El flamenc és un gènere de música i dansa del , que té com a base la música i la dansa andalusa, en la creació i desenvolupament del qual van tenir un paper fonamental els individus de l'ètnia gitana. El flamenc neix i es desenvolupa a Andalusia, durant el període que va des del al . Té influències morisques, gitanes, africanes, americanes, entre d'altres. El cante, el toque i el baile són les principals facetes del flamenc. Els diferents estils flamencs, s'anomenen palos. El 16 de novembre de 2010 el flamenc va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Els principals centres i famílies flamenques es troben encara en barris i ciutats que van servir de nucli per als gitanos, com Alcalà, Utrera, Jerez de la Frontera i Sevilla. A Catalunya han existit figures molt rellevants, com la bailaora Carmen Amaya.
Etimologia miniatura|Flamencs miniatura|Flandes al La paraula flamenc, referida al gènere artístic que es coneix sota aquest nom, es remunta a mitjan . No hi ha certesa de la seva etimologia, per la qual cosa s'han plantejat diverses hipòtesis:
Paral·lelisme amb l'ocell del mateix nom. Algunes hipòtesis relacionen l'origen del nom del gènere flamenc amb les aus camallargues del mateix nom. Una d'elles diu que el flamenc rep aquesta denominació perquè el llenguatge corporal dels seus intèrprets recorda a aquestes aus. Marius Schneider, en canvi, defensa que l'origen del terme pot estar en el nom d'aquestes aus, però no en la seva semblança amb l'estil dels bailaores sinó en què el mode de mi, que és el predominant en el repertori flamenc, es relaciona a la simbologia medieval, entre altres animals, amb el flamenc.Marius Schneider. El Origen Musical de los Animales Símbolos en la Mitología y la Escultura Antiguas. Barcelona, 1946. Música dels "fellah-minvà", els pagesos moriscos sense terra. Segons Blas Infante el terme "flamenc" prové de l'expressió hispanoàrab fellah minvà, que significa "camperol sense terra".Infante, Blas.Orígenes de lo flamenco y secreto del cante jondo. 1929-1931. Segons ell, molts moriscos es van integrar a les comunitats gitanes, amb les que compartien el seu caràcter de minoria ètnica al marge de la cultura dominant. Infante suposa que en aquest ambient degué sorgir el cante flamenc, com a manifestació del dolor que aquest poble sentia per l'aniquilació de la seva cultura. Tanmateix aquest autor no aporta cap font històrica documental que avali aquesta hipòtesi i, tenint en compte la fèrria defensa que va fer al llarg de la seva vida d'una reforma agrària a Andalusia, per pal·liar la mísera situació del jornaler andalús de la seva època, aquesta interpretació sembla més ideològica i política que històrica o musicològica. No obstant això, el Pare García Barrioso, també considera que l'origen de la paraula flamenc pogués estar en una expressió àrab usada al Marroc, fellah-mangu, que significa «cants dels camperols».García Barrioso. La música hispanomusulmana en Marruecos. Larache, 1941. Així mateix un especialista com de Vega aporta les expressions felahikum i felah-enkum, que tenen el mateix significat.de Vega, Luis Antonio. Origen del Flamenco. El baile de los pájaros que se acompañan con sus trinos. Origen a Flandes. Un altre bloc d'hipòtesis vinculen l'origen del terme amb el territori de Flandes. Segons Felip Pedrell el flamenc va arribar a Espanya des d'aquestes terres durant l'època de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, i d'aquí ve el seu nom.Felip Pedrell. Cancionero Musical Popular Español. Volum II, Apèndix. Alguns autors afegeixen que en els balls que es van organitzar per donar la benvinguda a aquest monarca aparegueren expressions d'ànim com les de Balleu-li al flamenc! Segons el diccionari etimològic del neerlandès, la paraula provindria del fet que es pensava a la península Ibèrica que els gitanos que van crear aquesta música, venien d'un lloc llunyà i del nord, doncs de Flandes. Els gitanos se'ls coneix també com a flamencs. El 1881 Antonio Machado Álvarez, Demófilo, en el primer estudi sobre el flamenc, va argumentar que aquest gènere deu el seu nom al fet que els seus principals conreadors, els gitanos, eren coneguts freqüentment a Andalusia sota aquesta denominació.Demófilo afegeix que els andalusos anomenaven «flamencs» els gitanos en sentit humorístic, ja que per anomenar persona morena (caló i calé signifiquen negre) recurríen al prototip de «persona rossa», usant la figura retòrica anomenada ironia. Els andalusos, en contrapartida, eren anomenats gachós pels gitanos. Machado Álvarez, Antonio. Colección de Cantos flamencos recogidos y anotados por Demófilo. Sevilla, 1881. Vegeu la definició de "gaché" al Diccionario de Real Academia Española. El 1841, George Borrow, en el seu llibre The Zincali: an account of the gypsies of Spain (Los Zíncali: Los gitanos de España) ja havia recollit aquesta denominació popular, el que reforça l'argumentació de Demófilo.
