El cesaropapisme, mot encunyat a mitjans del , designa un sistema de govern temporal (cèsar) qui, amb voluntat de dominació universal, cerca exercir el seu poder sobre els afers espirituals (el poder espiritual del papa). L'emperador usurpa doncs el poder sobre els afers de l'Església. Ocupa, a més, un lloc privilegiat a l'esfera legislativa i teològica de l'Església. En el cas de les monarquies, es pot parlar de teocràcia reial.Anne Girollet, « Initiation historique à l'étude de droit, de l'Antiquité romaine au milieu du s. XVIII» El problema que posen les relacions entre els poders temporal i espiritual és el següent: que és saber que dirigeix el nom de Déu; cal, per tant, determinar si és el papa o el Patriarca qui està sotmès a l'emperador en tant que ciutadà romà o si l'emperador està sotmès al papa en tant que cristià. El naixement del cesaropapisme és contemporani a la conversió de l'emperador Constantí a inicis del . Aquesta mena de govern està lligada a l'antiguitat tardana i a l'Imperi Romà d'Orient. A Occident, es refereix al període otonià.
Orígens del cesaropapisme El cesaropapisme té els seus orígens en la concepció romana del poder imperial. Des d'Octavi August, l'emperador uní en la seva persona els destins polítics de l'imperi i el poder religiós. És precisament el pontifex maximus, gran pontífex, és a dir, el cap de la religió romana. El culte imperial uneix la comunitat dels habitants de l'Imperi Romà al voltant de les oracions per l'emperador, cerimònies de sacrificis. La lleialtat política i la fe religiosa estaven vinculades, de manera que els que negaven al culte imperial, com els cristians, eren vistos com a traïdors a Roma.article Césaropapisme de l'Encyclopaedia Universalis, DVD, 2007
Els apòstols que van fundar les primeres comunitats cristianes aconsellaven l'obediència total a les autoritats. Els fidels oraven per l'emperador, que es considerava un instrument de la voluntat divina. Però els cristians es negaren a adorar els emperadors, ja fosssin morts o vius. D'alguna manera es negaven a imposar la religió de la ciutat, quan aquesta no professava el cristianisme com a religió oficial, els cristians defensaven el principi de consciència individual abril. La conversió de Constantí creà una nova situació. miniatura|esquerra|Constantí presenta el pla de la ciutat de Constantinoble a la Mare de Déu, Església de Santa Sofia, cap al 1000 dC
Eusebi de Cesarea, repetint els arguments de Melitó de Sardes,Christianisme et stoïcisme , X Passion, n°37, 2001. desenvolupà, en aquest moment, la teologia de l'imperi cristià. Per a ell, la unificació política va permetre la unificació religiosa. La grandesa de l'Imperi Romà i el triomf del cristianisme estan vinculats. L'emperador és en aquest context, el servent de Déu i com a imatge del fill de Déu, mestre de l'univers.Eusèbe de Césarée, La théologie politique de l'empire chrétien, Cerf, 2001. Eusebi de Cesarea creu que el regnat de Constantí s'adapta al pla de Déu i va ser planificat des de tota l'eternitat. L'emperador també rep la missió de guia per a la salvació i la fe cristiana. Això és en realitat l'adaptació de l'antiga cristiandat romana idea hel·lenística de la reialesa sagrada.
A partir de la conversió de Constantí, l'Església es veu afavorida, però es manté en situació de submissió. Constantí es troba entre els bisbes, com si fos un d'ells. Se situa com a guardià del dogma i la disciplina. Intervé en tots els afers de l'Església, legislant i jutjant per això, sovint a la crida dels propis cristians, organitzador i el líder, convocant i presidint els consells dictant les fórmules de la fe. En la seva organització i funcionament, l'Església necessita l'emperador. Els grans concilis són en gran manera tributaris de l'imperi. El poder assegura la seguretat dels bisbes durant els seus viatges, el bon ordre de les reunions sovint tempestuoses, tant les qüestions cristianes augmenten les passions. Les decisions conciliars estan recolzades per lleis imperials. Constantí diu: «La Divina Providència actua en concert amb mi».phrase citée dans l'article « Césaropapisme » de l'Encyclopaedia Universalis Com a representant de Déu a la terra, les seves decisions són sagrades. Com a resultat, sembla obvi que les decisions religioses estan sota la seva autoritat. Aquesta reclamació és contestada regularment pels dissidents religiosos i els que qüestionen la fe personal de l'emperador.
