El bisbat d'Alife-Caiazzo —Diocesi di Alife-Caiazzo ; Dioecesis Aliphana-Caiacensis o Caiatina — és un bisbat de l'Església catòlica sufragani de l'arquebisbat de Nàpols, que pertany a la regió eclesiàstica Campània. El 2012 tenia 69.572 batejats d'un total de 70.000 habitants. És regida pel bisbe Valentino Di Cerbo. És el resultat de la fusió, el 1986, de les diòcesi d'Alife i Caiazzo, pel papa Karol Wojtyła (Joan Pau II).
Territori La diòcesi comprèn 24 municipis de la Campània (Alife, Caiazzo, Piedimonte Matese, Formicola, Ruviano, Liberi, Dragoni, Castel di Sasso, San Potito Sannitico, Castello del Matese, Raviscanina, Letino, Ailano, Baia e Latina, Castel Campagnano, Pontelatone, Sant'Angelo d'Alife, Prata Sannita, San Gregorio Matese, Piana di Monte Verna, Pratella, Valle Agricola, Alvignano i part dels municipis de Calvisi i Carattano (la resta pertany a la diòcesi de Cerreto Sannita-Telese-Sant'Agata de' Goti), que pertanyen a la província de Caserta.
La seu episcopal és la ciutat d'Alife, on hi ha la catedral de Santa Maria Assunta. A Caiazzo hi ha la catedral de Maria Santissima Assunta e Santo Stefano Vescovo.
El territori està dividit en 44 parròquies.
Història Diòcesi d'Alife Els orígens de la diòcesi són incerts. Segons una tradició ben establerta, que es remunta als temps apostòlics, sant Pere hauria sigut el primer a predicar l'evangeli a Alige i hi hauria fundat el bisbat. Per a altres autors, però, la diòcesi es va crear en època de Constantí. Certament, eln 533 el cristianisme s'havia s'hi estès, com ho testifica el descobriment d'una làpida de tres germans, en la qual ells mateixos es diuen cristians.
Entre els participants en els concilis celebrats a Roma el 499 i el 501 presidits pel papa Símmac hi ha Claro, el primer bisbe del qual tenim notícies certes. Al es remunta un fragment d'inscripció en la qual s'anomena un altre bisbe, Severo.
El 876, una incursió dels sarraïns va destruir tota la ciutat, incloent l'antiga catedral de Santa Maria dins de la muralla romana (a la cantonada de l'actual Porta Romana i Porta Piedimonte), les ruïnes de les quals eren visibles a les primeres dècades del .
Durant la dominació llombarda, la diòcesi d'Alife va romandre sense bisbe. El 26 de maig de 969, el Joan XIII nomenà Landolfo arquebisbe de Benevent, concedint-li el dret a elegir els bisbes sufraganis, entre els quals es va restaurar el títol d'Alfie. El bisbe de la reconstitució és Paulo. En aquest moment va esdevenir seu sufragània de Benevent.
A la cripta de la nova catedral, en diferents inscripcions probablement transferides de l'església anterior, es recorden els noms dels bisbes des del principi del , amb els noms llatinitzats de Gosfridus, Vitus (que va viure el 1020) i Arechis, que ocupà el càrrec en el bienni 1059- 1061.
A la segona meitat del segle, la família normanda Drengot Quarrel va conquerir el territori i l'episcopat alifanès va adquirir una importància considerable. El 1131 Rainulf II, comte d'Alife, Caiazzo i Sant'Agata de' Goti, va sol·licitar i obtenir de l'antipapa Anaclet II les relíquies de Sant Sixt I papa i màrtir, que més tard va esdevenir el sant patró de la ciutat i de la diòcesi, a qui es va dedicar la Catedral, que al llarg dels segles ha sofert nombroses transformacions i reconstruccions. Actualment està dedicada a Santa Maria de l'Assumpció.
Els bisbes del coneguts en la historiografia són Roberto, Pietro, Baldovino i Landolfo.
Altres exemples de bisbes que van sorgir durant l'edat mitjana van ser: Alferio, bisbe electe el 1252 i traslladat el 1254 a Viterbo; i (de la mateixa família) Giovanni De Alferis, gràcies al qual es va salvar el preciós manuscrit Gli arcani historici, l'oncle Niccolò Alunno, gran conseller del rei Ladislao.
