El Principat de Transsilvània (en romanès: Principatul Transilvaniei; en hongarès: Erdélyi Fejedelemség; en alemany: Fürstentum Siebenbürgen) va ser un estat independent d'idioma i cultura hongaresa, amb una monarquia electiva que va existir entre mitjans del i principis del , en els territoris de l'actual regió de Transsilvània que es troba dins de les fronteres de la moderna Romania. El Principat de Transsilvània va ser l'Estat que va mantenir viva la cultura hongaresa durant el període de crisi i decadència que va seguir a derrota a la batalla de Mohács (1526) contra els turcs on va morir el rei Lluís II d'Hongria. La principal figura d'aquest Estat era el Príncep de Transilvania, el qual era elegit d'entre la noblesa hongaresa per la gran assemblea dels alts ordres. En moltes ocasions el sultà de l'Imperi Otomà intervenia directament en la política interna del Principat, traient o col·locant en el càrrec superior a aquell noble hongarès que li convingués, perquè si bé aquest Estat era independent, no obstant això pagava tributs als turcs pels seus privilegis. El Principat de Transsilvania va desaparèixer quan el regne hongarès va ser reunificat després de 1686 pels Habsburg, i el títol de príncep transsilvà fou dissolt. Des de llavors l'emperador germànic seria el monarca suprem per a tots els territoris hongaresos.
Història La caiguda hongaresa i el sorgiment del Principat miniatura|Comte Joan Segimon Szapolyai, primer Príncep de Transilvania La regió de Transsilvània sempre va formar part del Regne d'Hongria fundat pel rei Sant Esteve I d'Hongria l'any 1000. Ell mateix, en formar les diòcesis i arxidiòcesis en el nou regne, va establir una a Transsilvània, i al capdavant d'aquesta va col·locar a la figura del Voivoda de Transsilvània, càrrec vitalici i no hereditari que era assignat pel mateix rei d'Hongria a alts nobles, als quals tenia la potestat de destituir quan ho considerés oportú.
En 1526 els exèrcits hongaresos van ser derrotats pels turcs otomans a la batalla de Mohács, on també va morir el rei Lluís II d'Hongria. El tron va quedar vacant, ja que el monarca no tenia fills hereus, i immediatament va començar la carrera per apropiar-se del títol de rei. Primer el comte hongarès Joan Szapolyai, voivoda transsilvà, es va fer coronar com a rei Joan I d'Hongria, mentre per altra banda, el germà menor del sacre emperador romanogermànic, Ferran I d'Habsburg, va reclamar els seus drets sobre Hongria, ja que havia pres per esposa la germana del rei difunt. En fer-se coronar un any després, després de la intervenció del seu germà l'emperador i rei Carles I d'Espanya, Ferran es va convertir llavors en un dels dos anti-reis hongaresos d'aquesta època. Els conflictes armats es van succeir i Joan I es va replegar a la regió de Transsilvània, on es trobava més segur davant els exèrcits imperials que havien ocupat els territoris occidentals i centrals del regne hongarès.
Amb el suport del sultà turc Solimà el Magnífic, Joan I va aconseguir que els exèrcits otomans avancessin cap a occident en 1529 i va expulsar les forces imperials del regne. Després d'això, el nou rei hongarès va arribar a la ciutat de Buda, on va fixar la seva cort. Ferran I va continuar conspirant i actuant per obtenir el control del regne, fins que finalment va convenir en secret en 1538 amb Joan I que, ja que el rei hongarès no tenia fills, després de la seva mort l'Habsburg es convertiria en rei. No obstant això, en 1540, pocs dies abans de la mort de Joan I, la seva esposa Isabela Jagelló d'Hongria va infantar un fill home, Joan Segimon de Zápolyai (Joan Segimon Szapolyai) el qual, en un clar incompliment de l'acord secret, fou elegit rei immediatament.
Molest, Ferran va decidir reclamar els seus drets per la força, però el sultà, en assabentar-se que els cristians conspiraven i feien pactes secrets, va decidir que ni germànics ni hongaresos eren dignes de la seva confiança, per la qual cosa va mobilitzar els seus exèrcits i va ocupar la ciutat reial de Buda el 1541. Aviat el regne hongarès es va veure dividit en tres parts, una occidental sota el control dels Habsburg, on Ferran I seguia sent rei hongarès, una central sota ocupació otomana, i una oriental, Transsilvània, on la reina Isabela actuava com a regent al costat de l'arquebisbe Jordi Martinuzzi mentre el nadó Joan Segimon arribava l'edat apropiada per governar. Amb el pas dels anys, la posició independent de Joan Segimon es va reforçar cada vegada més. Es va convertir en un monarca culte i amant dels idiomes, la història, i també caracteritzat per una gran tolerància religiosa. Joan Segismmon Szapolyai, de confessió religiosa protestant, va promoure que en 1568 es signés l'Edicte de Turda on s'estipulava que s'havien de respectar les quatre tendències religioses cristianes principals de Transsilvània: catolicisme, luteranisme, calvinisme i unitarisme (en aquell moment la migració dels romanesos a Transsilvània no havia començat, per tant no existien practicants de fe ortodoxa). Aquest edicte va ser el primer tractat de tolerància religiosa al món, i convertí a Transsilvània en el primer estat del món on es va poder practicar lliurement qualsevol de les confessions religioses protestants.
