miniatura|Temple Expiatori de la Sagrada Família, d'Antoni Gaudí. Declarat el 2005 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és el monument més visitat de Barcelona. miniatura|Placa al guanyador del Concurs anual d'edificis artístics del 1903, la seu de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, obra d'August Font i Carreras
Larquitectura de Barcelona ha tingut una evolució paral·lela a la de la resta de Catalunya, i ha seguit de forma diversa les múltiples tendències que s'han anat produint en el context de la història de l'art occidental. Al llarg de la seva història, Barcelona ha acollit diverses cultures i civilitzacions, que han aportat el seu concepte de l'art i han deixat el seu llegat per a la posteritat, des dels primers pobladors ibers, passant pels colonitzadors romans, els visigots i un breu període islàmic, fins al sorgiment en l'edat mitjana de l'art, la llengua i la cultura catalana, amb una primera època d'esplendor on el romànic i el gòtic van ser períodes molt fructífers per al desenvolupament artístic del país.
Durant l'edat moderna, època en què la ciutat comtal es va vincular a la Monarquia Hispànica, els principals estils van ser el Renaixement i el Barroc, desenvolupats a partir de les propostes provinents dels països difusors d'aquests estils, principalment Itàlia i França. Aquests estils van ser aplicats amb diverses variants locals, i si bé alguns autors afirmen que no va ser un període especialment esplendorós en l'esdevenir artístic de la ciutat, la qualitat de les obres va estar d'acord amb la del conjunt de l'estat, mentre que en quantitat va ser un període bastant productiu, encara que la major part de les realitzacions no hagi arribat a l'actualitat.
El va comportar una certa revitalització econòmica i cultural, que es va plasmar en un dels períodes més fructífers en l'arquitectura de la ciutat, el modernisme. Cal remarcar que fins al estava encotillada per les muralles d'origen medieval, en tenir la consideració de plaça militar, de manera que el seu creixement estava limitat. La situació va canviar amb l'enderrocament de les muralles i la donació a la ciutat de la Fortalesa de la Ciutadella, el que va propiciar l'expansió de la ciutat per la plana contigua, fet que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar l'ampliació territorial més gran de Barcelona. Un altre augment significatiu de la superfície de la capital catalana va ser l'annexió de diversos municipis limítrofs entre finals del i principis del . Tot això va suposar l'adequació dels nous espais urbans i un augment dels encàrrecs artístics municipals en les vies públiques, que van ser afavorits igualment per diversos esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929 o, més recentment, pels Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004.
El va suposar la posada al dia dels diversos estils produïts pels arquitectes barcelonins, que van connectar amb els corrents internacionals i van posar a la ciutat en primera línia de l'avantguarda. El desenvolupament arquitectònic en aquests últims anys i l'aposta pel disseny i la innovació, així com la vinculació de l'urbanisme amb els valors ecològics i la sostenibilitat, han convertit la capital catalana en una de les ciutats europees més punteres en el terreny arquitectònic, fet que ha estat reconegut amb nombrosos premis i distincions, com el premi del Reial Institut d'Arquitectes Britànics (1999) i el premi de la Biennal de Venècia (2002). El 2021, Barcelona va ser elegida com a Capital Mundial de l'Arquitectura 2026 per la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA) i la UNESCO, en commemoració del 150 aniversari de la defunció d'Ildefons Cerdà i el centenari de la defunció d'Antoni Gaudí.
Localització miniatura|Districtes de Barcelona. Barcelona, capital de Catalunya, es troba al sud-oest d'Europa, a la costa mediterrània. Està situada en una plana d'uns 11 km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la serra de Collserola —amb el cim del Tibidabo (516,2 m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius Besòs i Llobregat. Per sobre de la línia de la costa i separant la ciutat del delta del Llobregat es troba la muntanya de Montjuïc (184,8 m). Així mateix, des de la serra de Collserola s'avancen a la plana diversos turons que segueixen una línia paral·lela a la serra litoral: són els turons de la Peira (133 m), la Rovira (261 m), el Carmel (267 m), la Creueta del Coll (249 m), el Putget (181 m) i Monterols (121 m).
El pla de Barcelona es troba en una falla que va des de Montgat fins al Garraf, originada al Paleozoic. El terreny està format per substrats de pissarres i formacions granítiques, així com argiles i pedres calcàries. La costa estava ocupada antigament per aiguamolls i albuferes, que van desaparèixer en anar avançant la línia de costa gràcies a les sedimentacions aportades pels rius i torrents que desembocaven a la platja; es calcula que des del la línia de costa ha pogut avançar uns 5 km. La zona de la plana estava antigament solcada per nombrosos torrents i rieres, que s'agrupaven en tres sectors fluvials: la riera d'Horta a la zona propera al riu Besòs (o zona de llevant); la Riera Blanca i el Torrent Gornal a la zona del Llobregat (o zona de ponent); i, a la zona central de la plana, un conjunt de rieres procedent del vessant meridional del Tibidabo, com les rieres de Sant Gervasi, Vallcarca, Magòria i Collserola.
El clima és mediterrani, d'hiverns suaus gràcies a la protecció que l'orografia del terreny ofereix a la plana, que queda protegida dels vents del nord. La temperatura sol oscil·lar entre els 9,5 °C i els 24,3 °C, com a mitjana. Presenta poca pluviometria, uns 600 mm anuals, i la majoria de precipitacions es produeix a la primavera i tardor. Aquesta escassetat va provocar que antany s'haguessin de fer nombroses obres per proveir d'aigua la ciutat, entre pous, canals i séquies. La vegetació pròpia de la zona està composta principalment per pins i alzines, i sotabosc de bruc, marfull, arboç i plantes enfiladisses. Antany es va practicar l'agricultura tant de secà com de regadiu —principalment vinyes i cereals—, si bé avui dia la pràctica totalitat de la superfície està construïda.
