miniatura|L'abadia benedictina de Cava Larquebisbat d'Amalfi-Cava de' Tirreni (italià: Arcidiocesi di Amalfi-Cava de' Tirreni; llatí: Archidioecesis Amalphitana-Cavensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Salern-Campagna-Acerno, que pertany a la regió eclesiàstica Campània. El 2012 tenia 102.100 batejats d'un total de 102.800 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Orazio Soricelli.
Territori La zona pastoral d'Amalfi s'estén per la costa Amalfitana da Positano a Cetara i, vers l'interior, a Agerola e Tramonti; comprèn tretze municipis, dels quals dotze estan a la província de Salern (Amalfi, Scala, Tramonti, Praiano, Minori, Furore, Positano, Ravello, Atrani, Conca dei Marini, Maiori, Cetara) i un (Agerola) a la província de Nàpols.
Des del 19 de gener de 2013 ha adquirit de l'abadia territorial de la Santissima Trinità di Cava de' Tirreni les dues parròquies de la part de Corpo di Cava i de San Cesareo al municipi de Cava de' Tirreni i la part de Dragonea al municipi de Vietri sul Mare, d'acord amb el decret de la Congregació per als Bisbes del 20 d'agost de 2012.
La seu arxiepiscopal és la ciutat d'Amalfi, on es troba la catedral de Sant Andreu Apòstol. A Cava de' Tirreni es troba la cocatedral de Santa Maria de la Visitació.
El territori està dividit en 76 parròquies, agrupades en 7 foranies.
Història Amalfi No es coneix l'origen del bisbat d'Amalfi. El primer esment de la seva existència està històricament documentat en una carta del papa Gregori el Gran al sotsdiaca Antemio (596), en la qual s'esmenta al bisbe Primenio (o Pigmenio). Després d'ell s'interromp la sèrie de bisbes per falta de documents.
En 987 es va erigir en arxidiòcesi i seu metropolitana per Joan XV. En el mateix any es va erigir els bisbats, sufragànies de la nova seu metropolitana, les ciutats de Scala, Minori, Lettere i Capri.
En 1087 també Ravello va ser erigida en bisbat per Víctor III, amb el privilegi de l'exempció de la jurisdicció metropolitana d'Amalfi i immediatament subjecta a la Santa Seu.
Sota l'episcopat de Matteo Capuano, el cardenal Pietro Capuano va traslladar a Amalfi des de Constantinoble el cos de l'apòstol Andreu.
El 31 de juliol de 1603, la diòcesi de Scala, a causa de l'escassetat d'habitants, va ser unida pel papa Climent VIII aeque principaliter a la diòcesi de Ravello; el bisbe d'aquesta ciutat era, com a tal, immediatament subjecta a la Santa Seu, i com a bisbe de Scala era sufragània de la metropolitana d'Amalfi.
Després del concordat de 1818 entre el papa Pius VII i el rei Ferran I, amb la butlla De utiliori Amalfi va perdre totes les seves diòcesis sufragànies, que van ser suprimides: les diòcesis de Minori i Scala (amb la seu de Ravello) es van incorporar a Amalfi; Lettere va ser absorbida a la diòcesi de Castellammare i Capri s'afegí a l'arxidiòcesi de Sorrento.
Cava En 1092 la terra de la Cava, l'actual territori de Cava, Vietri i Cetara, sense deixar de ser part de la diòcesi de Salern, es va confiar al govern de l'abadia de la Santíssima Trinitat de Cava, els abats de la qual la governarien durant tres segles.
Fins a 1092 la Vall Metelliana depenia de Salern. Després que la ciutat de Cava es desenvolupés, al llarg dels segles, entorn de l'abadia benedictina de la Santíssima Trinitat, fundada per Sant Alferi en 1011; perquè en 1058 el príncep llombard de Salern, Gisulfo II, va donar el territori de tota la vall metelliana. En 1092, sense deixar de ser part de l'arxidiòcesi de Salern, se li va encomanar, mitjançant butlla d'Urbà II, l'autoritat tant espiritual com temporal de l'abadia.
El 7 d'agost de 1394 amb la butlla de Salvatoris nostri de Bonifaci IX, el territori va ser separat de la diòcesi de Salern, la terra de la Cava va ser elevada a ciutat i es va erigir en la diòcesi immediatament subjecta a la Santa Seu. L'abadia de la Santíssima Trinitat de Cava ja no estava regida per un abat, sinó per un prior sotmès al bisbe i la comunitat de monjos va formar el capítol de la catedral. El bisbe que havia de ser secular, va gaudir de tots els privilegis i tots els drets d'un abat regular sobre l'abadia cavense i va haver de residir a l'Abadia, l'església de la qual va ser declarada catedral de la nova diòcesi.
