquisme va mantenir tres carteres ministerials per dirigir les Forces Armades: Ministeri de l'Exèrcit, Ministeri de Marina i Ministeri de l'Aire. Aquesta distribució li resultava interessant a Franco per coordinar un dels pilars del seu règim, el militar. D'aquesta forma cada ministeri regia l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, i donava al seu gabinet amb els tres ministeris una destacada presència militar.
Després de la Guerra Civil, les Forces Armades Espanyoles van estar molt mal organitzades i encara menys preparades per a cap altra acció que no fos reprimir insurreccions locals. Així, els militars enaltien les virtuts del cavall enfront dels carros de combat i el valor enfront de l'equipament.Juan Carlos Losada Malvárez, Miseria en el ejército de Franco, núm. 63 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, gener 2004. Aquesta situació formava part de la política del règim: un exèrcit modern, ben format i entrenat, requeria el contacte amb nacions democràtiques,una cosa que pdoria ser perillosa per al règim. Durant anys van calar profund en les F.A. frases com la pronunciada per Franco que, davant el perill d'invasió, els espanyols tenien el cor i el cap per oposar-se als avions, carros de combat, destructors i cuirassats… en el fons anhelaven l'equipament d'altres nacions.
D'altra banda, les possibilitats de posseir tecnologia punta internament eren molt escasses, i més àdhuc en l'exterior, ja que només en explicades ocasions Espanya tenia accés a armes i sistemes d'armes relativament moderns.Fernando Rueda, La Casa, Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1993, Aquestes dues causes feien que Espanya comptés amb una armada molt obsoleta, des del punt de vista dels estàndards europeus.
La situació va millorar gradualment a mitjan anys 50, quan la pressió d'altres països per mantenir Espanya aïllada va minvar. Així el 1954, en la cúpula de la dictadura franquista ja se sospitava que les nacions occidentals i especialment els Estats Units necessitaven Espanya en la Guerra Freda i els permetrien adquirir i construir armament modern, a més d'oferir-li facilitats financeres.Ángel Viñas, En las garras del águila, Editorial Crítica, Madrid, 2003,
Fins als anys 50, els vaixells de l'Armada Espanyola tenien una tecnologia similar a la de les armades de la Segona Guerra Mundial. El mateix succeïa amb els avions de l'Exèrcit de l'Aire Espanyol.
L'any 1953, en plena guerra freda, davant el perill d'un atac soviètic contra els Estats Units pel Mediterrani, els governs d'Espanya i dels Estats Units van signar uns acords per a instal·lar bases nord-americanes a Espanya, sota pavelló espanyolLas relaciones políticas, económicas y culturales entre España y los Estados Unidos en los siglos XIX y XX. ANTONIO ÑÍGUEZ BERNAL Universidad Complutense i amb algunes zones exclusives per a cada nació, diverses bases d'utilització conjunta hispà-nord-americana, en les quals els contactes entre militars espanyols i nord-americans van ser continus. Arran d'aquests acords, es van modernitzar uns trenta vaixells de l'armada espanyola. A més, des de 1954, els Estats Units van prestar a l'Armada espanyola una sèrie de vaixells de la qual la majoria, havia de recollir els marins espanyols en ports nord-americans.Varios, El Buque en la Armada Española, Al mateix temps, l'Exèrcit de l'Aire va començar a rebre avions moderns. Així, en la dècada dels 50 arriben els Grumman Albatros, els Sabre i els T-33, entre d'altres,Pàgina oficial de l'E.A. Aeronaus històriques En els anys 60 va arribar el torn dels Starfighter i els Caribou, i en els 70 dels Phantom i F-5. El lliurament d'aquests vaixells i avions es va fer majoritàriament als Estats Units, on també es van fer els cursos d'ensinistrament per capacitar els militars espanyols en l'ocupació d'aquestes noves armes, el que va implicar estades als Estats Units de mesos, i en alguns casos, de més d'un any.Portal Aeronàutic en castellà. F104. La seva Història.
Aquests contactes, al costat de la naturalesa mateixa de l'activitat naval i aèria, que implica el contacte amb l'exterior, va fer que aviadors i marins espanyols adquirissin un bon nivell tecnològic i es convencessin que les programacions i plans a llarg termini, així com un desenvolupament militar autònom, eren una necessitat.LA REFORME MILITAIRE
En 1964 va néixer el PLANGENAR,La fragata «Baleares», a Cartagena per darrer cop . que va estar vigent fins a mitjan 80, després de la seva última revisió de 1976.
