Langdon Winner (San Luis Obispo, 7 d'agost de 1944) és un politòleg i professor universitari estatunidenc que se centra en els problemes socials i polítics que envolten el canvi tecnològic modern. És conegut pels seus articles i llibres sobre la ciència, la tecnologia i la societat. Va graduar en ciències polítiques el 1966 a la Universitat de Califòrnia, on també va obtenir un Màster el 1967 i un Doctorat el 1973, de la mateixa disciplina. Els seus interessos inclouen la ciència, la tecnologia, la cultura popular nord-americana, i les teories de la sostenibilitat.
Actualment, és el catedràtic "Thomas Phelan" d'Humanitats i Ciències Socials al Departament d'Estudis Científics i Tecnològics a la Institut Politècnic Rensselaer, Troy, Nova York. És molt actiu en la política local i nacional, centrant-se en la justícia social, la tecnologia sostenible i l'antimilitarisme.
Per a Winner, les tecnologies són carregades políticament i les decisions preses sobre aquestes poden afectar la distribució del poder, l'autoritat i els privilegis d'alguns dins d'una mateixa comunitat. Així, doncs, l'elecció d'adoptar una tecnologia o una altra, o les innovacions i modificacions tecnològiques sobre les ja existents, generen profunds canvis amb efectes deliberadament dissenyats.
Biografia Va néixer i créixer a San Luis Obispo, Califòrnia. Va rebre el Grau, Màster i Doctorat en Ciències Polítiques de la Universitat de Califòrnia. És professor i catedràtic de Ciències Polítiques al Departament d'Estudis Científics i Tecnològics a la Institut Politècnic Rensselaer a Troy, Nova York, on també s'exerceix com codirector del Centre de Disseny Cultural.
És l'autor dels llibres Tecnologia autònoma (Tecnologia y societat), La Balena i el Reactor: Una Cerca dels Límits en una Era d'Alta Tecnologia, i editor de Democràcia en una Societat Tecnològica. Ha publicat dotzenes d'articles en diaris i revistes, com també capítols de llibres i diverses crítiques. Les seves opinions en qüestions socials, polítiques i ambientals apareixen regularment en Tech Knowledge Revue, publicat en la revista en línia "NetFuture".
Ha estat professor a la Nova Escola de Recerca Social, la Universitat de l'Atlàntic, la Universitat de Califòrnia de Santa Cruz, la Universitat de Leiden dels Països Baixos, la MIT i ha donat conferències arreu els Estats Units i Europa. A principis de la dècada dels noranta va ser investigador al Centre de Tecnologia i Cultura de la Universitat d'Oslo, Noruega. Recentment va ser el professor visitant “Hixon-Riggs” de Ciència, Tecnologia i Societat al Harvey Mudd College de Claremont, Califòrnia, i professor visitant “John D. MacArthur” d'Estudis Universitaris a la Universitat Colgate. També és professor visitant d'Informàtica i Societat a la Universitat Pontifícia de Salamanca a Madrid i professor visitant del Departament de Filosofia de la Tecnologia a la Universitat del Nord-Est a Shenyang, Xina.
Ha estat crític de música rock. Va ser editor de la revista Rolling Stone a les acaballes dels anys seixanta i principis dels setantas, i va contribuir en la publicació d'articles sobre el Rock and Roll a The New Grove Dictionary of Music and Musicians i The Encylopædia Britannica.
En l'actualitat investiga i escriu un llibre sobre la política de disseny en el context de l'enginyeria, l'arquitectura i la teoria política, i treballa en un altre que es tractarà les tecnologies sostenibles. A més s'està ajuntant una col·lecció dels seus assajos sobre la tecnologia i l'experiència humana per a una sola publicació.
Viu a Nova York. Està casat amb Gail P. Stuart, amb qui ha tingut tres fills.
Ciència, Tecnologia i Societat: Conceptes destacables Ha fet nombroses aportacions als estudis socials sobre les relacions entre la ciència, la tecnologia i la societat contemporània, la sociologia del coneixement i la filosofia de la tecnologia. Els conceptes més destacats de les seves obres són la idea que s'atribueixen propietats polítiques als artefactes tecnològics, l'autonomia de la tecnologia i el somnambulisme tecnològic.
Tenen política els artefactes? El determinisme tecnològic tradicional associa la tecnologia a la neutralitat, ja que considera que un artefacte tècnic - un pont, una casa, un cotxe, un ordinador - és un conjunt d'elements materials aplegats segons una certa estructura en vista a complir una determinada funció. Segons aquest corrent, molt seguit durant el , el desenvolupament de la tècnica evoluciona com a resultat de la seva dinàmica interna i, en cap cas, no està influïda per la societat. És a dir, que el progrés tècnic és independent de les pressions socials.
S'allunya d'aquest plantejament tot afirmant que allò que anomenem "tecnologies" són, en realitat, maneres d'ordenar el nostre món. És a dir, moltes invencions que formen part de la nostra vida quotidiana comporten la possibilitat d'ordenar l'activitat humana de diverses maneres. Conscientement o no, deliberadament o inadvertida, les societats trien estructures per a les tecnologies que influeixen sobre com van a treballar les persones, com es comuniquen i com consumeixen al llarg de la seva vida. En els processos mitjançant els quals es prenen les decisions sobre aquestes estructures, les persones acaben distribuint-se en diferents llindars de poder i de coneixement.
