El Protectorat Espanyol al Marroc (; ) és la figura jurídica aplicada a una sèrie de territoris del Marroc en què Espanya, segons els acords francoespanyols firmats el 27 de novembre de 1912, exercí un règim de protectorat. També es coneix com ocupació espanyola del Marroc ().
El protectorat consistia en dos territoris de l'actual Marroc, geogràficament diferents: la zona del nord del Marroc, que inclou les regions del Rif i Yebala, i la de Tarfaya, limitant amb el Sàhara Espanyol, al sud-oest i al nord amb el riu Draa com a frontera. Vuit mesos abans dels acords, França havia creat el seu propi protectorat sobre la major part de l'actual Marroc. Tanmateix, la creació d'una administració colonial sobre els territoris del protectorat en el Rif no es produiria fins al 1927, una vegada la zona va haver estat totalment pacificada. El protectorat duraria fins al 1956, excepte pel que fa al que es coneixia com a protectorat meridional o regió nord de les tres que es va dividir el Sàhara Espanyol.
Antecedents Els orígens remots del protectorat podrien trobar-se en els intents castellans i portuguesos d'expansió al nord d'Àfrica. Durant la segona meitat del i primera del , Castella ocuparia successivament Melilla (1496), Ghassasa i Mers-el-Kebir (1505), el penyal de Vélez de la Gomera (1508), Orà (1509), el penyal d'Alger, Bugia i Trípoli (1510), Bona, Bizerta, Tunis i la Goleta (1535), mentre que Portugal centrava la seva expansió en el litoral atlàntic, prenent Ceuta (1415), Tànger (1471), Mazagan (1502), Mogador (1516), Agadir (1505)... La major part de les places es van perdre durant el mateix , de manera que a l'assumpció de la corona portuguesa per part de Felip II, les úniques places en mans dels reis hispànics eren Melilla, el Penyal de Vélez de la Gomera, Orà-Mers-el-Kebir (pel cantó castellà) i Ceuta, Tànger i Mazagan (pel portuguès).
Encara que durant el regnat de Felip III de Castella es van conquistar també Larraix (1610) i la Mámora (1614), l'ascens de la dinastia alauita va significar la conquesta de la major part de les places en mans de països occidentals. A la mort del soldà Muley Ismael (1672-1727), només Mazagan (Portugal), Tànger (Anglaterra) i Ceuta (que havia preferit seguir al costat dels reis espanyols en 1640, quan Portugal es va independitzar), Melilla, les illes Alhucemas (ocupades en 1673) i el Penyal de Vélez de la Gomera, en mans espanyoles, escapaven del seu domini. D'aquesta forma, només Ceuta, Melilla, les illes Alhucemas i el penyal de Vélez de la Gomera seguien en mans espanyoles a l'inici del . Les places havien conservat sempre un caràcter de presidis, l'ampliació dels quals havia estat una constant durant el . En 1774, el soldà Sidi Mohamed va atacar Melilla, la qual va estar sotmesa a un setge que va durar tres mesos. No obstant això, el setge va ser infructuós i el soldà del Marroc va decidir adoptar una política amistosa cap a Espanya.
Ja en el , la debilitat del soldanat marroquí duu a una progressiva intervenció de països occidentals en els seus afers interns, notablement França, Regne Unit i Espanya. En el cas espanyol, amb el pretext de respondre a un atac sobre Ceuta portat a terme per algunes tribus limítrofes (Incident de la kabila d'Anyera), Espanya atacà a les forces marroquines desenvolupant unes operacions militars de certa envergadura que desembocaren en la batalla de Castillejos, la presa de Tetuan (1860) i la signatura dels tractats de 1860 (Tractat de Pau i d'Amistat entre Espanya i Marroc o de Wad-Ras) i 1861. Mitjançant aquests tractats: S'amplien els límits de Ceuta i Melilla Es concedeix a Espanya un territori en Santa Cruz de Mar Pequeña (Sidi Ifni) que permeti instal·lar un establiment pesquer. S'obliga al soldà del Marroc a pagar una indemnització de 100 milions de francs-or, garantits per l'ocupació de Tetuan. El Marroc es compromet a la signatura d'un tractat comercial i a facilitar l'establiment diplomàtic espanyol a Fes.
