La República de Grècia és una democràcia parlamentària multipartidista. El seu poder legislatiu és investit pel seu Parlament i pel govern grec. Des de la restauració de la democràcia l'any 1974, el seu sistema de partits fou tornat entre el liberal-conservador Nova Democràcia (ΝΔ) i el Moviment Socialista Panhel·lènic (ΠΑ.ΣΟ.Κ) però a les eleccions legislatives de 2015 el govern és format per la Coalició de l'Esquerra Radical (ΣΥΡΙΖΑ).
El poder judicial n'és independent de l'executiu i el legislatiu.
Evolució del règim polític grec De la monarquia a la democràcia
La primera organització o règim polític que hi hagué a Grècia peninsular no fou la democràcia sinó la monarquia. Des del segle VIII abans de la nostra era que la península grega havia anat experimentant amb la monarquia, l'oligarquia i la tirania. Grècia no era un país unificat. Existien diferents ciutats que es regien en forma d'Estat. El sentiment grec d'aleshores no era precisament el d'avui, de la nació grega, és a dir, els ciutadans de cada ciutat estat se sentien de la seva ciutat, malgrat que totes les ciutats estat gregues compartien uns lligams comuns com ara la llengua o la religió.
Això feia que cadascuna tingués el seu propi règim polític. La monarquia s'havia heretat de la civilització micènica que a diferència del seu entorn sembla que era de base matriarcal. Amb el temps la ciutat d'Atenes és qui acaba agafant protagonisme, sigui pel règim polític que s'hi instaura, com per la preponderància que agafa amb les guerres contra Pèrsia. Les ciutats estat gregues rivalitzaven entre elles. La principal rival d'Atenes fou Esparta des d'on hi regia un govern diàrquic. En efecte, dos monarques tenien el poder sobre la població. El sistema polític era més aviat un sincretisme de diversos règims ja experimentats. La societat espartana estava dividida en classes socials i com a Atenes hi existien esclaus. Una assemblea popular era el lloc d'exercici de les lleis, les quals podien fer-se servir per a escollir el Consell dels Ancians i l'exèrcit, aquest darrer sota el control de la monarquia. Però, paral·lelament, dos monarquies tenien el poder vitalici i de ple poder en cas de guerra. S'havia triat dos reis per a evitar un buit de poder per la mort d'un dels dos en batalla. A banda, l'Èforos, compost per cinc membres, posseïa un poder il·limitat, força semblant als governs actuals. Era un òrgan escollit per l'assemblea espartana, la qual triava, igualment, els dos reis. Per tant, malgrat que es parli de "monarques" cal tenir present que aquesta forma de "diarquia" era més aviat electiva, si bé el vot no es concedia com a Atenes.
A Atenes, justament, es va experimentar en un primer moment amb la monarquia, donant pas a la tirania i a l'oligarquia. Cap dels sistemes sembla que satisferen una població que des de l'inici sembla que tingué ja tendència a qüestionar-se racionalment sobre el món que l'envoltava. Això almenys és el que ens ha arribat els escrits de Plató o Aristòtil. La ciutat estat que encapçalarà la guerra contra Pèrsia, fou la primera en idea un règim del tot innovador i participatiu, anomenat de democràcia, el qual serà durant la Revolució Francesa revisat i proposat com a millor forma de govern. D'ençà, el llegat grec és present, com a mínim, a tot Europa on des del s'han anat imposant les democràcies representatives, malgrat que moltes vegades en sincretisme amb formes més antigues, com la monarquia.
