miniatura|Viatgers assaltats pels brigants, pintura de Bartolomeo Pinelli (1817). Brigantaggio és un terme que designa el bandolerisme que es va donar a Itàlia, sobretot a finals del i durant el primer decenni del segle següent. L'activitat brigantesca va començar sent un mitjà de supervivència (robar per viure) però va adquirir connotacions polítiques i religioses a començaments del , amb les sublevacions santfedistes i antifranceses. Fou durament reprimit durant l'època del Regne de Nàpols i durant l'ocupació napoleònica, la restauració borbònica i encara més durant el Risorgimento fins a desaparèixer totalment amb el naixement del nou estat italià.
Entre els brigants hi podia haver diferents tipus de persones, de vegades camperols, però també antics militars borbònics sense feina.
Etimologia El terme brigant s'ha fet servir a Itàlia per descriure una persona les activitats de la qual estan fora de la llei. Més endavant es va fer servir en sentit despectiu per referir-se als revolucionaris i inconformistes en situacions socials i polítiques. L'origen de la paraula no està encara aclarit. Segons alguns la paraula procediria de brigants, una tribu celta que habitava antigament a Britànnia, coneguts pels romans pel seu caràcter rebel,altres creuen que deriva d'una altra tribu celta del mateix nom, citada per Estrabó, que habitaven a centre Europa i tenien com a capital Augusta Vindelicorum. Altres opinen que ja formava part del vocabulari romà, perquè hi havia una ciutat a la Llombardia anomenada Brigantium, que fou destruïda durant les invasions germàniques de l'any 259. Altres el relacionen amb un terme celta brig, que vol dir «muntanya» i els brigants serien «gent de les muntanyes».
Orígens i causes El brigantaggio tenia com a causa principal la misèria i la desesperació, eren bandolers que no robaven per ànim de lucre sinó per sobreviure i les seves víctimes eren viatgers adinerats. Però els brigants no robaven per a ells mateixos, compartien el que obtenien amb altres persones necessitades del seu poble i així van esdevenir herois públics. En l'edat moderna, dins dels grups de brigants hi havia gent de diverses classes socials i, de vegades, comptaven amb la complicitat d'algun senyor que els pagava per resoldre assumptes personals. Quan van comptar amb aquest suport, van esdevenir una força al marge de la llei, difícil de controlar.Giuseppe Galasso," Unificazione italiana e tradizione meridionale nel brigantaggio del Sud", en: Il brigantaggio postunitario nel Mezzogiorno d'Italia, Atti del convegno di studi storici (Nàpols, 20-21 octubre 1984), publicat per l'«Archivio Storico per le Province Napoletane», sèrie tercera, a. XXI-CI de la col·lecció completa (1983), p. 4
Va sorgir en llocs de muntanya, especialment al sud d'Italia, on es donaven determinades condicions: carreteres tortuoses passant per llocs aïllats i on la vegetació facilitava l'amagatall. Segons Giustino Fortunato a més de les circumstàncies de misèria ja esmentades, caldria afegir el factor de la ignorància: els habitants que no havien tingut accés als coneixements mínims del saber no veien altra sortida als seus problemes que la delinqüència.
Encara que aquestes condicions es donaven sobretot al sud d'Itàlia, també van haver brigants famosos en altres parts del país: il Passatore (al centre, en aquell temps Estats Pontificis), Carcini (a la zona de Llombardia i Vèneto), Giuseppe Mayno i Giovanni Tolu (a Sicília).
Antecedents Alguns historiadors consideren com a antecedents algunes figures històriques que en època romana lluitaven per defensar els drets de les classes pobres, com el cas d'un dit Seleuro qui amb el sobrenom de "fill de l'Etna", és esmentat per Estrabó. Es diu que assetjava els viatgers de la capital de Sicília fins que l'any 35 aC el van capturar i el van fer gladiador.Estrabó "Geografia" VI 2,6
A l'edat mitjana el bandolerisme es va desenvolupar al centre i al nord de la península Itàlica. Es van formar bandes compostes no només per bandits comuns sinó també per opositors polítics o individus rics que havien estat expulsats de la seva residència després de la confiscació dels seus béns. Per sobreviure, aquestes persones es van veure obligades a amagar-se, atacant als comerciants i viatgers.
