fou un director de cinema estatunidenc.
Biografia Educat amb els jesuïtes, abandona els seus estudis universitaris de matemàtiques per pilotar un bombarder a Borneo a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Torna a Califòrnia per treballar en el cinema, però només aconsegueix vendre algunes històries a la RKO. Durant uns anys sobreviu a Kansas produint, escrivint i dirigint documentals publicitaris que li permeten fer els seus primers llargmetratges, The delinquents (1957) i The James Dean Story (1957), que passen inadvertits. Mentre dirigeix episodis de televisió, el 1963 funda la productora Lion's Gate Films, però un rere l'altre els seus projectes de pel·lícules s'enfonsen i ha de continuar fent telefilms.
Després de diversos fracassos com a director de cinema i de dedicar-se a la direcció de sèries televisives com Bonanza o Alfred Hitchcock presenta, als quaranta i tants anys, quan creu que mai aconseguirà sortir de la televisió, dirigeix dues petites produccions, Countdown (1967) i That Cold Day in the Park (1969), que li permeten embarcar-se en MASH (1970), una sàtira de la guerra de Corea que té com a rerefons la del Vietnam, que amb el seu èxit revoluciona la seva vida. Amb aquest film assoleix la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes i finalment pot produir les seves pròpies pel·lícules, fer-les sobre històries al seu gust, i rodar amb un estil propi que sorgeix d'una càmera en continu moviment.
A partir d'aquí desenvoluparà una carrera que, encara que amb alts i baixos, el converteix en un dels directors estatunidencs més originals de la segona meitat del . La seva ocupació del moviment continu de les càmeres i el cinema coral són referents i han creat escola. Així neixen la comèdia Brewster McClud (1970), el western destructor McCabe i la senyora Miller (1971), els policíacs Images (1972), que roda a Anglaterra, El llarg adéu (1973), sobre la famosa novel·la de Raymond Chandler i Lladres com nosaltres (1974), sobre la novel·la d'Edward Anderson, la comèdia California Split (1974), i el personal i drama vampíric Three Women (1977).
La desmitificació dels gèneres tradicionals, la depuració del seu estil personal i la creació del seu eficaç i entusiasta equip fix de col·laboradors el porten a la seva millor, més brillant i personal etapa. El musical Nashville (1975), el western teatral basat en una obra d'Arthur Kopitar Buffalo Bill and the Indians (1976), la comèdia A Wedding (1978) i la història de ciència-ficció Quintet (1978) estan basades en les relacions d'un ampli grup de persones unides per una mateixa situació.
En el moment en què produeix les primeres pel·lícules dels seus col·laboradors Robert Benton i Alan Rudolph, pateix uns quants fracassos i enfrontaments amb distribuïdors que, units als desastres de les comèdies A Perfect Couple (1979) i Health (1980) i el musical Popeye (1980), el porten a liquidar la seva productora i oblidar els seus projectes i la seva personal manera de concebre el cinema.
Els seus films de la dècada de 1980 està compost per adaptacions d'obres teatrals amb baixos pressupostos, rodatges ràpids i actors poc coneguts, com Streamers (1983), sobre una obra de David Rabe al voltant de la guerra del Vietnam, Boig d'amor (1985), basada en una obra de l'actor Sam Shepard, Teràpia inútil (1986), sobre una obra de Christopher Durang, treballs per a la televisió per cable, com The Room (1987) i The Dumd Waiter (1987), sobre obres de Harold Pinter, o sèries per a televisió, com Tanner 88 (1988), realitzades amb criteris personals.
Els seus treballs de principis dels anys 1990, Vincent and Theo (1990), biografia del famós pintor impressionista Vincent van Gogh, i El joc de Hollywood (1991), són bastant més ambiciosos i tornen a situar en primera línia. La seva carrera va gaudir d'un segon aire després de El joc de Hollywood, una sàtira sobre Hollywood i els seus excessos, que va ser nominat als temps de tres Oscars, incloent-hi la categoria de millor Director. També va guanyar el BAFTA a la millor direcció i el premi a la millor direcció al Festival de Cannes, premis que van permetre a la indústria de Hollywood -que l'havia deixat de banda durant gairebé una dècada- per adonar-se que era més creatiu que mai.
