és un polític i empresari català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) del 1974 al 2003 i president de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003.
Va ser elegit president de la Generalitat en les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, i reelegit en les del 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. El 2003, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política i va deixar la direcció del partit en mans d'Artur Mas, tot i que va continuar com a president de CDC i va ser nomenat president fundador de Convergència i Unió (CiU). El 2008 fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l'any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC.
El juliol del 2014 Jordi Pujol va confessar per mitjà d'un comunicat personal que havia mantingut durant 34 anys, incloent-hi els 23 en què va ser president de la Generalitat, «diners ubicats a l'estranger» provinents d'una deixa dels seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». En abril de 2026 l'Audiència Nacional va excloure el president Pujol del judici i arxivà la causa contra ell.
Biografia Joventut i estudis Els seus avis paterns eren fabricants de taps de suro de Darnius, a l'Alt Empordà, i els materns eren pagesos de Premià de Dalt, al Maresme. Després de fer fallida la fàbrica de suro, el 1917, la família Pujol es trasllada a Premià de Mar.
El seu pare, Florenci, catalanista d'Esquerra Republicana de Catalunya i catòlic practicant, treballava de grum en l'establiment que Banca Marsans tenia a la Rambla Catalunya de Barcelona. Més endavant fou un borsista independent. La seva mare, Maria, descendia de pagesos. En casar-se van anar a viure a Barcelona.
Jordi va néixer el 9 de juny del 1930, al núm. 15 del carrer Septimània de Barcelona. A més de Jordi i Maria, els pares van tenir un tercer fill, Joan, que va morir al cap de pocs mesos de néixer. L'ambient catalanista que va respirar Jordi des de petit a la família el va influir decisivament. Quan tenia cinc anys, buscant una escola de qualitat i no religiosa, van decidir apuntar-lo al Col·legi Alemany de Barcelona. En esclatar la guerra, el 1936, l'escola va tancar i la família Pujol Soley se'n va tornar a viure a Premià de Dalt. Un cop acabada la guerra, el 1939, tornen a Barcelona i Jordi és matriculat de nou al Col·legi Alemany, fins que un altre conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial del 1939-45, fa que torni a tancar. Pujol havia après perfectament l'alemany, el francès i el castellà. El 1942 va començar a estudiar català, que llavors estava prohibit, només amb l'ajuda d'una gramàtica catalana de l'editorial Barcino. Més tard aprofundiria els estudis de català de manera privada a casa del pedagog Joan Triadú. Amb quinze anys se'n va a acabar el batxillerat a l'Acadèmia Pérez Iborra.
miniatura|esquerra|Facultat de Medicina a la Universitat de Barcelona Amb setze anys va començar Medicina a la Universitat de Barcelona. Durant els primers anys universitaris actuà a la resistència contra el règim del general Franco, a través d'associacions catòliques, polítiques o culturals, en defensa de la democràcia, de la identitat de Catalunya i, sobretot, de la seva llengua i de la seva cultura, perseguides per la dictadura. Entre d'altres, destaca el Grup Torras i Bages (1947), on coincidí amb l'activista Pere Figuera i Serra, la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia (1950-1954) i el grup CC (1954). Dues persones vinculades a aquests moviments varen influir en la seva educació catòlica i catalana: el pare Llumà, director espiritual de la confraria, i Raimon Galí a CC. El 1948 va conèixer Albert Manent, que es va convertir en un altre dels seus mentors intel·lectuals.
Durant els darrers anys universitaris, entre el 1950 i el 1954, amb una carrera que no l'omplia, amb una barrera infranquejable en el terreny polític i cultural, i amb una relació cada vegada més gran amb la confraria, Jordi Pujol es va refugiar en la fe cristiana i va estar a punt de decidir-se per la vocació religiosa.
Acabada la carrera, va entrar com a gerent als Laboratoris Martín Cuatrecasas, després Laboratoris Fides, on el seu pare havia comprat una quantitat important d'accions. Hi va impulsar la investigació i va comercialitzar productes com el Neo-Bacitrin, una pomada per a les irritacions cutànies.
A la confraria Virtèlia coneix Marta Ferrusola, filla d'uns botiguers de l'Eixample originaris de Queralbs, amb qui es va casar el 4 de juny de 1956 i amb qui ha tingut set fills, Jordi (1958), Marta (1959), Josep (1963), Pere (1965), Oriol (1966), Mireia (1969) i Oleguer (1972).
Lluita i empresonament miniatura|esquerra|El Palau de la Música, escenari dels Fets del Palau Pujol va anar forjant una ideologia política influïda pels grans teòrics de la democràcia cristiana europea, vinculats sobretot a la revista francesa Esprit. Llegia tota la premsa europea gràcies al domini de les llengües apreses en edat escolar. Domina el català, el castellà, l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià.
Fou llavors quan Jordi Pujol començà a alimentar un pensament recurrent i obsessiu: la necessitat de crear una banca per a Catalunya. El març del 1959, un grup d'accionistes encapçalats per Pujol va comprar la petita Banca Dorca d'Olot, li va canviar el nom per Banca Catalana i en traslladà la seu a Barcelona.
Pujol rebia en aquest moment la influència de Josep Benet, tot un referent per a la mobilització política dels més joves. Després de l'afer Galinsoga amb el director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, que va cridar en públic «Todos los catalanes son una mierda», Jordi Pujol va participar en la campanya contra aquest rotatiu. Amb l'ajuda de Francesc Pizón, propietari d'una impremta, va repartir un text redactat per ell mateix que tenia per títol la frase pronunciada de Galinsoga. També fou autor, el 15 d'abril de 1960, del fullet Us presentem el general Franco, on feia un despietat retrat del dictador. Un mes després, el 19 de maig, tingueren lloc els Fets del Palau, al Palau de la Música Catalana. Pujol, tot i no ser al Palau, fou un dels organitzadors de la protesta.