Barcelona, amb una població d'uns dos milions d'habitants, és el nucli urbà més important de Catalunya en l'àmbit demogràfic, polític, econòmic i cultural. És la seu del Govern de Catalunya i del Parlament de Catalunya, així com de la Diputació i de l'arquebisbat, i compta amb un port, un aeroport i una important xarxa de ferrocarrils i carreteres.
Antiguitat miniatura|Restes arqueològiques romanes, Museu d'Història de Barcelona. Prehistòria Hi ha escassos vestigis d'època prehistòrica a la ciutat. Si bé està constatada la presència humana en el Paleolític, les primeres restes pel que fa a l'arquitectura procedeixen del Neolític, època en què l'ésser humà es va tornar sedentari i va passar d'una subsistència basada en la caça i la recol·lecció a una economia agrària i ramadera. Aquests primers vestigis procedeixen de finals del Neolític (–), i es manifesten principalment per les pràctiques funeràries amb sepulcres de fossa, que solien ser de força profunditat i revestides de lloses. Un exponent d'això és la tomba descoberta el 1917 al vessant sud-oest del turó de Monterols, entre els carrers de Muntaner i Copèrnic; de datació imprecisa, té 60 cm d'alt i 80 d'ample, i estava formada per lloses planes de forma irregular. Pel que fa a habitacles, d'aquesta època només s'ha trobat un fons de cabana en el que és l'actual estació de Sant Andreu Comtal.
De l'edat del bronze (-) hi ha igualment poques restes pel que fa al pla de Barcelona. Els principals procedeixen d'un jaciment descobert el 1990 al carrer de Sant Pau, on s'han trobat restes de llars de foc i sepultures d'inhumació individuals. També són segurament d'aquest període les restes de muralles de pedra i els fons de tres cabanes circulars d'uns 180 cm de diàmetre, trobades el 1931 al Mas Casanovas, darrere de l'Hospital de Sant Pau. Per altra banda, hi ha testimonis escrits de dos monuments megalítics, situats a Montjuïc i Camp de l'Arpa, dels que, no obstant això, no ha quedat cap rastre material. Finalment, del Calcolític final hi ha unes escasses restes de l'anomenada «cultura dels camps d'urnes», trobats a la masia de Can Don Joan, a Horta, i al vessant sud-oriental de la muntanya de Montjuïc, entre els camins del Molí Antic i la Font de la Mamella.
Període ibèric miniatura|Territori dels laietans. Entre el i el el pla de Barcelona estava ocupat pels laietans, un poble iber que ocupava les actuals comarques del Barcelonès, el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat. L'arquitectura ibèrica es basava en murs de tapial, amb un sistema adovellat, amb falsos arcs i voltes realitzats per aproximació de filades. Les ciutats solien situar-se en acròpolis, amb torres i sòlides muralles per a la defensa, dins de les quals s'ubicaven les cases, d'una distribució irregular, generalment amb planta rectangular.
A Barcelona no queden gairebé restes arquitectòniques ibèriques: els principals vestigis d'aquesta cultura es van trobar als turons de la Rovira, de la Peira i del Putget, així com a Santa Creu d'Olorda —al Tibidabo—, però no han permès establir unes especials característiques pel que fa a habitacles o sepulcres funeraris. Les principals restes procedeixen de la Rovira, on el 1931 es van trobar vestigis d'un poblat ibèric que, malauradament, van ser destruïts en instal·lar unes bateries antiaèries durant la Guerra Civil. Pel que sembla, tenia una muralla amb dos accessos, mentre que situat extramurs es va trobar un conjunt de sitges amb 44 dipòsits excavats a la roca.
Segons sembla, el principal assentament ibèric de la zona va estar a Montjuïc —possiblement el Barkeno que nomenen dues monedes encunyades a la fi del —, encara que la urbanització de la muntanya en dates recents i el seu ús intensiu com a pedrera durant tota la història de la ciutat ha provocat la pèrdua de la majoria de restes. El 1928 es van descobrir a la zona de Magòria nou sitges de gran capacitat, que probablement formarien part d'un magatzem d'excedents agrícoles. D'altra banda, el 1984 es van trobar restes d'un assentament en el vessant sud-oest de la muntanya, en un terreny d'unes 2 o 3 hectàrees.
Període romà
miniatura|Plànol de Bàrcino superposat al plànol actual del Barri Gòtic. Al van arribar els romans a la península Ibèrica, en el transcurs de la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago, amb el que va començar un procés colonitzador que va culminar amb la incorporació de tota Hispània a l'Imperi Romà. Al es va fundar Bàrcino,El seu nom complet era Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. una petita ciutat emmurallada projectada ja d'entrada amb aire monumental, i que va prendre la forma urbana de castrum inicialment, i oppidum després, assentat sobre el Mons Taber (16,9 msnm). La màxima esplendor de l'època romana es va donar durant el , amb una població que devia oscil·lar entre els 3 500 i 5 000 habitants.
Els romans eren grans experts en arquitectura civil i enginyeria, i van aportar al territori camins, ponts, aqüeductes i ciutats amb un traçat racional i amb serveis bàsics, com el clavegueram, a més d'edificis com temples, termes, circs i teatres. L'arquitectura romana es basava en la utilització d'aparells de carreus, maó i maçoneria i, enfront del sistema arquitravat grec, van introduir l'ús de l'arc, la volta i la cúpula. Van adoptar dels grecs l'ús dels ordres jònic i corinti, als quals van afegir el toscà i el compost.
miniatura|esquerra|Portal del Bisbe, antiga porta Praetoria de la Bàrcino romana, amb les dues torres de defensa i restes de la muralla i l'aqüeducte.