No hi ha cap certesa del motiu pel qual els gitanos eren anomenats flamencs, però hi ha nombroses notícies que apunten cap a un origen en l'argot, situant el terme flamenc dins del lèxic propi de la germània. Aquesta teoria sosté que flamenc deriva de flamància, paraula que prové de flama i que a la Germània es refereix al temperament fogós dels gitanos. En el mateix sentit el diccionari de la Real Academia Española diu que flamenc significa col·loquialment «xulo o insolent», la locució «posar-se flamenc» n'és un exemple.Vegeu la quarta accepció de "flamenco" a al Diccionario de Real Academia Española En un significat similar, el terme "flamenc" és usat com a sinònim de ganivet i de gresca o gatzara per Juan Ignacio González del Castillo, en el seu sainet El soldado fanfarrón (El soldat fanfarró), cap al 1785. Tot i així, Serafín Estébanez Calderón, en les seves Escenas andaluzas (1847) aporta les primeres descripcions de situacions flamenques, i en elles no va utilitzar aquest nom per realitzar aquest tipus de qualificacions.
Cante jondo Segons el diccionari de la RAE, el cante jondo és «el más genuino cante andaluz, de profundo sentimiento» (el més genuí cant andalús, de sentiment profund).Véase la definición de cante hondo o jondo en el DRAE. Aquest diccionari recull com a equivalents les locucions cante jondo o cante hondo, el que avala que el terme jondo no és més que la forma dialectal andalusa de la paraula castellana hondo (profund, pregon), amb la seva característica aspiració de la h provinent de f inicial. Tanmateix Máximo José Kahn arribà a sostenir que el terme jondo procedeix de la locució hebrea jom-tob o yom-tob, desinència d'alguns cants de sinagoga.MEDINA AZARA (seudónimo de Máximo José Kahn). "Cante jondo y cantares sinagogales" en Revista de Occidente. Madrid. 1930. Segons Manuel García Matos e Hipólito Rossy, no tot el cante flamenc és cante jondo.GARCÍA MATOS, Manuel. "Cante flamenco, algunos de sus presuntos orígenes" en Anuario Musical nº 5. 1950. Pág. 99. ROSSY, Hipólito. Teoría del Cante Flamenco. Barcelona. 1966. Pág. 15. Manuel de Falla considerava que el cante jondo era el cant antic, mentre que el cante flamenco era el modern.DE FALLA, Manuel. "El cante jondo", en Escritos sobre Música y Músicos. Introducción y notas de SOPEÑA, Federico. Ed. Espasa Calpe. Colección Austral nº 53. Madrid. 1972.