Encara que el pagament de la indemnització va crear enormes dificultats financeres al Marroc, la indemnització va ser finalment pagada, pel que Tetuan va ser retornada el 2 de maig de 1862.
El Marroc s'havia convertit en una cruïlla dels interessos europeus: Gran Bretanya, molt sensible a qualsevol amenaça a la seva ruta imperial cap a l'Índia, recelava de la presència francesa en el nord d'Àfrica. França, ocupada ja d'Algèria i poc després Tunis, desitjava consolidar el seu domini sobre el nord d'Àfrica, al mateix temps que vetllava per la seguretat d'Algèria, aviat dividida en tres departaments francesos. Espanya, per la seva banda, buscava assegurar els seus presidis nord-africans al mateix temps que impedir ser ofegada per altres països (notablement França). També buscava una alternativa als imperis colonials perduts a Amèrica. Finalment, Alemanya intervindria al Marroc buscant atiar les divergències entre Gran Bretanya i França. Són precisament les apetències alemanyes les que forçaren França i Gran Bretanya a arribar a un acord, de manera que en 1890, Gran Bretanya decideix deixar mans lliures al Marroc a França (la qual fa el propi amb Egipte en favor d'aquella).
Després dels tractats signats entre el sultà del Marroc i el govern espanyol en els anys seixanta, les relacions amb Espanya foren de pau relativa, amb el propòsit de mantenir lstatu quo. No obstant això, la pau es veuria pertorbada per la crisi de Melilla, que va començar en 1890 i va seguir durant els tres anys següents. Durant aquests anys, els xocs entre les tropes espanyoles estacionades a Melilla i les tribus rifenyes limítrofes havien augmentat, fins a culminar en l'atac a la ciutat durant els dies 27 i 28 d'octubre de 1893, en el qual va morir el general Margallo, governador militar de Melilla. El govern espanyol destacà tropes a Melilla al comandament del general Martínez Campos, davant la possibilitat d'una guerra, el soldà Mulay Hasan destaca al seu germà, amb forts efectius, el qual assoleix reduir la rebel·lió rifenya.
A aquests enfrontaments va seguir un nou període de pau relativa, que hauria de canviar després de la pèrdua de les últimes colònies a Amèrica i el Pacífic en 1898. A partir de llavors, Espanya es va bolcar en la seva expansió sobre el Marroc. França necessitava aliats i li va oferir a Espanya en 1902 el repartiment del Marroc en dues zones d'influència. Donava a Espanya una zona al nord, entre els rius Sebú i Muluya, i altra al sud, entorn de l'antic establiment de Santa Cruz de la Mar Pequeña. El govern espanyol no va acceptar llavors, car temia que Gran Bretanya s'hi oposés, però el 1903 Espanya va veure que els britànics no s'hi oposaven i va signar el tractat franco-espanyol. No obstant això, aquest tractat va reduir la zona espanyola en la part nord, sense Tànger, car França ja no necessitava el seu suport, ja que tenia el britànic. En 1904 Gran Bretanya i França signaven una convenció, per la qual ambdues declaraven que si el soldà no podia mantenir l'ordre, Espanya i França establirien sengles protectorats al Marroc.