Atès que en 1431, l'abat Angelotto Fosco ser elevat a la dignitat de cardenalícia i volia ser considerat en la comandància, percebent rendes vitalícies, l'abadia i la diòcesi cavense, va ser confiada als vicaris generals estaven preocupats principalment l'administració dels béns temporals, causant la decadència de la vida espiritual i social de l'abadia, que també causa de les convulsions polítiques, es va assecar gairebé completament.
Quan en 1485 el papa Innocenci VIII va conferir l'elogi al cardenal Oliviero Carafa, l'Abadia de la Santíssima Trinitat havia perdut el seu antic explendor de virtut i santedat. Al monestir, al priorat, a les parròquies i esglésies més remotes els pocs monjos restants vivien sense respecte vers la regla en absoluta llibertat i autonomia. A l'abadia de la Santíssima Trinitat a La Cava, com ja havia succeït amb molts altres monestirs que han abocat molt de temps en les mateixes condicions de misèria, era necessari reformar la regla cenobítica. El cardenal Oliviero Carafa va decidir abandonar l'elogi i es va imposar al monestir benedictí la vida claustral regular. Per tant, el 10 d'abril de 1497 amb una butlla del papa Alexandre VI, el monestir va ser unit al moviment monàstic reformat de la Congregació de Santa Justina de Pàdua (més tard anomenada Cassianessa).Massimo Buchicchio, Reverendissimi in Christo Patres et Domini Cardinali commendatari de la abbazia de la Sanctissima Trinità et Episcopi de la cità de La Cava. Cava de' Tirreni 2011
L'annexió de l'abadia cavense a la Congregació de Santa Justina va ser en un principi volguda però després contrarestada pel poble de Cava. Els monjos, que havien assumit la jurisdicció episcopal cavense encarregada pel papa Bonifaci IX la principal causa dels seus mals, eren ells mateixos per demanar al cardenal Carafa que inclogués, en els termes de qui anava a dur a terme per al pas de l'abadia a la Congregació de la Santa Justina, a més de la seva renúncia a la recomanació, també la supressió, a la seva mort, de la jurisdicció del bisbat de Cava.
Però la Universitat de la Ciutat de la Cava, que no li agradava la clàusula de la supressió del bisbat perquè es va considerar perjudicial per al prestigi del dret de l'urbs episcopalis cavensis, al desembre de 1503, es va rebel·lar contra els monjos.
El conflicte va esclatar quan l'abat Michele di Tarsia es va negar a reconèixer el compromís assumit amb anterioritat per l'abat Arsenio de fer erigir un nou bisbat cavense. El 6 de març de 1507, Dimecres de Cendra, la població dirigida per Fernando Castriota, de la família Longo i altres membres de la universitat, al·legant algunes qüestions de l'explotació de les pastures i boscos amb els benedictins, van assaltar el monestir i va començar a saquejar cel·les i les estances de l'abat. Els monjos es van refugiar al priorat de Sant’Angelo in Grotta a Nocera Inferiore, mentre que l'església de l'abadia va ser dotada de sacerdots diocesans.
Amb la mort del cardenal Oliviero Carafa, el 20 de gener 1511, la qüestió del nou bisbat va esdevenir actual i urgent. Infructuoses negociacions començaren sense èxit entre la universitat de La Cava i la Congregació de Santa Giustina.
La disputa es va resoldre quan el cardenal Lluís d'Aragó va demanar la intervenció del papa Lleó X, de qui va ser partidari en el conclave de 4 de març de 1513. Leo X, que només feia tres dies des que s'havia instal·lat el tron papal, va donar la benvinguda a la sol·licitud dels cavesosi i la butlla Sincerae devotionis del 22 de març de 1513 va constituir la Cava en una diòcesi nova autònoma de l'abadia benedictina que també incloïa el territori de Sant'Arsenio.
Amb la mateixa butlla, el papa Lleó X traslladà el cardenal Lluís d'Aragó des de la seu de Capaccio a la cavense, acabada de formar.
Des 1520 la diòcesi de la Cava venera com a patró el bisbe Sant Adiutore. Segons els bollandistes, aquest va ser un dels bisbes africans que, arran de la invasió del nord d'Àfrica pels vàndals, es van refugiar a Campània. Segons la tradició, Adiutore exercia el seu apostolat d'evangelització a la vall de Cava.