Al Renaixement es pot recordar: Sebastiano Pighi, bisbe entre 1546 i 1547, que va ser nomenat cardenal; l'escriptor Antonio Agustín de Saragossa, enviat a Anglaterra com nunci del papa Juli III per al matrimoni de Felip II d'Espanya amb Maria Tudor i Giacomo Gilberto de Nogueras, capellà de la reina de Bohèmia i de l'arxiduc Ferran, que va ser un dels més actius participants en el Concili de Trento. En aquest període la ciutat d'Alife va experimentar un període de declivi perquè el bisbe Giacomo Gilbert de Nogueras es va traslladar a Piedimonte d'Alife, residència mantinguda pels seus successors fins avui.
El 10 de juny de 1651, el bisbe Pietro Paolo de Medici va fundar el seminari diocesà de Castello d'Alife, gràcies al llegat d'un benefactor generós; més tard, el bisbe Giuseppe de Lazzara el traslladà a la ubicació actual a Piedimonte.
El 27 de juny de 1818 el papa Pius VII va suprimir la diòcesi d'Alife amb la butlla De utiliori; no obstant això, la diòcesi va ser restaurada el 14 de desembre de 1820 amb la butlla Adorandi del mateix papa, qui la va unir aeque principaliter a la diòcesi de Telese.
El 6 de juliol de 1852, amb la butlla Compertum nobis del papa Pius IX, acabà la unió amb Telese, i Gennaro Di Giacomo, ja bisbe de les seus unides, va optar per Alife col·locar la seva seu, igual que els seus predecessors, a Piedimonte.
Durant el es va ser distingir la figura del bisbe Luigi Novello, en el moment de l'ocupació alemanya; seguit per Virginio Dondeo, expert proclamador de la Paraula de Déu, posteriorment bisbe de Todi i Orvieto, i Raffaele Pellecchia, qui més tard va esdevenir arquebisbe de Sorrento i Castellammare di Stabia, que va participar en el Concili Vaticà II.
Diòcesi de Caiazzo Segons una antiga llegenda popular, l'evangelització de la ciutat de Caiazzo va ser obra de l'apòstol Pere o de Sant Prisco, un dels setanta deixebles, que hauria estat el primer bisbe. La llegenda es connectaria al viatge que va fer Sant Pere des de Nàpols per arribar a Roma i es recolza en les ruïnes d'un antic temple subterrani trobat a l'església parroquial del de Sant Pietro del Franco. Segons altres tradicions, el primer bisbe caiatí es remunta a l'any 70 i va ser un tal Arrigo o Argizio Seniore.
El primer bisbe històricament documentat és Orso, esmentat el 966. El bisbe més representatiu d'aquest període medieval és sant Stefano Minicillo que des 979 va ser bisbe durant 44 anys. Establerta la seu metropolitana de Càpua el 966, l'arquebisbe Giovanni va delinear els límits de la diòcesi de Caiazzo i eligí Orso com a bisbe. A la seva mort, l'arquebisbe Gilberto i el príncep de Càpua Pandolfo Testadiferro elegiren per aquesta seu Stefano Minicillo, antic rector de l'església de SS Salvatore Maggiore a Càpua, nascut el 935 en Macerata Campània; el mateix arquebisbe metropolità el va consagrar bisbe. L'1 de novembre de 979, amb un acte públic i solemne, l'arquebisbe metropolità Gilberto va tornar a confirmar els límits de la diòcesi de Caiazzo, va confiar el bisbe electe i consagrà Stefano, que va donar instruccions especials sobre la seva missió episcopal en aquesta terra. La butlla de l'1 de novembre va ser un veritable acte d'establiment oficial, pel Metropolità de Càapua, de la diòcesi de Caiazzo per apostolicam istitutionem suo archepiscopatui subiecta.Michele Monaco, Sanctuarium Capuanum, ed Ottavio Beltrano, Napoli 1630, 571-572. També cal esmentar Sant Ferran d'Aragó, d'origen aragonès, que va ser bisbe de 1070 a 1082. Altres bisbes que destaquen entre els segles i són Almondo, Nicola i Andrea, dels quals es conserven a l'arxiu episcopal moltes actes i butlles.
Durant els dos segles següents, alguns bisbes i administradors apostolioci Caiazzo eren cardenals, incloent: Oliviero Carafa, més tard arquebisbe de Nàpols, Antonio Maria Ciocchi del Monte; Ascanio Parisani, de Tolentino, després es va traslladar a Rímini.
En aquest moment la majoria dels bisbes pertanyien a famílies nobles caiatines. Cal recordar Fabio Frangipane Mirto presentat per Sant Carles Borromeo, que va ser secretari del Concili de Trento i va fundar el seminari diocesà i després, per les seves habilitats diplomàtiques, va ser nomenat d'Arquebisbe titular de Nazareth.
