El bisbat suburbicari d'Albano (italià: ; llatí: ) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de la diòcesi de Roma, que pertany a la regió eclesiàstica Laci. El 2012 tenia 470.300 batejats d'un total de 505.500 habitants. Actualment està regida pel bisbe Marcello Semeraro.
Territori miniatura|esquerra|Territori de la diòcesi d'Albano La seu suburbicària d'Albano, al sud-sud-oest de Roma, limita al nord amb el bisbat suburbicari de Frascati, a est amb els de Velletri i de Latina-Terracina-Sezze-Priverno i a l'oest amb la mar Tirrena.
El territori diocesà comprèn els municipis d'Albano Laziale, Anzio, Ardea, Arícia, Ciampino, Genzano di Roma, Lanuvio, Marino, Nemi, Nettuno i Pomezia, que pertanyen a la província de Roma; el d'Aprilia, que forma part de la província de Latina; i Santa Palomba, una petita zona del territori de la capital. La seva forma, després de l'absorció en el del bisbat d'Anzio, no ha canviat molt, tot i que ha patit importants retallades com el territori de Grottaferrata, amb la seva famosa abadia, va passar a la diòcesi de Frascati i, recentment, els pobles de Llatina que es van incorporar al bisbat Llatina-Terracina-Sezze-Priverno.
En la diòcesi hi són presents 166 cases religioses, de les quals 126 són femenines i 40 masculines; gairebé totes concentrades a la zona Colli a ala zona Mare.
Al territori diocesà es troba la ciutat de Castel Gandolfo, escollida pel papa Urbà VIII al 1626 com a residència estival dels pontífex; el complex de les Vil·les Pontifícies, que ocupen unes 55 hectàrees després dels Pactes del Laterà del 1929, gaudeixen de la prerrogativa d'extraterritorialitat.
La seu episcopal és la ciutat d'Albano Laziale, on es troba la catedral de Sant Pancraç.
Des del punt de vista pastoral, el territori està dividit en tres zones: Colli, Mediana i Mare. Estan dividits en 77 parròquies, agrupades en 8 vicaries: Albano, Ciampino, Marino, Arícia, Aprilia, Pomezia i Nettuno.
Història Els primers segles de l'era cristiana L'escriptura de constitució o, potser més exactament, el reconeixement oficial de l'existència de la comunitat cristiana i de la seva organització sota la jurisdicció del bisbe es fa coincidir amb l'erecció al Albanum per Constantí I, que es va produir al voltant del 326, una basílica en honor de Sant Joan Baptista, una de les quatre construïdes per l'emperador fora de Roma. La següent catedral, però, dedicada a St Pancras i erigida sobre el terreny que ocupava l'anterior destruïda completament després d'un greu incendi juntament amb el bisbe, es remunta al papa Lleó III (795-816). En el curs dels treballs de restauració fets a principis del s'han trobat elements que pertanyen a l'estructura primitiva basílica (la cripta, situada sota el presbiteri, on es van traslladar les relíquies dels màrtirs de les catacumbes de san Senatore) i de la reconstrucció (dues columnes de marbre visible a través de les ranures obertes als pilars de maçoneria).