La democràcia dita directa que es va implantar a la Grècia antiga estava recolzada per una participació sense límits dels ciutadans. És a dir, els ciutadans de la polis tenien accés directa a una assemblea popular, anomenada Ekklesia, en la qual es prenien les decisions legislatives conjuntament. El parlament no era representatiu, és a dir, funcionava obligatòriament amb la participació de cada ciutadà. No s'hi escollien diputats sinó que els diputats eren els ciutadans mateixos. A l'Ekklésia només hi podien participar els homes, majors d'edat i de la polis. Les dones, els estrangers i els esclaus estaven exclosos de la participació. L'assemblea servia per a votar Lleis, controlar els pressuposts d'Estat, declarar la guerra, escollir deu estrategs que havien de dirigir la política exterior i l'exèrcit, i deu arconts, que presidien els tribunals i actes religiosos. A més, l'assemblea escollia per sorteig els 500 membres de la Boulé o Consell i els 60000 membres del Tribunal popular o Helié. A la pràctica, però, l'assemblea no era accessible vist que demanava una assistència a ciutadans situats lluny de la polis i que, per aquest motiu, no podien deixar la seva feina en favor de la participació política.
La Boulé o Consell tenia el càrrec d'elaborar les Lleis i controlar els magistrats. Era la representació permanent de l'assemblea. Qualsevol ciutadà més gran de trenta anys s'hi podia presentar, però només podia ser nomenat dues vegades a la seva vida. Això feia que l'atenès mitjà tingués molts possibilitats d'entrar-hi. Cal remarcar, però, que tant el Consell com l'Assemblea no tenien edifici de reunió. Els ciutadans de la polis es reunien al fòrum. A banda del tribunal popular, implantat més tard, es va establir un tribunal no popular, el qual havia de garantir, endemés, el compliment de la Constitució de Grècia. És l'Areòpag, posat en marxa per Efialtes, que es limitava, endemés, a la jurisdicció de delictes de sang. Estava format pels exarconts, fet que li conferia un gran prestigi i feia qu molts atenesos el veiessin com el guardià de la Constitució.
Sota el règim romà
L'any 147 abans de la nostra era el poder Romà s'ha expandit a la península ibèrica i pretén continuar amb el Mediterrani. És d'aquesta manera que el món grec sucumbeix al poder de la República romana. El nou règim esdevé centralitzat i d'Estat. Les ciutats estat perden el protagonisme anterior i esdevenen una perifèria més de Roma. Roma es divideix en províncies i Grècia s'acaba integrant com una província més. Tanmateix, durant el primer període, Roma es regeix per una República i un sistema de democràcia representativa, que pren de fet gran part de les seves estructures i idees del model grec. La relació entre Grècia i Romà és, si més no, diferent a aquella que trobaríem en les altres perifèries, ja que Roma adopta l'estil hel·lenístic en pràcticament tots els àmbits.
El règim republicà romà s'organitzava al voltant d'assemblees de ciutadans, els comicis, els quals elegien uns magistrats que exercien el poder legislatiu i executiu. Els magistrats escollien, en aquest sentit, dos cònsols, encarregats de dirigir la política armada de Roma, la qual es veia condicionada al vist-i-plau del Senat, i exercir de dictadors en casos de necessitat extrema. Els magistrats accedien al seu lloc per una carrera d'honors. Ara bé, eren escollits pels comicis. A més, tenien l'autoritat per a triar pretors, els quals havien d'exercir justícia, i encarregar-se de les finances de l'Estat.
Paral·lelament, tres-cents membres, antics magistrats, seient en l'anomenat Senat, el qual havia de controla els magistrats. El Senat i el model republicà no duraren gaire temps atès que amb la mort de Juli Cèsar la República camina efectivament cap a la dictadura en forma de monarquia. A partir de llavors l'Estat experimenta formes ben diverses de monarquia. Així, quan Roma s'acaba partint en dos, just abans l'entrada al medieu, el monarquia és dual amb els seus propis designats a successió.
A la República romana no hi participava tothom. Un cop més, esclaus i dones eren exclosos de la vida política. Aquesta es reservava al ciutadà romà. La societat romana continuà sent una societat jerarquitzada amb nivells socials els quals condicionaven la participació en política. Tot i així, el model romà esdevé almenys en el camp literari i econòmic, un exemple posterior. A l'Europa Renaixentista neixen repúbliques nobiliàries a Itàlia i, a la resta de monarquies europees, s'estableix parlaments, encara que estamentals, tot plegat en una òptica, moltes voltes, d'imitar l'experiència romana.