A la segona meitat del segle XIV es va donar molta activitat de bandolerisme a la rodalia de Cassino i van adquirir renom els brigants: Jacopo Papone de Pignataro i Simeone de San Germano. A la Toscana operava Ghino de Tacco, procedent de la família noble dels Cacciaconti Monacheschi Pecorai, el qual no va dubtar en robar membres del clergat per exemple l'abat de Cluny. Si bé s'hi havia alguns escriptors, com Giovanni Boccaccio que no el consideraven un bandit cruel amb les seves víctimes, fins al punt de dir que era un brigant gentilhome,Giovanni Cherubini, Scritti toscani, Salimbeni, 1991, p.242 altres el tenien per un delinqüent més, com Dante que l'esmenta al sisè cant del seu Purgatori.
Brigantaggio als segles i miniatura|Els brigants, amb la seva imatge d'herois del poble, van atreure l'atenció de molts artistes; en aquest dibuix el pintor Salvator Rosa (1615-1673) es retrata fent aquesta feina. A finals del segle XVI entre els territoris de l'Emília-Romanya i la Toscana un home, també de família noble, Alfonso Piccolomini, es va fer famós pels saqueigs de la seva banda armada. Inicialment va ser amic del gran duc de Toscana, qui el va salvar de ser capturat ajudant-lo a fugir cap a França. probablement va treballar contractat pels enemics dels Mèdici i dels espanyols dels Presidis Toscans, va amenaçar des de les muntanyes de Pistoia i va aprofitar la fam causada per la carestia del 1590 per sublevar el poble contra els governants mentre feia les seves incursions. El duc i els estats pontificis es van veure obligats a unir-se contra ell i el van capturar el 16 de març del 1591.
Marco Sciarra fou un altre brigant d'aquesta època, del qui es diu que un miler d'homes van ser les seves víctimes i es va enemistar tant amb espanyols com amb els Estats Pontificis. Un altre famós brigant va ser Alfonso Piccolomini, que atacava per l'Úmbria, el Laci i la regió de les Marques. Altres capitans de colles de brigants eren: Battistello da Fermo, Francesco Marocco, Giulio Pezzola i Bartolomeo Vallante; mentre que al mateix període va sorgir a Calàbria Marco Berardi congeut pel sobrenom de "Rei Marcone".Enciclopèdia Trecani Re Marcóne
En aquesta època es va fer famós un caçador de brigants, el capità Antino Tocco, capturant-ne alguns al Regne de Nàpols.El 1557, el papa Pau IV va ordenar la destrucció d'un poble: Montefortino ja que tots els seus habitants o eren brigants o els en donaven suport.Cesare Cantù, Storia universale di Cesare Cantù, volum 2, volum 8, llibre 15, cap. XXVII, nota 6, Unione Tipografico-Editrice, 1888 Cesare Riccardi, conegut pel sobrenom "Abate Cesare", es va veure empès a la vida de brigant per haver matat un noble el 1669 i ser declarat fora de la llei; entre les seves pràctiques estava el segrest de persones a canvi de diners, que podia durar mesos.[ http://www.paternopolionline.it/ds/156-storia/storia-paternopoli-diritto-alla-storia/230-capitolo-20-labate-cesare-riccardi-e-le-conseguenze-del-brigantaggio L'abate Cesare Riccardi e le conseguenze del brigantaggio]
El papa Sixt V es va proposar fer els seus territoris més segurs i va aconseguir capturar-ne molts. El seu pla d'acció va consistir en tres punts: petits grups d'homes armats amagats als boscos combatien els bandolers; pagament de recompenses als delators; als brigants acusats de delictes menors se'ls oferia a canvi de la seva rendició treballar a les tropes pontifícies.Bartolomeo Pinelli Picturesque brigands El 1595 el papa Climent VIII també va destinar algunes companyies armades a contraatacar els bandolers que atacaven per les províncies de Frosinone i Anagni. Probablement si tots els governants italians haguessin unit esforços el problema s'hagués acabat, però la realitat era una altra. El 1594 aquest papa es lamentava de l'actitud del virrei de Nàpols donant fugida als bandits.
Segons Rovani, durant els dos segles de domini espanyol a Nàpols, els bandits van governar el país. Els nobles, si no volien ser víctimes del seu assetjament es veien obligats a protegir-los, però també usant-los de vegades com a pinxos quan els era convenient, fet que va atreure a la regió persones sense res a perdre en una època (1647 - 1672) de temps políticament turbulents en relació als francesos. Al març del 1645 es va emetre a Nàpols un perdó general a tots els bandits que acceptessin canviar la pena de mort per un enrolament a la milícia. Un historiador contemporani va estimar que es van donar d'alta al voltant de 6.000 homes, d'una població de 2 milions de persones. A Crotona, el famós bandit "Rei Marcone" va fer una contraoferta: dos mil escuts a canvi d'un marquès espanyol i deu per cada cap d'espanyol mort.Pietro Zerella, Alle radici del brigantaggio , part II
El i el període preunitari miniatura|Escena de lluita per reprimir la briganteria El 1760 el brigantaggio va agafar força al Regne de Nàpols, una colla de bandits assaltaven a tothom qui podien i els obligaven a pagar un "impost", fins i tot van segrestar el cardenal Innico Caracciolo. Angelo Duca (conegut com a Angiolillo) que havia estat atacant pel territori de la Campània, la Pulla i especialment a Basilicata, fou capturat el 1784, va ser penjat a Salern, però la seva mort havia de servir d'exemple dissuasiu per altres com ell i, per això, van tallar a trossos el seu cadàver i el cap va ser exposat a Calitri.No va ser l'únic cas en què es va exhibir el cos del delinqüent mort, com a prova de l'acció de la justícia, entre altres casos està el de Stefano Pelloni, dit "el Passatore", executat a Romagna el 1851, el cos del qual fou portat en carro de poble en poble.
El 1799 el cardenal Fabrizio Ruffo va crear l'Exèrcit de la Santa Fe, per combatre els revolucionaris que havien enderrocat al rei de Nàpols. Entre els reclutats com a santfedistes, el cardenal va acceptar molts brigants. Els borbònics van lluitar fortament contra el brigantaggio perquè, més que mai abans, havia pres unes connotacions polítiques que no convenien als monàrquics; de fet, molts ciutadans donaven suport als brigants. Entre els caps dels brigants d'aquesta època es recorden en especial quatre: Pronio, Sciarpa, Fra Diavolo, el més famós i que finalment va acceptar enrolar-se en l'exèrcit napolità a canvi de la condonació de la pena, i Gaetano Mammone, descrit com una persona extremament cruel. Valentino Alonzi, lloctinent de l'anterior, va ser un dels majors bandits de l'època preunitària; la majoria d'ells, van arribar al grau de coronel i van rebre honors. miniatura|Assetjament final contra el brigant Papa Ciro Caiguda la República, els brigants no van abandonar el seu sistema de vida. Mammone fou capturat i va morir a la presó el 1802. Fra Diavolo va estar temporalment empresonat l'octubre del 1800, però fou alliberat per ordre del rei Ferran IV i se li va permetre tornar a la seva ciutat amb el grau de Comandant General del departament d'Itri, en compensació per haver defensat el país dels invasors francesos napoleònics. miniatura|Enfrontament armat contra el brigant Pinelli