Durant la primera part de la guerra civil Andorra va ser objecte de l'arribada de refugiats més aviat de dretes i propers al règim. En la fase final Andorra acollia refugiats republicans i durant la resta, és a dir, durant el franquisme el petit país muntanyenc es va transformar en el lloc d'acollida de tots els republicans, en majoria catalans. http://listas.20minutos.es/lista/los-paises-mas-racistas-del-mundo-336846/ http://www.academia.edu/6775944/Estrategias_ideológicas_del_nacional-catolicismo_en_Raza_compensación_utópica_y_reificación_barroca Del punt de vista econòmic el franquisme va ajudar Andorra a entrar en l'era capitalista. En primer lloc perquè l'economia que es va establir a Espanya era autàrquica i a Andorra es va aprofitar aquesta situació per vendre productes principalment als catalans que s'hi desplaçaven. Buscaven productes que no tenien perquè estaven censurats o perquè eren molt cars a Espanya. La llibertat amb la qual es podia parlar català o parlar d'afers polítics a Andorra ver fer que molts s'encantessin i van quedar-se a viure. Tots aquests van ajudar el país a créixer econòmicament i culturalment. D'altra banda, el país també va ser objecte de lloc de militància antifranquista. Els maquis van penetrar moltes vegades a Andorra fent perillar la independència del país, ja que el dictador no era partidari que a Andorra s'hi acollís “gent contrària al règim”.
Historiografia Cap historiador, periodista o administració s'ha volgut interessar en les relacions entre el franquisme i Andorra després de la Segona Guerra Mundial. Tampoc hi ha hagut mai interès a saber com repercutí socialment i políticament la presència d'un règim feixista al sud de la frontera. Alhora tampoc no hi ha hagut senyal d'interès en quant a les implicacions que això comportà per Andorra a nivell de la seua sobirania. L'absència de debat i mirada cap a aquest període desdibuixa amb força els esdeveniments que seguixen a la caiguda del règim. Aquest silenci podria explicar-se per les relacions estretes que sorgiren després de la guerra civil malgrat que hi hagué moments de tensió amb el dictador.
Així i tot, l'únic autor, estudiant a l'època d'humanitats, que s'hi haja interessat és en Rubí Ariel Rocha Simões que proposa una obra, amb algunes fe d'errates, que no deixa de ser un recull de les diverses biografies que des d'Andorra han parlat encara que tímidament sobre el règim. Alhora també aporta informació complementària que s'extrau de biografies catalanes.
Rubí Ariel Rocha Simões (2019) Els Anys (No Tant) Daurats. Editorial Círculo Rojo
En Rubí Rocha Simões proposa doncs un sumari genèric d'allò que hagi pogut publicar-se al país; sense haver-se interessat tampoc en una recerca ampliada, aprofundida i nova sobre allò que succeí a Andorra en aquest període. Tanmateix, constitueix l'únic document que mira de donar una vista genèrica i contextualitzar-la.
A banda, cal destacar particularment el llibre d'Àlvar Valls, militant d'ERC i alhora un activista favorable a la democràcia i independència catalana que a la dècada dels 1970 es refugià a Andorra per fugir de la repressió hispànica i per protegir-se de les seves accions contra el règim.
Àlvar Valls, (2014) Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), Edicions del 1979
El llibre constitueix un testimoniatge clar d'una època en què alguns resistents al règim foren empresonats a Andorra per part de les autoritats andorranes que volien d'aquesta manera plaure a la dictadura o en tot cas evitar-se possibles relacions degradants.
Les relacions amb el dictador
Segons el treball realitzat per l'Amparo Soriano, al final de la guerra civil hi ha un ambient molt favorable al feixisme hispànic. Entre altres motius es pot dir que algunes autoritats eren franquistes, vingudes de les vagues de refugiats. La dictadura hispànica va designar el Sr. Martínez García com a delegat del seu govern a Andorra. Era un comandant franquista que, com en altres ocasions, havia d'assegurar-se poder annexionar Andorra o, si més no, augmentar la influència hispànica a dins del país. Com a resultat, el mateix Consell General mira d'expulsar el coronel de la gendarmeria i, aquest, segons cartes seves documentades per l'Amparo Soriano, l'objectiu de la dictadura hispànica era implantar un règim totalitari a Andorra ajudant-se del delegat. La sindicatura s'allarga més del compte i, de fet, el franquisme intenta influenciar a les eleccions del 1939 perquè hi surti un parlament afí a la seva ideologia.