Monarquia electiva
La caiguda de Roma instaura un nou règim a Grècia. El país quedà afectat per l'ensorrament del poder romà, però a diferència del costat oest, Roma sobrevisqué a l'Imperi Romà d'Orient. Com el seu nom indica, era un règim de monarquia de dret diví. Malgrat que durant els seus mil d'anys d'existència hi hagué canvis i reorganitzacions, es poden identificar diverses institucions que es mantingueren dempeus.
La primera la constitueix l'emperador o basili el qual exerceix com a monarca hereditari. Era qui defensava les Lleis de l'imperi i qui assumia al mateix temps el rol de cap de l'Església. Això li conferia alhora un paper que s'expandia als límits terrenals. Per això mateix podem dir que l'Imperi Romà d'Orient era un règim teocràtic. Es considerava, de fet, en aquella època que l'emperador era escollit per Déu i dins l'àmbit terrenal havia i era rol seu d'exercir d'apòstol. Qualsevol usurpació del poder es considerava doncs una manifestació de la gràcia de Déu.
Així, en tant que cap d'Estat, l'emperador tenia també la capacitat de liderar l'armada i, per tant, de protegir les fronteres de l'imperi. L'emperador podia fer-se ajudar per cancellers qui l'aconsellaven en l'excussió de les seves decisions. El seu paper dins el règim cal diferenciar-lo amb el patriarca que era el cap de l'Església Ortodoxa, és a dir, el bisbe de Constantinoble. És doncs un personatge estríctament religiós però que en el règim teocràtic romà d'Orient assumeix igualment papers en l'esfera política. A més de cap d'Església, podia doncs ser triat per l'emperador com a canceller. A més, en tant que moralitzador, podia exercir influència sobre les Lleis de l'imperi.
El monarca vivia envoltat d'una cort que constituïa el conjunt de l'aristocràcia romana d'Orient. La Cort i el monarca s'intercanviaven decisions. Per això, les Corts són una altra institució que caldria destacar en el règim romà d'Orient. La Cort i el monarca tenien el palau com a centre simbòlic del seu exercici de poder. En tant que monarca, l'emperador posseïa el palau i el regne com a propietats personals.
Sota el règim otomà Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, al final de l'edat mitjana, l'any 1453, Grècia passà d'un règim teocràtic de caràcter cristià a un altre règim teocràtic de caràcter islàmic. L'organització difereix considerablement de la romana, ja que Grècia deixa de ser el centre de l'imperi per tornar a transformar-se en perifèria. A més, el caràcter de la religió islàmica impedeix una monarquia tal com s'havia anat concebent a Europa. Així, Grècia és regida per un emir, dins de l'imperi seldjucida, és a dir, Grècia és concebuda com una regió autònoma governada per un administrador o governador.
L'arrel del poder segueix sent teocràtica, ja que només governen els qui constitueixen la branca de descendència del profeta. Però, vers el 1453, quan els emirs substitueix lentament el poder central i el món islàmic es fractura, el sultà Mehmed II instal·la la seva capital a Constantinople, tornant a fer de Grècia el centre del poder. El govern queda llavors dirigit pel gran vizir, nomenat pel sultà i assistit de quatre visirs, els aghas, que eren caps de tribu. A partir d'aquí el govern delega cadascuna de les seves funcions a uns ministeris els quals porten nom propi: nichndji per la justícia, defterdar pels imposts, etc. Les províncies queden al seu torn sota l'ègida d'un governador, el sandjak. Per tant, sota l'ocupació otomana, Grècia viu en un règim monàrquic de dret diví en què no hi havia separació de poders però una vertadera descentralització.
La independència grega