és un músic cubà, i un dels líders del moviment de la nueva trova cubana. És conegut per les seves lletres altament eloqüents i simbòliques. Moltes de les seves cançons han esdevingut clàssics de la música llatinoamericana, com Ojalá, Playa Girón, Unicornio i La maza. L'ambigüitat d'algunes de les seves cançons de crítica social ha aixecat les sospites del govern cubà i dels grups d'exiliats cubans als Estats Units en diverses ocasions.
Entorn seu s'ha integrat una mena d'internacional de la cançó llatinoamericana de text, en la qual participen compositors i cantants de tot el continent, com Chico Buarque, de Brasil, Daniel Viglietti, d'Uruguai, Fito Páez, de l'Argentina o Jeanette Macari, de Mèxic.
Biografia Silvio Rodríguez Domínguez va néixer al barri de La Loma situat a San Antonio de los Baños, poble que pertanyia aleshores a l'Antiga província de L'Havana i que avui es troba a la Província d'Artemisia, a 26 quilòmetres al sud de l'Havana. Es va criar en una família camperola d'escassos recursos. El seu pare, Víctor Dagoberto Rodríguez Ortega, va ser un pagès agrícola que a la seva joventut va treballar com a tallador de diamants i després com a tapisser, fuster i ebenista; la seva mare, Argelia Domínguez León, a més a més de dedicar-se a la feina de casa, va compartir durant la seva adolescència un duet de cant amb la seva germana Orquídia Domínguez, amb la qual va participar en emissores de ràdio i esdeveniments culturals. La primera cançó que recorda haver escoltat de la seva mare és «El colibrí», de la tradició popular i que més endavant faria seva en diverses gires internacionals. Un dels seus oncles, Ramiro Domínguez, era músic de professió, i participava en l'agrupació de Jazz Band Mambí. Aquest ambient musical, iniciat per la seva àvia Maria León i el seu espòs Félix Domínguez, amants de la troba, va motivar el gust musical de Silvio des de la seva infantesa.
Des dels dos anys ja cantava per als amics del seu pare. Al cap de pocs anys va participar en el concurs musical Buscando una estrella per a l'avui desapareguda emissora radial cubana CMQ, i va ser invitat, en acabat, uns dies a un altre concurs musical infantil de la mencionada ràdio, aquesta vegada dirigit pel conegut locutor Germán Pinelli. En aquella ocasió Silvio va guanyar el primer lloc interpretant el bolero «Viajera».
Gràcies a una possibilitat d'un millor treball per al seu pare al negoci de la tapisseria, en complir cinc anys, Silvio es trasllada amb la seva família a l'Havana, un any després del naixement de la seva germana María de los Ángeles. A la capital va participar en un esdeveniment radial amb el tema «We are happy today», i va rebre del seu oncle Ramiro una conga, que seria el seu primer instrument musical, a través del qual imitaria els ritmes de Benny Moré i Orquestra Aragón.
El 1953, a l'edat de set anys i a començaments de la Revolució cubana, el seu pare el va inscriure al Conservatori La Milagrosa, on aconseguí cursar en només sis mesos tant el preparatori com el primer curs de piano, dictat per Margarita Pérez Picó. Malgrat l'entusiasme de la seva professora, Silvio va perdre l'interès i va abandonar les seves classes al cap de poc temps. Als nou anys i motivat pel seu pare, qui li llegia poemes de José Martí i Rubén Darío, entre d'altres, va començar a interessar-se per la literatura. Li va cridar l'atenció l'obra de tots dos poetes, a més a més del gènere de la ciència-ficció. Alguns anys més tard, l'obra El petit príncep, de Antoine de Saint-Exupéry, formaria part dels seus llibres favorits fins a la maduresa.