La presència d'una comunitat cristiana gran i activa a l'Albanum, es traça pels erudits entre el i començaments del IV, època a la qual Alberto Galieti, entre els historiadors més influents de la diòcesi, atribueix la creació de les catacombes de San Senatore, a les quals identifica el cementiri on, amb els de sant Senador i santa Perpètua, descansava, segons l'Epítome de locis Sanctorum Martirum quae sunt foris civitatis Romae, les restes d'innombrables sants. La troballa, per sobre de les catacumbes, del sepulcre d'un soldat de la Segona Legió Parta, suggereix a De Rossi va suggerir a la connexió entre la mateixa catacomba i la milícia, va arribar a Itàlia des de l'est al 193 després que l'emperador Septimi Sever i esquarterada precisament a l'Albanum. Visitat després de la restauració de 1989 per la Pontifícia Comissió d'Arqueologia Sacra, hi ha frescos que daten del cinquè al . upright=1.4|miniatura|esquerra|El lateral de la catedral de Sant Pancraç a Albano Laziale. Més escasses i tardanes, probablement atribuïbles al , són les evidències de la presència de les comunitats cristianes en altres centres de la diòcesi, Lanuvium, Arícia, Bovillae, Lavínium, Ardea, algunes d'elles, però, seu de famosos temples pagans, on les tradicions estaven més arrelades. No es pot descartar que, almenys en els centres ubicats al llarg de la Via Apia, la proclamació de la Bona Nova als pobles indígenes ha arribat des del primer segle de boca dels mateixos apòstols Pere i Pau. Coetani amb què dell'Albanum sembla haver estat més aviat la presència d'una comunitat cristiana a Anzio, ciutats exposades al contagi de les idees orientals causa de les operacions que es van dur a terme a través del port i que, fins al , quan va ser absorbida per la diòcesi d'Albano, era també seu episcopal.
La importància aviat assumida per la diòcesi albanense es testifica no només per la construcció de la basílica constantiniana, sinó que també per l'elecció al papat en 401 d'Innocenci I, que era natural d'Albano.
Edat mitjana Durant l'època medieval, també com a resultat de les invasions posteriors als visigots (410) i sarraïns (826 i 844) i els esdeveniments de la guerra per la conquesta de Roma en relació amb la guerra gòtica (535-553) entre els romans d'Orient i els ostrogots, l'àrea de diòcesi va ser sovint devastada. Això va portar a una disminució general de la urbanització amb la desaparició de moltes ciutats romanes antigues, com Bovillae i l'antic bisbat d'Arícia, que evidentment, es va convertir més endavant en la seu d'Albano.
La residència oficial dels bisbes d'Albano durant tot el període medieval va ser a la Basílica de Sant Climent, a Roma, i les visites pastorals a la diòcesi eren molt minces: la majoria de les localitats de la diòcesi de fet estaven molt decaigudes. Fins i tot Albano, que va ser reduït a un oppidulum al , es va anar despoblant a poc a poc sota l'estela de setges posteriors, destrucció i saqueigs: el 1118 pel Pierleoni car el papa Pasqual II havia trobat refugi en Albano; en 1167 pels ciutadans romans de pesar en contra del suport donat per albanesos a l'emperador Frederic Barbarroja, en 1436, finalment, pel cardenal Giovanni Maria Vitelleschi, enviat pel papa Eugeni IV contra els Savelli.
L'Església entre els segles i IX controlava vastes propietats als turons d'Albano i a l'Agro Romano: aquests, organitzats en Patrimonia dividida al seu torn en Massae, van ser manejats per diaques independents del bisbe local i sotmesos directament a la Santa Seu. Els fons eclesiàstics podien ser col·locats al llarg de la Via Àpia entre Roma i Frattocchie (Patrimonium Appiae), entre Marino i Grottaferrata (Massa Marulis), prop d'Albano Laziale (Massa Sulpiciana), per la via Ardeatina i Nettuno. En un període posterior nombrosos feus van ser atorgats a institucions religioses romanes: el cas de Genzano di Roma, donada en feu als monjos de San Paolo alle Tre Fontane, de Lanuvio, feu dels monjos benedictins, i Ardea, atorguen als monjos de la basílica de Sant Pau Extramurs. Albano Laziale va ser infeudada diverses vegades, el mateix bisbe: el 9 d'agost de 1217Giovanni Antonio Riccy, Memorie storiche dell'illustrissima Alba-Longa i dell'Albano moderno, parte II p. 212. el papa Honori III va concedir a Ferentino el domini del temps del feu d'Albano als seus bisbes; també el papa Nicolau III el 4 de maig de 1278Giovanni Antonio Riccy, Memorie storiche dell'illustrissima Alba-Longa i dell'Albano moderno, parte II p. 2172. va confirmar el domini d'Albano i concedí privilegis associats pels seus bisbes. No obstant això, el domini episcopal d'Albano no va deixar rastres significatius, sent aviat suplantat pels poderosos senyors Savelli.
