La Guerra Blanca o Front Alpí (Guerra Bianca en italià, Gebirgskrieg «Guerra de muntanya» en alemany) identifica el context particular i el conjunt d'esdeveniments del front italià durant la Primera Guerra Mundial que es va lluitar entre 1915 i 1918 als Alps del Tirol del Sud, entre les tropes del Regne d'Itàlia i de l'Imperi Austrohongarès en els escenaris d'altitud mitjana i alta dels sectors operatius d'Ortles-Cevedale, Adamello-Presanella i Marmolada.
El terreny El maig de 1915, la frontera entre Itàlia i Àustria-Hongria era la línia establerta al final de la tercera guerra de la independència italiana en 1866 i l'annexió de la regió del Vèneto; era una zona principalment muntanyosa i la seva part occidental corresponia gairebé amb l'actual frontera administrativa de la regió de Trentino-Alto Adige.
El punt més baix, a només 65 metres sobre el nivell del mar, es trobava al Llac de Garda, a Riva, però a l'oest d'aquesta línia estan els 3.000 del grup d'Ortles-Cevedale. A l'est, les cotes són més baixes; Marmolada arriba a la notable altitud de 3.342 metres, però sobre la zona de la serra i de la llarga cadena de Lagorai (2.847 m), la morfologia particular de les Dolomites, mancades de llargues crestes contínues, va imposar a la frontera un desenvolupament molt irregular i amb freqüents pendents fortes. Continuant cap a l'est, la frontera s'estén al llarg de la cadena dels Alps Càrnics, per a després trobar-se amb les Dolomites a Kreuzbergpass i després pujar ràpidament a les grans muntanyes: Croda Rossa di Sesto, Cima Undici, Monte Popera, Croda dei Toni fins a tocar els Tre Cime di Lavaredo, on descendeix creuant la vall Rimbon i amb un gir retorçat deixa en territori italià gran part del Monte Piana. Abandonant a Carbonin, puja al cim del Monte Cristallo i després baixa cap a la vall de l'Ansiei, deixant el Passo Tre Croci a Àustria; a través de les crestes del Sorapis s'arriba a la vall d'Ampezzo, al sud de Cortina. La frontera travessa el Becco di Mezdì i la Croda del Lago, segueix el pas Giau i es dirigeix cap al sud fins als peus de la Marmolada, per a seguir cap al pas San Pellegrino al llarg de la cadena de Lagorai, fins a arribar a la vall de l'Adige passant pel Mont Ortigara, l'altiplà de Sette Comuni i el Pasubio. Després la frontera toca l'extrem nord del llac de Garda, d'on reprèn la seva carrera cap al nord per la frontera administrativa, tocant el mont Adamello i el Pas del Tonale, i continuant fins al massís Ortles-Cevedale a la frontera amb Suïssa.
miniatura|esquerra|Tropes austrohongareses escalant cap a un lloc fins llavors inaccessible (1915)
El terreny rocós i vertical, el mal temps i les muntanyes altes van determinar en gran manera com dur a terme les accions i planificar estratègies en tots dos exèrcits. Des de l'inici del conflicte, els contendents es van involucrar en un desafiament per a ocupar les posicions més elevades, com una mena de joc, que els va portar ràpidament als cims de les muntanyes.
Les muntanyes de les tres cadenes muntanyoses són de fet molt altes (amb una quota mitjana de més de 2.000 m, fins a 3.905 m del cim de l'Ortler) i difícils d'accedir. Com més ens allunyem de la part inferior de la vall, és més necessari la utilització d'animals de càrrega i de les espatlles dels homes per al transport, fins i tot de les pesades càrregues del material d'artilleria. Només amb el progrés del conflicte durant els anys, es va crear una densa xarxa de carreteres, pistes i camins, per a arribar als llocs d'avançada més inaccessibles; en els dos últims anys de la guerra, finalment va ser sistematitzat l'ús de telefèrics, però la mateixa realització d'aquesta infraestructura de carreteres i telefèrics va ser potser l'empresa de la Guerra Blanca que va requerir més esforços i sacrificis.