Constanci II (337-361), arrià convençut no adopta un credo que satisfà els cristians arrians i ortodoxos de trobar una unitat religiosa en l'imperi. Tanmateix, el 359, no va dubtar a promulgar una llei que definia el que ha de ser la fe dels subjectes de l'imperi, un exemple sorprenent del cesaropapisme. Constanci II es converteix així en el prototip de l'emperador cristià, la seva fe ha de ser la dels seus súbdits.
A partir del , per tant, la confusió entre el poder temporal i el poder espiritual és total en l'imperi. Qualsevol atac a l'Església es converteix en una traïció de Roma, la qual cosa complica enormement la situació dels jueus, els pagans i els heterodoxos. Aquests són considerats no només impius però com a subjectes de segona classe, exclosos de l'àmbit de l'imperi. L'heretgia, un error religiós, esdevé un delicte civil, un crimen publicum responsable davant els tribunals civils de l'imperi. L'excomunió implica la prohibició de l'imperi.
Des del , els bisbes com Hilari de Poitiers i Ambròs de Milà s'aixecaren en contra de la voluntat imperial per dirigir l'Església. Ambròs posa les bases de la teoria medieval de la separació dels dos poders,Christol et Nony, Des origines de Rome aux invasions barbares, Hachette, 1974, p. 233 el poder temporal i el poder espiritual, fins i tot esbossà la idea de la subordinació del poder polític al poder espiritual. Ell per tant obligà Teodosi a fer penitència i caminar descalç sobre cendres per expiar la mort de deu mil persones després de la revolta a Tessalònica el 390. Aquesta teoria la repetí Agustí d'Hipona en la seva obra mestra, La ciutat de Déu. Per a ell: «aquí hi ha un rei per a la vida i un rei per a la vida eterna». El poder temporal ha de tenir el propòsit d'ajudar l'Església a establir la «Ciutat de Déu» a la terra.
A l'Imperi Romà d'Orient
A l'orient, l'Església és, des del començament, múltiple. Els patriarcats tenen una gran influència en les regions en les que estenen la seva autoritat. Des de Constantí, l'emperador encarna la continuïtat dels camins triats per Déu per a la salvació dels habitants de l'imperi. És en aquest sentit que un emperador és també un sacerdot.Gilbert Dagron, Empereur et prêtre, Étude sur le « césaropapisme » byzantin, Gallimard Des del 450, la coronació per un patriarca li ha donat el prestigi de la investidura divina, que reforça les reivindicacions dels emperadors a la dominació religiosa. Mentre que té lloc el col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident, sota el lideratge del papa, la independència de les esglésies occidentals del poder civil, el cesaropapisme no es discuteix a l'Imperi Romà d'Orient que lluita amb moltes disputes cristianes que requereixen una intervenció imperial.« Tant que l'Eglise byzantine n'eut pas rompu avec Rome, et notamment pendant toute la période des conciles œcuméniques – et qu'à côté de l'empereur l'Eglise eut aussi le chef spirituel de l'ensemble de l'épiscopat en la personne du pontife romain, le césaropapisme ne put apparaître que comme un abus de pouvoir impérial; après le schisme, en revanche, Byzance se trouva condamnée à un césaro-papisme érigé en système », Serge Boulgakov, Sous les remparts de Chersonèse (1918, publication posthume), Troudy po sotsiologii i teologii, t.2, Moscou, Naouka, 1997, traduit en français par Bernard Marchadier, Genève, Ad Solem, 1999, p172
Justinià i l'Església miniatura|Justinià, mosaic de la basílica de Sant Vidal de Ravenna, abans del 547 Justinià I volia restaurar la unitat a l'imperi, la unitat política per la reconquesta de l'Imperi Romà d'Occident que havia passat a les mans dels bàrbars, però també a la unitat religiosa. Justinià es veia com l'escollit de Déu, el seu representant i el seu vicari a la terra. Ell mateix es fixà la tasca de ser el campió de l'ortodòxia en les seves guerres o el gran esforç que va fer per difondre la fe ortodoxa, o de la manera en què dominà l'Església i lluità contra l'heretgia. Volia governar l'Església principal, i, a canvi de protecció i favors que ell atorgava, va imposar la seva voluntat, proclamant clarament emperador i sacerdot.
