miniatura|Dos ballarins fent dansa contemporània
La dansa és un art consistent a expressar-se mitjançant desplaçaments i moviments del cos. Es fa servir bé com a forma d'expressió, bé com a interacció social, o bé pot estar present en actes espirituals o en altres tipus d'actuacions artístiques. L'ésser humà va aprendre a ballar abans que a parlar. Juntament amb el teatre i la música, la dansa és una de les tres arts escèniques que existeixen des de l'antiguitat.
Per a identificar què és dansa, cal tenir en compte factors socials, culturals, estètics o artístics, i varia des de la dansa tradicional més popular a la considerada més sofisticada i culta, com per exemple el ballet. La dansa pot ser participativa, social o representada per a una audiència, amb moviments que no comporten cap significat, com passa en la majoria dels balls europeus, o bé pot tenir moviments i gestos d'un sistema simbòlic de significats, com passa en les danses asiàtiques, mentre que les danses africanes sovint tenen una funcionalitat interpretativa de l'entorn. En qualsevol cas, les danses donen forma a idees, emocions o conten una història. miniatura|Esquema d'una dansa molt popular al segle XVIII
Les danses populars estan enllaçades amb les arrels històriques dels pobles, puix totes les societats humanes han desenvolupat alguna mena de dansa característica. Per exemple, en el folklore dels Països Catalans, hi ha danses com la sardana de Catalunya o el bolero, el copeo, la mateixa de Mallorca, la jota en moltes zones de la península Ibèrica. Altres danses són la dansa clàssica a Europa, la dansa del ventre a Àfrica i Orient, les danses gitanes de l'Índia fins a la península Ibèrica (flamenc, etc.), els diferents balls de saló (vals, tango, lindy-hop, etc.), la dansa espanyola, la dansa contemporània, les danses urbanes, etc.
Totes les danses, de tots els estils, al capdavall, tenen característiques comunes, com el moviment del cos i l'expressivitat, així com consideracions físiques humanes i universals. Cal recordar que la dansa és un llenguatge més antic que la llengua i una de les arts més antigues.
Història miniatura|esquerra|Dansa dos mil anys aC miniatura|esquerra|Representació d'una escena de dansa dos mil anys dC L'origen de la dansa es pot fer arribar a l'antiguitat, quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis fa pensar que els humans més primitius devien acompanyar els seus rituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar un ball o dansa, que podia ser de molt elemental a molt ric i sofisticat.
Al món occidental, va ser en l'antiga Grècia un dels primers llocs on la dansa, conjuntament amb la música i la poesia, va ser considerada un art anomenat mousiké, l'art de les muses. Hi havia una musa com a referència: Terpsícore. Els primers vestigis grecs provenen dels cultes a Dionís (ditirambes), mentre que va ser en les tragèdies gregues, principalment les d'Èsquil, on es va desenvolupar com a tècnica, amb els moviments rítmics del cor.
A Europa, a l'edat mitjana, es feien balls en ocasions importants, com per exemple el ballet de Déu. En general, però, estaven perseguits per l'Església, que els considerava un ritu pagà. A nivell eclesiàstic, l'únic vestigi eren les «danses de la mort», que tenien una finalitat moralitzadora. A les corts aristocràtiques, es van donar les «danses baixes», anomenades així perquè arrossegaven els peus, de les quals es té poca constància. Un dels primers testimonis a Europa de les danses baixes és el manuscrit de Cervera de 1496. Van ser més importants, però, les danses populars de tipus folklòric, com la cercavila i la faràndula, i famoses les «danses morisques», que van arribar fins a Anglaterra (Morris dances). Altres modalitats en van ser el carol, lestampie, el branle, el saltarello i la tarantel·la.Abad (2004), p. 17-18. miniatura|Classe de dansa (1741), de Pietro Longhi, Galleria dell'Accademia, Venècia Al Renaixement europeu, la dansa va recuperar importància a les corts d'alguns països. A França, per exemple, ballaven la gallarda, la pavana i el tourdion. En aquesta època, es van escriure els primers tractats sobre dansa que avui es conserven, com el De arte saltandi et choreas ducendi de Domenico da Piacenza.Abad (2004), p. 20-24. A començaments del , a Europa predominava una dansa professional de coreografia de tipus col·lectiu molt notable, va començar a desenvolupar-se la dansa clàssica a Europa. A França, a les corts es ballava la Belle Danse, incloent balls com el minuet, la bourrée, la polonaise, el rigaudon, allemande, courante, sarabanda, passepied, gigue, gavotte, etc. A Espanya, alguns balls que van aparèixer van ser la seguidilla, el zapateado, la chacona, el fandango, la jota, etc.Abad (2004), p. 25-35.
Al , va néixer el ballet imperial, amb el qual la dansa clàssica va viure el seu moment de màxima esplendor. Dels Ballets Russes sorgiria el gran ballarí Nijinski, que paral·lelament amb Isadora Duncan, obririen la porta de la dansa moderna, que posteriorment i gràcies a Martha Graham evolucionaria en la dansa contemporània. Gràcies al mestre italià Carlo Blasis, el ballet acadèmic esdevé un llenguatge estructurat i elaborat, fet que comportarà el seu reconeixement internacional, i que el convertirà més endavant en la base del ballet romàntic. Serà, doncs, el moment en què es pot començar a parlar específicament d'història del ballet. Quant a l'escola bolera, aquest segle és un període d'esplendor, en què els representants de l'escola catalana es consoliden com a figures de referència a nivell internacional.