A l'edat de deu anys els seus pares es van divorciar i va tornar temporalment amb la seva mare i la seva germana al poble natal. Els dos anys que segueixen aquest esdeveniment quedarien més endavant immortalitzats en diverses cançons publicades entre 1969 i 1984, com ara «El Papalote» o «Me veo claramente». Tanmateix, el 1958 els seus pares es reconcilien i decideixen tornar a la capital, específicament al carrer San Miguel 530, al centre de la ciutat.
miniatura|La vida de Silvio Rodríguez està marcada per la Revolució cubana. A la fotografia: Fidel Castro (esquerra) i el Che Guevara (centre), líders de la revolució, el 1960. L'1 de gener de 1959, l'Exèrcit Rebel liderat per Fidel Castro acaba amb la dictadura de Fulgencio Batista, esdeveniment que marcaria la vida i obra musical del cantautor, i que es correspondria amb la transició de la seva infància a l'adolescència. Rodríguez, encara que viatjava llavors regularment cada cap de setmana al seu poble natal, es va inscriure a les Joventuts Socialistes de San Antonio de los Baños, i va ingressar l'any següent a l'Associació de Joves Rebels (AJR) creada pel Che Guevara. En paral·lel a la seva participació en l'AJR, Silvio va començar els seus estudis vespertins de batxillerat a l'escola Carlos J. Finlay, on faria amistat amb Vicente Feliú, un altre futur exposant de la Nova Poesia Cubana.
A l'any següent, immergits en una tensió social deguda a la nacionalització de les empreses per part de Cuba i el bloqueig comercial dels Estats Units, els seus pares van tornar a separar-se, aquesta vegada definitivament. Argelia, que aleshores treballava a casa com a perruquera, va tornar a casar amb un home anomenat Rolando, i es va domiciliar al carrer Gervasio 456, molt a prop de Dagoberto. Per aquest temps Silvio va començar a interessar-se per la música clàssica.
El gener de 1961, Cuba trencà relacions diplomàtiques amb els Estats Units, liderat pel recentment electe president John F. Kennedy, qui autoritzà la CIA a envair el país. El 15 d'abril s'inicien els bombardejos a l'Havana, Santiago de Cuba i San Antonio de los Baños, ciutat on va tornar novament la família, instigats per la mare, i malgrat la negativa de Rodríguez, qui ja estava allistat en la milícia de la seva escola. El retorn a la seva ciutat natal va ser per a Silvio una ocasió d'assumir noves tasques i responsabilitats. Amb això va passar de l'adolescència a la joventut.
Joventut Un dels primers objectius socials de la Revolució cubana va ser disminuir dràsticament l'analfabetisme del país. En un any es va aconseguir disminuir la taxa des d'un 23.6% a un 3.9%. Silvio Rodríguez, encara menor d'edat, va participar com a col·laborador en les Brigades d'Alfabetització Conrado Benítez, a les muntanyes de l'Escambray. Allà va ajudar a impartir als camperols classes d'història, geografia, gramàtica, matemàtiques, a més a més d'explicar-los elements del nou règim, com ara la nova Reforma Agrària. El 1961 i només amb setze anys, en una d'aquestes campanyes, Rodríguez es va intoxicar amb una planta verinosa, patint cremades de segon grau, i havent per això, de tornar a L'Havana.
miniatura|esquerra|Fotografia de Silvio Rodríguez l'any 1962, per Virgilio Martínez pel semanari Mella. Novament, a la capital, va conèixer els caricaturistes Virgilio Martínez i José Luis Posada de la revista comunista Mella, per a la qual va començar a col·laborar a començaments de 1962. Allà va conèixer els escriptors Víctor Casaus i Luis Rogelio Nogueras (Wichy el Rojo), els qui més tard escriurien un llibre sobre el qual es basaria el guió de la pel·lícula homònima Silvio: que levante la mano la guitarra, i es va iniciar en les obres de García Lorca, Neruda, [Guillén, Allan Poe i Whitman. A la revista Mella el futur cantautor es va fer conegut pel seu treball com a dibuixant en la sèrie El hueco, i va conèixer a més a més el seu col·lega Lázaro Fundora, guitarrista aficionat qui li va ensenyar a Silvio els seus primers acords en aquest instrument musical que seria clau per a la seva obra esdevenidora.