Davant la marginació que això suposava per a Alemanya, el Kàiser va desembarcar a Tànger en 1905. Per a evitar una guerra, es va convocar una Conferència internacional per a parlar sobre el Marroc. En 1906 es va celebrar la Conferència d'Algesires (15 de gener - 7 d'abril), la qual, encara que afirmant respectar la independència marroquina, significaria de fet la seva fi. En la conferència es van veure frustrats els intents alemanys per participar en el repartiment del Marroc, però es va acordar el dret de tots els països d'assolir acords econòmics amb el Marroc. A més, s'acceptava el repartiment del país en zones d'influència entre França i Espanya, i el dret d'aquestes a intervenir en elles, si el soldà no era capaç de mantenir l'ordre. Després dels desordres de Casablanca (1907), es comença l'ocupació de les diferents zones d'influència. Finalment, França i Espanya accepten retirar les seves tropes després de diversos episodis bèl·lics. En el cas d'Espanya, cal destacar la denominada guerra de Melilla de 1909, en la qual les tropes espanyoles sofrixen un greu revés militar en la muntanya Gurugú i el barranco del Lobo (redreçat amb prou feines) amb greus repercussions en la política interior espanyola (Setmana Tràgica). El resultat seria finalment l'ampliació de la zona d'influència melillenca per la conca del riu Kert fins a Zeluan i Nador d'una banda, i fins al Cap Tres Forcas per la part oposada.
En 1911 el Marroc estava en completa anarquia. D'acord amb el que preveu la Conferència d'Algesires, el soldà va demanar ajuda a França. Tropes franceses van ocupar la capital del Marroc, Fes. Espanya va ocupar Larraix i Alcazarquivir. Alemanya va enviar una canonera a Agadir. Això va donar lloc a l'acord franc-alemany pel qual Alemanya renunciava al Marroc, i acceptava el Protectorat francès sobre l'indret, a canvi de la cessió de la colònia de Nou Camerun, que donava sortida al mar al Camerun Alemany.
Evolució del protectorat Les contínues ingerències francoespanyoles faran insostenible la posició del soldà, qui, el març signa el Tractat de Fes amb França, pel qual s'estableix formalment el Protectorat francès del Marroc. Mitjançant el Tractat Hispà-Francès signat el 27 de novembre, França va reconèixer a Espanya el territori de la zona nord del Marroc, de manera que va establir-se el protectorat espanyol, amb capital a Tetuan. Els límits entre les zones francesa i espanyola van ser establerts al nord del riu Uarga. Mitjançant el reial decret de 27 de febrer de 1913 se'n va establir l'organització.
Pel febrer de 1913, comença l'ocupació formal del territori, amb l'ocupació pacífica de Tetuan per part del general espanyol Felipe Alfau Mendoza. Posteriorment arriba el primer Califa o representant del soldà de la zona Mulay al-Mahdi, substituït pel seu fill Mulay el-Mahdi en 1923. La premsa de l'endemà va titular: La bandera d'Espanya tremola al vent sobre l'Alcassaba de Tetuan com fa 53 anys (recordant així la primera entrada realitzada en 1860 pel general Prim.
La resistència dels marroquins a l'ocupació va fer que calgués enviar reforços: en 1913 es van arribar els 50.000 soldats espanyols. No obstant això, el començament de la Primera Guerra Mundial, va fer que Espanya deixés d'ocupar territoris, per a evitar una guerra amb altres potències europees.
Acabada la guerra, es reprenen les operacions militars que dugueren el 1919 a l'alt comissari, general Dámaso Berenguer, a establir la pau a Anyera, el Haus i Wad Ras. El 1920 s'ocuparen les altures del Gorges i Ben Karrich i en setembre, després d'una llarga marxa, les altures de Beni Hasan i Xauen. Després del desastre d'Annual, el juliol de 1921, davant les cabiles d'Abd el-Krim, s'obre el camí cap a la dictadura de Primo de Rivera. Seria no obstant això el dictador qui organitzaria en 1925 el desembarcament d'Alhucemas, que amb ajuda francesa suposaria la fi de les guerres del Marroc i l'inici de la pacificació definitiva de la zona i la seva articulació administrativa.
Durant la Guerra del Rif, en 1921-1927, forces combinades francoespanyoles van llançar bombes de gas mostassa sobre els rebels amazics. Calgueren 100.000 soldats espanyols i 325.000 francesos per a completar el control del territori.