Joan Andrés i Morell (Planes, el Comtat, 15 de febrer de 1740 - Roma, 12 de gener de 1817) fou un sacerdot jesuïta, humanista, historiador i crític literari valencià de la Il·lustració, autor de la primera història de la literatura universal i comparada.

Biografia Noviciat i ordenació. Docència a Gandia Fill d'una família de la petita aristocràcia rural, va fer els primers estudis al Seminari de Nobles de València, i prengué els hàbits de la companyia de Jesús el 24 de desembre de 1754 a Tarragona, on va fer el noviciat. Després seguí estudis de filosofia al col·legi de Girona, de teologia al col·legi de Sant Pau de València, perfeccionant-se al mateix temps en les llengües grega i hebrea, i aprenent la francesa i la italiana, i aquí va ser ordenat sacerdot el 1763.Fuster 1830, pàg. 393a. Des del 1764 ocupà la càtedra de retòrica i poètica de la Universitat de Gandia, quan n'era rector Mateu Aimeric, i hi va ensenyar també llatí, grec i hebreu. En aquest temps va fer amistat amb Gregori Maians, facilitada per la proximitat a Oliva, on aquest residia llavors. L'abril del 1767, decretada l'expulsió dels jesuïtes per Carles III, Maians intentà sense èxit obtenir del monarca l'excepció del seu amic en atenció a la seua vàlua i joventut, ja que no havia pogut dissuadir-lo d'abraçar la companyia, però el mateix Andrés decidí seguir els seus germans de religió a l'exili d'Itàlia, tot i que encara no havia professat l'orde.Biografía eclesiástica 1848, p. 657.

L'exili a Itàlia Bonifacio Durant els primers catorze mesos d'exili, va romandre confinat amb els seus confrares en la petita ciutat de Bonifacio, llavors en mans dels genovesos i assetjada pels corsos, on participà en les sessions acadèmiques promogudes, malgrat les privacions obligades per aquella situació, per un dels seus companys d'exili, l'erudit Tomàs Serrano, en les quals es llegien i comentaven oracions llatines, gregues i hebrees compostes pels jesuïtes joves,Fuster 1830, pàg. 393b. abans de ser traslladats a les legacions pontifícies de Bolonya i Ferrara. miniatura|Palau Bianchi, Màntua Ferrara. Màntua A Ferrara, Andrés fou elegit per a ensenyar filosofia als alumnes de l'institut jesuític, i per a aquest propòsit publicà el 1773 el seu primer llibre, Prospectus Philosophiae Universae. Aquest mateix any, el 15 d'agost, va tenir lloc la seua professió dels quatre vots amb què s'uní indissolublement a la Companyia de Jesús, pocs mesos abans de la dissolució d'aquesta pel papa Climent XIV.Biografía eclesiástica 1848, p. 658. Quan això es produí, el marqués de Bianchi, que anteriorment l'havia reclamat com a preceptor del seu fill, el va acollir en el seu palau de Màntua, dotat d'una abundant i selecta biblioteca, i aquí va residir els vint-i-tres anys següents, durant els quals elaborà la major part de la seua obra i desenvolupà una intensa activitat intel·lectual: demostrà els seus excel·lents coneixements de dinàmica de fluids obtenint el segon lloc (només superat per l'escolapi Fontana, un dels matemàtics italians més insignes del moment) en la resolució d'un problema d'hidràulica proposat el 1774 per l'Acadèmia mantuana; visità diverses ciutats italianes fent recerques bibliogràfiques en biblioteques, salons i universitats, publicà nombrosos treballs científics, històrics i d'erudició humanística, polemitzà amb crítics com Tiraboschi i Bettinelli, que havien atribuït la corrupció del gust en les lletres italianes del , entre altres causes, a la influència espanyola,Menéndez Pelayo 1942, p. 33 s. reivindicà la importància de Galileu com a fundador de la ciència moderna tot situant-lo per damunt de Bacon i Descartes,López Piñero-Navarro 1995, p. 353. i la seua fama s'estengué per tots els cercles intel·lectuals d'Europa; escriptors i pensadors com Herder, Goethe i Moratín, arxiducs i emperadors com el príncep Ferran i la seua esposa Maria Beatriu d'Este, Josep II i Leopold II, papes com Pius VI i Pius VII, no desaprofitaren l'ocasió de visitar-lo si passaven per Màntua, el tractaven amb deferència extraordinària i li assignaven càrrecs o pensions.Biografía eclesiástica 1848, p. 660.Menéndez Pelayo 1942, p. 42. miniatura|Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, antiga seu de la Biblioteca Reial borbònica