Sota fons de les conseqüències de la Guerra de Successió Espanya i el llegat de la Revolució Francesa, Andorra s'endinsa en el conflicte que sacsejà la corona hispànica durant tot el . Mentre neix el sentiment de nació a Catalunya i Andorra, a més del País Basc i Portugal, el liberalisme pancastellà mira de construir una nació única artificial que hauria d'incloure els Països Catalans, el País Basc i Portugal. Si bé aquest darrer territori quedà exclòs de les ambicions imperials hispàniques, no fou el cas d'Andorra o Catalunya.
Rere doncs de la guerra entre liberals i absolutistes hi havia en joc la continuïtat del projecte imperial hispànic rebutjat per totes bandes a la península ibèrica però imposat des de Madrid. Andorra decideix doncs de col·laborar amb el carlisme català perquè d'aquesta manera s'estalvia i es protegeix de les ingerències hispàniques que són el plat habitual del segle.
França i Espanya miraren d'annexionar-se Andorra cadascun amb les seves particulars maneres de fer. Andorra mirà de jugar els equilibris per evitar que ni l'un ni l'altre ho aconseguissin. Però, darrere, als bastidors, Andorra donà suport militar a la causa carlista esdevenint fins i tot la seva rereguarda logística i conceptual.
La guerra empitjorà notablement la situació econòmica andorrana en un context en què la Revolució Industrial posà l'economia d'Antic Règim andorrana contra les cordes. El país pateix per onades successives de migracions de refugiats alhora que els nacionals surten per manca d'aliment i condicions de vida.
Tímidament el país desperta curiositat a l'exterior. En plena Renaixença molts aventurers romàntics viatgen a Andorra per descobrir un "país" que qualifiquen d'"exòtic".
Historiografia de la guerra El andorrà és el preludi del canvi i mereix una consideració especial. És un moment de transició, entre el món antic i la contemporaneïtat, segle de reformes, entre revoltes a l'andorrana i les influències divergents dels estats veïns, en una lluita per aconseguir la supremacia sobre el país.
El decret de restauració napoleònic i la Nova Reforma del 1866 han estat els moments considerats clau d'aquest segle. Però els episodis revolucionaris del 1868 i del 1888 i les seves conseqüències poden donar molt més joc, en ser els preludis de les grans transformacions del .
Un altre buit destacable és el paper de les grans famílies andorranes. Tot i que tenen les arrels de la seva puixança en els segles i sobretot el XVIII, no és fins al que troben el punt d'eclosió, en un procés paral·lel d'obertura econòmica a nous mercats i de participació política. Malgrat l'enorme influència que van exercir sobre la vida política i econòmica del país, el seu paper i les seves dinàmiques concretes són encara una ombra a la historiografia d'Andorra, com a conseqüència, en part, de la dificultat per accedir a la documentació privada.
Documents primaris més rellevants:
Jordi Buyreu, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xviii, v (vii), Andorra, Govern d'Andorra, 2012. Esteve López i Joan Peruga, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xix, ii, Andorra, Govern d'Andorra, 1994 Pla de Nova Reforma
Primer cicle revolucionari Desfeta napoleònica Amb la Batalla de Waterloo del 18 de juny del 1815 les monarquies absolutistes es fan amb la victòria i imposen la restauració de l'absolutisme a tot el continent europeu amb el Congrés de Viena. El llegat que havia deixat la Revolució Francesa qüestionava profundament les bases de l'Antic Règim amb les quals els monarques europeus treien la seva legitimitat per ostentar la totalitat del poder.
La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà garantia un conjunt de drets individuals i col·lectius que evitaven l'ús abusiu del poder establint, per exemple, la igualtat davant la Llei i la llibertat d'expressar-se o d'associar-se. En tant que éssers humans, l'Assemblea Nacional Francesa considerà que el ciutadà té dret a la vida, al lliure pensament, a la lliure expressió, a la llibertat individual, a la propietat privada i que la sobirania rau en la Nació. Aquestes premisses són les que defensa el liberalisme hereu del pensament Il·lustrat però topen frontalment amb l'absolutisme. Així, per al liberalisme la tasca primordial de l'Estat és d'assegurar i de defensar aquests principis que han de regir la vida política i econòmica de la societat.
Malgrat que el Congrés de Viena aconseguís restaurar l'absolutisme aquests valors ja havien fet impacte a principis de a tot Europa. Les monarquies dels Països Baixos, de Noruega i Suècia, d'Espanya i França, per posar només alguns exemples, havien aprovat una Constitució que limitava el poder del monarca i assegurava, encara que de forma limitada, els Drets Humans. El xoc de trens però fou constant, i de certa forma inevitable, a tot Europa durant el . Els partidaris de l'absolutisme vessaren sang en diferents conflictes bel·licosos contra els partidaris de l'establiment d'un Estat liberal-burgès. Les idees que havia deixat la Revolució Francesa s'acabaren imposant. La manifestació pública a favor del sufragi universal és molts cops la cara més visible del liberalisme que fa terreny mercès a una successió de cicles revolucionaris.
Trienni liberal L'any 1814 torna l'absolutisme al regne d'Espanya i també a França. Els borbons reprenen les regnes del seu tron no sense haver fet concessions. La primera experiència liberal en el cas hispànic tingué lloc durant l'ocupació napoleònica. En el decurs del 1812 s'aprovava a Cadis una primera Constitució que establia la sobirania en la Nació,Perquè Castella continua exigint que només existeixi un Estat que englobi tota la península ibèrica permetia el sufragi universal masculí indirecte i separava els poders tot i reconèixer l'autoritat de la monarquia. El text però fou convertit en paper mullat un cop que Ferran VII de Borbó prengué possessió del càrrec en el marc del Congrés de Viena. Aleshores les monarquies europees tenien interès a esclafar la Revolució Francesa. Per això mateix varen restaurar el poder borbònic a França que, no obstant, hagué d'acceptar una Constitució amb la qual s'establia una càmera electiva i una altra escollida pel mateix monarca. Tant en el primer cas com en el segon hi hagué resistències molt fortes a acceptar la imposició de l'absolutisme.
