Labadia territorial de Montecassino (abbazia territoriale di Montecassino ; Abbatia Territorialis Montis Cassini ) és un bisbat de l'Església catòlica, immediatament subjecta, que pertany a la regió eclesiàstica Laci. Actualment està regida per l'abat Donato Ogliari, O.S.B.
Territori Fins al 2014 l'abadia territorial de Montecassino comprenia 53 parròquies, amb un total de 80.000 batejats, estenent-se per la part sud-oriental del Laci i l'extrem nord de la Campània, als municipis de Cassino (on tenia la seu), Castelnuovo Parano, Cervaro, San Giorgio a Liri, Pignataro Interamna, San Vittore del Lazio, Sant'Andrea del Garigliano, Sant'Ambrogio sul Garigliano, Sant'Apollinare, Vallemaio, Viticuso, Acquafondata, Vallerotonda, Sant'Elia Fiumerapido, Atina, Belmonte Castello, Villa Latina, a la província de Frosinone; i Rocca d'Evandro e San Pietro Infine a la província de Caserta.
El 23 d'octubre de 2014 el papa Francesc, aplicant el motu proprio Catholica Ecclesia del 23 d'octubre de 1976,Text a la pàgina del Vaticà reduí el territori de l'abadia territorial a una sola església abacial i el monestir, amb la pertinença immediata. La resta de l'antic territori passà a la diòcesi de Sora-Aquino-Pontecorvo, que modificà contextualment el nom pel de Sora-Cassino-Aquino-Pontecorvo.Butlletí de la Santa Seu.
Història Quan sant Benet cap a l'any 529 va fundar l'abadia de Montecassino a l'acròpolis que es trobava a la muntanya de l'antiga castrum Casinum, a la frontera meridional del Latium novum, sembla que va aconseguir la construcció públic gràcies al suport de les famílies locals més prominents i amb l'aprovació de les autoritats de l'església més propera, probablement – trobant-se vacant des de feia temps la de Cassino-, que Costanzo, bisbe d'Aquino, la que s'estima per Benet és recordada en el segon llibre dels "Diàlegs" del papa sant Gregori el Gran.
La ciutat de Casinum, ja una plaça forta sannitica, posteriorment fidel a Roma, també havia estat assaltada al per les incursions dels visigots i vàndals. Dels bisbes que van ocupar la seu només un nom té un cert historial de crèdit, el de Severus Cassinas, del qui hi ha proves de la seva participació en el sínode romà de 487, la memòria del qual van mantenir fidels els mateixos monjos de Montecassino, que el recordaven ja en els calendaris més antics de Montecassino de finals del , mentre els que no tenen fonament són els noms d'altres dos presumptes bisbes de Cassino, Caprarius Cassitanus (?), que va intervenir en el Concili romà del 465, i Fortunato.
En aquesta àrea, sense la cura d'un veritable pastor, Sant Benet aviat va començar a exercir una tasca d'evangelització amb l'autoritat d'un carisma del que no va escapar el mateix rei dels Gots, Tòtila, qui el va anar a visitar just abans d'assetjar a Roma el desembre de 546, rebent entre altres la predicció de la seva mort imminent. Els quatre primers successors del sant en el govern de Montecassino van ser Costantino, Simplicio, Vitale i Bonito, l'últim dels quals va veure el monestir destruït pel llombards en 577, amb el posterior exili de la comunitat monàstica a Roma i la seva probable extinció.
S'obre en aquest punt un buit en la documentació que acaba només al voltant del 718, quan el noble pelegrí Petronace, provinent des de Brescia i enviat a Montecassino pel papa Gregori II, posà les bases per al renaixement de l'antic monestir, gràcies a la política col·laboració entre el ducat de Benevent, i la Seu Apostòlica. I el duc de Benevent Gisulf II celebrà el 744 un acte transcendental per al futur de l'abadia de Monte Cassino, fent-li donació de «totes les muntanyes i les planes al voltant»: aquest va ser, de fet, l'assentament original de la "Terra di San Benedetto", corresponent a la zona compresa entre les comarques d'Aquino, Teano, Comino, Venafro i el ducat de Gaeta. Uns anys més tard, en 748, el papa Zacaries va emetre a favor de l'abadia un primer privilegi d'exempció, que ens ha arribat en una redacció espúria, elaborada sobre la base d'un document autèntic del mateix papa, que s'ha perdut.