Parma. Nàpols. I finalment, Roma El 1797, es refugià a Parma fugint de la invasió de la Llombardia per les tropes napoleòniques. El 1799, Francesc I d'Àustria el nomenà reformador de la Universitat de Pavia,Biografía eclesiástica 1848, p. 661. i un any després s'establí de nou a Parma, fins que, en ser ocupat també pels francesos aquest ducat, es traslladà amb els altres jesuïtes a Nàpols el 1804. Aquí va ser distingit per Ferran IV amb el càrrec de director del Reial Seminari de Nobles. En envair aquest regne els francesos i pujar al tron Josep Bonaparte, aquest el posà al capdavant de la Biblioteca Reial, i quan va restablir, el març de 1807, l'Accademia Ercolanese (fundada el 1755 per Carles III), Joan Andrés va ser un dels primers acadèmics que va nomenar. Murat, successor de Bonaparte quan aquest va renunciar al tron napolità, no sols el mantingué com a prefecte de la Biblioteca Reial, sinó que li atorgà també el càrrec de secretari perpetu de l'Acadèmia. En aquestes ocupacions, passà els darrers anys de la seua vida, cada vegada més malalt i ja quasi sense vista, continuant, malgrat això, la publicació dels seus treballs i atenent la seua nombrosa correspondència amb l'ajut del seu jove assistent i deixeble napolità Francesco Manefa. El 1814, restablerta la companyia de Jesús per Pius VII, li va ser concedit de traslladar-se a Roma, on va morir al cap de poc més de dos anys.Biografía eclesiástica 1848, p. 663. miniatura|Portada del primer volum de Dell'Origine... (Parma, 1782) La literatura universal i comparada La seua obra més ambiciosa i que li valgué un prestigi més gran fou la monumental Dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura, que veié la llum a Parma en set volums del 1782 al 1799 (i a Madrid, traduïda al castellà pel seu germà Carles, del 1784 al 1806). Havien aparegut ja estudis de caràcter universalista sobre un gènere determinat, com ara Della storia e della ragione d'ogni poesia (1739-1742) de Quadrio, o sobre una cultura literària nacional, com la Storia della Letteratura Italiana (1772-1782) de Tiraboschi, però Joan Andrés va ser el primer a Europa que va combinar ambdues línies en un projecte d'abast enciclopèdic que comprenia l'evolució de tota la cultura escrita (és a dir, el que avui s'entén per literatura, però també, segons el concepte de l'època, el pensament filosòfic i científic en totes les seues modalitats), des dels seus orígens i en qualsevol llengua. Considerant poc escaients per al seu propòsit les classificacions de les ciències fetes per Bacon i per D'Alembert, en el prefaci amb què s'inicia el primer volum divideix els coneixements humans en «belles lletres», «ciències naturals» i «ciències eclesiàstiques», i seguidament traça un quadre de l'estat general de cada literatura en les diverses èpoques. Examina les belles lletres en els volums segon (poesia) i tercer (eloqüència, història i gramàtica), les ciències naturals en els volums quart (matemàtiques i física) i cinquè (física i filosofia), i dedica el volum sisè a la teologia i la ciència bíblica, i el setè a la jurisprudència canònica i la història eclesiàstica.Menéndez Pelayo 1942, p. 38-40. Algunes de les aportacions més notables que hi fa són, en resum, la consideració de la cultura grecollatina en el seu conjunt com el fonament de tota la cultura europea, la gran valoració de la influència àrab, origen de la poesia rimada, en el seu influx en la literatura provençal (en la qual incloïa la catalana, com era general en aquell temps), i el lloc que atorga, en conseqüència, a autors com Ausiàs March, Jaume Roig i Joanot Martorell com a fites de primer ordre en la història universal de la literatura.Batllori 1983, p. 141 s.Gil Fernández 2004, p. 434. Des de l'aparició del primer volum, De l'origine…, assolí de seguida una gran difusió, traduïda aviat, totalment o parcial, al castellà, a l'alemany, a l'anglés i al francés. A Espanya, el mateix Carles III va ordenar, el desembre de 1786, que l'ensenyament de la història de la literatura s'impartís seguint el text de Joan Andrés, i així el Real Colegio de San Isidoro de Madrid i altres centres com la Universitat de València esdevingueren els primers d'Europa on es va ensenyar història de la literatura universal.

