Larticle IV de la Constitució dels Estats Units tracta sobre els estats. Estableix les obligacions que els estats han de tenir entre si i les obligacions del govern federal amb els estats. Permet l'admissió de nous estats a la Unió i la modificació de les seves fronteres.

Secció u: fe absoluta i crèdit La secció u de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

La secció primera de l'article requereix que els estats donin "fe absoluta i crèdit" a les actes públiques, registres, i procediments judicials d'altres estats, establint així la validesa de qualsevol document legal o sentència judicial en tot el territori dels Estats Units. El Congrés pot determinar en quina forma es procedirà perquè aquestes actes, arxius o procediments judicials puguin ser comprovats.

Secció dos: obligacions dels estats Clàusula u: els privilegis i immunitats La clàusula u de la secció dos de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

Aquesta clàusula de la secció segona requereix la protecció interestatal de "privilegis i immunitats". L'ambigüitat de la clàusula ha donat lloc a diferents interpretacions. Alguns sostenien que la clàusula exigia que el Congrés tractés per igual tots els ciutadans. Uns altres suggerien que els ciutadans d'un estat, quan viatgessin a estats diferents, transferissin els drets reconeguts pels seus estats d'origen. Cap d'aquestes teories ha estat acceptada pel Tribunal Suprem que, en canvi, ha declarat que la clàusula significa que els estats no poden discriminar els ciutadans d'altres estats en favor dels seus propis ciutadans.

En una sentència de 1823, la Cort Suprema va sostenir que els privilegis i immunitats respecte dels quals es prohibeix la discriminació inclouen "la protecció del govern, el gaudi de la vida i la llibertat... El dret d'un ciutadà d'un estat en passar a través de, o residir en qualsevol altre estat, amb finalitats de comerç, agricultura, activitats professionals o d'una altra manera; a reclamar els beneficis de l'acció d'habeas corpus, per establir i mantenir accions de qualsevol tipus en els tribunals de l'estat, a prendre, posseir i alienar béns, siguin reals o personals, i una exempció dels impostos més alts o imposicions que són pagats pels altres ciutadans de l'estat". La majoria d'altres tipus de beneficis no van ser considerats privilegis protegits i immunitats.

Clàusula dos: l'extradició de fugitius La clàusula dos de la secció dos de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

La clàusula dos exigeix que els fugitius de la justícia puguin ser extradits a petició de les autoritats executives dels estats dels quals fugen. El Tribunal Suprem ha declarat que no és obligatori per als fugitius que hagin fugit després d'haver estat acusats, sinó només si han fugit després d'haver comès el crim. La Constitució preveu l'extradició de fugitius que han comès "traïció a la pàtria, delicte greu o un altre crim", i ha sostingut que aquesta frase inclou tots els actes prohibits per les lleis d'un estat, inclosos els delictes menors i faltes.

Clàusula 3: l'extradició de l'esclau fugit La clàusula tres de la secció dos de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

En principi, aquesta clàusula es va aplicar a esclaus fugitius però la Tretzena esmena va abolir l'esclavitud. No obstant això, és possible que aquesta clàusula s'apliqui a un altre tipus de treballadors.

La Cort Suprema va dir que "no totes les situacions en les quals el treball està obligat per la coerció o la força de la llei violen la Tretzena esmena".United States v. Durant Guerra Civil dels Estats Units, el 1864, va fracassar un intent de revocar aquesta clàusula de la Constitució.

Secció Tres: nous estats i propietat federal Clàusula u: nous estats La clàusula u de la secció tres de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

El Congrés està facultat per la secció tercera a admetre nous estats a la Unió, tal com estava previst per Vermont després de la solució dels problemes fronterers amb Nova York.

Cap nou estat, però, pot estar format per la segregació d'un altre, sense el consentiment de totes les legislatures dels estats en qüestió. La Constitució no exigeix que els estats siguin admesos en peu d'"igualtat" amb els estats originals. De fet, la Convenció Constitucional va rebutjar una proposta que requeria la igualtat dels nous estats. No obstant això, el Congrés va incloure una clàusula d'igualtat en els actes d'admissió dels estats. Les restriccions del Congrés sobre la igualtat dels estats, fins i tot quan aquestes limitacions s'han trobat en els actes d'admissió, s'han declarat nul·les pel Tribunal Suprem.

Per exemple, el Tribunal Suprem va anul·lar una disposició que limitava la jurisdicció de l'estat d'Alabama sobre aigües navegables en l'estat. El Tribunal va sostenir: "Alabama té, per tant, dret a la sobirania i jurisdicció sobre tot el territori dins dels seus límits... per mantenir qualsevol altra doctrina, és negar que Alabama ha estat admès a la Unió en peu d'igualtat amb els estats originaris... a Alabama pertanyen les aigües navegables i els seus sòls". La doctrina, però, també es pot aplicar en detriment dels estats, com va passar amb el de Texas. Abans de l'admissió a la Unió, Texas era una nació independent que controlava les aigües dins de les tres milles de la costa, el límit normal per a les nacions. Segons la doctrina d'igualtat de condicions, però, Texas es va trobar que no podia tenir control sobre el cinturó de tres milles després de l'admissió a la Unió, ja que els estats originaris, en el moment d'incorporar-se a la Unió, no tenien el control d'aquestes aigües. En lloc d'això, Texas va renunciar, en entrar a la Unió, al control sobre l'aigua i el seu sòl al Congrés. Sota la Llei de terres submergides de 1953, el Congrés va tornar territori marítim a alguns estats, però no a d'altres. La llei va ser mantinguda per la Cort Suprema.

Durant la Guerra civil, la part muntanyosa de l'oest de Virgínia no va estar d'acord amb la decisió de la convenció estatal per separar-se de la Unió. Aquesta regió es va separar de Virgínia i va formar un nou govern estatal que el president Lincoln va reconèixer immediatament. El 1863, la legislatura del nou estat es va fer amb un tros de Virgínia per a si i, amb l'aprovació del Congrés, va formar un nou estat, Virgínia occidental. El Tribunal Suprem va dictaminar a favor de les accions de Virgínia occidental el 1870, després de la Guerra civil.

La qüestió d'abandonar la Unió no està recollida per la Constitució. El 1869, la Cort Suprema va suggerir que la Constitució ordenava la perpetuïtat i la indissolubilitat de la Unió. El tribunal permetia alguna possibilitat de divisió "mitjançant la revolució o per consentiment dels estats".

Clàusula dos: propietat federal i la clàusula territorial La clàusula dos de la secció tres de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

La tercera secció diu que Congrés pot disposar i legislar a tots els territoris i propietats dels Estats Units.

Secció quatre: obligacions dels Estats Units Clàusula u: govern republicà La clàusula u de la secció quatre de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

Clàusula dos: protecció d'una invasió i avalots interns La clàusula dos de la secció quatre de l'article quatre de la constitució dels Estats Units diu així:

La quarta secció requereix que els Estats Units protegeixi d'invasió als estats i, a sol·licitud de la Legislatura, o de l'Executiu, contra avalots interns. Aquesta provisió va dotar de base legal l'expedició de tropes federals per part del president Grover Cleveland durant la vaga de Pullman.

Referències

Enllaços externs Kilman, Johnny and George Costello (Eds). (2000). The Constitution of the United States of America: Analyis and Interpretation. CRS Annotated Constitution: article 4. Categoria:Constitució dels Estats Units