Va ser un primer esbós de la forma de la jurisdicció espiritual de Montecassino, a continuació va confirmar el privilegi de data incerta, emèe pel papa Nicolau I (858-867), en el que es reconeix l'exempció total de l'abadia de qualsevol jurisdicció episcopal. La Seu Apostòlica garantia també de manera explícita l'obra de govern dels abats cassians a partir sobretot de Gisulfo († 817), que a la plana havia fundat el nou monestir del Salvador en el que constitueix el centre és l'organització senyorial a la Terra Sancti Benedicti ja a la ciutat futura fundada per l'abat Bertario amb el nom de grecizant de "Eulogimenopoli" (ciutat de Benet), posteriorment substituït pel de San Germano (ara Cassino).
Aquestes prerrogatives, que també van sorgir en l'establiment de nous assentaments, es van confirmar en el privilegi del papa Joan VIII de 22 de maig de 882, just abans de la segona destrucció del monestir pel sarraïns, que el 22 d'octubre de 883 provocaren la mort del mateix abat Bertario i el llarg exili, primer a Teano (883-914), després a Càpua (914-948) de la comunitat monàstica.
Des del al llindar de l'edat moderna La restauració final dels monjos de Montecassino després de l'exili coincideix amb el govern de l'abat Aligerno (948[-950]-985). Aquest el 7 de juny de 967 va obtenir amb el consentiment de l'emperador Otó I la concessió d'un ampli privilegi per part de Pandolfo I Capodiferro, Príncep de Càpua i Benevent, que reconeixia el dret a construir torres i castells en totes les propietats monàstiques, sense ingerència d'agents privats o públics. Afavorida en paral·lel per l'exempció pontificia i per la protecció imperial, la Terra de Sant Benet es consolidà i va créixer, mentre que entre el segles i el monestir de Montecassino assolí el seu zenit, simbolitzat per l'abat Desiderio (1058-1087), el futur Papa Víctor III.
Montecassino apareix, com escriu el Baronio, com un veritable "viver de pastors sants", fins al punt que diversos monjos ocuparen en aquests anys les càtedres episcopals de Gaeta, Fondi, Sora, Isernia, així com Benevent, Salern i Nàpols.
La consagració de la basílica casinesa pel papa Alexandre II l'1 d'octubre de 1071, amb la participació de nombrosos arquebisbes, bisbes i senyors locals, és com un segell imprès en un moment en què tant Montecassino com Cluny van contribuir a la reforma de l'Església defensada per la Seu Apostòlica. En els anys següents, però, el final del regne normand, els conflictes relacionats amb la successió dels Hohenstaufen i el mateix domini de Suàbia fins a la mort de Frederic II de Suàbia (13 de desembre de 1250) tindria greus repercussions en la terra de Sant Benet, amb algun raig de llum, de la mateixa manera que la presència primerenca dels franciscans a San Germano amb el permís de l'abat Landolfo Sinibaldo (1227-1236).
Només amb el nou rei Carles I d'Anjou a l'abadia i a la seva àrea de permanença s'inicià un nou període d'estabilitat promogut per l'abat Bernardo Aiglerio (1263-1282), ja monjo de l'abadia benedictina de Saint-Martin de Savigny, amic de sant Tomàs d'Aquino, qui a més de consultes formals per a la recuperació de drets, rèdits i serveis deguts a l'abadia per les persona i dels pobles que gravitaven al voltant, també se celebraren en 1275 el primer sínode diocesà dels quals té notícia. En el període del pas del al es registraren abats curts i inestables fins que el Joan XXII, en el marc del programa de restauració de l'hegemonia Güelfa-Anjovina a Itàlia, el 2 de maig de 1322 amb la butlla Supernus opifex elevà l'abadia a la categoria de seu episcopal. A continuació, Urbà V, que després es va reservar per a si mateix el càrrec d'abat, amb la butlla Romanus Pontifex el 31 de març de 1367 va abolir l'episcopat i restaurar l'estatus abacial.