Posteritat de Joan Andrés L'aparició de l'obra cabdal del jesuïta valencià suscità tot seguit una admiració entusiasta, tant per l'enormitat de l'empresa, que semblava impossible de dur a bon terme per un sol autor, com per la perícia en el tractament de tan diverses disciplines, sovint a partir d'un coneixement directe de les fonts originals, o bé arribant a servir-se de les referències més pertinents. Va ser «un èxit tan eixordador, que abans d'acabar-se d'imprimir tots els volums calgué reeditar-ne els primers».Batllori 1983, p. 141. També tingué des del primer moment, i en temps posteriors fins avui, detractors que han blasmat els seus errors i han escarnit en crítiques punyents les seues opinions més arriscades, i un bon resum de les antipaties que despertà en alguns el frare valencià és aquesta opinió de Carducci: «Andrés, deixa'l a part: frare presumptuós, que volia abastar tota la cultura humana, i per bé que algunes poques vegades l'encerta, té moltíssimes imprecisions i errors: jutja resolt i imprudent, sovint sense raons i sense coneixença; de gust entre francés i acadèmic; menyspreador del que és realment gran, adulador de la mediocritat; té una llengua i un estil pèssims.»Carducci 1911, p. 186-187.

Marcelino Menéndez Pelayo, que expressà la seua admiració per Joan Andrés en termes summament elogiosos («Amb respecte profund pronunciem el nom d'aquest baró egregi, glòria de la nostra literatura del , crític eminent entre els que produí aquella edat, home de vast saber i de claríssim enteniment, escriptor, en fi, el mèrit del qual només pot comparar-se en grandària amb l'oblit en què el tenen avui els seus compatriotes.»)Menéndez Pelayo 1942, p. 31. repassa en la seua Historia de las ideas estéticas en EspañaMenéndez Pelayo 1940, p. 343 s. els demèrits que ja la crítica del li havia retret, com ara la valoració de Virgili per damunt del geni d'Homer i de tots els poetes grecs, la incomprensió de Dant, de Shakespeare,Ortega Molinos 2010 del teatre espanyol del barroc, l'entusiasme fora mida pel classicisme francés, l'excés d'arabofília, etc., i conclou que «la culpa no era seua, sinó de l'atmosfera intel·lectual que respirava […] es va poder equivocar en alguns judicis particulars d'escriptors i de llibres, però l'esperit de la seua obra és enterament modern», i s'estima més cridar l'atenció sobre els seus mèrits, «basats no sols en el fet d'haver eixamplat considerablement l'horitzó intel·lectual dels seus contemporanis, fent entrar per primera vegada en la història literària els pobles del remot Orient i els del nord d'Europa, sinó en el d'haver-se remuntat a les causes dels fenòmens artístics […] donant, sols amb això, veritable caràcter de ciència a la història literària, que fins llavors era matèria de pura erudició». Per la seua part, el pare Batllori s'hi ha referit repetidament com «el model més acabat de la il·lustració enciclopèdica setcentista i alhora un dels espanyols de fama més universal en el seu temps» i «figura pròcer injustament oblidada, tant a Espanya com a Itàlia».Batllori 1983, p. 137.