Al Magrib i a l'Orient Mitjà, les danses populars i tradicionals de diferents pobles servirien de base per a fer espectacles de cabaret cap als anys 30 i 40 del , generalment per a un públic occidental. Era l'època de lstar system hollywoodià i això va marcar l'estètica de les ballarines, i en especial la indumentària, i aquesta va influir en la manera de ballar. Al llarg del , va anar incorporant desplaçaments i altres elements de la dansa clàssica i del jazz, a més d'altres danses africanes. Al , les més grans estrelles internacionals de la música pop incorporen alguns elements de dansa del ventre (també anomenada dansa oriental) en les seves coreografies, però només Shakira té veritable formació en aquesta dansa.
Tipus miniatura|Dansa tradicional esquerra|miniatura|Dansa popular actual miniatura|Dansa culta
La majoria de danses no neixen espontàniament, sinó que són fruit i part d'una cultura, culta o popular, particular. Com la llengua, la gastronomia i altres aspectes culturals, la dansa evoluciona i s'adapta a diferents situacions socials i pot estar influenciada per cultures o països que es relacionen amb aquell del qual és originària. Poden ser danses tradicionals o, modernament, danses de "tribus urbanes", no tan localitzades en l'espai geogràfic sinó en un cert entorn sociocultural, com és el cas del hip-hop, per exemple, o del break dance, anomenades danses urbanes perquè poden aparèixer en grans ciutats diferents del món, en part per efecte de l'actual globalització. De vegades, el que considerem danses tradicionals són danses que avui dia ja no són populars sinó cultes, en el sentit que han d'estar apreses en una escola, grup, associació o esbart i que es ballen per tradició, però no, per exemple, de manera espontània per tots els presents en una festa d'aniversari.
Les danses populars no tradicionals són els balls i danses que avui es ballen espontàniament en sales per a ballar (clubs, discoteques, etc.) o al carrer, en festes ordinàries o en festes majors, per a un mateix o en un videoclip, per exemple; i que poden incloure el bakalao, la patxanga, la rumba catalana, les esmentades danses urbanes, etc. Les danses populars tradicionals, en dansa i estrictament parlant (tecnicisme), són les danses actualment populars que tenen una relativa antiguitat, però en el llenguatge comú sovint s'empra aquesta expressió per a parlar de les danses tradicionals.
Molts balls de saló eren danses populars que han perdut popularitat (en el sentit que han passat de moda) amb el temps per a passar a ser danses d'escola. De moment, però, els balls de saló es consideren en general balls més a prop de l'esport musicat (com l'aeròbic, per exemple) que de la dansa. Alguns critiquen que els balls de concursos semblen exercicis gimnàstics que han perdut la sensibilitat i expressivitat dels balls tradicionals (tot i que els europeus es caracteritzen precisament per ser força hieràtics) sense arribar encara a la sofisticació i finesa de la dansa clàssica. El tango argentí n'és una excepció, i també els balls de saló quan són ballats per espontanis en envelats, per exemple.
Algunes danses tradicionals populars, amb el temps, també poden tendir a dispersar-se i difondre's. Poden ser passades pel tamís dels col·leccionadors de danses, que les uneixen o les disposen l'una darrere l'altra, o de refinadors i sofisticadors. D'altra banda, com ocorre amb l'esport, l'artesania i la tecnologia, els professionals de la dansa també acumulen cada vegada més coneixement i hi dediquen més temps. De l'acumulació, refinament i aburgesament de danses populars europees va néixer, per exemple, la dansa clàssica (occidental), que es va estendre a la cultura occidental i a la resta del món, de manera que tampoc no pot ser considerada avui dia com a local (almenys pels occidentals). També es poden considerar universals les posteriors evolucions de la dansa clàssica, com són la dansa neoclàssica, la dansa moderna, la dansa postmoderna i la dansa contemporània, així com la dansa jazz, la vídeo-dansa i la dansa-teatre. Són danses professionals, que tenen com a finalitat crear un espectacle per a un públic, i que requereixen anys de formació en una acadèmia de dansa per a poder ser ballades, a més d'una forma física òptima.
Una visió més àmplia del món permet descobrir que existeixen altres danses clàssiques en nombroses cultures a la Terra. Existeix, per exemple, la dansa clàssica espanyola, que inclou modalitats de danses circumscrites al folklore andalús (com el flamenc), o la dansa del ventre, amb modalitats de danses clàssiques i populars de la cultura oriental (àrab, andalusina, turca...). Aquestes danses són ja danses clàssiques professionals que poden voler o no mantenir encara l'esperit de les danses tradicionals populars de les quals provenen, segons la formació i sensibilitat del ballarí.
Actualment, apareixen coreografies en què es barregen la tècnica del ballet clàssic juntament amb la tècnica del contemporani i apareix un nou moviment que s'anomena neoclàssic. Ara es produeixen moltes companyies que deixen de banda les peces tradicionals de ballet clàssic com per exemple: el Quixot, el Trencanous, el Llac del cignes, i donen pas a coreografies d'aquest estil.
Elements fonamentals de la dansa miniatura|La ballarina Anna Pavlova miniatura|Caminar, restar aturat: coses que es poden fer ballant
L'ésser humà s'ha expressat amb les arts des de la seva aparició a la Terra, i d'aquesta manera ha manifestat alegries, tristeses, desitjos, emocions, comandes i agraïments. Així ens arriben des de temps immemorials les seves arts, i amb això, els seus costums, la seva vida tota, i fins a part de la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, i és possiblement de les primeres arts mitjançant la qual es comunica, i és important destacar que potser és la més simbòlica de les arts, ja que, en prescindir bàsicament de la paraula, s'accentua la necessitat d'una bona transmissió gestual.
La dansa, doncs, és moviment. I un moviment molt especial, ja que requereix cinc elements fonamentals, els quals s'interrelacionen per transmetre un missatge artístic:
Ritme: en un sentit general, és un flux de moviment visual controlat o mesurat, generalment produït per una ordenació d'elements diferents del mitjà en qüestió.