Cap al final del s'inicia la construcció del principal santuari marià diocesà de Santa Maria de Piternis a Colleragni prop de Cervaro, al lloc dels suposats miracles realitzats per la Verge. No obstant això, els terribles efectes del terratrèmol de 1349, les complicacions causades pel Cisma d'Occident (1378), les disputes sobre la successió al Regne de Nàpols, fins a l'arribada d'Alfons V d'Aragó (1442), gravaren en gran manera la sort de Montecassino, que per cert des 1454 fins al final del que va ser confiada a quatre abats, un dels quals fou el futur papa Pau II.
Del fins al Annexada el 1504 a la Congregació de Santa Giustina dita de Unitate, que en aquell temps era anomenada «Cassianessa», l'abadia, una part integral del Regne de Nàpols ja havia entrat a l'òrbita espanyola, va renéixer novament sota la direcció de Eusebio Fontana, que va començar la sèrie de visites pastorals i també els estatuts dictats pel clergat de la ciutat de San Germano. En aquest període també se celebraven sínodes, entre els quals van tenir una especial ressonància els celebrats per l'abat Crisòstom d'Alexander (1527-1531).
També en l'aplicació de les regles establertes pel Concili de Trento, el 1590 es va establir el seminari diocesà.
Durant el també hi va haver episodis de contrast entre l'abadia i la ciutat de San Germano, que aspirava a obtenir el títol de ciutat reial per tant alliberar-se de càrregues feudals, seguit en això pel capítol dels canonges de la col·legiata de San Germano, que buscava tenir el seu propi bisbe i eliminar així la jurisdicció espiritual dels abats. Una instància de 1674 a aquest efecte a la Congregació de Bisbes i Regulars va ser rebutjada per la Rota Romana el 30 d'abril de 1677; a continuació, el 22 de març de 1686 el Innocenci XI amb la butlla Alias in causa plantejà la qüestió d'un «perpetu silenci». Encara el 4 d'agost de 1725, Benet XIII amb la butlla Quod inscrutabilis va ratificar la voluntat expressada en el Concili de Roma aquell mateix any, a favor de la jurisdicció diocesana dels abats de Montecassino.
De les supressions del al Vaticà II Promulgada el 13 de febrer de 1807 la llei napoleònica de supressió dels ordes monàstics al regne, el 21 de febrer de 1810 va ser seguida per una carta ministerial amb la qual l'abat Aureli Visconti va ser privat de la jurisdicció pastoral, i les zones de la diòcesi van ser dividits entre els bisbes veïns, que però, van seguir col·laborant amb l'abat, que la Seu Apostòlica reconegué com l'únic pastor legítim de la zona de Cassino.
Només el 1815, amb el retorn de Ferran IV de Borbó en el tron del regne de Nàpols i amb el suport conjunt del sobirà i del papa Pius VII, va ser restaurat en l'exercici de la jurisdicció espiritual, ara lliure de les limitacions del poder feudal i de la jurisdicció civil, segons el que ha confirmat pel concordat del 16 de febrer de 1818.
El 19 de novembre de 1834, Gregori XVI amb la butlla Romanus Pontifex, abolí la jurisdicció prepositural que havia gaudit durant segles Atina i la posà sota l'autoritat de l'abadia de Montecassino. El 1838 va cedir les parròquies calabreses de Cetraro i de Fella a la diòcesi de San Marco Argentano.
Restaurat el càrrec de rector per Lleó XIII el 1878, s'atribueix als abats cassianesos, mentre que l'església atinata de Santa Maria va ser declarada cocatedral. Finalment, amb el decret Montis Casini et aliarum. De mutatione finium. Ad Casinum montem de la Congregació per als bisbes del 21 de març de 1977, tot el territori de la prebostura d'Atina va ser conglomerat a l'abadia territorial de Montecassino, mentre que al mateix temps es declarava suprimida el nom de «prebositura».
miniatura|La càtedra de l'abat a l'interior de la catedral de Santa Maria Assunta e San Benedetto abate