El 1963, junt amb el naixement de la seva segona germana, Anabell López, filla de la seva mare i Rolando, Rodríguez va iniciar estudis de pintura en l'Escola de San Alejandro, a l'Havana, i va reprendre les classes de piano que havia abandonat en la seva infantesa, aquesta vegada sota la supervisió d'Elvira Fabre Obregón.
A l'any següent i amb encara disset anys, va haver d'incorporar-se al servei obligatori (SMO) a les Forces Armades Revolucionàries, on coneixeria a Esteban Baños, company d'unitat que el va instruir en la guitarra. Va ser al campament militar de Managua on Silvio va compondre les seves primeres cançons, interpretant-les als seus companys de servei. Els seus primers temes, entre 1964 i 1965, van ser el bolero «Saudade» i «La cascada», totes dues dedicades a l'amor; «Atavismo», i després «Nuestra ciudad», «Es sed», «Te vas» i «La otra presencia». El seu interès per la Cançó protesta vindria poc després. Paral·lelament, treballava com a dibuixant a la secció de divulgació «Art i Ciència» de la revista Venceremos de la Secció Política de l'Exèrcit de l'Occident, atès que va deixar el 1965 per traslladar-se a la revista Verde Olivo, on es quedaria fins al final del servei, treballant en ella durant el dia i permetent-se estudis autodidactes de guitarra a les nits.
L'any 1967, just abans d'acabar el servei, va guanyar la primera menció del concurs literari de la FAR amb el seu llibre de poemes Horadado Cuaderno No. 1. Una vegada acabada aquesta etapa, Silvio comença la seva prolífica carrera musical.
Carrera musical Carrera televisiva El debut musical de Rodríguez cap al públic general es va efectuar dimarts 13 de juny de 1967 al programa de televisió «Música y estrellas», al qual va assistir com invitat del seu conductor musical Mario Romeu. En la mencionada ocasió Silvio va interpretar els seus temes «Es sed», «Sueño del colgado y la tierra» i «Quédate». Aquesta última cançó n'apareixeria molt més endavant en el seu àlbum Expedició, de l'any 2002.
miniatura|Fotografia del cantautor per la revista Cuba, el 1968. Entre novembre de 1967 i mitjans de 1968, va treballar com a conductor del programa de televisió Mientras tanto, transmès els dissabtes a la nit i nomenat així per la seva cançó homònima. El programa reunia artistes plàstics, escriptors, cineastes i músics consagrats i incipients. Per aquest programa van passar Bola de Nieve, Omara Portuondo i Elena Burke, entre d'altres, i a més a més li va permetre conèixer a Pablo Milanés i Noel Nicola. El programa finalitzava amb la seva cançó «Y nada más», que apareixeria en el seu àlbum Mujeres de 1978. A aquest període pertanyen les seves cançons «¿Por qué?» i «La leyenda del águila», cançons protesta escrites en acabat la mort del Che Guevara el 1967. També d'aquesta època són les seves cançons «Ay de mí», «Debajo del cañón», «Déjame regresar», «En busca del tiempo perdido», «En ti», «Graciela», «Grita más», «Hay un grupo que dice», «Los funerales del insecto», «María», «Muerto», «Oye», «Quién va a pensar en algo más», «Si se va la esperanza», «Tema de la adolescencia», «Tengo que estar en ti», «Treinta años», «Tu beso» i «Y anoche», algunes de les quals estaven dedicades a Emilia, considerada pel mateix cantautor com el seu primer amor important.
El mateix Silvio va afirmar que sempre ha sentit un cert pànic cap a les llums i les càmeres. Tanmateix, malgrat el seu notori nerviosisme com a conductor televisiu, el seu programa va aconseguir una notable recepció per part del públic.
La Nueva Trova Cubana miniatura|Edifici central de la Casa de las Américas, al barrio El Vedado de l'Havana. Paral·lelament, per aquests anys, Rodríguez va començar a fer els seus primers recitals en solitari i com a teloner del músic i compositor cubà Cèsar Portillo de la Luz. Cap a la meitat de 1968, va participar en el Festival de la Cançó Protesta, festival internacional organitzat per la Casa de las Américas (fundada i dirigida per Haydée Santamaría), on va coincidir novament amb Pablo Milanés i Noel Nicola.