Història miniatura|esquerra|Gitana de Granada Degut a la dificultat per al seu estudi científic, molts dels estils que han influït en el flamenc es perden en la nit dels temps. Es poden considerar prehistòriques a totes aquelles fases de gestació i evolució, bé del mateix flamenc, bé dels gèneres musicals o lírics en els que troba ascendència, anteriors al , quan es tenen les primeres notícies relatives a intèrprets professionals. És en aquesta etapa prehistòrica on es localitzen els principals substrats i adstrats, que no es poden anomenar de cap manera flamencs, però que poden haver contribuït a la mínima, menor o major mesura a la seva conformació.
Podem considerar protohistòrica l'etapa que abasta des de les primeres notícies sobre el flamenc fins a les primeres gravacions sonores. En aquesta fase, que abasta des de mitjan-finals del a finals del XIX, el flamenc es presenta com un producte si no acabat molt semblant al dels registres sonors. Al començament d'aquest període, el grup de cants que després es dirien flamencs encara romanen separats i aïllats uns dels altres, amb una forta segmentació comarcal i, a vegades, ètnica. Dues són les dades decisives per tal que aquesta situació canviï.
Es pot dir que el flamenc no va néixer espontàniament, sinó que es va generar a partir del folklore popular, on eren abundants els antics "romances juglarescos". Es creu que els gitanos del sud d'Espanya van crear aquesta música dia a dia des de la seva arribada a Andalusia el . Es creu que els gitanos van arribar d'una regió del nord de l'Índia anomenada Sid, que actualment pertany al Pakistan, i que van haver d'abandonar per causa una sèrie de conflictes bèl·lics. Fins al final del , els gitanos han estat quasi sempre nòmades amb professions relacionades amb el pastoreig i l'artesania. La tradició nòmada portà aquest grup ètnic a ser una cultura acostumada a adquirir les formes musicals d'allà on arribava, per reinterpretar-les després a la seva manera.
La música n'és una part molt important, tant en les seves celebracions com en la seva manera de viure. Tot el que necessiten per començar a fer música, és una veu i ritme, que sempre s'hi pot afegir amb les mans i els peus. Per aquesta raó, en les formes més primitives del flamenc no es necessiten més instruments que els que proporciona el cos humà. En la música gitana sempre han estat importants tant la improvisació com el virtuosisme.
Els gitanos van trobar a Andalusia el lloc perfecte per a desenvolupar la seva musicalitat, ja que aquesta regió gaudia d'un impressionant auge cultural, artístic i científic. Aquest fet es devia a quasi vuit-cents anys de barreja de cultures àrabs, jueves i cristianes. La falta de documentació escrita sobre els primers temps del flamenc es produeix perquè aquest es va generar i desenvolupar en un ambient de secular ignorància i sota el regnat de la pobresa més sublim, circumstàncies, aquestes, que no van permetre als primers flamencs deixar testimoni de la seva pròpia experiència; de fet, la imatge que devien donar les primeres escenes flamenques no van motivar els intel·lectuals de l'època per a plasmar-les en els seus escrits.
Així doncs, el flamenc no era considerat llavors com un art, sinó com tot el contrari. En realitat, les poques mencions per part d'alguns intel·lectuals de què es disposa, són en sentit pejoratiu. La primera transcripció a partitura d'una peça flamenca es troba dins de l'òpera "La màscara afortunada" de Neri (Itàlia, ). Podem dir que a finals del el flamenc ja havia establert les seves formes tal com es coneixen avui, malgrat que és una música que no ha deixat d'evolucionar des dels seus orígens i que segueix viva i canviant.
La Guerra de la Independència (1808) Donada la superioritat militar de l'exèrcit napoleònic el gruix de la resistència hispana front a la invasió francesa el constitueix el poble pla, que s'organitza en juntes i practica la tàctica de guerrilles per obstaculitzar l'avanç francès. Nombrosos episodis heroics emplenen aquesta lluita, amb importants baixes entre la població civil, però sens dubte els més emblemàtics són la batalla de Bailén, on grups de bandolers van col·laborar decisivament en la derrota de la cavalleria francesa, i el setge de Cadis, que gràcies al suport naval britànic es va mantenir invicta.