Un cop retrobat l'èxit, va filmar Vides encreuades (1993), ambiciosa adaptació de diverses novel·les de Raymond Carver que descriuen la vida de diferents residents de Los Angeles durant diversos dies. La profusió de personatges i la interrelació de les diferents històries recorden els seus anys daurats dels 70 i Altman va guanyar un Lleó d'Or a Venècia i una nominació a l'Oscar al millor Director. Se l'ha considerat la seva millor pel·lícula. Varen seguir Conflicte d'interessos (1998) que va rebre bones crítiques però fou un èxit de taquilla, i Cookie's Fortune (1999), que també va ser ben rebuda pels crítics. El 2001, Gosford Park va ser per a molts crítics entre les deu millors pel·lícules de l'any.
La seva col·laboració amb els estudis independents, com Fine Line, Artisan (ara Lions Gate, una empresa de la que Altman va ser cofundador) i USA Films (ara Focus Features), li va donar els mitjans per fer pel·lícules que sempre havia volgut fer fora de la pressió dels estudis de Hollywood. Una versió cinematogràfica de la sèrie de ràdio de Garrison Keillor A Prairie Home Companion es va estrenar el juny del 2006. Altman va seguir treballant en nous projectes fins a la seva mort.
Després de cinc nominacions al millor director sense cap recompensa, l'Acadèmia de Hollywood li va concedir un Oscar honorífic per la seva destacada trajectòria el 2006. En el seu discurs després de rebre l'estatueta, Altman va revelar que havia rebut un trasplantament de cor feia uns deu anys. Va fer broma assenyalant que l'Acadèmia probablement s'havia precipitat en donar-li el premi, ja que se sentia encara amb forces de viure quaranta anys més. Altman va morir la nit del 20 de novembre del 2006 als 81 anys en un hospital de Los Angeles. La causa de la seva mort es va deure a complicacions producte d'un càncer que patia.
Estil i tècnica de direcció L'estil cinematogràfic particular d'Altman abastava molts gèneres —anomenats altmanescos — però generalment amb un toc subversiu o anti-Hollywood que normalment es basava en la sàtira i l'humor per expressar les seves opinions personals. Els actors gaudien especialment treballant sota la seva direcció perquè els animava a improvisar. Preferia grans repartiments per a les seves pel·lícules i va desenvolupar una tècnica d'enregistrament multipista que produïa diàlegs superposats de múltiples actors. Això va produir una experiència més natural, més dinàmica i més complexa per a l'espectador. També va utilitzar una càmera molt mòbil i objectius de zoom per millorar l'activitat que tenia lloc a la pantalla. La crítica Pauline Kael, escrivint sobre el seu estil de direcció, va dir que Altman podia fer focs artificials cinematogràfics gairebé del no-res.
Maverick i autor Després de la seva reeixida carrera a la televisió, Altman va començar la seva nova carrera a la indústria cinematogràfica quan era de mitjana edat. Va entendre els límits creatius imposats pel mitjà televisiu i es va proposar dirigir i escriure pel·lícules que expressessin les seves visions personals sobre la societat americana i Hollywood. Les seves pel·lícules serien descrites més tard com a atacs autorístics i variacions idiosincràtiques de les pel·lícules tradicionals, que normalment utilitzaven la comèdia subtil o la sàtira com a forma d'expressar les seves observacions.