Justinià intenta influir en la decisió dels patriarques en els debats cristològics que conduïren a la condemna del monofisisme. La importància del poder imperial en els assumptes religiosos va ser àmpliament acceptat en l'episcopat en aquell moment. En el sínode de 536, el patriarca Menas va dir: « Res del que es discuteix a l'Església més santa no ha de ser decidit en contra del consell i ordres (l'emperador)» ». Acompanyà la condemna dels monofisites per la persecució del 537-538. A més, hi hagué una legislació severa per als jueus, pagans i heretges.
Justinià també va ser autoritari en assumptes eclesiàstics. Regulà l'organització i l'administració del clergat, les eleccions dels bisbes, l'administració i la supervisió dels monestirs. També va construir molts edificis religiosos: Santa Sofia a Constantinoble i Sant Vidal a Ravenna. Afavorí les missions de conversió a les fronteres de l'imperi. Justinià considerava el papa i els bisbes com a funcionaris en l'ordre religiós. Segons ell, el paper de l'Església és la de la intercessio, és a dir, l'oració pel bé de l'Estat. Encomanà als bisbes de l'administració financera de les ciutats.Code Justinien, 1, 4, 26. Va convertir les seves opinions teològiques en lleis infalibles. Per tant, el Codi de Justinià començava amb el següent títol: " Sobre la Santíssima Trinitat i que ningú s'atreveix a contradir-lo".
Les concepcions de Justinià apareixen en la seva Novel·la 6: «Els grans regals de Déu concedits als homes per la filantropia des de dalt són el sacerdoci i l'imperi. La primera està al servei de les coses divines, la segona direcció i cura dels assumptes humans». Insistí en la seva unitat indispensable. Justinià considerava com el seu deure sobirà vetllar per la unitat religiosa del seu imperi, essencial per a la unitat política.
La Qüestió dels Tres Capítols permet comprendre de les dificultats causades pel cesaropapisme de Justinià. L'emperador condemnà els tres bisbes odiat pels monofisites el 543. La sentència per l'emperador aixecà protestes de molts bisbes, sobretot a Occident. El papa Vigili va arribar a Constantinoble, sent mantingut en captivitat, fins que finalment va cedir a les pressions imperials i donà suport a les decisions dels Concili dels Tres Capítols del 553. El bisbe de Hermiane, Facund, buscà definir els límits del paper del sobirà.Dans son ouvrage Défense des Trois Chapitres (À Justinien) publié aux éditions du Cerf en 2004 Per a ell, per als dogmes, l'emperador ha de "dur a terme els cànons de l'Església, no solucionar-los o trencar-les ".Défense des Trois Chapitres, , 3, 3. : ecclesiasticorum canonum executor… non conditor, non exactor. S'hi descriu una jerarquia en la qual Déu i l'Església és més gran que l'emperador; va dir Justinià: « Les decisions dels seus Pares que heu de servir com un home piadós i no es permet, ni tu, ni tots els homes juntament amb vostès, per disparar»Défense des Trois Chapitres, , 1, 4 … constitutionibus patrum tuorum, quibus te sicut religiosum necesse est deseruire et quas nec tibi nec omnibus tecum in commune hominibus licet infringere ».