El regnat de Ferran VII havia començat amb una sèrie de conspiracions liberals que varen acabar amb un cop d'Estat el 1820 que enderrocà el rei i restaurà la Constitució de Cadis. És l'inici del que s'anomena com a trienni liberal, és a dir, tres anys durant els quals el liberalisme es va imposar a l'absolutisme. Seguint els principis que s'havien estipulat al Congrés de Viena l'absolutisme europeu es reuní a Verona el 1822 per donar resposta al cop d'Estat. El brot de violència anterior i posterior al Congrés de Verona tingué fortes repercussions per Andorra. La sobirania del país es trobava en aquells moments en mans de dues figures aferrissadament favorables a l'absolutisme. El veguer francès, Roch Pierre Roussillou, era dels partidaris de la restauració de Lluís XVIII a França i el bisbat d'Urgell tampoc amagava les seves simpaties per la monarquia absoluta.
Però el cop d'Estat vingué per quedar-se i durant la seva vigència la Seu d'Urgell es convertí en un polvorí entre constitucionalistes i absolutistes. El nou règim bloquejà l'entrada de les mercaderies que provenien de la Seu d'Urgell. La causa venia motivada per un informe d'un antic capità d'infanteria de la Seu d'Urgell partidari del règim constitucionalista. El capità, Antoni Valls, no només hi encoratjava les Corts de Madrid a convèncer els andorrans de les virtuts del liberalisme i del règim constitucional, sinó que es queixava de la poca autoritat que exercien les Corts sobre Andorra i de la necessitat d'incloure el país dins de Catalunya que al seu parer era sense cap mena de dubte part de “la nació espanyola”. El parlament andorrà, amb nova nomenclatura, intentà defensar els privilegis econòmics amb una carta a les autoritats hispàniques. L'escrit d'Antoni Valls degué tenir el seu impacte perquè el veguer francès publicà un any després tot un llibre en què dona les línies mestres que París hauria de seguir per evitar els brots “usurpatoris” del bisbe d'Urgell i, per extensió, del regne hispànic.
L'any 1822 la Seu d'Urgell cau en mans d'un guerriller absolutista i això desencadena una onada repressiva. Antoni Valls morí aquell any intentant defensar la ciutat i ja cap al mes d'agost els reialistes aconsegueixen establir una regència absolutista que rebé el suport del bisbat d'Urgell. La repressió contra els absolutistes en va fer fugir cap a Andorra, lloc que les Corts de Madrid veien, en paraules d'Antoni Valls, com un “santuari” de contrabandistes “diabòlics” i nucli de fugida de molts absolutistes. En part, Antoni Valls no s'equivocava. Les autoritats andorranes es mostraren a favor de l'absolutisme mantenint fins i tot un tracte diferencial entre refugiats constitucionalistes i absolutistes. A l'arxiu de les Sis Claus de la Casa de la Vall hi ha documentació que assegura que es contractà metges per acudir els ferits reialistes. El bisbe i copríncep d'Andorra hagué de demanar permís al prefecte de l'Arieja per passar la frontera i exiliar-se a França. El veguer francès no permeté l'entrada de les tropes liberals a Andorra i donà suport a la Regència d'Urgell raó per la qual fou compensat posteriorment amb el títol de Chevalier i amb la condecoració l'ordre de Carles III d'Espanya.
El desplegament de l'armada francesa per sufocar el cop d'Estat liberal provocà una forta repressió contra els constitucionalistes a Catalunya i això portà refugiats a Andorra. La Constitució de Cadis quedà derogada i el bisbat d'Urgell pogué tornar a ocupar el seu lloc. Els nous refugiats foren especialment controlats per la vegueria francesa i rebuts fredament per les autoritats andorranes. Els refugiats constitucionalistes aconseguiren sobreviure a Andorra gràcies a l'ajuda d'algunes famílies. Si bé les autoritats andorranes es pronunciaren durant tot el a favor del camp absolutista, tenim constància que devia haver-hi una certa divisió d'opinions a Andorra. El veguer Pierre Roussillou hagué de desplaçar-se a Andorra l'any 1824 per restablir l'ordre, segons la documentació d'època, en el si del mateix parlament andorrà que devia tenir aleshores postures enfrontades. Es podria fer extensible aquesta mateixa posició entre la població.
A la darrera fase del trienni liberal es radicalitzaren les posicions absolutistes a Catalunya (Revolta dels Malcontents) i el bisbat d'Urgell decretà l'expulsió dels constitucionalistes. També demanà l'entrada de tropes hispàniques a Andorra per perseguir els constitucionalistes que havien fugit cap a Andorra. La sindicatura andorrana donà el vist-i-plau a aquest control fronterer i París no sembla que s'esmercés a fer respectar els seus drets sobre Andorra. Potser perquè a banda i banda de la frontera hi havia règims absolutistes. L'acord se sobreentenia. Aquesta actitud, però, canvià pràcticament d'un dia per l'altre amb l'anomena Revolta de Juliol (1830) esdevinguda a França. En l'espai de tres dies el règim francès abandona l'absolutisme a favor d'una monarquia liberal.
Segon cicle revolucionari