Els refugiats republicans que hi havia a Andorra van ser víctimes d'amenaces de mort o d'expulsió cap a Espanya, si més no inicialment. Així, es pot afirmar que durant els primers anys de la dictadura, Andorra va restar fidel al franquisme de manera general. L'exemple més evident és que es va construir una plaça de braus a Andorra la Vella. Però a mesura que el franquisme anava perdent embranzida, el seu suport a Andorra també. L'arribada de republicans va ser força important. Quan el dictador està a punt de morir-se l'ambient que es viu a Catalunya es trasllada també a Andorra. Les crítiques cap a autoritats del país properes al règim es fan cada vegada més sentir i esclaten finalment l'any 1975 amb el decret dels coprínceps sobre la immigració. És llavors quan es posa el punt final a aquesta situació i quan Andorra camina cap a la democràcia.
L'activitat dels maquis a Andorra
Coneixedor de la forta presència republicana a Andorra, el dictador va exigir algun cop l'expulsió d'aquests refugiats imposant restriccions a les mercaderies andorranes. En donar-se aquestes situacions el Consell General intentava mediar però el resultat en general era negatiu. Entre altres raons hi tenia molt a veure el propi bisbe que havia estat col·locat pel règim mateix. Els maquis (l'organització de guerrilles antifranquistes que neix a França a l'acabament de la Guerra Civil i fins al 50) van utilitzar la Val d'Aran com a estratègia per fer caure el règim. Andorra per la seva proximitat amb l'Aran també era objecte de militància maqui. En acabar-se la Segona Guerra Mundial el propi bisbe sol·licita la presència de la guàrdia civil (policia espanyola) a Andorra perquè tots aquells maquis que passessin per la frontera andorrana fossin detinguts. El propi Franco pressionava el Consell General perquè la sol·licitud fos atesa. Com que això suposava una ingerència, el Consell General va actuar controlant la frontera franco-andorrana. http://books.google.cat/books/about/Les_Valls_d_Andorra_i_el_maquis_antifran.html?id=g_c1MwEACAAJ&redir_esc=y
La negativa del parlament andorrà de deixar entrar policies franquistes al país va valdre el tancament de la frontera catalano-andorrana més d'un cop. La complexitat de la situació va portar el copríncep De Gaulle a enviar gendarmes el 1944. Pensava evitar d'aquesta manera l'entrada de guàrdies civils. Tot amb tot, res impedí el dictador d'enviar guàrdies episcopals, si més no fou així que es volgué anomenar la policia franquista ocupada d'Andorra.