Pel que fa a la independència de Transsilvània, la qual va arribar a ser coneguda inclusivament per alguns en aquest temps com a "Regne d'Hongria d'Orient", aviat es va concretar quan Joan Segimon es va veure forçat a arribar a un acord amb el fill del difunt Ferran I, el nou emperador germànic Maximilià II d'Habsburg, que també era rei d'Hongria. Els dos monarques van signar llavors en 1570 el Tractat d'Espira on Maximilià reconeixia Joan Segi,pm com a Príncep de Transsilvània, i la considerava una unitat politicoadministrativa independent, a canvi que el fill del mort rei Joan I d'Hongria renunciés a les seves pretensions sobre el tron hongarès. A partir d'aquest moment, els següents monarques Habsburg van ser reis d'Hongria, i a Transsilvània es va instaurar una monarquia electiva, atès que Joan Segimon va morir sense fills hereus, i la gran assemblea nomenà el comte Esteve Báthory com el seu successor en 1571.
L'ascens del Principat de Transsilvània i la Guerra dels Quinze Anys miniatura|Comte Esteve Báthory, Príncep de Transsilvània miniatura|Baró Esteve Bocskai, Príncep de Transsilvània, lluitador per la reunificació de les tres parts del Regne d'Hongria. Esteve Báthory va ser un monarca que va regnar amb habilitat. El Principat va ser elevat gradualment a un alt nivell cultural, i va adquirir més importància encara, quan en 1576 fou elegit com a rei de Polònia. El comte hongarès no va renunciar al títol de príncep transsilvà, sinó que per contra va canviar la seu a Cracòvia, des d'on va governar deixant al seu germà gran Cristòfol Báthory com a regent a Transsilvània. Esteve Báthory, de confessió catòlica, es va esforçar per enfortir la fe de Roma, per a la qual cosa va portar jesuïtes a Transsilvània, la qual s'havia convertit majoritàriament al protestantisme després de la reforma de Luter. Si bé no va perseguir directament els protestants, sí que va arrestar el bisbe unitari Ferenc Dávid, un important personatge anti-catòlic en la Transsilvània d'aquesta època. Esteve Báthory fou llavors la principal figura vinculada amb l'ascens del Principat, que progressivament va conduir cap a una època daurada. En 1581 va morir Cristòfol Báthory, i fou elegit com a successor el seu petit fill Segimon Bathory de 9 anys, ja que Esteve Báthory desitjava que existís certa continuïtat familiar en el regnat. Els tutors van cuidar de Segismon fins que va assumir el tron transsilvà a la seva edat adulta en 1588, dos anys després de la mort d'Esteve Báthory.
D'altra banda, l'Habsburg Rodolf II, rei d'Hongria, desitjava estendre les seves influències sobre el Principat per reunificar el regne hongarès sota la seva figura, per la qual cosa va sorgir un confús període de guerres i conflictes que van tenir lloc entre nombroses firmes de pau, on Segimon Bathory es va veure forçat a renunciar quatre vegades al tron del Principat. Aquesta època va ser coneguda com la Guerra dels Quinze Anys, i va estar caracteritzada per constants aliances i enfrontaments entre germànics, hongaresos i otomans per igual. La noblesa hongaresa no aprovava la política pro-Habsburg de Segimon Bathory, per la qual cosa l'emperador germànic i rei hongarès va haver d'enviar el seu general mercenari Giorgio Basta el 1598 perquè tranquil·litzés els hongaresos. El resultat va ser encara pitjor: al març de 1599, Segismom va cridar el seu cosí Andreu Báthory perquè ocupés el seu càrrec, i posteriorment el voivoda de Valàquia, Miquel el Valent al novembre 1599 va forçar a l'assemblea de nobles hongaresos a Gyulafehérvár a triar-lo príncep, i després envaí la ciutat aprofitant la situació caòtica.
Aviat les forces de Giorgio Basta es van unificar amb les de Miguel el Valent, i van derrotar a les de Segimon Bathory, però després d'haver aconseguit la seva victòria, el mercenari germànic va manar a matar el voivoda de Valàquia a 1601. Tenint el control sobre el Principat, semblava que l'únic que restava era que fos investit amb el càrrec oficialment, però l'assemblea transsilvana va triar al maig de 1603 el noble Moisès Székely per ocupar el càrrec de príncep, ja que Segimon Bathory havia fugit a l'exili a Bohèmia. Però després de només dos mesos com a príncep, Székely va deixar el principat vacant novament. No va ser fins al 1604, que l'oncle de Segimon Bathory, el baró hongarès Esteve Bocskai (germà de la seva mare Isabel Bocskai) va mobilitzar els seus exèrcits transsilvans i va derrotar Giorgio Basta, que va fugir i va deixar el control de l'Estat en mans del noble hongarès. Bocskai fou elegit príncep oficialment el 1605, i va ser considerat una de les figures més rellevants, ja que el seu objectiu va ser honrat per tots els hongaresos per igual: reunificar les tres parts del Regne d'Hongria, arrabassant la seva als Habsburg.
Davant d'això, va lliurar moltes batalles contra l'emperador germànic i rei hongarès Rodolf II d'Habsburg, que havia confiat la conducció dels seus exèrcits al seu germà l'arxiduc Maties d'Habsburg. No obstant això l'empresa d'Esteve Bocskai no es va arribar a consumar, atès que va morir enverinat al desembre de 1606. Al començament de 1607 l'assemblea transsilvana va triar un dels nobles més influents del Principat per ocupar el lloc de Bocskai: Segimon Rákóczi.
L'època daurada del Principat de Transsilvània El successor d'Esteve Bocskai miniatura|Comte Gabriel Bethlen, príncep de Transilvania.