Les passarel·les desafiants amb el bon temps i la llum del dia, eren creuades freqüentment per tropes que normalment ho feien de nit, amb càrregues pesades i en qualsevol temps atmosfèric. Milers de soldats van haver d'acostumar-se a un ambient hostil, amb condicions molt estrictes, com ara forts vents, tempestes, llamps, temperatures hivernals sota zero, caigudes de roques i allaus.
El clima miniatura|Casernes austrohongareses al front alpí (entre 1917 i 1918) A l'alta muntanya els rangs de temperatura són importants i per sobre dels 2.500 m són normals, fins i tot a l'estiu, les temperatures sota zero; la temperatura mínima diària en la major part de la zona és del voltant de -10 °C. A l'hivern la temperatura descendeix fins i tot diverses desenes de graus, i durant els anys de conflicte sovint es van registrar temperatures per sota de -35 °C.
El clima canvia ràpidament i les tempestes sovintegen, no només en els mesos més freds. A més, els hiverns de 1916 i 1917 van ser els més nevosos de segle, amb precipitacions totals registrades de més de 16 metres. Això va fer que fos molt difícil romandre tropes a gran altitud, obligant als homes a excavar i remoure la neu; però sobretot, la gran quantitat de neu caiguda va augmentar alarmantment el risc d'allaus.
La neu, en particular, limitava els moviments, deixant a guarnicions senceres completament aïllades durant dies i agreujant la fam que patien els soldats, que sortien de les casernes i travessaven els vessants costeruts i mortals per arribar a la base més propera a la recerca de menjar.
Fins i tot la vida a l'interior d'un refugi era difícil. El clima i el terreny dificultava la construcció de grans edificis a les muntanyes, i els soldats van haver de romandre en refugis molt estrets, sentint la pudor de la llana mullada barrejada amb el fum de les estufes i gairebé sense aliments.
Segons algunes estimacions es calcula que durant la Guerra Blanca, per a tots dos bàndols, prop de 2/3 dels morts eren víctimes dels elements i només 1/3 per les accions militars directes; no obstant això, els primers sovint s'ignoren i no es compten entre els morts de guerra.
Els subministraments miniatura|esquerra|Transport d'aigua potable (1917) Quan va començar la guerra el 1915, les províncies de cada banda de la frontera eren pobres i es va haver de construir carreteres cap a les muntanyes per tal d'enviar els subministraments. Una vegada que els subministraments estaven al peu de la muntanya, es pujaven a la muntanya amb mules o sobre l'espatlles dels homes. Era un treball inhumà i per cada soldat al front calien 9 persones per a portar subministraments. Per a protegir-se de les bales enemigues es solia viatjar de nit, quan feia més fred i era més difícil de mantenir els ulls en el camí.
A mesura que s'enviava més material per als soldats, també es van millorar les carreteres i es van construir telefèrics i ferrocarrils per a fer més ràpid el transport. Al començament de la guerra els subministraments trigaven 8 dies a arribar; cap al final de la guerra es trigava tan sols unes hores per a fer la mateixa distància.
Quan es va acabar la guerra, les sumes gegantines que es van gastar en infraestructures a la xarxa ferroviària, carreteres i en senders a les muntanyes, van demostrar ser una bona inversió econòmica, ja que va desenvolupar molt la zona i va atraure gran quantitat de turistes a la regió. Fins i tot avui en dia el lloc és una popular destinació turística.
Batalla La preparació de la guerra Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial en 1914, el territori italià que no corresponia a l'actual: no incloïa l'actual regió de Trentino-Alto Adige i la frontera entre Itàlia i Àustria-Hongria començava des del pas de l'Stelvio, seguia a través dels massissos d'Ortles-Cevedale i d'Adamello-Presanella, molt per sobre de 2.000 m sobre el nivell del mar, descendint només per les escarpades muntanyes de l'Alto Garda Bresciano. En el sector septentrional de l'inici de les dues valls llombardes frontereres, Valtellina i Val Camonica, acaben respectivament, amb l'Stelvio i el Pas del Tonale.
miniatura|450px|esquerra|Esquema del front alpí (1915-1918) Per tant, les dues principals carreteres de l'Stelvio i el Tonale podrien permetre l'avanç italià pel Tirol i, en sentit contrari, el moviment de l'Imperi austrohongarès cap als centres neuràlgics de la vall del Po, en particular, Milà, Brescia i Bèrgam. Per això es tenia en compte la importància estratègica d'aquest front per als dos bel·ligerants.