Una il·lustració ja clàssica que utilitza per a fonamentar aquesta tesi són els gairebé dos-cents passos elevats de Long Island construïts per l'arquitecte Robert Moses a fi d'obtenir un determinat efecte social. En aquest cas, es tractava de fer impossible la presència d'autobusos a les avingudes de Long Island, la qual cosa implicava reservar-ne l'ús dels parcs i de les platges als blancs de les classes benestants, tot excloent-ne els negres, usuaris del transport públic. Els autobusos de quatre metres d'alçada no podien passar per uns ponts tan baixos - d'una altura inferior a tres metres -, fet que dificultava l'accés de les minories racials i dels grups de baixos ingressos al mar i a les zones verdes de la costa. La discriminació racial i el prejudici social de Moses es fan encara més palesos si es té en compte que ell va vetar l'extensió del ferrocarril de Long Island cap a Jones Beach.
Per a Winner, la tecnologia pot posseir propietats polítiques mitjançant dues formes distintes. En primer lloc, quan el disseny, creació i aplicació d'un sistema tècnic és dur a terme per a assolir un objectiu concret dins d'una comunitat. Són els anomenats plans tècnics que actuen com formes d'ordre. Aquesta forma de manipular i controlar les persones sovint es troba a través de l'arquitectura, la construcció de les obres públiques i el mobiliari urbà. L'excel·lent exemple dels passos elevats de Long Island no només és prou clar, sinó que també explica l'abast del poder polític mitjançant l'ús dels artefactes com a eines promotores de la desigualtat. Com molt bé diu l'autor, “las tecnologías pueden ser utilizadas de manera que faciliten el poder, la autoridad y los privilegios de unos sobre otros.”
En aquest tipus d'artefactes, carregats de propietats polítiques, es veu una clara premeditació pel que fa al seu disseny i implantació. A diferència del que es podia pensar, no sempre s'introdueixen les noves tecnologies per motius de millora, sinó per l'obtenció del domini sobre altres. Tanmateix, també pot haver-hi artefactes que acaben perjudicant una minoria de la societat sense que hagin estat dissenyats amb aquest fi. Un exemple podrien ser els edificis amb escales i sense rampes. No és que els dissenyadors de les escales volien marginar les persones amb moviment reduïda, però aquests artefactes adquireixen propietats polítiques perquè faciliten el poder i els privilegis a la gent sense problemes de mobilitat.
El segon grup d'artefactes que poden posseir propietats polítiques són, segon Winner, les tecnologies inherentment polítiques. Són artefactes més complexos, ja que es tracta dels sistemes tecnològics que o bé necessiten o bé són molt “compatibles con ciertos tipos de relaciones sociales.” Referim a tecnologia a gran escala que per si mateixos són carregades políticament i impliquen certes condicions socials. La versió forta d'aquesta teoria defensa que l'artefacte requereix totalment tant la creació com el manteniment de condicions socials i polítiques particulars per tal de fer-lo funcionar. D'altra banda, la versió dèbil sosté que la tecnologia és simplement compatible amb aquests elements, però en cap cas els requereix per a existir.
En tot cas, alguns tipus d'artefactes s'estructuren d'una manera molt determinada a causa de les decisions sobre aquests, cosa que acaba afectant les associacions humanes. Si prenem com a exemple el cotxe, un artefacte molt comú, però prou complex. Des del disseny d'un nou model fins a la venda al consumidor aquest artefacte ha hagut de passar per molts sistemes i subsistemes tecnològics. La complexitat d'un repte semblant ha fet que es creés un seguit de departaments centralitzats (disseny, fabricació, màrqueting, administració, direcció, etc.), cadascú amb la seva pròpia jerarquia i manera de funcionar. El desenvolupament de la tecnologia demanava la creació d'aquestes organitzacions socials i els rols de poder i autoritat.
D'acord amb la tesi de l'autor, “los sistemas tecnológicos más sofisticados son […] altamente compatibles con un control de la gestión jerárquico y centralizado.” A més, la manera de ser de l'estructures socials construïdes al voltant de l'artefacte s'acaben imposant per sobre de les altres possibilitats, fins i tot quan aquestes tinguin característiques de caràcter moral que puguin qüestionar la seva existència. De fet, els patrons d'autoritat en aquests casos es converteixen en el model a seguir en les altres relacions polítiques i econòmiques, mentre “las razones morales distintas de las prácticas tiendan a parecer obsoletas, "idealistas" e irrelevantes.”
En definitiva, la creació, disseny i ús dels artefactes tecnològics són les materialitzacions de les formes de poder en un determinat context. Els seus usos pràctics i concrets, per contra, es presenten com a instruments útils i eficaços per a determinades tasques i apareixen, d'aquesta manera, com a artefactes totalment neutrals.
Tecnologia autònoma La tecnologia autònoma, concepte al qual es va dedicar un llibre sencer, és un dels conceptes més treballats per ell. Seguint l'obra de Jacques Ellul, defineix la tecnologia com quelcom que escapa del control humà i, per tant, posa en qüestió la concepció de racionalitat tècnica.
La seva teoria, emmarcada en la filosofia política de la tecnologia, s'aborda des de la perspectiva d'una societat moderna amb un cert grau de desenvolupament cientificotècnic, en la qual "certes tecnologies ja no poden ser interpretades adequadament dins del marc conceptual que les precomprèn com a mers instruments heterònoms." És a dir, la tecnologia no té un caràcter neutral ni es regeix únicament per l'assoliment per part de l'home de veritats científiques, ni és tampoc la solució pragmàtica i racional a problemes humans. Més aviat al contrari, ja que algunes tecnologies es troben fora del control tant de l'individu com dels grups socials i són capaces de generar imprevistos.