Fins i tot Ottavio Frangipane Mirto després de ser bisbe de Caiazzo va fer una discreta carrera, abat de Sant Benet de Càpua, més tard va ser nomenat pel papa Sixt V governador de Bolonya, després nunci apostòlic a Colònia i, finalment, l'arquebisbe de Tàrent.
Durant el , cal recordar el bisbe Filippo Benedetto tant per les seves habilitats com a pastor com per haver construït en el seu propi cost les muralles de la ciutat.
La diòcesi de Caiazzo va ser suprimida pel papa Pius VII, en aplicació del concordat entre el Regne de les Dues Sicílies i la Santa Seu, amb la butlla De utiliori del 27 de juny de 1818 i el seu territori va ser annexat a la diòcesi de Caserta. L'arquebisbe de Càapua, Francesco Serra-Cassano, va tractar de restaurar l'antiga seu; a l'agost de 1831, de fet, els fidels de Caiazzo va recórrer al rei de Nàpols Ferran II per a la restauració de la seva diòcesi suprimida. El sobirà va considerar just contactar amb l'Arquebisbe Metropolità de Càpua, l'únic competent per resoldre la delicada qüestió. Francesco Serra-Cassano, després d'un mes de la seva creació com a cardenal, es va prendre molt seriosament el tema i amb molta determinació ho tractà amb la Seu Apostòlica durant divuit anys. El Cardenal va tenir èxit: el 16 de gener de 1850, amb la butlla Si semper optandum, el papa Pius IX va restaurar la diòcesi de Caiazzo, declarant-la sufragània de la seu metropolitana de Càapua. Amb el mateix esperit, el papa Pius IX va nomenar administrador apostòlic de la diòcesi de Caiazzo el Metropolità de Càpua Francesco Serra-Cassano; aquesta última es va comprometre a pagar al bisbe de Caserta una pensió anual de 3.000 ducats. Canònicament restaurat a la diòcesi el 16 de desembre de 1849, el cardenal va prendre possessió canònica com a administrador apostòlic el 13 de gener de 1850.Felice Provvisto, Il Cardinale Francesco Serra di Cassano ed una sua lettera in difesa della Chiesa di Capua, in Studi in onore di Mons. Luigi Diligenza, a cura di Antonio Ianniello, ed Fabozzi, Aversa 1989, 231-234. La diòcesi de Caiazzo va tornar a ser suffragaria de l'arxidiòcesi de Càpua i el 15 de març de 1852 es va transferir a Gabriele Gizzi, ja bisbe de Crotone i originari de Curti, que va ser consagrat bisbe pel cardenal Serra di Cassano a la catedral de Càpua el 24 de juny de 1849.
En els últims temps la figura Nicola Maria Di Girolamo, bisbe des 1922 al 1963, va tenir un gran impacte en la diòcesi de Caiazzo, el seu episcopat cobrí el difícil període de la Segona Guerra Mundial; va fer celebrar dos sínodes i dos Congressos Eucarístics, l'últim d'ells el 1935 coincidint amb el mil·lenari del naixement de Sant Esteve. Abans de morir Di Girolamo també va participar en les primeres sessions del Concili Vaticà II. Després de la seva mort el 1963 la diòcesi va ser novament confiada a l'arquebisbe metropolità de Càapua, Tommaso Leonetti; posteriorment, el 30 de setembre de 1986 va ser unida aeque principaliter a la d'Alife, formant amb aquest, l'actual seu d'Alife-Caiazzo.
Diocesi d'Alife-Caiazzo Entre els anys seixanta i setanta del , les dues diòcesis van romandre vacants, fins al 8 d'abril de 1978, quan Angelo Campagna va ser nomenat bisbe d'ambdues seus, que van quedar per tant unides in persona episcopi.
El 13 d'abril de 1979 les dues diòcesis van passar a formar part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Nàpols.
El 30 de setembre de 1986, en virtut del decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus d'Alife i Caiazzo es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica va prendre el seu nom actual.
Episcopologi
Bisbes d'Alife Claro † (inicis de 499 - finals de 501) Severo † () Anonimo † (citat el 750) Anonimo † (citat el 770) Paolo † (citat el 779) Anonimo † (citat el 865) Leone † (citat el 978) Paolo † (inicis de 982 - finals de 985) Vito † (998 - finals de 1020) Goffredo † () Arechi † (inicis de 1059 - finals de 1061)