Després del concordat entre la Santa Seu i el Regne de les Dues Sicílies del 27 de juny de 1818 amb la butlla De utiliori del papa Pius VII, la diòcesi de Cava va ser unida aeque principaliter a la diòcesi de Sarno. Amb la mateixa butlla, es va suprimir la diòcesi de Nocera de 'Pagani i el seu territori es va unir amb el de Cava, fins que el 1833 va ser restaurada la diòcesi nocerina.
Amalfi-Cava de' Tirreni El 25 de setembre de 1972 va posar fi a la unió aeque principaliter les diòcesis de Cava de 'Tirreni i Sarno. Alhora, el bisbe de Cava, Alfredo Vozzi, també va ser nomenat Arquebisbe d'Amalfi, unint així in persona episcopi les dues seus.
El 13 d'abril de 1979 Amalfi, conservant el títol d'arquebisbe, va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Salern.
El 30 de setembre de 1986 sota el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus d'Amalfi i Cava es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el nom d'arxidiòcesi d'Amalfi-Cava de 'Tirreni .
En virtut d'un decret de la Congregació per als Bisbes del 20 d'agost de 2012, l'arxidiòcesi adquirí les parròquies pertanyents l'abadia territorial de la Santissima Trinità di Cava de' Tirreni, el territori es redueix de forma simultània al d'una abadia.Butlla d'execució de la pàgina oficial de l'abadia.
Cronologia episcopal Seu d'Amalfi San Primenio o Pigmenio † (citat el 596) Pietro I † (inicis del'829 - vers 839 o 840 mort) Leone I † (vers 840 - vers 847 mort) Pietro II † (848 - 855) San Buono † (859 - ?) Sergio † (872 - 893) Orso † (897 - 920 mort) Giacinto o Giaquinto † (citat el 925) Costantino † (inicis de 949 - 960 mort) San Mastalo † (960 - vers 987 mort) Leone Orso Comite † (989 - 1029) Leone II † (1029 - 25 d'abril de 1039 mort) Lorenzo, O.S.B. † (1040 - 1049 o 1050 mort) Pietro Alferio † (1050 - vers 1070 mort) Giovanni † (1070 - vers 1082 mort) Sergio Donnamira † (vers 1082 - vers 1102 mort) Mauro De Monte † (1103 - 1128 renuncià) Sede vacante (1128-1142) Giovanni II † (1142 - 1166 mort) Giovanni III di San Paolo † (1166 - d'agost de 1167 mort) Roboaldo † (1168 - 28 de juny de 1174 mort) Dionisio † (22 d'octubre de 1174 - finals de març de 1202) Matteo Capuano † (1202 - 1215 mort) Giovanni Capuano † (1215 - 1239 mort) Sede vacante (1239-1254) Bartolomeo Pignatelli † (de març de 1254 - 4 de novembre de 1254 nomenat arquebisbe de Cosenza) Gualtiero † (23 d'octubre de 1254 - 1259 mort) Filippo Augustariccio † (inicis de 1266 - 1292 o 1293 mort) Andrea D'Alagno (De Alaneo) † (29 de març de 1295 - vers 1330 mort) Landolfo Caracciolo, O.F.M. † (20 de setembre de 1331 - 1351 vers) Pietro Capuano † (20 de maig de 1351 - 1361 ? mort) Marino Del Giudice † (16 d'abril de 1361 - 18 de maig de 1373 nomenat bisbe de Cassano) Giovanni Acquaviva † (20 desembre de 1374 - 24 de novembre de 1378 nomenat antiarquebisbe de Salern) Bertrando Mormille † (7 de febrer de 1379 - ? mort) (antiarquebisbe) Niccolò di Sora, O.F.M. † (27 de novembre de 1385 - ?) (antiarquebisbe) Sergio Grisone † (1379 - 1392 mort) Paolo Sorrentino † (3 d'octubre de 1393 - 1401 mort) Bertrando D'Alagno (De Alaneo) † (14 d'abril de 1401 - 18 de juny de 1408 mort) Roberto Brancia † (5 de setembre de 1409 - 18 de juny de 1423 mort) Andrea De Palearia † (28 de juny de 1424 - 26 de juliol de 1449 mort) Antonio Carleno, O.P. † (11 d'agost de 1449 - 23 de març de 1460 mort) Nicola Mirabello † (26 d'abril de 1460 - 15 d'abril de 1472 mort) Antonio da Napoli, O.P. ? † (1472 - 1475)