Els italians van construir dues línies principals: el Front Montozzo i la Barrera del Tonale. Les funcions establertes pel comandament italià eren exclusivament defensives (de fet, al davant només hi havia les línies austrohongareses). Al darrere es van construir moltes barreres en les crestes per a crear línies secundàries i terciàries per a donar suport a les línies principals.
A Itàlia li faltaven fortificacions; mentre els austrohongaresos posseïen cinc fortaleses a la zona de rentino-Alto Adige (Strino, Velon, Mero, Zaccarana i Presanella), els italians només en tenien un (Corno d'Aola) a la zona de la Val Camònica.
Però la tàctica de múltiples línies va causar nombrosos problemes, ja que moltes van resultar ineficients o massa dèbils per a resistir mentre que altres es van abandonar per ser innecessàries.
1915 Quan el Regne d'Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi austrohongarès el 24 maig de 1915, les tropes de cada bàndol es van desplegar a les muntanyes dels seus respectius departaments: el italians van enviar als Alpini (tropes especials de muntanya creades pel general Giuseppe Perrucchetti), mentre que els austrohongaresos van enviar als Standschützen (tropes de civils reclutats precipitadament però compostes pels tiradors i caçadors més precisos i hàbils); malgrat la diferència en l'entrenament d'aquest últims, van resistir fins a l'arribada dels reforços austrohongaresos procedents de Galítsia.
miniatura|Font italià entre 1915 i1917): Les batalles de l'Isonzo i les conquestes italianes (blau) La primera acció de la guerra la va realitzar el batalló Morbegno, que tenia la missió d'atacar la glacera Presena per a sorprendre als austrohongaresos i expulsar-los de les crestes de Monticelli; al 9 de juny de 1915 es va dur a terme l'atac, però els Alpini van ser vists per una patrulla i van ser sotmesos a foc de franctiradors enemics que els van obligar a retirar-se. Els austrohongaresos es van adonar que la debilitat italiana va ser la falta d'atenció mostrada cap a les glaceres i van aprofitar això per al seu avantatge.
El 5 de juliol, els austrohongaresos van atacar per sorpresa la guarnició italiana del llac de Campo (situat a la Val Daone), formada per un batalló del 67è Regiment d'Infanteria de la brigada Palermo i dues companyies d'Alpine. Les tropes italianes van patir grans pèrdues, però van aconseguir repel·lir l'atac, obligant als atacants a retirar-se a les seves posicions de partida.
El 15 de juliol, el refugi Giuseppe Garibaldi va ser atacat i defensors italians van ser capaços, un cop més, de resistir.
En el front de la Conca del Montozzo els italians van aconseguir conquerir el Torrione di Albiolo; una conquesta modesta i mancada d'importància estratègica.
Al 25 d'agost, els italians van reprendre l'atac a les crestes de Monticelli amb un resultat diferent del primer atac; aquesta vegada van atacar de nit i, gràcies als escaladors, van sorprendre als austrohongaresos. Un cop ocupada la carena, es va començar immediatament a impulsar fortificacions mitjançant la construcció de casernes, passarel·les, trinxeres, i la instal·lació de barreres de filferro d'arç.
Els generals van rebre l'ordre de continuar l'atac cap a la glacera Presena però, tant el 14 de setembre com el 30 d'octubre, els atacs van ser un fracàs; a més, Itàlia va patir una derrota el 23 de setembre, quan els austrohongaresos del front de Montozzo van recuperar el Torrione d'Albiolo.
Durant tot l'hivern, sobretot a causa del clima, l'acció militar es va calmar i no es van registrar combats.
1916