Les seves pel·lícules estaven relacionades típicament amb temes polítics, ideològics i personals, i Altman era conegut per rebutjar comprometre la seva pròpia visió artística. Ha estat descrit com, sovint ignorant les pressions socials que afectaven altres membres de la indústria, cosa que li va dificultar que es veiessin moltes de les seves pel·lícules. Va dir que la seva independència com a cineasta el va ajudar en general:
«Altman va ser un autèntic inconformista del cinema», afirma l'autor Ian Freer, perquè va anar en contra del conformisme comercial de la indústria cinematogràfica: «Va ser el flagell de l'establishment cinematogràfic, i la seva obra generalment llançava una mirada astuta i mordaç sobre l'amplitud de la cultura americana, sovint fent explotar gèneres i arquetips de personatges; Altman estava fascinat per la gent amb imperfeccions, la gent tal com és realment, no com les pel·lícules et volen fer creure». El director Alan Rudolph, durant un homenatge especial a Altman, es refereix al seu estil cinematogràfic com a «altmanès».
Amb el seu estil independent de direcció, es va guanyar una mala reputació entre els guionistes i els que treballaven en el costat empresarial de les pel·lícules. Admet: «Tinc mala reputació amb els escriptors, desenvolupada al llarg dels anys: 'Oh, ell no fa el que escrius, bla, bla, bla'... Ring Lardner estava molt enfadat amb mi», per no seguir el seu guió. Altman tampoc es portava bé amb els caps d'estudi, i una vegada va donar un cop de puny al nas a un executiu i el va llançar a una piscina perquè va insistir que tallés sis minuts d'una pel·lícula en què estava treballant.
La seva reputació entre els actors era millor. Amb ells, la seva independència de vegades s'estenia a la seva elecció d'actors, sovint anant en contra del consens. Cher, per exemple, li atribueix el mèrit d'haver llançat la seva carrera tant amb l'obra de teatre com amb la pel·lícula Come Back to the Five and Dime, Jimmy Dean, Jimmy Dean (1982). «Sense en Bob no hauria tingut mai una carrera cinematogràfica. Tothom li deia que no em contractés. Tothom... Ningú em donaria un respir. Estic convençuda que en Bob va ser l'únic que va ser prou valent per fer-ho». Altres, com Julianne Moore, descriuen haver treballat amb ell:
El director Robert Dornhelm va dir que Altman veia el cinema com un lloc pur i artístic. Amb Vides encreuades (1993), per exemple, el distribuïdor li va suplicar que retallés uns minuts de la durada, per mantenir-la comercialment viable: Bob només pensava que l'anticrist intentava destruir el seu art. Eren persones benintencionades que volien que rebés el que es mereixia, cosa que va ser un gran èxit comercial. Però quan es tractava de l'art o dels diners, ell estava amb l'art.
Sally Kellerman, observant l'actitud obstinada d'Altman, va recordar amb pesar haver renunciat a l'oportunitat d'actuar en una de les seves pel·lícules: cita|
Temes A diferència dels directors, l'obra dels quals s'emmarca en uns quants gèneres cinematogràfics, com ara westerns, musicals, pel·lícules de guerra o comèdies, l'obra d'Altman ha estat definida com a més antigènere per uns quants crítics. Això es deu en part a la naturalesa satírica i còmica de moltes de les seves pel·lícules. Geraldine Chaplin, filla de Charlie Chaplin, va comparar l'humor de les seves pel·lícules amb les pel·lícules del seu pare:
Altman va deixar clar que no li agradava la narració d'històries a les seves pel·lícules, al contrari de la manera com es fan la majoria de pel·lícules de televisió i convencionals. Segons el biògraf d'Altman, Mitchell Zuckoff, «no li agradava la paraula 'història', ja que creia que una trama havia de ser secundària a una exploració del comportament humà pur (o, encara millor, impur)». Zuckoff descriu els propòsits subjacents a moltes de les pel·lícules d'Altman: Li encantava la naturalesa caòtica de la vida real, amb perspectives contradictòries, girs sorprenents, accions inexplicables i finals ambigus. Li agradaven especialment les moltes veus, de vegades discutint, de vegades coincidint, idealment superposant-se, un còctel o una escena de carrer capturada tal com la va viure. Julianne Moore, després de veure algunes de les seves pel·lícules, atribueix a l'estil de direcció d'Altman la seva decisió de fer-se actriu de cinema, en lloc d'actriu de teatre: