Les metadades (de la grec μετα, meta, 'després de, més enllà de' y llatí datum, 'el que es dona', «dada»), literalment «sobre dades», son dades que descriuen altres dades.
Les metadades són la via per a comunicar informació sobre un document o sobre els recursos que directament es relacionen amb la seva accessibilitat. Són, a més, una eina bàsica en l'organització, classificació i descripció de la informació, tasques pròpies de l'arquitectura de la Informació.
Definició Metadada és tota aquella informació descriptiva sobre el context, qualitat, condició o característiques d'un recurs, dada o objecte amb la finalitat de facilitar-ne la recuperació, autentificació, avaluació, preservació i/o interoperabilitat. La definició genèrica de ‘metadada’, segons figura en l'Esquema Nacional d'Interoperabilitat(ENI), és “dada que defineix i descriu altres dades". Existeixen diferents tipus de metadades segons la seva aplicació.
Així, en definir un grup de metadades per a un objecte l'estem descrivint de manera que aquesta informació ajuda els usuaris a identificar si l'objecte els és útil i a localitzar-lo ràpidament.
Són exemples de metadades:
L'encapçalament d'un fitxer multimèdia (imatge, vídeo o àudio). El resum d'un document. El catàleg d'una base de dades. Les paraules extretes d'un text. Les "pàgines grogues".
A més, a Internet també es poden trobar en altres formats: Índexs de documents continguts a una intranet. Adreces IP o DNS. Encapçalaments de missatges de correu electrònic. Descripció dels arxius accessibles via FTP. Termes extrets pels motors de cerca
Distinció entre dades i metadades La majoria de les vegades no és possible diferenciar entre dades i metadades. Per exemple, un poema és un grup de dades, però també pot ser un grup de metadades si està adjuntat a una cançó que el fa servir com a text.
Moltes vegades, les dades són tant "dades" com "metadades". Per exemple, el títol d'un text és part del text com alhora és una dada referent al text (dada com a metadada).
Metadades sobre metadades Com que les metadades són dades en si mateixes, és possible crear metadades sobre metadades. Encara que, a primera vista, sembla absurd, les metadades sobre metadades poden ser molt útils. Per exemple, fusionant dues imatges i les seves metadades diferents pot ser molt important deduir quin és l'origen de cada grup de metadades, registrant això en metadades sobre les metadades.
Metadada de gestió de documents Informació estructurada o semiestructurada que fa possible la creació, gestió i ús de documents al llarg del temps en el context de la seva creació. Les metadades de gestió de documents serveixen per identificar, autenticar i contextualitzar documents, i de la mateixa manera les persones, els processos i els sistemes que els creen, gestionen, mantenen i utilitzen.
Origen Les metadades tenen el seu origen en els catàlegs, probablement inventats pels Sumeris. Al llarg dels segles les taules de fang que aleshores s'utilitzaven van anar evolucionant fins a esdevenir llistes manuscrites i, posteriorment, es van convertir, gràcies a l'aparició de la impremta, en catàlegs de llibres. Aquests primers catàlegs eren impresos que, simplement, ordenaven alfabèticament els elements sense cap altra mena de classificació més sofisticada. Un gran avenç va ser, pels volts de l'any 1900, l'aparició de les targetes, les quals, entre altres avantatges, podien ser actualitzades. D'aquesta manera els catàlegs es van convertir en un conjunt de targetes, una per a cada llibre, amb les seves corresponents entrades que podien ser, per exemple: títol, autor i tema. Així, la targeta indicava la localització de l'element en la biblioteca i, a més, en proporcionava informació addicional. És a dir, donava la informació mínima per a identificar el recurs.
En la dècada dels 60 els mètodes de producció en massa, juntament amb la irrupció dels ordinadors, van fer necessari disposar de més d'una còpia dels catàlegs que ja existien, però els catàlegs de targetes no podien absorbir aquests nous requeriments. Va ser aleshores quan es va fer palesa la necessitat de desenvolupar estàndards de codificació, les avui en dia anomenades "metadades".
L'ús de metadades ha estat recomanat pel W3C o World Wide Web Consortium, com a punt de control amb nivell de Prioritat 2 per a l'accessibilitat a la Web.
Evolució de les metadades a la Web A la Web, les metadades no estan governades per autoritats centrals (com una biblioteca nacional), sinó que consisteixen en múltiples grups, organitzacions i persones treballant independentment. Des que va sorgir internet s'han anat desenvolupant diferents estàndards dirigits a diferents objectius:
1. MAchine Readable Cataloguing (MARC)
MARC va ser concebut per a transmetre dades d'un sistema a un altre i va ser revolucionari perquè va incorporar camps de llargada variable. Conté diversos camps: ".directori": són alfanumèrics, de llargada fixa, que determinen el nom, llargada i on comença cada camp de descripció. ".control": s'utilitzen per a classificar la informació en termes de temps i lloc. "de descripció variable": contenen dades de catalogació tradicionals, i són precedits per un codi definit que va des de 001 a 999 on, per exemple, el codi 650 és la matèria per tòpic del recurs.
Des que es va generar MARC, es van desenvolupar 20 estàndards més a escala nacional (DenMARC, AZMARC, CHMARC, UKMARC, CAN/MARC, etc.). El més conegut és USMARC (United States MARC), també anomenat LC-MARC, que va ser desenvolupat el 1968 per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. A més, des del 1977 existeix una interllengua entre els diferents estàndards MARC, creada gràcies a un esforç de cada agència bibliogràfica nacional, on es van crear traductors des del seu estàndard fins a arribar a un esquema UNIMARC (UNiversal MARC) i viceversa.
2. ISO 23950 (Z39.50)
Té el seu origen l'any 1988 als Estats Units, moment en què fou aprovat per la NISO (National Information Standards Organization).
És un protocol per a la generació de consultes de múltiples catàlegs "on line". El seu punt més fort és que permet a un usuari d'un sistema buscar i recuperar la informació sense saber la sintaxi utilitzada pels altres sistemes. Posseeix un protocol XML anomenat XER i és portable a SQL. Evolució de les Metadades. Tant MARC com Z39.50 són emprats àmpliament per les entitats bibliotecàries tradicionals i és probable que ho continuïn sent per un temps a causa de l'alt cost en què han d'incórrer aquestes entitats per a mutar de format, a més del poc finançament amb el qual compten per a dur a terme aquestes tasques.
3. Standard Generalized Markup Language (SGML)
Les seves arrels es remunten al 1969, quan als laboratoris IBM es desenvolupà Generalized Markup Language (GML), llenguatge que evolucionà fins al 1974, moment en el qual es va passar a dir SGML. La International Organization for Standardization (ISO) el va aprovar i va publicar el llenguatge el 1984 amb el nom d'estàndard ISO 8879.
Aquest estàndard internacional consta d'un conjunt de regles per a descriure l'estructura d'un document, de tal manera que poden ser intercanviats a través de plataformes computacionals. SGML, doncs, és un llenguatge de marcatge de documents extremadament flexible i és, avui en dia, la base dels llenguatges de marcatge més emprats.
En SGML un document està definit en funció de l'estructura de les entitats que el conformen. Aquestes entitats s'organitzen en una estructura lògica jeràrquicament, determinant l'estructura dels elements del document. Les entitats, a més, poden ser compartides per diferents documents. El marcatge que efectua es porta a terme mitjançant delimitadors i etiquetes de la forma:
element .
Aquestes etiquetes poden estar aniuades i es representen mitjançant el conjunt de caràcters bàsics d'acord amb l'estàndard ISO 8879.
En el context històric de les metadades la introducció de SGML va tenir un paper fonamental, ja que va aconseguir establir un nou paradigma en el qual les dades deixen de ser només dades: els documents SGML contenen per separat (en el sentit lògic) els continguts, l'estructura i el format.
4. Document Type Definition (DTD)
Els seus orígens es remunten al 1978 quan, també als laboratoris IBM, es van publicar els primers DTD com a part del ja explicat desenvolupament SGML.
Així doncs, DTD són aplicacions d'SGML utilitzades per a definir les estructures o bé de múltiples documents o bé d'un tipus en especial. Aquestes estructures es defineixen indicant regles tals com noms dels elements permesos, el contingut de cada tipus d'element i l'ordre en el qual els elements poden aparèixer.
Un dels més coneguts és el DTD d'HTML (HyperText Markup Language), que explicarem amb més detall més endavant, que defineix les regles que donen llum a aquest massiu llenguatge de marcatge de pàgines Web. Un altre exemple d'ús dels DTD el trobem a les biblioteques, on se n'utilitzen de diversos tipus, com ara EAD (Encoded Archival Description) per a la descripció bibliogràfica, i TEI (Text Encoding Initiative) per al marcat de les versions electròniques de textos culturals.
5. The Warwick Framework
Aquesta iniciativa va néixer l'abril del 1996, moment en el qual es va portar a terme un workshop a la Universitat de Warwick. Aquesta trobada va comptar amb més de cinquanta representants de bibliotecologia, estàndards d'Internet, marcat de text i projectes de biblioteques digitals.
El concepte que s'amaga darrere d'aquesta iniciativa és mantenir múltiples conjunts de metadades independents uns dels altres en un sol lloc o .framework., amb l'objectiu de proveir de mitjans per a administrar i accedir a conjunts de metadades per separat. Aquest marc permet l'existència de diferents sintaxis en cada conjunt de metadades d'acord amb els requerimetns semàntics, promovent la interoperatibilitat i extensibilitat en el moment de manipular (de forma selectiva) aquests paquets per part dels agents o sistemes que l'utilitzen.
Els framework poden tenir dos tipus d'objectes: Paquets: està definit com un conjunt de metadades tal com pot ser Dublin Core. Contenidor: està definit com el lloc on s'emmagatzemen altres contenidors o paquets. El contenidor pot tenir dos tipus d'estats:
Transients: és un objecte de transport entre repositors clients i agents. Persistents: són els que perduren en el temps i són accessibles mitjançant un identificador universal.
miniatura|450px|Relacions entre llenguatges de metadades.
Aquest framework va ser resultat d'una anàlisi de Dublin Core i va influenciar molt en la creació de Resource Description Framework (RDF).
Així doncs, un cop vista l'evolució de les metadades a la web, en podem extreure, entre d'altres, una conclusió clara: per tal que les metadades es puguin implementar, és necessari un llenguatge. De llenguatges n'existeixen molts, que acostumen a ser derivacions i perfeccionaments dels seus precedents, tal com es pot veure a la figura de la dreta.
Necessitat de les metadades