Pujol va ser detingut i apallissat el 22 de maig del 1960 per la seva participació i organització dels Fets del Palau de la Música contra el règim franquista. Va ser sotmès a un judici sense cap garantia jurídica, i el darrer dia va fer un discurs clarament catalanista i democràtic que sabia que representaria la condemna definitiva, malgrat les gestions que havien fet el seu pare i diversos coneguts, com alguns cònsols de països democràtics. En aquell moment, Pujol va dimitir dels càrrecs a Banca Dorca, com també ho van fer el seu pare i el seu cunyat, Francesc Cabana. Va ser sentenciat a set anys de presó —dels quals en va complir dos i mig, a la presó de Torrero, a Saragossa— i un de confinament a Girona.
La seva entrada a la presó va desencadenar una forta campanya per demanar-ne l'alliberament, fins i tot amb manifestacions en algunes capitals europees. La detenció de Pujol va sobtar i va sacsejar l'opinió pública catalana. Els comunistes van omplir les parets de Barcelona amb la frase «JP llibertat», i l'escriptor Xavier Polo va escampar per tot el país la pintada «Pujol Catalunya». Així es va començar a forjar la identificació de Pujol amb Catalunya.
Banca Catalana
miniatura|Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol i un dels impulsors de Banca Catalana Va sortir de la presó gràcies a dos indults i, després d'establir-se obligatòriament durant un any a Girona, es va traslladar amb la seva família a Barcelona. Va tornar a l'activitat política amb l'objectiu d'organitzar un moviment nacionalista català. Pujol també volia consolidar la idea, que es va estroncar durant els anys de presó, de muntar un gran banc català amb seu a Catalunya per afavorir la cultura i la indústria catalanes. Va fundar i presidir l'entitat financera Banca Catalana, una plataforma des de la qual va finançar els projectes necessaris perquè, desaparegut el dictador, Catalunya tingués els instruments per decidir el seu futur. Francesc Cabana, un dels principals promotors, va afirmar que volien crear un instrument financer al servei de Catalunya. Banca Catalana utilitzà els seus fons per al finançament de projectes al servei del seu programa nacionalista, com el Grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural, la Llibreria Ona o l'Escola de Mestres Rosa Sensat. Va ser en aquest moment que, per portar el projecte Banca Catalana, Pujol es va envoltar dels membres més joves de la burgesia barcelonina, que es convertirien en els seus companys de viatge durant una gran part de la seva vida.
Amb la publicació de l'assaig Els altres catalans el 1964, de Francesc Candel, va néixer l'amistat autèntica i sincera de Pujol amb l'autor, a qui va ajudar econòmicament i materialment. El 1966 va liderar la campanya Volem bisbes catalans!
Banca Catalana, amb seu central a l'edifici del passeig de Gràcia inaugurat el 1968, ja començava a tenir un pes propi. Però els inicis del banc són la història del bloqueig contra els intents d'una entitat bancària catalana i barcelonina per poder obrir oficines a Madrid. Banca Catalana era molt mal vista pel Banc d'Espanya per les ajudes que donava a entitats que anaven contra el règim.
Inici de l'activitat política miniatura|Seu de CDC al carrer Còrsega de Barcelona El 1974 passà definitivament a l'esfera política i es va convertir en un dels fundadors i primer secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, que es va constituir formalment com a partit el novembre del 1976. Seguidament, prengué el control de la revista Destino i va entrar en el consell d'administració dEl Correo Catalán. La revista va canviar de director tres vegades, amb Josep Vergés, Baltasar Porcel i Josep Pernau. Tres anys més tard, enmig de disputes internes —amb Josep Pla entremig— i en plena crisi, amb la revista en forta caiguda, Pujol en deixà la direcció i la va vendre. Del diari, n'era el director a l'ombra, en redactava els editorials i marcava la línia informativa. Del 1975 al 1978, segons l'Oficina de Justificació de la Difusió, el diari reduí en gairebé 30.000 el nombre d'exemplars.Va passar de 67.283 exemplars l'any 1975 a 38.290 el 1978, cosa que va suposar un 43% de descens, segons l'OJD. Aquest descens, l'envelliment de la maquinària, l'aparició de lAvui, dirigit a un públic semblant, i l'ús partidista del diari el van enfonsar en una greu crisi econòmica l'any 1982. El Correo Catalán va desaparèixer tres anys després, enmig de manifestacions en contra davant la Generalitat, presidida per Jordi Pujol.
El juny del 1977, Jordi Pujol es presentà a les primeres eleccions legislatives espanyoles després de la dictadura en representació del Pacte Democràtic per Catalunya, format per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), de Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya. Fou elegit diputat al Congrés juntament amb deu representants més de la mateixa coalició. El 5 de desembre del mateix any fou nomenat conseller sense cartera del govern provisional de Catalunya presidit pel president Josep Tarradellas, que havia tornat de l'exili per inaugurar la nova etapa de la Generalitat restaurada.
Un any després, al juny, CDC va absorbir EDC. Trias Fargas va passar a ser president de la nova CDC i es va crear un secretariat integrat pel mateix Trias, Pujol, Roca, Alavedra i Cullell. Al setembre es va formalitzar el pacte de coalició amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Va ser a partir de llavors que es va crear la marca electoral de Convergència i Unió. En consagrar-se totalment a la política, Pujol va decidir desvincular-se de tots els càrrecs empresarials, incloent-hi Banca Catalana.
President de la Generalitat