L'activitat dels exiliats a Andorra miniatura|Centre d'Art d'Escaldes-Engordany on es poden veure les escultures i bona part de les obres deixades per Josep Viladomat, republicà i responsable d'esculpir el cavall de Franco de Montjuïc
L'onada de republicans catalans que va venir a Andorra va ser molt important per al creixement econòmic i cultural d'Andorra. D'aquesta època destaquen molts noms per les seves iniciatives. Venia gent molt ben preparada amb un bagatge cultural i professional rellevant. Va ser el cas de Josep Viladomat. Era escultor i va crear grans obres que van emplenar carrers i places d'Andorra i Barcelona. Juntament amb el seu fill, Francesc Viladomat, han construït un verdader imperi econòmic al país. Apassionat per l'esquí va ser el responsable d'inaugurar la primera estació a Andorra. En un viatge a Núria va apuntar-se a l'equip masculí d'esquí espanyol amb el qual aconseguirà guanyar 11 campionats de Catalunya, 11 més d'Espanya i representar l'estat espanyol en dos Jocs Olímpics d'Hivern durant els anys 50. També destaca Joan Puig i Salarich, corresponsal del Diari de Barcelona i El Correo Catalán. Bartomeu Rebés, per la seva banda, va contribuir obrint la primera editorial, Editorial Andorrana. Juntament amb Manuel Anglada van contribuir moltíssim a la cultura i recuperació història del país. Anglada va treballar com a professor i va contribuir a elaborar els primers estudis sobre llengua catalana a Andorra. Esteve Albert i Corp és dels exiliats més recordats. Refugiat a Andorra l'any 1955, escriptor i historiador, va crear el pessebre vivent d'Escaldes-Engordany que va transformar-se en un incentiu important per fer venir turistes al país. Tot no va ser, però, constribucions culturals. Francesc Farràs, per exemple, fou Director General de Banc Reig. Joaquim Trias i Pujol, juntament amb Antoni Vilanova, van contribuir per la seva banda a obrir la primera clínica d'Andorra. Altra gent, en canvi, va utilitzar el país per fer resistència antifranquista. És el cas d'Àlvar Pérez, independentista que va lluitar pel Front Nacional de Catalunya. Andreu Claret i Casadesús, un altre dels noms recordats, s'exilià a Andorra després d'haver col·laborat en la resistència antifranquista a França. Un cop ja a Andorra el partit Esquerra Republicana de Catalunya veu la llum. Jaume Ros i Serrà també va ser un dels polítics actius, militant d'Estat Català (la futura ERC). Col·laborador durant la guerra en les xarxes d'evasió va exilitar-se a Andorra.http://www.bondia.ad/cultura/alvar-valls-reivindica-que-es-co negui-la-veritat-de-la-lluita-armada-catalana
El cavall de Josep Viladomat Entre les obres que va escupltar Josep Viladomat destaca el “cavall del generalísimo" que va inaugurar el mateix dictador al Castell de Montjuïc. Republicà convençut Josep Viladomat no es va presentar la seva inauguració perquè deia "no sabia parlar bé castellà". Havia aconseguit un cotxe de luxe a bon preu que si l'hagués adquirit a Espanya. A canvi el cotxe havia d'estar-se mig any a Andorra i mig més a Espanya. En no atendre a aquest acord que va acceptar, va demanar l'ajuda de l'alcalde de Barcelona (que coneixia) perquè l'ajudés en el judici. En va sortir ben parat a canvi d'esculpir aquest cavall. Avui bona part de les seves obres es troben en el Centre d'Art d'Escaldes-Engordany, en aquella època un cinema.
La Plaça de Braus d'Andorra miniatura|Exemple d'una plaça de braus. La tauromàquia era una manifestació (a ulls d'avui sanguinària) que a l'època gaudia de molta fama a Espanya on el dictador obligava l'única televisió existent a emetre els festejos per fer-ne el símbol característic d'Espanya (val a dir que abans del dictador ja es practicava). A Andorra es tingué la idea d'explotar aquest mercat i durant el franquisme a Andorra es construirà una plaça de braus per cridar el públic espanyol. El país no ha tingut mai tradició taurina, i encara que avui l'esdeveniment sigui vist com un fet inexplicable, aleshores la qüestió no era plantejar-se si era ètic o no. "Si el turista volia sang, se li havia de concedir sang" o això s'afirma al Diari d'Andorra. La plaça tenia una petita capella on els protagonistes hi resaven abans d'anar a matar el toro. Per al públic francès aquell espectacle era una mostra de la "cultura ibèrica" (avui la percepció és ben diferent) i omplien ells també la plaça. De fet, i per tal d'engalonar encara més el públic francès, la plaça va ser l'escenari de concerts d'artistes francesos de l'època (avui icones a França) com ara Dalida, Gilbert Bécaud o Johnny Hallyday. Amb el temps la percepció d'aquestes manifestacions s'han anat diluint i amb l'ajuda de les associacions anti-maltractament animal s'ha aconseguit que la població mateixa vegi "aquesta festa" com una matança cruel. La plaça avui està tancada, s'utilitza actualment com a búnquer i caldria situar-la davant de l'edifici administratiu del Govern d'Andorra.
La tauromàquia en l'actualitat