Ministres titulars i interins La cartera del Ministeri de Marina va estar ocupada pels següents ministres (s'exclouen els ocasionals i substitucions):
Josep I, Ferran VII i Isabel II Francisco Gil de Taboada (1 de març de 1808-2 de juny de 1808) Antonio de Escaño (15 d'octubre de 1808–10 de gener de 1810) Gabriel Siscar i Siscar (31 de gener de 1810–1 de novembre de 1810) José de Mazarredo y Salazar (2 de juny de 1808–29 de juliol de 1812) Gonzalo O'Farrill y Herrera (29 de juliol de 1812–27 de juny de 1813) José Vázquez de Figueroa (23 de juny de 1812–18 d'abril de 1813) Francisco de Paula Ossorio Vargas (18 d'abril de 1813–29 de maig de 1814) Luis María Salazar y Salazar (29 de maig de 1814–27 de gener de 1816) José Vázquez de Figueroa (27 de gener de 1816–14 de setembre de 1818) Baltasar Hidalgo de Cisneros (14 de setembre de 1818–13 de juny de 1819) José María Alós Mora (13 de juny de 1819–9 de març de 1820) Luis María Salazar y Salazar (9 de març de 1820–6 d'abril de 1820) Juan Jabat Aztal (6 d'abril de 1820–2 de març de 1821) Diego Méndez de la Vega Infanzón (2 de març de 1821–4 de març de 1821) Francisco de Paula Escudero (4 de març de 1821–18 de gener de 1822) Francisco de Paula Ossorio Vargas (18 de gener de 1822–28 de febrer de 1822) Jacinto Romarate Salamanca (28 de febrer de 1822–5 d'agost de 1822) Dionisio Capaz Rendón (5 d'agost de 1822–28 de febrer de 1823) Ramón Lorenzo Romay Jiménez de Cisneros (28 de febrer de 1823–20 d'abril de 1823) Antonio Campuzano (15 de maig de 1823–18 de maig de 1823) Francisco De Paula Ossorio Vargas (18 de maig de 1823–30 de setembre de 1823) Luis María Salazar y Salazar (27 de maig de 1823–15 d'octubre de 1832) Francisco Javier de Ulloa y Remírez de Laredo (15 d'octubre de 1832–25 de març de 1833) José Raúl Tijerina de la Santa Cruz (25 de març de 1833–16 de novembre de 1833) Antonio Remón Zarco del Valle y Huet (16 de novembre de 1833–15 de gener de 1834) José Vázquez de Figueroa (15 de gener de 1834–13 de juny de 1835) Miguel Ricardo Álava Esquivel (13 de juny de 1835–28 d'agost de 1835) José Sartorio (28 d'agost de 1835–14 de setembre de 1835) Juan Álvarez Mendizábal (14 de setembre de 1835–02 de maig de 1836) José María Chacón Sarraoa (02 de maig de 1836–15 de maig de 1836) Antonio Alcalá Galiano (15 de maig de 1836–14 d'agost de 1836) Miguel Moreno (14 d'agost de 1836–18 d'agost de 1836) Andrés García Camba (18 d'agost de 1836–11 de setembre de 1836) Passà a denominar-se Ministeri de Marina, Comerç i Governació d'Ultramar Ramón Gil de la Cuadra (11 de setembre de 1836–18 d'agost de 1837) Evaristo Fernández San Miguel Valledor (18 d'agost de 1837–1 d'octubre de 1837) Francisco Javier de Ulloa y Remírez de Laredo (1 d'octubre de 1837–16 de desembre de 1837) Manuel Cañas (16 de desembre de 1837–6 de setembre de 1838) Juan Antonio Aldama Irabien (6 de setembre de 1838–9 d'octubre de 1838) Antonio Ponzoa Cebrián (9 d'octubre de 1838–6 de desembre de 1838) José María Chacón Sarraoa (6 de desembre de 1838–10 de maig de 1839) Casimiro Vigodet Guernica (10 de maig de 1839–12 de juny de 1839) José Primo De Rivera (12 de juny de 1839–21 d'octubre de 1839) Isidro Alaix (21 d'octubre de 1839–30 d'octubre de 1839) Francisco Narváez (30 d'octubre de 1839–16 de novembre de 1839) Manuel Montes de Oca (16 de novembre de 1839–8 d'abril de 1840) Juan de Dios Sotelo Machín (8 d'abril de 1840–18 de juliol de 1840) Francisco Armero Peñaranda (18 de juliol de 1840–11 de setembre de 1840) Dionisio Capaz Rendón (11 de setembre de 1840–16 de setembre de 1840) Joaquín de Frías (16 de setembre de 1840–20 de maig de 1841) Andrés García Camba (21 de maig de 1841–25 de maig de 1842) Evaristo Fernández San Miguel Valledor (26 de maig de 1842–17 de juny de 1842) Dionisio Capaz Rendón (17 de juny de 1842–9 de maig de 1843) Joaquín de Frías (9 de maig de 1843–19 de maig de 1843) Olegario de los Cuetos i Castro (19 de maig de 1843–30 de juliol de 1843) Joaquín de Frías (23 de juliol de 1843–1 de desembre de 1843) José Filiberto Portillo (5 de desembre de 1843–3 de maig de 1844) Francisco Armero Peñaranda (3 de maig de 1844–12 de febrer de 1846) Juan Bautista Topete y Viaña (12 de febrer de 1846–16 de març de 1846) Manuel de la Pezuela y Lobo-Cabrilla (16 de març de 1846–3 d'abril de 1846) Jorge Pérez Lasso de la Vega (3 d'abril de 1846–5 d'abril de 1846) Francisco Armero Peñaranda (5 d'abril de 1846–28 de gener de 1847) Passà a denominar-se Ministeri de Marina i Governació d'Ultramar José Baldasamo (28 de gener de 1847–15 de febrer de 1847) Passà a deniminar-se un altre cop Ministeri de Marina Alejandro Oliván Borruel (15 de febrer de 1847–28 de març de 1847) Juan de Dios Sotelo Machín (28 de març de 1847–4 d'octubre de 1847) Fernando Fernández de Cordova Valcárcel (5 d'octubre de 1847–24 d'octubre de 1847) Manuel Bertrán de Lis Rives, (24 d'octubre de 1847–24 de desembre de 1847) Mariano Roca de Togores Carrasco (24 de desembre de 1847–19 d'octubre de 1849) José María Bustillo Barreda (19 d'octubre de 1849–20 d'octubre de 1849) Mariano Roca de Togores Carrasco (20 d'octubre de 1849–14 de gener de 1851) José María Bustillo Barreda (14 de gener de 1851–2 de juny de 1851) Francisco Armero Peñaranda (2 de juny de 1851–3 de maig de 1852)