El Cardenal Bisbe sant Bonaventura el 1272, va realitzar una visita al Santuari de Maria Santissima dell'Acquasanta a Marino: la llegenda explica que allà el sant va tenir la inspiració de fundar la Germandat del Gonfanó de Marino, la primera institució en el món assumir aquest nom.
Edat moderna El 1628 la diòcesi d'Albano es dotà del seu propi seminari. Tancat el 1921 per dificultats econòmiques, va tornar a operar el 1949 amb el títol de Pontifici Seminari Interdiocesà Pius XII a l'edifici situat a la plaça de Sant Paolo, primer concedit i després donats a la diòcesi per la Santa Seu.
Amb l'ocupació francesa a la fi del i principis del i la supressió dels ordes religiosos, els monestirs van ser "indemaniati": el de la Immaculada de les Clarisses va esdevenir caserna per la gendarmeria, mentre que al convent de Santa Maria della Stella i Col·legi de Propaganda Fide s'aquarteraren tropes "1.200 homes i 25 cavalls." L'aixecament dels pagesos del Colli Albani, després de la revolta a Roma, va ser fàcilment sufocada per les tropes del general Joachim Murat i els pagesos van ser saquejats. Molts prelats i sacerdots que es van negar a prestar jurament de lleialtat a l'emperador, van ser deportats; un d'ells va morir en captivitat.
El cardenal Michele Di Pietro, nadiu d'Albano i format al seminari local, va ser delegat apostòlic pel govern de Roma durant el seu empresonament davant el papa Pius VI i després el papa Pius VII. Ferotge opositor dels designis de Napoleó Bonaparte, qui també va patir presó i finalment convertir-se en pastor de la seva diòcesi natal des de 1816 fins al 1824.
Edat contemporània Durant segles, i encara a principis del , el territori diocesà es va caracteritzar per la presència de dos pols habitatge, el muntanyós i el costaner, incloent l'ampliació de la part sud de l'Agro Romano, una gran plaga pantanosa i insalubre, gairebé completament despoblada, on es va consumar el 1902 el sacrifici de Santa Maria Goretti, patrona de la diòcesi, el cos de la qual és conservat al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia a Nettuno L'àrea va ser drenada i colonitzada en els anys trenta, quan es van fundar Aprilia i Pomezia.
El 1944 la guerra va assolar cruelment durant més de quatre mesos en el territori de la diòcesi, causant grans baixes i destrucció. Innombrables en tots els fidels de la diòcesi es trobaven en aquestes circumstàncies tràgiques les proves de coratge i testimonis de solidaritat del clergat i religiosos de la gent abandonada per les autoritats civils. La tragèdia més gran en termes de pèrdues de vides humanes es consumà el 10 de febrer com a conseqüència dels bombardejos aeris, a les Viles Pontifícies de Castel Gandolfo i el Col·legi adjacent de Propaganda Fide, que va donar la benvinguda a milers de persones desplaçades.
En la postguerra, com a resultat del desenvolupament econòmic, la zona va atreure a molts immigrants, especialment del Sud. En cinquanta anys la població ha crescut de menys de cent mil a gairebé mig milió d'habitants; des de petites aldees Aprilia, Pomezia i Ardea, així com de Ciampino, antic poble de Marino, s'han convertit en ciutats populoses. La població augmenta més d'un milió de persones durant la temporada d'estiu. Últimament la migració sembla haver disminuït en intensitat, però s'ha enriquit amb un nou component, que la immigració procedent de països no pertanyents a la Unió Europea amb un fort component del clandestinitat. Això ha creat un gresol de cultures i religions de les quals naixerà el dema del territori i de l'Església d'Albano, que haurà de créixer per enfrontar i superar el repte de la multiculturalitat i la multi-religiositat.